El terme Bascònia (en llatí: Vasconia, de vegades escrit Wasconia; en basc: Baskonia) fa referència a un extens territori habitat, estructurat i defensat pels vascons des de finals del fins al . Aquest territori va servir com a zona de protecció o línia de defensa natural contra les incursions de potències externes com ara els francs, els visigots i els omeies.
Àmbit geogràfic Lluny de ser una simple zona marginal dominada per les potències veïnes, Bascònia era un espai autònom on les comunitats bascoparlants preservaven les seves pròpies institucions, llengua i formes de vida. Hi havia dues regions de Bascònia, separades per la frontera natural dels Pirineus, però unides per una dinàmica històrica comuna:
La Bascònia Citerior (Baixa Bascònia), al sud dels Pirineus, estava centrada al voltant de la ciutat de Pamplona. Va ser disputada durant molt de temps pels visigots, els francs i els omeies de Còrdova. A principis del hi va sorgir el Regne de Pamplona, la base del futur Regne de Navarra. En aquesta zona s'hi va desenvolupar una branca local de lideratge basc, liderada per les elits regionals.
La Bascònia Ulterior (Alta Bascònia), al nord dels Pirineus, incloïa tant pobles aquitans com de parla basca, sovint amb dialectes marcadament regionals. Es va convertir en el ducat de Gascunya (ducatus Vasconiae), una entitat política el nom de la qual va substituir oficialment el de Novempopulània l'any 626. Els vascons hi van mantenir una presència contínua des de finals del . L'intent franc d'organitzar la regió creant-hi un ducatus Vasconiae no marcava una submissió, sinó un reconeixement tàctic de l'autoritat dels caps locals, sovint d'origen basc. Aquests ducs o prínceps exercien una autoritat militar i administrativa real, com ho demostra la seva cort a Sent Sever, anomenada Caput Vasconiae. Hi governava una dinastia basca estretament vinculada a la de Pamplona, al sud.
Unitat política i cultural miniatura|upright|La uuasconia al «Mappa mundi» del Beatus de Saint-Sever (ca. 1050-1070) Es van fer diversos intents per reunificar ambdues parts de Bascònia. El rei navarrès Sanç III el Gran es va proclamar rei de tota Bascònia, mentre que el seu cosí, el duc de Gascunya Sanç Guillem, va actuar com el seu aliat polític. Malgrat la seva coordinació, Sanç Guillem mai no va retre homenatge al rei dels francs, i el seu pla d'unificació pirinenca va fracassar després de la mort de Sanç III, donant lloc a un període de fragmentació política.
Malgrat aquesta desintegració, els llaços transpirinencs van persistir. Els vascons del sud van donar suport als aquitans durant les seves revoltes contra els carolingis, tal com s'havien oposat anteriorment a Roma. Quan la Casa de Plantagenet va imposar el seu domini sobre Gascunya, els juristes locals van emfatitzar l'estatus especial de la terra basca, considerada un alou, un tipus de propietat franca no subjecta a la corona franca.
Així, malgrat la pressió del nord (francs, carolingis) i del sud (Còrdova i, més tard, els regnes cristians), Bascònia va conservar la seva autonomia cultural i política durant diversos segles.
Notes
Referències
Categoria:Història del País Basc Categoria:Història de Gascunya