El franquisme a Catalunya va implantar-se a partir de 1939, (les primeres eleccions democràtiques, tingueren lloc el 15 de juny de 1977),El franquisme a Catalunya, Paul Preston, p. 14 en un context determinat per les conseqüències derivades de la Guerra Civil espanyola i la repressió franquista. La dictadura, a Catalunya, complementà a més la supressió de les llibertats democràtiques amb la repressió de la cultura catalana. El caràcter totalitari i els objectius unificadors significaren la imposició d'una sola cultura i una sola llengua, la castellana. A més, el tarannà anticatalà del règim va constituir un tret específic, però no va ser un obstacle decisiu perquè creixés un franquisme català que s'havia anat forjant durant la guerra i s'havia alimentat amb la victòria.
El franquisme (1939-1975) va suposar a Catalunya, com a la resta d'Espanya, l'anul·lació de les llibertats democràtiques, la prohibició i persecució dels partits polítics (excepte Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS), la clausura de la premsa no adscrita a la dictadura militar i l'eliminació de les entitats d'esquerres. A més, es van suprimir l'Estatut d'Autonomia i les institucions d'ell derivades, i es va perseguir amb sistematicitat la llengua i la cultura catalanes, almenys al principi, en moltes de les seves manifestacions públiques i fins i tot (en els primers temps) privades.
Els vençuts van ser desvertebrats. Als nombrosos morts durant la guerra cal sumar els que van ser afusellats després de la victòria franquista, com el mateix president Lluís Companys, molts altres, obligats a l'exili, no tornarien al seu país, gran nombre dels quals no van fugir van ser empresonats, i molts més van ser "depurats" i inhabilitats per ocupar càrrecs públics o exercir determinades professions, el que els va deixar en pèssima situació econòmica en una època ja dura de per si. Un petit sector d'anarquistes i comunistes va intentar lliurar una guerra de guerrilles en unitats conegudes com a maquis. La seva acció més destacada va ser la invasió de la Vall d'Aran.
Després de la primera etapa d'economia autàrquica, en la dècada dels anys 1960 l'economia va entrar en una etapa de modernització agrícola, d'increment de la indústria i va rebre l'impacte del turisme de masses. Catalunya va ser també una de les metes del moviment migratori, que va donar a Barcelona i a les localitats del seu entorn un creixement accelerat. També es va desenvolupar fortament l'oposició antifranquista, les manifestacions més visibles en el moviment obrer van ser Comissions Obreres, des del sindicalisme i el PSUC.
A la dècada dels anys 1970, el conjunt de forces democràtiques es van unificar al voltant de l'Assemblea de Catalunya. El 20 novembre de 1975 va morir el dictador Franco, fet que obriria un nou període de la història de Catalunya.
L'odi envers Catalunya miniatura|Lluís Companys, segon president de la Generalitat de Catalunya restaurada, va ser lliurat per la Gestapo i afusellat per les autoritats franquistes. Catalunya va ser la comunitat (región pels franquistes) que més va patir l'odi engendrat durant la guerra civil. La mostra la tenim en diversos exemples.
A Tarragona, el gener de 1939, es va celebrar una missa oficiada per un canonge de la catedral de Salamanca, José Artero. Durant el sermó va cridar: "Gossos catalans! No sou dignes del sol que us enllumena." Pel que fa als homes que van entrar i desfilar per Barcelona, Franco va dir que aquest honor no era "perquè haguessin lluitat millor, sinó perquè eren els que sentien més odi. És a dir, més odi cap a Catalunya i els catalans."
Un amic íntim de Franco, Víctor Ruiz Albéniz, "El Tebib Arrumi" va publicar un article on demanava que Catalunya rebés "un càstig bíblic (Sodoma i Gomorra) per purificar la ciutat roja, la seu de l'anarquisme i separatisme com a únic remei per extirpar aquests dos càncers pel termocauteri implacable", mentre que per Serrano Suñer, cunyat de Franco i Ministre de l'Interior, el nacionalisme català era "una malaltia."
L'home designat com a governador civil de Barcelona, Wenceslao González Oliveros, va afirmar que "Espanya es va alçar, amb tanta o més força contra els Estatuts desmembrats que contra el comunisme i que qualsevol tolerància del regionalisme portaria altra vegada als mateixos processos de putrefacció que acabem d'extirpar quirúrgicament."
Fins i tot conservadors catalans, com Francesc Cambó, es van esgarrifar de l'odi i l'esperit de revenja mostrat per Franco. Cambó va escriure en el seu Dietari en referència a Franco: "Com si no sentís ni comprengués la situació miserable, desesperada, en què es troba Espanya i no pensés més que en la seva victòria, sent la necessitat de recórrer tot el país (...) com un torero per recollir aplaudiments, cigars, barrets i alguna americana escadussera."
miniatura|Tomba de Lluís Companys al Fossar de la Pedrera.
El que havia estat el 123è president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, s'exilià a França, com molts altres, el gener de 1939. Les autoritats espanyoles en demanaren l'extradició als alemanys. Queda el dubte històric de si fou detingut per la Gestapo o per la policia militar alemanya, també coneguda com la Wehrmacht En tot cas la detenció es produí el 13 d'agost de 1940 amb la imediata deportació de Lluís Companys a l'Espanya franquista.
Després d'un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals, fou afusellat el 15 d'octubre de 1940, al Castell de Montjuïc.
D'aleshores ençà han estat moltes les reivindicacions a fi que s'anul·li aquell judici, sense cap garantia. De moment, cap d'elles ha reeixit.El Govern de la Generalitat demana l'anul·lació del judici contra Lluís Companys
La repressió franquista No es pot menystenir la influència dels corrents intel·lectuals occidentals vers els individus integrants d'una societat, que es considera alhora la base de l'estat-nació: si els individus són sans i patriotes, la societat també, i la nació assoleix un lideratge. Des del s. XIX es teoritza amb la degeneració racial, causant dels conflictes contra lstatu quo social, i es propugna l'eugenèsia per a netejar la propia raça, i el racisme per a evitar-ne la barreja amb "races inferiors". I durant el primer terç del s. XX aquesta teorització vers "l'home nou" agafa força, i és el seu zenit la política racial nazi. Però a Espanya, en barrejar-se amb el regeneracionisme, també tingué repercussió, atès que les elits polítiques i socials que patrimonialitzen Espanya, i que no digerien la pèrdua colonial, veuen en la República i la minsa autonomia catalana una amenaça al seu poder, riquesa i privilegis. Tampoc es pot pair la riquesa industrial catalana, i s'acusa Catalunya de tindre tracte de favor, empobrint a la resta d'espanyols, en un comportament que es qualifica de semític (segons la ideologia nacionalsocialista emprar el treball com a mitjà per explotar i sotmetre les nacions).
Segons en Paul Preston al llibre "Arquitectes del terror. Franco i els artifex de l'odi", una sèrie de personatges teoritzaren sobre "l'antiespanya", assenyalant als enemics, i en aquest sentit s'acusà als polítics i intelectuals republicans de ser de raça jueva o servidors de la mateixa en tant que masons. Aquesta acusació es generalitza pel que fa a Catalunya a la majoria de politics i intelectuals, començant per Macià, Companys i Cambó, assenyalats com a jueus. A "Racisme i supremacisme polítics a l'Espanya contemporània", es documenta aquest pensament de la part social que es sollevaria contra la República. En una barreja de degeneracionisme, regeneracionisme, i neocolonialime, es postula que la raça espanyola -sempre entesa com a castellana- ha degenerat, i els individus degenerats són proclius a "contraure" el comunisme i el separatisme. A més, algunes zones, com el sud peninsular i els Països catalans són considerades degenerades a l'engrós, els primers a causa de restes àrabs que els du a un comportament "rifeny", i els segons a causa de restes semítiques que els du vers el comunisme i separatisme (s'anomena separatisme al catanalisme de tot pel).
La degeneració dels individus crida a fer-ne una neteja si es vol una nació prospera i líder, capaç de bastir un imperi, una de les obsessions del franquisme (com també dels altres règims totalitaris del moment). Les accions aplicades suggereixen l'existència d'una biopolítica. Es pot esmentar que Franco va afirmar que Catalunya havia sigut una de les causes principals de la guerra civil, «En cuanto a la suerte futura de Cataluña, hemos de decir que ésta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento», i que en una entrevista en un diari italià descriu que la guerra tenia com a objectiu «salvar a la Patria que se hundía en el mar de la disociación y de la degeneración racial». També cal recordar que el portaveu rebel Gonzalo de Aguilera, el 1937 afirmà a un periodista: “Ahora espero que usted comprenda qué es lo que entendemos por la regeneración de España… Nuestro programa consiste en exterminar un tercio de la población masculina española…”
A més de la repressió arreu d'Espanya contra individus assenyalats, tot plegat sembla ser l'origen de la repressió ferotge, com ara el Terror de don Bruno, a Andalusia, i la repressió no menys ferotge contra Catalunya, amb l'afegit que la derivada, l'atac a la cultura catalana s'allarga durant tot el franquisme i acaba esdevenint un element estructural de l'Estat.
Recompte de morts, desapareguts i exiliats A l'hora de fer recompte general de morts a la Guerra Civil a Catalunya, cal comptar un mínim de 38.500 soldats republicans i 2.900 franquistes. Al costat d'aquest hi ha les víctimes de la repressió del 1936 a 1939 que serien unes 8.500, mentre que la repressió franquista va causar entre 1938 i 1953 unes 4.000 víctimes. Finalment, les dels bombardejos serien unes 5.500. Aquestes dades s'han de completar amb el creixent nombre de defuncions degudes a insuficiències mèdiques i alimentàries com a resultat de les contingències bèl·liques i els que s'exiliaren entre el final de gener i febrer del 1939.
El conjunt de pèrdues, entre morts i exiliats, donarien una xifra que oscil·la entre 130.000 i 150.000 persones que desaparegueren de Catalunya —sobre un total de gairebé tres milions d'habitants segons el cens de 1936— la qual cosa va determinar unes profundes conseqüències negatives des del punt de vista demogràfic, social i econòmic.
Persecució del català
miniatura|La versió impresa del Diccionari català-valencià-balear. La dictadura franquista, a Catalunya, complementà a més la supressió de les llibertats democràtiques amb la repressió de la cultura catalana. Durant el període franquista (1939-1975), el català va ser objecte d'una agressió brutal i va quedar reduït a l'ús familiar. El castellà va passar a ser l'única llengua de l'ensenyament, de l'administració i dels mitjans de comunicació. La situació es va agreujar per les grans onades immigratòries de castellanoparlants del , sobretot les dels anys 60 i 70, procedents de la resta d'Espanya, sobretot d'Andalusia i Extremadura, i que en gran part es van concentrar a l'àrea metropolitana de Barcelona. Tot això va provocar un gran retrocés de l'ús social del català i del seu coneixement, fins al punt que a Catalunya el castellà va superar al català com a llengua materna per primera vegada en la seva història. A Catalunya el factor més important del bilingüisme social és la immigració procedent de la resta d'Espanya. Hom ha calculat que, sense migracions, la població de Catalunya hauria passat d'uns 2 milions de persones el 1900 a 2,4 el 2001, en comptes dels més de 6,1 milions censats en aquesta data (i que són més de 7 el 2008); és a dir, la població sense immigració hauria estat el 39% de la real el 1980.