George Denis Patrick Carlin (Nova York, 12 de maig de 1937 − Santa Monica, 22 de juny de 2008) va ser un còmic verbal, actor i figura de la contracultura, conegut sobretot pel seu monòleg Set Paraules que no es poden dir a la televisió, gravat en el seu disc de 1972 Class Clown.
Va ser nominat en el segon lloc en la llista de la xarxa de cable Comedy Central entre els deu comediants verbals més importants, per davant de Lenny Bruce i per darrere de Richard Pryor. Va ser convidat diverses vegades al The Tonight Show durant l'era de Johnny Carson i va ser també la primera persona a ser amfitrió del popular xou de la TV estatunidenca Saturday Night Live. Després d'haver gravat 25 discos, catorze especials de la HBO, publicat cinc llibres, haver participat en diverses pel·lícules i protagonitzat la seva pròpia sèrie de televisió, Carlin va morir el 22 de juny del 2008 a causa d'una fallada cardíaca.Fallece George Carlin, ácido humorista contracultural , El País 23/06/2008.
Biografia Primers anys George Denis Patrick Carlin va néixer a l'Hospital de Nova York (ara Weill Cornell Medical Center) al districte de Manhattan de la ciutat de Nova York el 12 de maig de 1937, fill de Mary (de soltera Bearey; 1896–1984) i Patrick John Carlin (1888–1945). "Lying there in New York Hospital, my first definitive act on this planet was to vomit." Tenia un germà gran, Patrick Jr. (1931–2022), que va tenir una gran influència en la seva comèdia i de vegades hi va participar directament. Carlin es deia completament irlandès; la seva mare va néixer a Nova York d'immigrants irlandesos i el seu pare era un immigrant irlandès de Cloghan, comtat de Donegal. A la seva autobiografia Last Words, va escriure sobre una fantasia d'Irlanda que tenia sovint quan vivia la seva primera dona: «Les parts del sud-est perquè fes una mica més de calor, i nosaltres dos allà, prou a prop de Dublín per poder anar a comprar les coses que necessites». L'avi matern de Carlin era un agent de policia de Nova York que va escriure les obres de William Shakespeare a mà per divertir-se. Els pares de Carlin es van separar quan ell tenia dos mesos a causa de l'alcoholisme del seu pare, que Carlin va dir que mai no va estar al voltant. La seva mare el va criar sol i el seu germà. Quan Carlin tenia vuit anys, el seu pare va morir.
Carlin va dir que va agafar un agraïment per l'ús efectiu de la llengua anglesa de la seva mare, tot i que tenien una relació difícil i sovint fugia de casa. Va créixer a West 121st Street al barri de Morningside Heights de Manhattan, que ell i els seus amics van anomenar White Harlem perquè «sonava molt més dur que el seu nom real». Va anar a l'escola Corpus Christi, una escola parroquial catòlica de l'església de Corpus Christi a Morningside Heights. Un dels amics de la infància més propers de Carlin va ser Randy Jurgensen, que es va convertir en un dels detectius d'homicidis més condecorats de la història de la policia de Nova York. La seva mare tenia un televisor, una tecnologia nova que poques persones posseïen en aquell moment, i Carlin es va convertir en un àvid fan del programa de tertúlies pioners de tarda nit Broadway Open House. Va anar al el Bronx per a l'escola secundària, però va ser expulsat de l'escola secundària Cardinal Hayes després de tres semestres als 15 anys. Va anar breument a l'escola secundària Bishop Dubois a Harlem i a l'escola secundària Salesiana a Goshen.. Va passar molts estius al Camp Notre Dame de Spofford, New Hampshire, on va guanyar regularment el premi de drama del campament; després de la seva mort, algunes de les seves cendres van ser escampades al llac Spofford per la seva petició.
Carlin es va unir a led Forces Aèries dels Estats Units d'Amèrica i es va formar com a tècnic de radar. Va estar estacionat a la base de la força aèria de Barksdale a Bossier City, Louisiana, i va començar a treballar com a DJ a l'estació de ràdio KJOE a la propera Shreveport el juliol de 1956. Anomenat pels seus superiors aviador improductiu, va rebre una baixa general el 29 de juliol de 1957. Durant el seu temps a la Força Aèria, va ser sotmès a un tribunal marcial tres vegades i va rebre molts càstigs i amonestacions no judicials.
Carrera 1959–1969: primers treballs i avenços esquerra|miniatura|Carlin (dempeus) amb el cantant Buddy Greco el 1967
El 1959, Carlin va conèixer Jack Burns, un company de discjòquei de l'estació de ràdio KXOL a Fort Worth, Texas. Van formar un equip de comèdia i després d'actuar amb èxit al beat coffeehouse de Fort Worth The Cellar, Burns i Carlin es van dirigir a Califòrnia el febrer de 1960.
Poques setmanes després d'arribar a Califòrnia, Burns i Carlin van muntar una cinta d'audició i van crear The Wright Brothers, un programa matinal al KDAY a Hollywood. Durant el seu mandat a KDAY, van perfeccionar el seu material a les cafeteries beatnik a la nit. Anys més tard, quan va ser homenatjat amb una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood, Carlin va demanar que es col·loqués davant dels estudis KDAY prop de la cantonada de Sunset Boulevard i Vine Street. Burns i Carlin van gravar el seu únic àlbum, Burns and Carlin al Playboy Club Tonight, el maig de 1960 a Cosmo Alley a Hollywood. Després de dos anys com a equip, es van separar per seguir carreres individuals, però seguien sent els millors amics.
miniatura|266x266px| Carlin actuant a This Is Tom Jones del Regne Unit el 1969
A la dècada del 1960, Carlin va començar a aparèixer en programes de varietats de televisió, on va interpretar diversos personatges, inclòs un sergent nadiu americà, un estúpid disc jockey de ràdio i un meteoròleg hippie. Les variacions d'aquestes rutines apareixen a l'àlbum debut de Carlin de 1967, Take-Offs and Put-Ons, que va ser gravat en directe el 1966 a The Roostertail a Detroit i emès per RCA Victor el 1967. Durant aquest període, Carlin es va convertir en un intèrpret freqüent i presentador convidat a The Tonight Show, inicialment amb Jack Paar com a amfitrió, i després amb Johnny Carson. Carlin es va convertir en un dels substituts més freqüents de Carson durant les seves tres dècades de mandat. Carlin també va ser repartit a Away We Go, un programa de comèdia de la CBS de 1967. El seu material durant els seus inicis de carrera i la seva aparició -va portar vestits i tenia els cabells curts- es va veure com a convencional, sobretot en comparació amb el seu material posterior anti-establishment.
Carlin va estar present a la detenció de Lenny Bruce per obscenitat al club Gate of Horn de Chicago el 5 de desembre de 1962. Quan la policia va començar a detenir membres del públic per interrogar-los, van demanar la identificació a Carlin. Després de respondre que no creia en les identificacions emeses pel govern, Carlin va ser arrestat i portat a la presó amb Bruce al mateix vehicle.
1970–1971: Transformació A finals de la dècada del 1960, Carlin guanyava uns 250.000 dòlars anuals. El 1970, va canviar les seves rutines i el seu aspecte; es va fer créixer els cabells llargs, portava barba i arracades, i normalment anava vestit amb samarretes i texans blaus. Va perdre algunes reserves de televisió vestint-se estranyament per a un còmic en un moment en què els còmics nets i ben vestits eren la norma. Va contractar els gestors de talent Jeff Wald i Ron De Blasio per ajudar-lo a canviar la seva imatge, fent-lo semblar més de moda per a un públic més jove. Wald va posar Carlin en clubs molt més petits com The Troubadour a West Hollywood i The Bitter End a la ciutat de Nova York, i més tard va dir que els ingressos de Carlin van disminuir un 90%, però la seva carrera posterior va millorar molt.
1972–1979: Estrellat i elogis esquerra|miniatura|Carlin als anys 70 El 1970, el productor discogràfic Monte Kay va formar la filial Little David Records d'Atlantic Records, amb el còmic Flip Wilson com a copropietari. Kay i Wilson van signar Carlin fora de RCA Records i van gravar una actuació de Carlin al Cellar Door de Washington, DC el 1971, que es va publicar com a àlbum FM &AM el 1972. De Blasio estava ocupat gestionant la carrera trepidant de Freddie Prinze i estava a punt de fitxar Richard Pryor, així que va deixar Carlin al director general de Little David, Jack Lewis, que, com Carlin, era una mica salvatge i rebel. Utilitzant el seu propi personatge com a trampolí per a la seva nova comèdia, Ed Sullivan el va presentar en una actuació de The Hair Piece i ràpidament va recuperar la seva popularitat a mesura que el públic va agafar el seu estil.
A partir de 1972, el cantant i compositor Kenny Rankin va ser el company de segell de Carlin a Little David Records, i Rankin va servir moltes vegades com a convidat musical o teloner de Carlin durant els primers anys 70. Els dos van volar junts en el jet privat de Carlin; Carlin diu que Rankin va caure a consumir cocaïna mentre estava de gira, ja que Carlin tenia tant disponible. FM & AM es van mostrar molt populars i van marcar el canvi de Carlin de la comèdia principal a la contracultura. El costat AM era una extensió de l'estil anterior de Carlin, amb rutines estrafalàries però relativament netes que paròdiaven aspectes de la vida americana. El costat FM va introduir el nou estil de Carlin, amb referències a la marihuana i les píndoles anticonceptives, i un examen lúdic de la paraula merda. D'aquesta manera, Carlin va renovar un estil de comèdia radical de comentaris socials que Lenny Bruce havia estat pioner a finals dels anys cinquanta.
miniatura|267x267px| Carlin c. 1973, amb un retall de cartró d'ell mateix tal com es veia als anys 60
En aquest període, Carlin va perfeccionar la seva coneguda rutina de les set paraules brutes, que apareix sobretot a Class Clown de la següent manera: Merda, pixa, fot, cony, xot de puta, mare de puta i tetes. Aquests són els set pesats. El 21 de juliol de 1972, Carlin va ser arrestat després de realitzar la rutina al Summerfest de Milwaukee i acusat d'infringir les lleis d'obscenitat. El cas, que va impulsar Carlin durant un temps a anomenar les paraules Milwaukee Seven, va ser desestimat al desembre quan el jutge va declarar que l'idioma era indecent, però que Carlin tenia la llibertat de dir-ho sempre que no causava molèsties. El 1973, un home es va queixar a la FCC després d'escoltar amb el seu fill una rutina semblant, Filthy Words, de Carlin's Occupation: Foole, que es va emetre una tarda a l'emissora de ràdio WBAI. La FCC va citar Pacifica per violar la normativa que prohibeix difondre material obscè. El Tribunal Suprem va confirmar l'acció de la FCC per un vot de 5 a 4, dictaminant que la rutina era indecent però no obscena i que la FCC tenia autoritat per prohibir aquestes emissions durant les hores en què probablement hi havia nens entre l'audiència.
La polèmica va augmentar la fama de Carlin. Finalment va ampliar el tema de les paraules brutes amb un final aparentment interminable per a una actuació, acabant amb la seva veu esvaint-se en una versió de HBO i acompanyant els crèdits de l'especial de Carlin at Carnegie per a la temporada 1982–83, i un conjunt de 49 pàgines web organitzades per temes i abraçant la seva Llista incompleta de paraules maleducades. A l'escenari, durant una interpretació d'aquesta rutina, Carlin va saber que el seu anterior àlbum de comèdia FM & AM havia guanyat un Grammy. A mig camí de l'actuació de l'àlbum Occupation: Foole, se'l pot escoltar donant les gràcies a algú per haver-li lliurat un paper. Aleshores exclama merda! i anuncia amb orgull la seva victòria al públic. Durant la seva carrera, Carlin va ser arrestat set vegades per recitar la rutina Seven Dirty Words.