miniatura|Takyeh Amir Chakhmagh Yezd o Yazd (Persa: یزد, Yezd) és una ciutat de l'Iran central, capital de la província de Yazd o Yazd, i el centre de la cultura zoroastriana (al restaven unes 200 famílies a la ciutat i unes 640 a la comarca, practicant aquesta religió, en contacte amb els seus correligionaris de l'Índia, que a final de segle van augmenar arribant a entre 7 i 10.000). Es troba a uns 270 km al sud-est d'Esfahan. Al cens de 2006 apareix amb una població de 423.006 habitants. La seva arquitectura és única; les regions que la rodegen són desèrtiques. És coneguda a tot l'Iran per l'alta qualitat de la seva artesania, especialment teixits de seda, i per les seves tendes de dolços. El juliol de 2017 fou reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Administració A l'inici de l'islam va formar part del districte d'Istakhr a la província de Fars; llavors portava el nom de Katha. Després de la invasió mongola va ser part del Jibal i després del Kirman; sota els safàvides fou un districte dependent directament del govern central. Al quan Zill al-Sultan estava al zenit del seu poder, era part de la província d'Esfahan, però en caure en desgràcia el 1888, en va quedar separada fins al 1890 quan fou retornada a Zill, per separar-se poc després; li foren incorporats alguns districtes de Kirman i Fars i va formar una província que al segle XX tenia 76.156 km² i set comtats (shahristan): Yedz, Ardakan, Bafk, Taft, Abarkuh, Mihriz i Maybud. Al els comtats són deu: Abarkuh, Ardakan, Bafk (Bafgh), Khatam, Mehriz (Mihriz), Meybod (Maybod), Sadough, Tabas, Taft i Yedz (Yadz).
Història Història antiga Sota l'imperi mede és esmentada com Ysatis o Issatis. Sota els sassànides fou un centre zoroastrià. Es diu que el nom derivar d'Isdigerdes I, un rei sassànida, o d'Isdigerdes III, el darrer sassànida que hauria viscut dos mesos a la ciutat el 642 abans de marxar a Nixapur (on va arribar el 651); l'historiador Ahmad ibn Husayn al-Katib diu que va enterrar el seu tresor en tres pous de la regió i un d'ells hauria estat trobat per l'atabeg Izz al-Din Langar (11194 a 1207/1208) i un altre fou trobat per algun habitant de la ciutat sota el timúrida Iskandar ibn Umar Shaykh (que fou governador de Yazd el 1405-1406, però els fets semblen ser llegendaris. Després de la conquesta musulmana molts zoroastrians van fugir però la ciutat va restar per un temps en gran part zoroastriana fins que l'islam es va imposar.
Domini musulmà Umar ibn Mughira fou el primer governador sota el califa Uthman ibn Affan; s'hi van instal·lar àrabs dels Banu Tamim; si fou llavors quan la majoria va esdevenir musulmana no es pot afirmar, però sembla que fou més aviat de manera progressiva. Sembla que llavors depenia de la província de Fars. Abans del 750 els partidaris d'Abu-Múslim i els abbàssides van derrotar el governador omeia Abu-l-Alà at-Tawkí i va agafar el control de la regió. Tot i així és poc esmentada durant el califat abbàssida i el sultanat buwàyhida.
Seljúcides i kakúyides És en temps dels seljúcides a partir de la meitat del quan comença a tenir un paper. Diverses històries locals relaten fets de la ciutat i regió d'aquest temps, però foren escrites més tard i no són fiables. Quan Toghril Beg I va ocupar Esfahan al kakúyida Abu Mansur Faràmurz (1051) i va establir allí la seva capital, va cedir en feu a Maraburz les comarques d'Abarkuh i Yazd, que ja eren abans dominis kakúyides (el 1030 hi va encunyar moneda el kakúyida Alà-ad-Dawla Muhàmmad, amb el nom del califa al-Qàdir). La cronologia dels governants kakúyides de Yazd és incerta, ja que C. E. Boshworth, el principal expert, que ha analitzat amb detall totes les dades conegudes, no ha aconseguit establir-la; més o menys seria la següent:
Zahir al-Din Shams al-Muluk Abu Mansur Faràmurz ibn Muhàmmad 1051-1063/1070 Muayyid al-Dawla Adud al-Din Alí ibn Faràmurz 1063/1070-1095 Garxasp ibn Alí 1095-1141 Fulana I i Fulana II (juntes) 1141-1161
Els kakúyides foren ben tractats pels seljúcides. Faràmurz, que va construir un palau, una mesquita i una muralla a Yazd, va acompanyar a Toghril Beg I a Bagdad el 1063 per anar a recollir a la seva futura esposa, la filla del califa. El seu fill Ali es va casar vers 1076/1077 amb Arslan Khatun filla de Čaghri Beg, que era vídua del califa al-Qàim (+ 1075). Yadz va prosperar sota el seu govern i van sorgir diverses viles a l'entorn. Sota Garxasp ibn Alí va participar al costat del sultà Sanjar a la batalla de l'estepa de Katwan (1141) on va morir. Les seves dues filles van governar conjuntament a Yazd, i sota Arlan ibn Toghril (1161-1176) els va designar un atabeg, Rukn al-Din Sam ibn Langar que es va casar amb una de les dues filles. Es diu que per la seva incompetència fou substituït pel seu germà Izz-ad-Din Jàfar ibn Muhàmmad Langar, però aquesta incompetència fou detectada molt de temps després perquè va agafar el poder el 1193/1194 (fins a 1207/1208).
Atabeks de Yadz Vegeu: Atabegs de Yazd
Yazd va seguir prosperant. Les dues princeses van fer nombroses obres de caritat. El 1207/1208 Vardanruz o Wardanzir ibn Jàfar va succeir al seu pare com atabeg; va regnar uns 12 anys sense cap esdeveniment notable i el va succeir (1218/1219) el Kutb al-Din Muyhi al-Din (Izz al-Din ?) que va fer noves construccions i va seguir la prosperitat. A la seva mort el 1228/1229 el va seguir el seu fill Mahmud Shah (1228/1229-1241/1242 o 1251/1252) i després el fill d'aquest Salghur Shah I (1241-1242). Aquest darrer va enviar una oferta de submissió a Hulagu que li va atorgar la investidura; el va succeir el seu fill Taki o Taga Shah (1252-1271/1272) que va regnar uns vint anys. El va succeir el seu fill Ala al-Dawla I o Ala al-Din I (1271/1272-1274/1275) sota el qual va visitar la ciutat Marco Polo (1272) i es va produir la gran inundació de 1274/1275; el atabeg es va afectar tant per la desgracia, que es va morir al mateix mes i va ocupar el seu lloc el seu germà Yusuf Shah (1274/1275-vers 1294). El kan Baydu va concedir (1295) els impostos al general Amir Nawruz i el govern de Yazd al seu fill Sultan Shah que segons l'historiador Ahmad ibn Husayn al-Katib era fill de la princesa Sultan Nasab Khatun (filla d'Ala al-Dawla) però sembla que al-Katib es salta una generació; en tot cas no consta que Sultan Shah hagués exercit mai el govern de manera efectiva. Després d'uns fets coneguts per alguns relats (que varien en els detalls), el amir (general) Idadji va entrar a Yazd que es va sotmetre; va respectar a la població de Yazd però va annexionar el territori directament als dominis de l'Il-kan, sota un daruqa nomenat per Ghazan (no abans de 1295). Segons l'historiador Muini, Yusuf fou capturat al Khurasan i portat davant Ghazan a Tabriz, i finalment fou perdonat, però després va refusar a acompanyar el kan a la campanya de Síria (1299) i fou executat; el mateix Muini diu que va deixar dos fills, Ala al-Dawla i Salghur Shah, que van morir com atabegs a Yazd però en moments en què havien caigut en desgràcia (1318). Hajji Shah, un fill de Yússuf (que podria ser un dels dos esmentats abans) va ser enderroc el 1318 per una aliança entre muzaffàrides i indjúides i el 1319/1320 Mubariz al-Din Muhammad ibn Muzaffar fou reconegut com a governador de Yazd en nom d'Abu Said Bahadur Khan.
Muzaffàrides A la mort d'Abu Said Bahadur Khan el 1335, Yazd fou teatre de diverses operacions (sembla no obstant que el nombre de soldats que hi participaren fou reduït); el 1350 el injúida Abu Ishak va assetjar a Mubariz a Yazd però fou rebutjat i en la retirada va assolar el territori i va destruir les comunicacions (camins); bloquejada per la neu o la pluja i sense poder rebre aliments de la zona rural, la fam va afectar Yazd; però Mubariz al-Din va aconseguir establir la seva supremacia i dominava la zona el 1353. Les lluites internes entre muzaffàrides van enfonsar la dinastia; Mubariz fou deposat pels seus fills el 1358 i les lluites van continuar.
Tot i això Yazd, que havia patit decadència al final dels atabegs i al començament dels muzaffàrides, va reviscolar i tornava a ser pròspera; es van construir kans, madrasses i mesquites. Per molt de temps fou un feu de Shah Yahya, nebot de Shah Shuja. El 1387 Tamerlà el va confirmar en la possessió de Yadz i com a cap de família. Quan el 1388 Timur va sortir del país (al rebre notícies de Transoxiana) va nomenar a Shah Yahya (ara el cap de família) com a governador de Siraz i Fars i al seu fill gran Muhammad ibn Shah Yahya li va concedir Esfahan; va confirmar a Ahmad ibn Shah Shuja el Kirman i a Abu Ishaq Sirjan erigit en principat i amb dret hereditari per a ell i els seus successors. Shah Yahya conservava a més a mes Yadz; Xah Mansur retenia Khuzestan.Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. al francès de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, II, 61 Les coses ja no seguien igual quan Tamerlà va tornar el 1393: el 1389 a Esfahan, Muhammad havia estat expulsat per Zayn al-Abidin Ali i a Fars i Siraz, Xah Yahya havia estat expulsat per Xah Mansur. D'altra banda Xah Yahya s'havia apoderat del principat d'Abarkuh, governat per Pahlawan que fou capturat i executat. El 1392 Xah Mansur es va apoderar d'Esfahan i Zayn al-Abidin, capturat en la fugida, fou entregat a Xah Mansur que el va fer cegar. Dues vegades va portar el seu exèrcit fins a les portes de Yadz; la primera vegada, després de devastar la comarca, va marxar cap al Kirman; la segona la mare de Shah Mansur i de Shah Yahya va intervenir i va evitar la guerra i Mansur va retornar a Shiraz.Ibid, III, 23 Shah Yahya ibn Shah Muzaffar, com altres membres de la família, va construir alguns edificis, destacant el basar Sultan Ibrahim (construït pels fills de la germana de Shah Yahya) i el basar Khatun (al costat de la gran mesquita, construït per la mare de Shah Yahya). Rukn al-Din va fer construir el basar Dallalan.
Timúrides El 1393 les forces de Tamerlà van ocupar Yadz i Abarkuh (com també la resta de dominis muzaffàrides); els prínceps muzaffàrides es van sotmetre i foren executats (excepte dos fills de Shah Shudja que ja havien estat cegats anteriorment un per orde del mateix Shah Shudja i un altre per Shah Mansur). El govern del Fars, incloent Yazd, fou concedit a Umar Shaykh, fill de Tamerlà, i el govern de Yadz pròpiament fou assignat a Temuke Kutxin; el d'Abarkuh va passar a Lalam KutxinIbid., III, 26 Umar Xaikh va morir el gener del 1394 quan anava a Samarcanda on havia estat cridat i el govern va passar al seu fill Pir Muhammad ibn Umar Shaykh.