Prosopagnòsia (del grec πρόσωπον: cara, i ἀγνωσία: desconeixement) és la interrupció selectiva de la percepció de cares, tant d'hom mateix com de la dels altres, que poden ser vistos però no reconeguts com a propis d'una certa persona, segons el que va definir el metge Joachim Bodamer el 1947. També rep els noms de ceguesa facial o agnòsia facial. El seu equivalent auditiu seria la fonoagnòsia, un tipus d'agnòsia auditiva. miniatura|marcada en roig l'àrea del gir fusiforme, una zona que quan és malmesa és causa de prosopagnòsia. Actualment la definició inclou dos tipus de prosopagnòsia: adquirida i congènita. Aquella adquirida és a causa d'una lesió al lòbul occipital-temporal del cervell i generalment afecta persones adultes. La prosopagnòsia adquirida es pot subdividir en: aperceptiva i associativa. En el tipus congènita l'individu neix sense arribar a desenvolupar una capacitat adequada per reconèixer o distingir cares.
Encara que hi ha hagut diverses temptatives per a posar-hi remei, cap teràpia no ha demostrat obtenir millores significatives i aplicables fora de laboratori en els grups de persones estudiades. Les persones que pateixen prosopagnòsia amb el temps desenvolupen estratègies de reconeixement basades a dirigir la seva atenció a alguns trets de la cara, reconeixent-la per parts, puix que en totalitat no ho poden. Això pot implicar de seguir pistes secundàries com ara: la roba, la manera de caminar, la color dels cabells, la silueta o la veu; el visatge, tanmateix, no els aporta elements distintius. La prosopagnòsia dificulta que aquestes persones es puguin socialitzar amb normalitat, puix que no poden recuperar de la memòria els semblants de persones ja conegudes ni obtenir informació no-verbal durant una conversa. La prosopagnòsia pot ser associada amb altres trastorns en relació amb àrees cerebrals pròximes: hemianòpsia esquerra (perdre la visió de la part esquerra del camp visual, generalment associada a danys en el lòbul occipital dret), acromatòpsia (dèficit en la percepció de les colors generalment associada amb lesions unilaterals o bilaterals en la zona d'unió temporal-occipital) i desorientació topogràfica (dificultat per valdre's hom mateix en un ambient conegut, associada amb lesions de la part posterior del gir de l'hipocamp i de la part anterior del gir lingual de l'hemisferi dret).
Història La manca de capacitat per a reconèixer cares va ser documentada per primera vegada al , a partir dels casos estudiats pel britànic John Hughlings Jackson i el francès Jean-Martin Charcot; el terme prosopagnòsia però, no es va fer servir fins al 1947, ideat per Joachim Bodamer, un neuròleg alemany. Entre els primers tres casos descrits hi havia un home de 24 anys amb una ferida de bala el qual havia perdut l'habilitat per reconèixer els seus amics, familiars i, fins i tot, el seu propi rostre. Això no obstant, era capaç de reconèixer i identificar-los mitjançant altres formes sensorials, com ara el tacte, la veu o altres estímuls captats pels sentits, per exemple la silueta o la manera típica de moure's de cadascú. Bodamer els va anomenar els Prosop-Agnosie, a partir de dos termes del grec clàssic: πρόσωπον (prósōpon, «cara») i αγνωσία (agnōsía, «desconeixement»). L'octubre del 1996, Bill Choisser va proposar fer servir l'expressió face blindness («ceguera per les cares») per referir-se a aquesta mancança. El mateix Choisser va escriure un llibre sobre la seva prosopagnòsia titulat "Bill's Face Blindness Pages", el gener del 1997.Breus cites de llibres sobre casos de prosopagnòsia
Un cas de prosopagnòsia és la del "Dr. P." descrit per Oliver Sacks en el seu llibre del 1985 The Man Who Mistook His Wife for a Hat («L'home que va confondre la seva dona amb un barret»), que es podria considerar amb més precisió, com una un cas d'agnòsia visual. Si bé el doctor P. no podia identificar la seva dona a partir de la imatge de la seva cara, sí que podia reconèixer-la per la seva veu. Quan mirava fotos dels seus familiars i amics sembla que es basava en trets específics de cadascú com ara la mandíbula quadrada del seu germà i les dents grosses. El mateix Oliver Sacks tenia prosopagnòsia, però no en va ser conscient durant molts anys.Neil Catz, "Prosopagnosia:Oliver Sacks's Battle with Face Blidness", CBS News, 26 d'agost del 2010,
L'estudi de la prosopagnòsia ha estat crucial en el desenvolupament de teories sobre la percepció facial. La raó és que la prosopagnòsia no és un trastorn unitari, per exemple, les persones afectades poden tenir diferents tipus i nivells del trastorn. Sembla que la percepció facial implica un nombre de nivells, cadascun dels quals pot causar diferències qualitatives de discapacitat que poden mostrar les persones afectades de prosopagnòsia.
La descripció de diferents casos de prosopagnòsia, és la prova sobre la qual es fonamenta la teoria que proposa que existeix al cervell humà un sistema específic per la percepció facial. Molts investigadors estan d'acord en afirmar que el procés de percepció facial és més holístic que basat en trets per separat, com també passa en la percepció de la majoria d'objectes. Una percepció holística facial considera la cara com una unitat i no una suma de parts (ulls, nas, boca, etc.). Existeix un arquetip de cara en el qual hi ha un lloc específic per situar cada element (els ulls van sempre damunt del nas i el nas per dalt de la boca), per tant les persones fem servir una aproximació holística per reconèixer cares concretes a partir del patró que correspon a un grup de persones amb trets facials similars. Aquest processament holístic dels trets facials és el que està espatllat en les persones amb prosopagnòsia: Són capaços de reconèixer el lloc específic de cada element corresponent al patró arquetípic i les característiques concretes dels trets facials, però són incapaços de processar tota la informació de forma conjunta en l'arxiu mental que correspon a una cara en concret. No tothom creu que les cares siguin percebudes d'una forma especial, diferent de la resta d'objectes. Segons un estudi realitzat, la percepció holística es pot donar també en el cas dels experts en gossos, per als quals la identificació d'un d'aquests animals significa més que la suma de tots els seus trets. L'estudi, dirigit per Diamond i Carey, consistia a ensenyar imatges de gossos a jutges de competició canina, després els ensenyaven les mateixes fotos però en impressió invertida; es va comprovar que, comparats amb un grup de control, els jutges tenien gran dificultat en reconèixer els animals quan la imatge estava invertida. Anteriorment s'havia pensat que l'efecte inversió només afectava el reconeixement de cares humanes però aquest experiment va demostrar que es pot aplicar a qualsevol categoria d'experts.
S'ha suggerit que la prosopagnòsia podria ser una discapacitat general, en entendre com els elements de la percepció formen l'estructura o gestalt d'un objecte. La psicòloga Martha Farah és una de les defensores d'aquest punt de vista.
Tipus Aperceptiva És el nom que s'aplica als casos de prosopagnòsia adquirida durant alguna de les primeres fases de processament en el sistema de percepció facial. Les àrees del cervell que tenen una intervenció decisiva en aquest tipus de prosopagnòsia són les regions de la part dreta occipital temporal. Les persones que la pateixen no troben cap sentit a les cares i no poden trobar semblances o diferències quan se'ls presenten imatges de diverses cares de persones. Tampoc no poden distingir entre cares de familiars o persones desconegudes. Sí que poden, en canvi, reconèixer persones basant-se en altres característiques personals no relacionades directament amb la fesomia de la cara.
Associativa Aquest nom es fa servir per descriure casos de prosopagnòsia adquirida deslligada dels processos perceptius però amb enllaços malmesos entre la fase inicial del procés de percepció facial i la informació semàntica que emmagatzemem a la memòria amb relació a la identificació de persones. La regió dreta anterior temporal és la que té una funció decisiva en aquest tipus de prosopagnòsia. Les persones afectades no són capaces de distingir si diferents fotos corresponen a una mateixa persona o a diverses persones i dedueixen l'edat i el sexe observant una cara però no poden identificar la persona o relacionar amb la cara altra informació que se'ls hagi donat sobre aquesta persona, com ara el seu nom, a què es dedica o quan va ser la darrera vegada que es van veure.
Desenvolupada La prosopagnòsia de desenvolupament (DP), també dita prosopagnòsia congènita (CP), és un dèficit en el reconeixement de cares que es manifesta ja en la infantesa i perdura tota la vida i que no pot ser atribuïda a una lesió adquirida. Alguns estudis basats en EEG i imatges obtingudes per ressonància magnètica (fMRI) han demostrat l'existència d'aquest dèficit independentment d'una lesió adquirida, en conseqüència, s'ha suggerit que pugui haver-hi un factor genètic responsable. L'expressió "prosopagnòsia hereditària" es fa servir quan es veu afectat més d'un membre d'una mateixa família. Per tal d'examinar aquest possible factor genètic es van seleccionar a l'atzar 689 estudiants de diferents països entre els quals es van trobar disset que tenien DP; d'aquests disset, catorze tenien familiars amb el mateix dèficit.
Un altre estudi fet el 2005 va donar suport a la teoria que proposava l'existència d'un tipus de prospagnòsia no adquirida. Aquest estudi va aportar epidemiològiques amb les quals es pot afirmar que es tracta d'un dèficit que afecta moltes famílies. L'estudi genètic d'arbres genealògics indica que el patró de segregació (translocació heterocigòtica) de la prosopagnòsia hereditària (HPA) és totalment compatible amb una herència dominant autosomàtica. Aquest tipus d'herència explica per què la HPA és tan freqüent en algunes famílies.
Hi ha molts trastorns congènits associats a la dificultat de distingir i reconèixer cares, dels quals l'individu pot no ser-ne conscient. El mecanisme pel qual aquests dèficits de percepció s'arriben a formar és força desconegut. En una llista incompleta de trastorns que porten implícit la prosopranòsia podem trobar: els trastorns de l'espectre autista (TEA), la malaltia d'Alzheimer i el Trastorn d'Aprenentatge No Verbal. Aquests tipus de trastorns són, però, força complicats i estan en procés d'estudi, per tant cal evitar arribar a conclusions precipitades. A més a més, el seu símil a nivell auditiu seria la fonoagnòsia, un tipus d'agnòsia auditiva.
Etiologia La prosopagnòsia pot ser causada per lesions en diverses parts de l'àrea inferior occipital del cervell, en el gir fusiforme o en el còrtex anterior temporal. En les topografies per emissió de positrons (PET) i en escànners fMRI fets a individus sense prosopagnòsia, es pot veure que aquestes àrees s'activen específicament en resposta a l'estímul que representa veure un rostre.L'àrea inferior occipital està implicada sobretot en les primeres fases de la percepció i l'àrea anterior temporal és la responsable d'integrar informació sobre cares, veus i el nom d'una persona coneguda.