l'ocell de tempesta fumat (Hydrobates markhami) és un ocell marí de la família dels hidrobàtids (Hydrobatidae) que cria principalment a la Península de Paracas, a Perú, i altres illes properes de Perú i Xile. Es dispersa pels mars del voltant.
Descripció L'ocell de tempesta fumat és un ocell de tempesta gros i esvelt. Com en altres espècies del mateix gènere, les ales són esveltes amb puntes afilades i amb una flexió diferent del carp (canell). La cua està profundament bifurcada. El plomatge és de color negre a marró sutge amb una brillantor plomissa apagada al cap, coll i mantell. Amb el desgast, el plomatge es torna més marró en general. Una barra de color grisenc en forma de mitja lluna recorre diagonalment la part superior de l'ala interior. Les plomes cobertores per sobre d'aquesta barra solen ser marrons, mentre que les primàries per sota d'ella solen ser negres, donant lloc a un patró d'ala característic de tres colors. L'iris és marró i el bec, les potes i els peus són negres. El bec és més curt que en la majoria d'espècies relacionades, mentre que el tub nasal a la part superior del bec és llarg, arribant fins a la meitat del bec. Els adults tenen una envergadura entre 49 i 54 cm i mesuren entre 21 i 23 cm des de la punta del bec fins a la punta de la cua. El pes corporal és de 53 g de mitjana. Els sexes són iguals sense diferències morfològiques.
Ocells similars dins de la mateixa distribució inclouen l'ocell de tempesta negre (Hydrobates melania) i la varietat fosca de ocell de tempesta de Leach (H. leucorhous). És especialment difícil distingir-lo de l'ocell de tempesta negre de mida similar, del qual es diferencia per tenir un tars molt més curt que el peu, i perquè la barra grisa de la part superior de l'ala és més clara i s'acosta més a la vora d'atac de l'ala. L'ocell de tempesta fumat també difereix pel coll més curt i el cap més angular, i per la bifurcació més pronunciada de la cua. Del ocell de la tempesta de Leach, es diferencia per la bifurcació de la cua més pronunciada, les ales més llargues i la mida més grossa. Les diferències en els patrons de vol també ajuden a separar aquestes espècies. L'ocell de tempesta fumat normalment vola tranquil·lament i sovint llisca amb batecs d'ales poc profunds i intermitents, mentre que l'ocell de tempesta negre llisca amb menys freqüència i acostuma a utilitzar batecs d'ales profunds. L'ocell de tempesta fumat també sol volar més d'1 m sobre la superfície de l'oceà, en contrast amb l'ocell de tempesta negre, que normalment vola a menys d'un metre. L'ocell de tempesta de Leach generalment fa batecs d'ales més profunds i el vol és més ondulat.
Els crits de l'ocell de tempesta fumat s'han descrit com una sèrie de "rumrums", "sibilàncies" i "xerrades". Al reproduir un enregistrament de les vocalitzacions dels ocells de tempesta fumat a l'entrada de la cavitat del niu, es va descobrir que els adults dels nius piulaven.
Distribució i hàbitat L'ocell de tempesta fumat habita a les aigües del corrent de Humboldt a l'oceà Pacífic davant de l'Equador, el Perú i el nord de Xile. Com que aquests ocells passen la major part de la seva vida al mar, es considera que són endèmics del corrent de Humboldt. Els ocells poden aventurar-se fins al nord fins al sud de Mèxic (18°N); tant al sud fins al centre de Xile (30°S); i tan lluny a l'oest com 118°O. S'ha informat d'albiraments des de fins i tot més al nord, davant de Baixa Califòrnia, però aquests podrien confondre l'ocell de tempesta fumat amb el ocell de tempesta negre.
Una enquesta publicada el 2007 va trobar que durant la tardor austral, l'època no reproductiva, la concentració més gran d'ocells es troba just al costat de la cost del Perú entre Guayaquil i Lima. Durant la primavera, aquesta concentració es divideix en dues, amb una concentració just al sud del Perú i al nord de Xile, i una segona concentració aprox. 1.700 km a l'oest. Els adults eren més abundants dins dels 200 km de la costa; els subadults ho eren més a distàncies superiors a 500 km de la costa. Els ocells eren més habituals en aigües relativament poc profundes per sobre de l'escorça continental (la plataforma continental) i menys comuns a les aigües més profundes per sobre de l'escorça oceànica, i més comuns a les zones on l'aigua superficial és més fresca i salada. Com a espècie altament pelàgica, aquesta espècie veu molt rarament des de la costa. alt=Mapa que mostra la costa del Perú i Xile amb codificació de colors que indica les poblacions d'aquest ocell|miniatura|Mapa que mostra la costa del Perú i Xile amb codificació de colors que indica les poblacions d'aquest ocell Malgrat la distribució, l'ocell de tempesta fumat només nidifica al Perú i Xile al desert d'Atacama, en cavitats naturals de salnitre (escorça de sal rica en nitrats). Les colònies conegudes tenen una superfície d'entre 33 i 6.100 ha, amb una densitat d'entre 0,5 i 248 nius per hectàrea. Normalment, es troben a 25 km (16 milles nàutiques) del mar, a una altitud de fins a 1.080 m.
Els hàbitats de nidificació són normalment zones planes sense vegetació, però l'any 2021 es va descobrir una colònia (Punta Patache) prop d'un lomas (oasi de boira), sent la primera colònia coneguda associada a vegetació abundant. La ubicació d'una colònia probablement depèn dels corredors de vent favorables on els ocells poden aprofitar els vents mar-terra quan tornen al niu al fer-se fosc i els vents terra-mar quan tornen al mar abans de l'alba. miniatura|Ocell de tempesta fumat a la costa del PerúCom que els ocells només tornen als nius al fer-se de nit i tornen a volar al mar abans de l'alba, la detecció de les colònies reproductores és difícil i la ubicació va estar desconeguda durant molt de temps. La primera colònia, a la península de Paracas del Perú, només es va confirmar l'any 1993 i s'estima en 2.300 parelles. Cinc colònies més, totes al nord de Xile, es van descobrir entre 2013 i 2021. L'any 2013 es van produir dos descobriments separats a Xile: un de llocs de nidificació al sud de la vall d'Acha a la província d'Arica i un de l'enregistrament del cant d'un ocell. Després d'exploracions posteriors el novembre de 2013 basades en l'enregistrament, es van trobar poblacions de 34.684 nius a Arica, 20.000 nius a Salar Grande i 624 nius a Pampa de la Perdiz al desert d'Atacama al nord de Xile, tal com es va reflectir en un estudi de 2019. Això es va traduir al voltant del 95 % de la població reproductora coneguda en aquell moment. Els autors de l'estudi van assenyalar que hi ha altres dues zones a Xile que podrien albergar colònies basant-se en l'observació de cries a terra; aquestes serien llavors les colònies més meridionals. L'any 2023 es va constatar el primer lloc de reproducció d'aquesta espècie al sud del Perú, a Pampa Pie de Candela.
Comportament i ecologia miniatura|Vídeo d'un pollet de ocell de tempesta fumat en un niu a Xile Com altres ocells de tempesta, l'ocell de tempesta fumat és probablement monògam. El cicle reproductiu, des de l'arribada a les colònies fins a la sortida de les cries, dura uns cinc mesos. Algunes parelles començaran a reproduir-se molt abans que d'altres; per exemple, en tres colònies (les colònies Paracas, Arica i Salar de Quiña), algunes femelles ponen els ous a l'abril i d'altres ponen els ous fins a l'agost. Això podria conduir a una temporada reproductiva de deu mesos de la colònia en general, en contrast amb la majoria d'altres espècies que formen colònies en què la reproducció està molt més sincronitzada. També hi ha grans discrepàncies entre colònies: en altres tres colònies (les colònies Caleta Buena, Salar Grande i Salar de Navidad), la posta d'ous es produeix molt més tard, entre novembre i probablement febrer. Es desconeixen les causes d'aquestes discrepàncies. alt=Forat del niu a Xile|miniatura|Sorra amb un forat niu vist des de dalt Les entrades a les cavitats del niu mesuren de mitjana 9,33 cm de diàmetre, però oscil·len entre 5,5 i 18 cm. La profunditat de les cavitats del niu era normalment superior a 40 cm. Els nius produeixen una forta olor característica que ajuda els investigadors a confirmar que les cavitats dels nius estan en ús. Les parelles produeixen un ou per temporada, que es pon al terra nu dins de la cavitat sense cap revestiment. Els ous són de color blanc pur sense brillantor i mesuren 32,2 per 24,2 mm (1,27 per 0,95 polzades) de mitjana. L'ou és incubat pels dos progenitors en torns de fins a tres dies, durant els quals l'altra parella s'alimenta al mar. El període mitjà d'incubació va ser de quaranta-set dies a Paracas. Després de l'eclosió del pollet, els pares hi tornen amb menjar cada dos o tres dies. A la colònia Punta Patache, l'ocell de tempesta fumat tendeix a tornar als nius de nit entre les 23:00 i les 01:00 i sortir entre les 04:00 i les 06:00. Les parelles d'una colònia no cooperen en la reproducció.
Després de l'eclosió, a Xile, les cries es desplacen cap al mar després d'una fase de creixement. Els pollets se senten atrets o desorientats per les llums artificials, un fet comú als ocells que nien en caus. La muda en adults probablement té lloc entre desembre i maig, mentre que els juvenils probablement muden diversos mesos abans. Al mar, els ocells solen trobar-se sols o en petits estols, de vegades amb altres espècies de ocells de tempesta. Normalment no acompanya els vaixells.
Un estudi de 2007 va trobar que una mostra de quinze ocells de tempesta fumat havien consumit els peixos Diogenichthys laternatus i Vinciguerria lucetia, entre altres aliments. Es va trobar que l'ocell de tempesta fumat tenia una diversitat dietètica més baixa que altres petits ocells, encara que la diversitat dietètica era generalment alta entre els petits ocells en comparació amb altres d'analitzats. Un estudi del 2002 va trobar que la dieta principal consistia en peixos com ara l'anxoveta (Engraulis ringens), cefalòpodes (és a dir, el pop Japetella sp.) i crustacis (és a dir, la llagosta pelàgica, Pleuroncodes monodon); al voltant del 10% dels continguts estomacals analitzats suggereixen que també poden ser carronyaires. Basant-se en grans variacions en els tipus d'aliments que consumeix, i la tendència a escorcollar, sembla que l'ocell de tempesta fumat s'alimenta de manera oportunista a prop de la superfície de l'oceà. Segons un estudi de 2007, la proporció d'ocells que s'alimenten o descansen, en comparació amb els que volen en trànsit, va ser significativament més alta a la tardor austral que a la primavera.
Els depredadors d'adults probablement inclouen ocells més grossos com els paràsits (Estercoràrids) i grans gavines. Dues espècies de guineu, la guineu de Sechura (Lycalopex sechurae) i la guineu grisa argentina (L. griseus), són importants depredadors del niu. També se sap que els pollets són depredats per ocells rapinyaires, gossos i la formiga Pheidole chilensis. Un estudi del 2018 va trobar la puça ectoparàsita (Hectopsylla psittaci) en dos ocells de cada deu capturats a la Pampa de Chaca a la regió d'Arica i Parinacota. Tots dos exemplars es van trobar al lorum (la regió entre els ulls i les fosses nasals) de cada ocell. El zopilot capvermell (Cathartes aura) podria haver estat la possible font per a la transició entre hostes, ja que es va observar que tots dos nidificaven a la mateixa colònia.
Estat i conservació