La Guerra d'Hivern (en finès talvisota, en rus Зимняя война, en suec vinterkriget) va esclatar quan la Unió Soviètica va atacar Finlàndia el 30 de novembre de 1939, dos mesos després de l'inici de la Segona Guerra Mundial i la Invasió Soviètica de Polònia. Com a conseqüència, l'URSS va ser expulsada de la Societat de Nacions el 14 de desembre. Stalin havia esperat conquerir el país sencer cap a final de l'any, però la resistència finlandesa va frustrar les forces soviètiques, que superaven en nombre els finesos a raó de tres a un. Finlàndia va aguantar fins al març de 1940, quan va haver de signar un tractat de pau en el qual va cedir a la Unió Soviètica prop del 10% del territori finès i el 20% de la seva capacitat industrial.
El resultat de la guerra va ser complex. Tot i que les forces soviètiques van poder finalment travessar la defensa finesa, ni la Unió Soviètica ni Finlàndia van sortir il·lesos del conflicte. Les pèrdues soviètiques al front van ser molt elevades i la posició internacional del país va patir. Encara pitjor, la destresa combativa de l'Exèrcit Roig va ser posada en qüestió, un fet que va contribuir fortament a la decisió de Hitler de llançar l'Operació Barbarroja. Finalment, les forces soviètiques no van complir el seu objectiu primari de la conquesta de Finlàndia, ja que només van aconseguir una cessió de territori al costat del llac Ladoga. Els finesos van retenir la seva sobirania i van atraure considerable bona voluntat internacional.
Els preparatius franc-britànics per donar suport a Finlàndia a través del nord d'Escandinàvia (la campanya aliada a Noruega) van ser impedits per l'armistici del 15 de març. No obstant això, la missió va seguir endavant amb la nova fita d'ocupar les mines de ferro del nord de Suècia, provocant la invasió de Dinamarca i Noruega per l'Alemanya Nazi el 9 d'abril de 1940 (Operació Weserübung).
La Guerra d'Hivern (talvisota en finès, vinterkriget en suec) va ser un desastre militar per a la Unió Soviètica. No obstant això, Stalin va aprendre d'aquest fracàs i va veure que el control polític sobre l'Exèrcit Roig ja no era factible. Després de la Guerra d'Hivern, el Kremlin va iniciar el procés de reinstaurar oficials qualificats i modernitzar les seves forces, una decisió que permetria als soviètics resistir la invasió alemanya. Es podria discutir que tampoc els exèrcits de França, Gran Bretanya, o els Estats Units haurien estat preparats per a la guerra hivernal, tot i que això està poc provat. A la batalla del Bulge (o de les Ardenes) al final de 1944, es van poder veure, però, milers de soldats de les tropes estatunidenques atrapats per un clima relativament suau comparat amb l'hivern nòrdic.
Antecedents Finlàndia havia estat part del Regne de Suècia fins que la Rússia tsarista la va conquerir el 1808, i la va convertir en un estat coixí entre ambdós regnes amb la finalitat de protegir la capital russa de l'època, Sant Petersburg.
La Carèlia oriental (incloent-hi l'istme carelià que seria el camp de batalla de la Guerra d'Hivern) tenia uns antecedents històrics diferents dels de la resta de Finlàndia. Va ser possessió de la república russa medieval de Nóvgorod (vegeu també Guerres suec-novgorodenses), i més tard de l'estat de Moscou. El 1617 la Carèlia Oriental va arribar a trobar-se sota domini suec. Durant el domini suec aquesta regió va perdre tota la població russa i Carèlia. El 1721, com a resultat de la Gran Guerra del Nord, l'istme carelià va tornar a mans russes, fins que un segle més tard, el 1809, el tsar Alexandre I transferí aquesta regió al Gran Ducat de Finlàndia.
Després de la Revolució russa que va portar els bolxevics al poder, Finlàndia es va declarar independent el 6 de desembre de 1917. Es van crear forts llaços entre Alemanya i Finlàndia quan l'Imperi alemany va ajudar clandestinament els finesos a obtenir la seva independència. Un dels mitjans utilitzats va ser entrenar finesos voluntaris, coneguts com a Jägers, per enviar-los a lluitar contra Rússia durant la Primera Guerra Mundial. La derrota alemanya va impedir l'establiment d'un príncep alemany com a Rei de Finlàndia. Malgrat tot, els llaços d'unió entre els dos països van seguir sent forts, tot i que els finesos no miraven amb bons ulls l'ascens al poder dels nazis.
Per contra, les relacions entre la Unió Soviètica i Finlàndia van ser fredes i tenses des de l'inici. Dos intents de russificació de Finlàndia per part de la Rússia tsarista i la repressió violenta d'una revolta socialista a Finlàndia, havien fet que ambdós països es miressin amb desconfiança. Stalin, mentre es preparava lentament per a una inevitable guerra amb l'Alemanya nazi, es va adonar que la frontera finesa (que creua l'istme carelià) estava a només 32 quilòmetres de Leningrad, cosa que en feia una excel·lent base per a una invasió germànica. El 1932, la Unió Soviètica va signar un tractat de no-agressió amb Finlàndia, i el 1934 es va reafirmar el tractat per deu anys més.
L'abril de 1938 els soviètics van iniciar negociacions diplomàtiques amb Finlàndia, amb l'objectiu de desenvolupar una defensa unida contra Alemanya. A poc a poc, les sol·licituds soviètiques d'intercanviar territori amb Finlàndia es van anar convertint en demandes, i un any després les negociacions estaven estancades, mentre que la situació política europea es deteriorava ràpidament.
El 23 d'agost de 1939, la Unió Soviètica i Alemanya van signar el Pacte Molotov-Ribbentrop, que estipulava que no hi hauria agressió entre els dos països per deu anys. Una clàusula secreta desglossava el repartiment dels països de l'Europa Oriental entre els països signants. Finlàndia va quedar en l'esfera d'influència soviètica, mentre que Polònia havia de ser dividida entre ambdós. L'1 de setembre del mateix any, Alemanya va envair Polònia, tres setmanes després la Unió Soviètica va envair-la des de l'est. Respectant el pacte nazi-soviètic, Polònia va ser dividida.
miniatura|esquerra|Soldats finesos durant la Guerra d'Hivern
A la tardor de 1939, la Unió Soviètica va realitzar la seva última demanda a Finlàndia: la frontera s'havia de moure 25 quilòmetres enrere des Leningrad i a més s'havia de permetre l'establiment d'una base naval a la península de Hanko durant trenta anys. La Unió Soviètica oferia a canvi una àrea de Carèlia el doble d'extensa, però menys desenvolupada que el territori demanat. El President finès Urho Kekkonen declararia al setembre de 1963, "Quan avui en dia, 20 anys després, ens posem en la posició de la Unió Soviètica, a la llum de la invasió de Hitler el 1941, la preocupació que la Unió Soviètica tenia, i havia de tenir, en relació amb la seva seguretat al final de la dècada dels 30, es torna comprensible. "
El govern finlandès va refusar acceptar les demandes soviètiques. El 26 de novembre va tenir lloc el Bombardeig de Mainila, un atac de bandera falsa en el qual l'artilleria soviètica va atacar diverses àrees prop del llogaret rus de Mainila, anunciant després que l'atac havia estat finès i que diversos soldats soviètics havien mort. Els soviètics es van queixar, una vegada més, que Finlàndia replegava tropes seves 25 quilòmetres enrere de la frontera, i volien que demanessin disculpes per l'incident. Finlàndia va negar estar-hi involucrada i va refusar demanar disculpes. La Unió Soviètica va declarar, llavors, que el Pacte de no-agressió de 1934 no seguia vigent i el 30 de novembre va atacar Finlàndia amb 23 divisions, sumant 450.000 homes i assolint ràpidament la Línia Mannerheim.
Un govern titella va ser creat llavors a la petita àrea del territori finès ocupada, al poble fronterer de Terijoki l'1 de desembre, establint-se la República Democràtica de Finlàndia, amb Otto Kuusinen com a Cap d'Estat.
Inici de la guerra La tàctica soviètica era simple: s'emprarien quatre exèrcits sota el comandament del comandant Kiril Meretskov, que atacarien la frontera finlandesa, de més de 1.200 quilòmetres de longitud, essent les seves principals armes la superioritat numèrica i la utilització aclaparadora de tancs i avions. El 7 Exèrcit es llançaria contra la línia Mannerheim d'uns 130 quilòmetres de longitud des de l'Istme de Carèlia, i, després d'ocupar Viipuri, es dirigiria a Hèlsinki, la capital finlandesa. El 8 Exèrcit atacaria, al seu torn, des de la riba oriental del llac Ladoga, mentre que el 9 Exèrcit creuaria més al nord i arribaria ràpidament a la costa oest del país a Oulu, dividint Finlàndia en dos. El 14 Exèrcit s'encarregaria d'ocupar el port de Petsamo, al nord del país, que era considerat una potencial amenaça per al port rus de Múrmansk en cas que fos ocupat pels enemics de la Unió Soviètica.
Finlàndia només havia tingut temps per mobilitzar 180.000 homes que, no obstant, s'havien entrenat en tàctiques de guerrilla, practicant l'ús de l'esquí per desplaçar-se, estudiant la geografia del futur camp de batalla i obtenint vestits de camuflatge eficients. Al mateix temps, van improvisar una bomba casolana ja utilitzada amb èxit en la Guerra Civil espanyola, que en la Guerra d'Hivern seria batejada com a còctel Molotov o Bomba Molotov. L'hivern de 1939 i 1940 va ser extremadament dur, amb temperatures de -40° centígrads que, malgrat tot, els finesos podien suportar amb més facilitat que els russos. Conscients de la seva inferioritat numèrica, els finesos no es van atrevir a enfrontar-se als invasors soviètics en el camp de batalla, sinó que van atacar els grups enemics aïllats i van fer de les línies d'aprovisionament enemigues els seus principals objectius. En aquests grups aïllats destacaven els franctiradors, els quals causaven el terror entre les files soviètiques, com el famós Simo Häyhä, qui en els 115 dies de guerra va arribar a eliminar fins a 505 soldats soviètics.
Tot i que hi havia molts comunistes a Finlàndia, el mal tracte infligit als finesos residents a la Unió Soviètica durant la Gran Purga de Stalin, va col·locar gairebé tots els finesos, sense importar-ne la filiació política, contra el país invasor. A més, després de la Guerra Civil finlandesa, s'havien dictat moltes lleis que van reduir la barrera entre els estrats de la societat. Aquest esperit d'unió entre els finesos, posteriorment va ser anomenat l'"Esperit de la Guerra d'Hivern", encara que cal ressaltar que a molts comunistes no se'ls va permetre entrar a l'exèrcit.
miniatura|esquerra|Moviments inicials en la Guerra d'Hivern
Mentre que el factor polític va influir de forma positiva en la defensa finlandesa, en el cas soviètic va ser tot el contrari. Els oficials soviètics eren extremadament arrogants i aparentment incompetents, ja que molts d'ells havien obtingut el càrrec gràcies a les seves connexions polítiques més que per la seva destresa. Molts d'aquests nous comandants seguien les tàctiques obsoletes de la Primera Guerra Mundial i, amb por per no fer enfadar els alts oficials soviètics, no tenien iniciativa. En moltes ocasions van patir grans pèrdues, en no retirar-se de posicions on el sentit comú deia el contrari, ja que no rebien l'ordre de fer-ho. S'estima que el 80% dels comandants de l'Exèrcit Roig havien estat substituïts durant la Gran Purga. Diversos testimonis asseguren que entre els exèrcits russos hi havia bandes de música, anticipant la celebració d'una victòria ràpida. També asseguren que els soldats avançaven despreocupats pel front, cantant l'himne nacional soviètic, sense preocupar-se per la resistència finlandesa.
L'Exèrcit Roig no estava ben equipat per a la guerra a l'hivern, especialment en els densos boscos; a més, molts dels vehicles utilitzats no havien estat provats a temperatures extremes i van haver de mantenir-se els vehicles engegats les 24 hores del dia, per evitar que el combustible es congelés en el motor.