El període hel·lenístic d'Egipte o Egipte ptolemaic correspon al període de l'antiguitat en la regió de l'actual Egipte entre la conquesta macedònica per Alexandre el Gran i la caiguda en mans de l'Imperi Romà, és a dir, al període de domini per part de la dinastia ptolemaica o dels ptolomeus.

El terme període hel·lenístic o Alexandrí és un terme encunyat a mitjan per l'historiador alemany Johann Gustav Droysen per designar el període històric comprès entre la mort d'Alexandre el Gran (323 aC) i la de Cleòpatra VII i Marc Antoni després de la seva derrota a la batalla d'Àccium (30 aC). L'àmbit geogràfic en què es va desenvolupar el període hel·lenístic comprèn el vast territori conquerit per Alexandre el Gran, que a la seva mort es va fragmentar en diverses entitats polítiques regides després per dinasties d'origen grec o macedònic. A l'Egipte faraònic, en aquesta etapa històrica, que succeeix a l'anomenat Període Tardà, van regnar dues dinasties d'origen hel·lènic: la Macedònica (332 aC a 309 aC) i la Ptolemaica (305 aC a 30 aC).

Alguns historiadors denominen període grecoromà d'Egipte a l'època que transcorre des de l'entrada d'Alexandre el Gran al país fins a les últimes fases de la dominació romana d'Egipte, que conclou després de la mort de Teodosi I el Gran.

Alexandre el Gran

Alexandre el Gran, després d'heretar el 336 aC (amb vint anys) el tron del seu pare Filip II, es va proposar continuar l'empresa política i militar iniciada per aquest. Després d'una sèrie de fulgurants victòries a Grècia i Anatòlia, el 332 aC va conquerir Tir després de set mesos de setge.

Alexandre va haver de decidir llavors entre dirigir-se al centre de l'Imperi Persa o prosseguir cap al sud. Sembla que una delegació de notables egipcis li va demanar que els alliberés del jou persa, i això el va fer decantar per la segona opció. La següent victòria a Gaza (332 aC), ciutat rebel com Tir, li va obrir les portes de la fins aleshores satrapia persa d'Egipte.

miniatura|esquerra|Imatge d'Alexandre el Gran. Detall del mosaic de la casa del Faune de Pompeia (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols).

Va entrar a Memfis aclamat com un llibertador, ja que la darrera dominació persa va ser per als egipcis summament repressiva i sacrílega. Alexandre va voler mantenir aquesta primera impressió favorable, que a més li convenia, i respectar la religió i costums locals. Va ser proclamat faraó, el que li conferia rang de divinitat d'acord amb la tradició egípcia.

A l'oest del delta del Nil, al costat d'un poblat anomenat Rakotis, ordenà construir la futura ciutat d'Alexandria, projectada per Dinòcrates de Macedònia seguint el model de traçat en quadrícula clàssic grec. Aquesta ciutat acabaria tenint gran importància política i econòmica a Egipte i la Mediterrània oriental, ja que assumiria les funcions comercials de Nàucratis i la destruïda Tir i la seva situació costanera faria d'ella un punt clau de les rutes mercantils marítimes.

A continuació, Alexandre va viatjar a l'Oasi de Siwa per realitzar la seva consagració com faraó, seguint els tradicionals rituals egipcis en un temple d'Amon. Aquest déu es va identificar amb Zeus, i consolidà una equiparació que van fer els grecs per primera vegada durant la Dinastia XI.

Després de tornar de Siwa, Alexandre va romandre a Memfis fins al 331 aC, i va organitzar administrativament Egipte. Va posar a egipcis nadius en la majoria de càrrecs polítics però a un grec, Cleòmenes de Naucratis, al capdavant de les finances. Després va partir a la conquesta de la resta de l'Imperi persa. Ja mai més no tornaria a Egipte.

Cleòmenes, que teòricament només era un nomarca, en la pràctica va ser l'autèntic governant d'Egipte, ja que tenia facultat per imposar i recaptar impostos en tots els nomós del país. Tot i que fou acusat d'excessiva rapacitat, Egipte va prosperar durant el seu govern, sempre tenint en compte la desastrosa situació del país sota l'anterior domini persa. A més, va ser nomenat expressament per Alexandre responsable de l'edificació d'Alexandria, ciutat que va créixer ràpidament en detriment de les antigues capitals Memfis i Tebes.

Alexandre va morir el 323 aC sense hereus directes. Des de llavors fins al 305 aC diferents territoris de l'Imperi van ser governats en qualitat de satrapies pels seus generals (els anomenats Diàdocs), que durant aquest temps van mantenir diversos enfrontaments territorials i polítics entre ells. Mentrestant hi havia una unitat (només nominal) de l'Imperi sota Filip III Arrideu (germanastre d'Alexandre) i Alexandre IV (fill pòstum d'Alexandre i Roxana).

Perdicas va efectuar el primer repartiment de l'Imperi entre els diàdocs el 323 aC. A Ptolemeu, fill d'un noble macedoni anomenat Lagos, li va correspondre Egipte, i allà va portar el cos d'Alexandre per momificar-lo.

Egipte ptolemaic

miniatura|Bust en marbre de Ptolemeu I (, Museu del Louvre, París) Primer com a governador i després com a rei, Ptolemeu va regir Egipte fins a la seva mort, i després d'ell tots els seus successors homes al tron van adoptar també el nom de Ptolemeu. Per això aquesta dinastia fundada per ell, l'última de l'Egipte independent, es coneix com a ptolemaica o làgida (pel cognom patronímic de Ptolemeu).

Ptolemeu I

A partir del 322 aC van tenir lloc les anomenades Guerres dels diàdocs (322 - 320 aC; 319 - 315 aC; 314-311 aC i 308-301 aC), un element fonamental de la política exterior que Ptolemeu va haver d'afrontar des que va arribar al govern d'Egipte. Va ser el més prudent dels diàdocs, i va comprendre de seguida, al contrari que els seus rivals, que apoderar-se de tot l'Imperi era impossible, i es va concentrar en consolidar i assegurar els territoris que ja tenia sota el seu poder com a governador, i després tractà de reforçar la seva defensa prenent el control d'àrees adjacents per les quals es pogués accedir. Finalment va aconseguir els seus objectius. El 322 aC va rebutjar una invasió de Perdicas. Va derrotar Antígon el borni, primer a Gaza (312 aC) i finalment a Ipsos (301 aC), batalla aquesta que va posar fi a les Guerres dels diàdocs. Cap al final del seu regnat controlava Xipre i Cirene, tenia nombrosos interessos i influències a l'Egeu, i disputava Palestina als seus rivals.

Ptolemeu es va proclamar faraó el 305 aC i com a tal va heretar la condició de divinitat que tenia Alexandre. Tot i ser reis dels egipcis, ell i els seus successors van necessitar els grecs per a l'administració i l'exèrcit. D'altra banda, es van mantenir els tradicionals costums religiosos egipcis, de gran importància social. Les cultures hel·lènica i egípcia van conservar les seves característiques i zones de predomini pròpies, però alhora es van influir mútuament.

El monarca va dotar Alexandria d'un règim polític autonòmic, va fer edificar-hi la Biblioteca i es va iniciar la construcció del seu Far. La ciutat es va poblar amb un gran nombre d'habitants vinguts de Judea i de grecs de diversos punts de l'Hèl·lade.

A la resta d'Egipte, Ptolemeu es va servir de la ja existent i ben organitzada xarxa burocràtica egípcia, però hi va afegir certes millores (com ara els censos als nomós i poblacions) per augmentar la producció, per tal de maximitzar l'explotació econòmica. miniatura|Camafeu que representa Ptolemeu II.

Ptolemeu II

Ptolemeu II Filadelf, que va succeir el seu pare l'any 283 aC, va continuar la política exterior d'aquest, però ara els enfrontaments, amb conseqüències menys radicals al mapa polític, van ser entre una nova generació de reis, els anomenats Epígons, successors dels Diàdocs.

Durant el seu regnat es va produir una generalitzada reorganització administrativa i econòmica d'Egipte. Ja va ser iniciada pel seu pare, però d'aquests anys es conserven una gran quantitat de fonts escrites que ens mostren, de primera mà, la naturalesa de la vida social, econòmica i burocràtica del període.

miniatura|120px|esquerra|Octodracma: efígies de Ptolemeu II i Arsinoe II.

La segona esposa de Ptolemeu II va ser la seva pròpia germana, Arsinoe II. Aquest fet, desconegut en el món hel·lènic però habitual entre els faraons egipcis, va ser imitat per la majoria dels posteriors membres de la dinastia. Arsinoe va ser activament corregent d'Egipte i després de la seva mort (270 aC) se li va rendir culte al costat del seu germà amb el sobrenom de «Déus Filadelfs» ('déus germans que s'estimen mútuament').

miniatura|140px|Estàtua de Ptolemeu III vestit com a Hermes.

El rei també va afavorir el desenvolupament econòmic i de l'agricultura: es van introduir nous conreus i sistemes d'irrigació, i es va crear un nou sistema monetari.

Ptolemeu III

Ptolemeu III va heretar, a la mort del seu pare, (246 aC) un país en bon estat i durant el seu regnat es va perllongar aquesta prosperitat. A més, el seu matrimoni amb Berenice de Cirene li va permetre recuperar aquest territori.

De la seva política exterior destaquen les seves incursions militars a l'Imperi Selèucida durant la Tercera guerra siriana (246-241 aC), primer per defensar els drets al tron de la seva germana Berenice de Síria i el seu fill, i després per venjar la seva mort a mans de Laodice. Va arribar fins i tot a Babilònia (tot i que posteriorment se'n va retirar) i va recuperar estàtues i objectes religiosos egipcis sostrets del país tres segles abans per Cambises II (per la qual cosa va rebre el sobrenom d'Evergetes, «el Benefactor»). També es va endinsar a Núbia i va establir el predomini naval egipci a l'Egeu.

Igual que el seu pare, Ptolemeu III va protegir i estimular la cultura. Va augmentar el nombre de volums de la Biblioteca d'Alexandria, va iniciar la construcció del Temple d'Horus a Edfú (237 aC), i va intentar establir un nou i molt més precís calendari solar amb la promulgació del Decret de Canop (març del 237 aC). A més va atorgar la plena ciutadania alexandrina als jueus i va emparar la seva religió.

Declivi ptolemaic miniatura|130px|Octodracma: efígie de Ptolemeu IV. Ptolemeu IV

Evergetes va morir el 221 aC i el va succeir el seu fill de 23 anys Ptolemeu IV, que les fonts gregues presenten com un governant feble i corrupte. El cert és que es va interessar més per la cultura i el luxe que per la política, i va delegar aquesta en un ministre alexandrí anomenat Sosibi. Amb tot i això va derrotar a Ràfia (217 aC) Antíoc III, batalla en la qual, per primera vegada des de l'arribada d'Alexandre, la major part de l'exèrcit egipci era indígena. Aquest fet va trencar el mite de la invencibilitat dels soldats grec-macedonis i va animar alguns nadius a iniciar revoltes ocasionals, que no obstant això van ser sufocades sense massa dificultat per la monarquia.

Ptolemeu V

miniatura|130px|Tetradracma: efígie de Ptolemeu V. Ptolemeu V va accedir al tron (205 aC) quan tenia cinc anys, i durant la seva minoria d'edat diferents regents es van fer càrrec del govern. Aquests no van poder enfrontar amb eficàcia els atacs conjunts d'Antíoc III el gran i Felip V de Macedònia, i després de la Cinquena guerra siriana (202-195 aC) Egipte va perdre els seus territoris egeus a l'Àsia Menor i Tràcia, i Celesíria (inclosa Judea).

La situació interior del regne va empitjorar amb l'augment de les revoltes natives, que van arribar al seu punt àlgid a la Tebaida, on es va establir fins i tot una efímera dinastia indígena (Hugronafor i Ankhmakis) des del 205 fins a 186 aC. La monarquia va reprimir les revoltes amb contundència, però també va intentar un acostament als nadius a través del clergat, com es reflecteix en la coronació (197 aC) de Ptolemeu V Epífanes ("el déu que es manifesta") mitjançant l'antic ritu egipci i la promulgació del Decret de Memfis (197 aC, recollit a la Pedra de Rosetta).

Ptolemeu VI

miniatura|130px|Moneda: efígie de Ptolemeu VI.