miniatura |Sufragi femení el 2024. Blau:sí, rosa:no. El moviment internacional pel sufragi femení dut a terme per les sufragistes va ser un moviment reformista social, econòmic i polític que promovia l'extensió del sufragi (això és, el dret al vot) a les dones, advocant pel «sufragi igual» (abolició de la diferència de capacitat de votació per gènere) en lloc del «sufragi universal» (abolició de la discriminació deguda principalment a l'ètnia), ja que aquest últim era considerat massa revolucionari.
Història miniatura|Manifestació de sufragistes a la ciutat de Nova York, 1912 La configuració del moviment feminista com a tal en el va lligat als moviments sufragistes que van aparèixer a mitjans d'aquest segle als països anglosaxons, particularment a la Gran Bretanya i als Estats Units. Als Estats Units, va néixer gràcies als moviments antiesclavistes, en el qual van militar moltes dones, però que, quan van veure que eren marginades pels seus mateixos companys de lluita, van decidir que elles també havien de lluitar pel seu propi alliberament. Un moment important va ser la Convenció i posterior Declaració de Seneca Falls, l'any 1848. A la Gran Bretanya, tot i l'existència d'iniciatives anteriors, el moviment comença realment a partir de 1897 quan es va fundar la NUWSS (National Union of Women Suffrage) i l'any 1903, quan Emmeline Pankhurst va fundar la WSPU (Women's Social and Political Union).
Dins del moviment es van formar dos corrents: el moderat, que pensava que amb el vot s'acabarien les desigualtats entre els sexes, i un de més radical que, a més del vot, demanava canvis en la família, el treball, la sexualitat... Segons aquest corrent, el vot es veu com a condició necessària però no suficient. Molts anys de lluita, empresonament i mort de dones van ser necessaris per aconseguir el vot. miniatura|Antisufragistes als EUA
Línia temporal El sufragi femení ha estat aprovat (i revocat) diverses vegades en diferents països del món. En alguns estats com Estats Units o Sud-àfrica el sufragi femení s'ha autoritzat abans que el sufragi universal; així, una vegada concedit aquest als homes i dones blancs, encara se'ls continuava negant el dret a votar a homes i dones d'altres ètnies. No obstant això, en la majoria de països el sufragi femení ha estat el que ha portat a l'universal.
El 1776 a Nova Jersey es va autoritzar accidentalment el primer sufragi femení (es va utilitzar la paraula «persones» en comptes d'«homes»), però es va abolir el 1807.
El 1838 es va aprovar el sufragi femení (amb les mateixes característiques pròpies que el masculí) a les Illes Pitcairn.
El 1853 es va aprovar el sufragi femení a Vélez (a l'actual departament colombià de Santander). Va ser-ne el primer cas a Llatinoamèrica.
A la segona meitat del , diversos països i estats van reconèixer un tipus de sufragi femení restringit a eleccions municipals, i el 1869, el territori de Wyoming es va convertir en el primer estat dels EUA on es va instaurar el «sufragi igual»Patricia Ward D'Itri, Cross currents in the international women's movement, 1848-1948, p.17 (sense diferències de gènere), encara que no el sufragi universal (no podien votar homes ni dones de color negre).
El 1893 es va aprovar a Nova Zelanda el primer sufragi femení sense restringir, gràcies al moviment liderat per Kate Sheppard. De tota manera, a les dones només se'ls permetia votar però no presentar-se a eleccions. Les paperetes femenines de votació es van adoptar just setmanes abans de les eleccions generals. Altra vegada des de 1919 les neozelandeses van tenir el dret a ser elegides per a un càrrec polític.
El primer país a oferir el sufragi universal (i també permetre a les dones presentar-se a eleccions per al parlament) va ser Austràlia Meridional el 1902 (segons d'altres va ser el 1894), i Tasmània el 1903.
El sistema electoral a Gran Bretanya i Irlanda de 1918 ampliava el dret de vot als homes majors de 21 anys, posseïssin propietats o no, i el sufragi femení les dones de més de 30 anys amb certes condicions econòmiques, i va entrar en vigor a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1918. La reforma electoral protegir la base de votants conservadors a l'Anglaterra rural.
Espanya A l'estat espanyol, el pes cultural de la ideologia de la domesticitat i el pes de l'Església, entre d'altres, van fer que el moviment feminista s'iniciés dèbilment i fos molt moderat en un principi. Durant el primer terç del , figures de la burgesia catalana com Dolors Monserdà (que escriu el seu Estudi feminista el 1909) o Francesca Bonnemaison estarien lligades més a la promoció de les dones vinculada al catolicisme social que al feminisme.
Els primers moviments es produeixen el 1907 quan se'n presenta una iniciativa legislativa que és derrotada.
L'any 1918 es va fundar l'ANME (Asociación Nacional de Mujeres Españolas), que va ser l'organització feminista més important de l'època. De 1920 a 1931 es va donar el període de més activitat per aconseguir el vot. Va destacar Carmen de Burgos, que amb la “Cruzada de Mujeres Españolas” va convocar la primera manifestació feminista de l'estat l'any 1921, durant la qual es va repartir un manifest a favor del vot.
Durant la dictadura del general Primo de Rivera, aquest, en un gest paternalista i imitant Mussolini, va donar el dret de vot a les dones a l'Estatut Municipal de 1924. Aquest dret, molt restringit, perquè només podien votar les dones majors de 23 anys emancipades que no fossin casades ni prostitutes —és a dir, una molt petita minoria— no es va poder exercir mai per l'absència d'eleccions.
En començar la Segona República, destacades diputades com Clara Campoamor i Victoria Kent van ser membres de l'ANME i Margarita Nelken. Malgrat això, en els debats parlamentaris sobre la inclusió del sufragi femení en la Constitució de 1931, Clara Campoamor es va quedar sola, ja que Victoria Kent i Margarita Nelken s'hi van oposar seguint la disciplina del partit, és a dir, al·legant que el vot de les dones donaria la victòria als partits de dretes per estar massa influenciades per l'Església i pels seus marits. Malgrat això, Clara Campoamor va defensar, a costa de la pròpia posició en el Partit Radical en què militava, el vot de les dones i enfrontant-se a les habituals campanyes -amb suport científic o sense- que argumentaven la insuficiència en voluntat i intel·ligència del sexe femení. Gràcies a la seva defensa en els debats parlamentaris, l'1 d'octubre de 1931, es va aprovar el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra.
El 16 d'abril de 1933 van votar per primer cop les dones de Canet de Mar fent ús del dret al vot aprovat a la Constitució de 1931, en un referèndum sobre la construcció del mercat municipal. Emília Domenech, mestra i feminista del poble, va ser-ne una de les principals promotores. El primer vot general fou en les eleccions de 1933, en les quals va guanyar la dreta a causa de la divisió de les esquerres i el càstig que va imposar la CNT a la República, que va ordenar als seus afiliats que no votessin, ja que no s'estaven complint les reformes que el govern havia promès. Se'n va culpar aleshores Clara Campoamor i a les dones, ja que algunes forces consideraven que tradicionalment eren més conservadores, però després no es va rectificar quan el Front Popular guanyà les eleccions l'any 1936.
Catalunya
A Catalunya, ja l'any 1917 dones com Carme Karr i Àngela Cardona van defensar el sufragi femení des de la revista Feminal. Carme Karr, fundadora de la revista, va ser també la iniciadora a Barcelona de l'ANME i va ser una de les poques dones a l'estat espanyol que es va reconèixer en les sufragistes britàniques i americanes, que es titllaven aquí de poc femenines i massa radicals.
El 21 d'octubre de 1945 les dones van poder votar a la Catalunya Nord, com a la resta de França, per primera vegada.
Llista comparativa d'estats amb sufragi femení Per ordre d'aprovació: Estats Dret masculí al vot en eleccions nacionals Vot de les dones amb igualtat als homes Nova Zelanda 1879 1893 Austràlia 1901 1902 Finlàndia 1906 1906 Noruega 1898 1913 Dinamarca 1920 1915 (des de 1908 podien votar les dones de més de 25 anys i que paguessin impostos) Irlanda ? 1918 Polònia ? 1918 Geòrgia ? 1918 Rússia 1918 1918 Islàndia ? 1919 Luxemburg ? 1919 Bèlgica ? 1919 Alemanya 1867 1919 Suècia 1909 1919 Països Baixos 1917 1919 Albània ? 1920 Àustria ? 1920 Hongria ? 1920 Txecoslovàquia 1920 1920 Regne Unit 1918 1928 (des de 1918 podien votar les dones majors de 30 anys) Equador ? 1929 Espanya 1869 1931 Uruguai 1917/1927 1930 Cuba ? 1934 Turquia 1876 1934 (des del 20 de març de 1930 en eleccions municipals) Filipines 1936 1937 (guanyat el 1935 amb un referèndum, 95% a favor) El Salvador (limitat) ? 1939 Canadà 1920 1940 (al Quebec. De 1916 a 1922 a la resta del país) República Dominicana ? 1942 Jamaica ? 1944 França 1848 1944 Guatemala (limitat) ? 1945 Panamà ? 1945 Itàlia 1919 1945 Trinidad i Tobago ? 1946 Japó 1925 1946 Bulgària ? 1947 Iugoslàvia ? 1947 Argentina 1912 1947 Veneçuela 1946 1947 Surinam ? 1948 Romania ? 1948 Bèlgica 1920 1948 (des de 1920 les dones podien votar a les eleccions comunals) Xile ? 1949 Costa Rica ? 1949 Barbados ? 1950 Haití ? 1950 Antigua i Barbuda ? 1951 Dominica ? 1951 Grenada ? 1951 Saint Vincent i les Grenadines ? 1951 Santa Lucía ? 1951 Bolívia ? 1952 Grècia ? 1952 Saint Kitts i Nevis ? 1952 Índia 1950 1952 Guyana ? 1953 Mèxic 1909 1953 Pakistan ? 1954 Síria ? 1954 Hondures ? 1955 Nicaragua ? 1955 Perú ? 1955 Costa d'Ivori ? 1955 Vietnam ? 1955 Egipte ? 1955 Tunísia ? 1956 Líban 1908 1957. Des de 1952 fins a 1957, les dones requereixen una prova educativa, els homes no. Durant aquests cinc anys, el vot era obligatori per a homes, opcional per a dones. Colòmbia 1957 (des de 1854, a la província de Vélez —Santander—, podien votar. Van perdre el dret al vot el 1886 però el van recuperar el 1957) Paraguai ? 1961 Brasil 1889 1961 Bahames ? 1962 Mònaco ? 1962 Iran ? 1963 Kenya ? 1963 Belize ? 1964 EUA 1870 1965 (des de 1920 podien votar només les dones de color blanc) Andorra 1933 1970 (se'ls va concedir el dret a vot al 1969 però no el d'elegibilitat) Suïssa 1848 1971 Portugal ? 1971 (des de 1931 podien votar les dones amb escola secundària completa) Liechtenstein ? 1984 Àfrica central ? 1986 Djibouti ? 1986 Samoa ? 1990 Sud-àfrica 1994 1994 (des de 1930 podien votar només les dones de color blanc) Afganistan ? 2003 Kuwait ? 2006
Llista d'estats sense sufragi femení Actualment, alguns països no reconeixen el sufragi a les dones, o sí que el reconeixen (com al Líban), però d'una manera diferent que als homes. La llista següent inclou els estats que no permeten el sufragi ni a homes ni a dones:
Aràbia Saudita Brunei Emirats Àrabs Units
Sufragistes Les i els sufragistes van ser sovint membres de diferents associacions amb el mateix objectiu, però seguint diferents tàctiques; per exemple, les sufragistes britàniques es caracteritzaven per un tipus de defensa més combativa.
Contribucions de Jane Addams Jane Addams, que s'havia convertit en una figura nacional popular, també va ajudar altres persones fora de Hull House. Ella i altres residents de Hull House sovint van fer "lobby" als governs de la ciutat i dels estats. Van contactar amb funcionaris públics i legisladors i els van instar a aprovar determinades lleis i prendre altres accions per beneficiar la comunitat.
Fins a l'any 1920, les dones americanes no podien votar. Addams es va unir al moviment pel sufragi femení. Va ser vicepresidenta de la National American Woman Suffrage Association. Addams també va ser membre fundador de la National Association for the Advancement of Coloured People (NAACP).