Roberto Baggio (; 18 de febrer de 1967 a Caldogno, Vèneto) és un exjugador de futbol italià i actual president del sector tècnic de la Federació Italiana de Futbol. És considerat com un dels millors de la història, el millor jugador italià per la revista World Soccer, i segons un sondeig mundial realitzat per la FIFA és el quart millor, just darrere de Diego Armando Maradona, Pelé i Eusebio. Jugava de fals davanter o de mitja punta pel centre i posseïa un nivell de màgia, elegància, fantasia, visió de joc i tècnica poc habitual, fet que el va fer diferenciar en la Lliga italiana de futbol, dura, tàctica i menys tècnica.
És el sisè màxim golejador de la història de la Serie A amb 205 gols, només superat per Silvio Piola (274), Gunnar Nordahl (225), Giuseppe Meazza (216), José Altafini (216) i Francesco Totti (207).
Va desenvolupar els 20 anys de la seva carrera professional a Itàlia, incloent-hi equips històrics de prestigi mundial com ara la Fiorentina, Juventus, A.C. Milà o l'Inter de Milà. En aquests va assolir títols destacats com una Copa de la UEFA, dues lligues italianes i una Copa d'Itàlia. A títol individual va assolir trofeus i distincions destacades com la Pilota d'Or, el FIFA World Player o Golden Foot. A més, està inclòs a la llista FIFA 100 elaborada per Pelé i la FIFA. Amb la selecció va jugar un total de 56 partits, anotant 27 gols (quart màxim golejador de tots els temps), incloent-hi els realitzats en les tres Copes del Món de futbol, en què va participar, sent el primer italià en va marcar a tres mundials diferents (Itàlia-1990, EUA-1994 i França-1998).
La seva carrera futbolística està plena de grans infortunis i alhora de detalls de la seva qualitat innata, carisma, lideratge, joc net i caràcter. Tot plegat va fer d'ell un jugador de passions i llegendari, sent un dels futbolistes més estimats i a la vegada incompresos d'Itàlia, però sempre considerat tot un símbol del futbol.
Baggio es va casar de jove amb la seva companya de tota la vida Andreina, amb la qual ha tingut tres fills: Valentina (2 de desembre de 1990), Mattia (12 de maig de 1994) i Leonardo (3 de març de 2005).Matessini (2001), pàg. 133 Un dels seus set germans, Eddy ha estat també jugador de futbol professional a diversos equips de la Serie B, C1 i de la C2.
Biografia Els inicis - Caldogno i Vicenza Ja des de petit va mostrar una gran passió pel futbol, jugava a casa amb els germans amb tota mena d'objectes esfèrics com a pilota i a l'edat de 10 anys va entrar a jugar amb l'equip de Caldogno. L'equip era ple de nens promeses i ell era considerat la promesa de les promeses, ja que el 1979, amb 12 anys va realitzar 42 gols i 20 assistències.Matessini (2001), pàg. 42 En una ocasió l'entrenador de l'equip, el forner del poble, el va anomenar "Caça i Pesca", criticant-li així el fet d'haver-se perdut un entrenament per anar a acompanyar al seu pare a caçar, activitat que encara avui és un dels seus passatemps preferits. El dia del partit el president li va fer una broma similar i el va reptar preguntant-li a veure què faria aquell dia. Baggio, empitat, va marcar 5 gols només en la primera part.Matessini (2001), pàg. 43 Amb actuacions com aquesta la seva qualitat no va passar desapercebuda pels cercadors de talents dels equips grans, i l'any següent va ser fitxat, per unes 500.000 lires (uns 260 euros), pel Vicenza, situat a uns 10 km de casa seva. Des del setembre del 1980 al febrer de l'any següent, davant la impossibilitat de jugar partits amb els alevins, es va estar entrenant sense poder jugar. En aquest temps es va guanyar el sobrenom de “Zico”, un jugador que agradava al futbolista. L'any següent va succeir el mateix, van eliminar l'equip de juvenils i fins al febrer no va poder tornar a disputar partits. L'entitat ja tenia molta consideració cap a la jove perla i li van donar el premi d'entrenar durant aquest temps amb el primer equip, un habitual de la Serie A i de la Serie B, però que en aquells moments jugava a la Serie C. Quan va complir anys al febrer va tornar al filial per jugar el Campionat Dante Berretti, aquell any l'equip jugava molt bé, tant que de vegades van anar a veure'ls gairebé 1000 persones.Matessini (2001), pàg. 32-33
Finalitzada aquella temporada, els registres personals del jugador en els anys que duia a les categories inferiors sobresortien: 110 gols en 120 partits. Aquesta extraordinària marca el va dur a debutar amb la selecció Italiana sub 16 el 15 de febrer contra Iugoslàvia, i amb el primer equip del Vicenza el 5 de juny de 1983 amb tan sols 15 anys. L'any següent el futbolista ja va tenir fitxa del primer equip, va jugar 6 partits i va marcar 1 gol, el primer oficial de la seva carrera. En la seva darrera etapa al club, la temporada 1984-85, va contribuir de forma notòria en l'ascens a la Serie B. Va finalitzar amb 12 gols en 29 partits i el jugador local va esdevenir un dels més estimats per l'afició.Matessini (2001), pàg. 49-50 Els equips més grans es van interessar per aquell jove que començava a despuntar i van iniciar una lluita per adquirir-lo. El Vicenza, necessitat de diners no podia retenir-lo i poques setmanes abans de finalitzar la lliga, van acceptar l'oferta més elevada, provinent de la Fiorentina, superior als 3.000.000.000 de lires (1,55 milions d'euros aproximadament). Dos dies després de signar pel seu nou club, Roberto Baggio es va lesionar molt greument en partit de la lliga contra el Rimini d'Arrigo Sacchi. Aquesta va suposar la seva primera lesió al genoll dret, una lesió gravíssima amb trencament del lligament encreuat anterior, de la càpsula, del lligament col·lateral i del menisc. Reconstruir-ho tot plegat li va suposar 220 punts interns. Aquesta lesió gairebé l'impedeix tornar a jugar al futbol i el marcarà tota la vida, ja que el jugador considera que des d'aleshores, amb 18 anys, "només ha pogut jugar amb una cama i mitja i sempre amb dolors".Matessini (2001), pàg. 52-53 Tot i la greu lesió, el president de la Fiorentina va decidir no anul·lar el seu fitxatge. Van operar-lo a França un mes després de l'infortuni, i les setmanes posteriors van ser tot un calvari físic i emocional pel jugador, que va arribar a aprimar-se 12 kg, fins a arribar a pesar només 56.
Fiorentina, lesió i ressorgiment - Mundial 1990 L'estiu del 1985 va marxar a Florència, aquesta ciutat i el seu club marcaran per sempre la vida del jugador. Allà va passar dos anys eterns recuperant-se de la lesió, es va iniciar en el budisme, va conèixer al seu massatgista i amic, es va enamorar de la ciutat i de la seva gent, es va casar amb la seva dona i va renéixer com a futbolista fins a consagrar-se com un dels millors del planeta.
La recuperació va ser segons el mateix jugador un Vietnam, li semblava que l'operació no havia anat bé i es passava de dilluns a dissabte entrenant dos cops per dia, vivint totalment aïllat fins al punt d'oblidar-se de recollir durant 5 mesos els xecs per cobrar el seu salari.Matessini (2001), pàg. 60 A poc a poc va millorar, en part gràcies al massatgista que va conèixer gràcies al seu company d'equip Aldo Maldera. La recuperació va seguir positivament fins que el febrer de 1986 va tornar a trepitjar la gespa en partit oficial i el 21 de setembre va debutar a la Serie A contra la Sampdoria. Quatre dies després es va tornar a lesionar al mateix genoll, i el jugador va reconèixer que el seu primer pensament va ser abandonar i deixar-ho tot. Però no va fer-ho, sinó que va tornar a fer la recuperació evitant una nova operació, ja que s'hi va negar. El 6 de gener de 1986, en un amistós es va lesionar novament el menisc però aquest cop es va trencar. Operar-se va resultar inevitable i els següents mesos van ser molt durs, tot i que la cirurgia va ser molt més simple i els dolors no van ser tant forts. Finalment, després de dos anys de calvari, el jugador va poder tornar a sentir-se futbolista en jugar els 4 darrers partits del campionat. El 10 de maig de 1987, tot i no trobar-se en les millors condicions, va marcar de falta el seu primer gol a la lliga. contra el Nàpols de Diego Armando Maradona. El resultat final d'1 a 1 va suposar la permanència de l'equip Toscà i el primer Scudetto pel Nàpols.
En la següent temporada (1987-1988), va començar a jugar amb major regularitat en l'equip dirigit per Sven-Göran Eriksson. Va participar en un total de 27 partits de lliga en els quals va marcar 6 gols. No va ser una gran marca perquè el jugador estava encara en un baix nivell de forma i sentia que als deu minuts ja estava fos físicament, sense força ni resistència. Una sensació que l'afectava a nivell psicològic perquè no se sentia com un futbolista jove sinó com futbolista veterà.Matessini (2001), pàg. 65-66 Va ser en aquest període que va iniciar-se en el món del budisme, fet que el va ajudar molt per a recuperar la seva autoestima, que en aquells moments es trobava a nivells molt baixos. Aquella temporada va alternar llargues llacunes on desapareixia amb jugades molt bones. Una d'aquestes va ser en l'enfrontament de la segona jornada de lliga al camp del Milan. L'equip va guanyar amb dos gols seus, un d'ells de gran bellesa i qualitat, que va fer que l'afició de San Siro aplaudís dempeus. A partir d'aquell moment el seu progrés va ser ascendent i va esdevenir portada en el panorama futbolístic italià. El 16 de novembre de 1988 va ser convocat per primera vegada amb la selecció de futbol d'Itàlia per jugar un amistós contra els Països Baixos amb motiu del 90è aniversari de la Federazione Italiana Giuoco Calcio. La temporada següent va ser l'any de la seva consolidació física i va consagrar-se com una de les figures de l'equip. Va anotar 15 gols en 30 partits, que tot i no ser una xifra espectacular, van captivar als seguidors de l'equip gràcies a la seva qualitat i varietat. Més tard, el migcampista argentí Miguel Montuori, va dir que el jugador era més productiu que Maradona pel Nàpols i que era sens dubte el millor 10 de la lliga i això que encara havia de donar molt de si.