La història de Sèrbia es pot considerar que comença amb el primer estat serbi, Raška, que va ser fundat al per la casa de Vlastimirović; es va desenvolupar dins del Regne i l'Imperi serbi sota la casa de Nemanjić. En l'època moderna Sèrbia ha estat un principat autònom (1817 - 1878), un principat i regne independent (1878 - 1918), part del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (1918 - 1941) (reanomenat a Regne de Iugoslàvia el 1929), un estat titella ocupat pels nazis (1941 - 1944), una república socialista dins la República Federal Socialista de Iugoslàvia (1945 - 1992), una república en la República Federal de Iugoslàvia (1992-2003), i una república en la Unió d'Estat de Sèrbia i Montenegro (2003-2006) abans que es proclamés la seva independència com la República de Sèrbia el 5 de juny de 2006.
Prehistòria i antiguitat El territori de l'actual Sèrbia va ser densament poblat durant el Neolític. Unes grans excavacions dutes a terme en el territori danubià, a Lepenski Vir i a Vinča, lloc proper a Belgrad, han revelat molta informació sobre els habitants de l'època, una població ja sedentària i amb una agricultura desenvolupada, i les seves relacions amb altres cultures mediterrànies. Durant l'edat dels metalls, els habitants d'aquest territori són identificats com a il·liris, tracis i celtes. A mitjans del mil·lenni I aC, els grecs van establir una sèrie de colònies al llarg de la costa adriàtica i tingueren contactes comercials a l'interior, vers el nord de Macedònia. Cap a l'any 10 dC, els romans havien conquerit tota la zona de l'actual Sèrbia i els seus territoris circumdants. El llarg període que hi foren presents va deixar com a llegat mines, ciutats i una bona xarxa de comunicacions terrestres, que després seria aprofitades per les poblacions eslaves procedents de les regions del nord.
Període medieval Orígens Segons John Fine Jr. i altres lingüistes les paraules «Sèrbia» i «serbi» no són d'origen eslau, sinó iranià, i es basen en els noms d'algunes tribus que havien existit antigament, com els Serbi-Serboi, dels quals es té constància pels grecs a la zona del riu Don al , o els Sarban del Caucas del . Això no vol dir que els serbis fossin iranians, sinó que, segons Fine, la classe dirigent sèrbia era d'origen iranià, membre d'alguna tribu que va lluitar i imposar el seu domini sobre els eslaus. En aquest sentit, tant aquests serbis, com també els croats, «originaris» devien ser pocs numèricament parlant, però potents a nivell militar, probablement guerrers a cavall que van vèncer fàcilment unes tribus eslaves desorganitzades que lluitaven a peu. Així van convertir-se en els nous senyors d'aquests pobles, els quals van donar un lideratge i una unitat als diferents grups. Al llarg del temps, els conqueridors es van acabar adaptant al seu nou poble i a la seva llengua i cultura, si bé, irònicament, el nom que designava la classe dirigent d'origen estranger acabà denominant aquest poble eslau. Probablement, aquest procés d'assimilació ja havia succeït més enllà dels Carpats, al lloc d'origen dels serbis abans de la seva arribada als Balcans. En tot cas, que els serbis originaris no haguessin estat eslaus no és un factor important, en tant que eren una minoria, van ser ràpidament assimilats i donaren pas a una societat clarament eslava.
Els pobles eslaus no arribarien a la regió fins al i ; de fet, fins aleshores, durant el mil·lenni I dC, els eslaus havien estat un grup sense gaires diferències internes que habitaven el nord-est d'Europa. En tot cas, poca cosa més es coneix sobre el passat d'aquestes poblacions que s'instal·laren als Balcans. La principal font que hi ha per estudiar l'arribada i establiment dels serbis és l'obra Sobre l'administració de l'imperi de Constantí VII Porfirogèneta, i aquest esmenta que els serbis procedien d'un indret que ell anomena la Sèrbia Blanca, que limitava amb els francs, i la Croàcia Blanca, d'on venien també els croats. De fet, que existeixi una Sèrbia i una Croàcia Blanca serveix com a base de la seva explicació de l'origen iranià d'ambdues classes dirigents, en tant que en ser els eslaus un únic poble i no tenir diferències entre ells, no s'explicava l'existència de dos territoris separats al nord dels Carpats. Per tant, procedien d'una regió més enllà d'Hongria, és a dir, dels Carpats, situada entre Varsòvia i Kíev, i que a causa del moviment de diverses tribus de la zona, van travessar el Danubi a inicis del a la recerca de noves terres. Amb el mateix origen ètnic, les tres branques principals dels eslaus que es van establir als Balcans occidentals foren els serbis, els més nombrosos, els croats i els eslovens. Aquests eslaus es van dividir i dispersar en diversos grups, i al cap d'un segle estaven totalment establerts i havien modificat l'estructura ètnica de la regió. Els principals dos grups, serbis i croats, no tenien diferències ètniques, sinó que les seves distincions eren fruit de les vicissituds històriques de la regió, especialment en relació amb la religió. També s'atribueix la seva divisió a la seva ubicació diferenciada en l'Imperi Romà d'Occident i l'Imperi Romà d'Orient, la frontera dels quals estava precisament en aquesta regió, i que tindria efectes en l'àmbit politicoreligiós.
Establiment La història de l'assentament serbi també fou recollida per l'emperador Constantí VII a partir de les tradicions mantingudes pels mateixos serbis. Es van instal·lar al territori que avui és el centre de Sèrbia i zones de la costa dàlmata, mentre que els croats s'assentaren a la zona de l'actual Croàcia, part de Dalmàcia i oest de Bòsnia, que estava repartida entre serbis i croats. També es creu que van ocupar les regions properes a Dioclea o Duklja.
En aquest sentit, l'emperador romà d'Orient comenta l'arribada de dos germans, dels quals no se'n coneix el nom, amb la meitat de la població sèrbia i demanaren protecció a l'emperador Heracli, que també els utilitzà com a aliats militars, i segons Constantí, els ubicà en unes terres de la província de Tessalònica, en un lloc anomenat «Serblia». En tot cas, el porfirogèneta apunta que els donà nom basant-se en la paraula llatina servus, i Heracli declarà que els serbis eren esclaus de l'emperador romà. Més tard, els serbis van decidir abandonar el lloc i l'emperador va expulsar-los, però després d'haver creuat el Danubi, demanaren permís per tornar al governador romà d'Orient de Belgrad. Aquesta vegada se'ls donà les regions desertes de les valls i la conca sud del Danubi, entre els rius Bosna i Ibar. Van ocupar la regió coneguda com la Vella Sèrbia, el nord de Macedònia, Montenegro, bona part de Bòsnia, Hercegovina i Dalmàcia, aquesta darrera era l'única denominació geogràfica que aleshores existia. Com esmenta John Fine Jr., s'assentaren a la regió dels rius Lim i Piva, a la Pagània, Zahumlje, Trebinje i Konavli, que havien estat devastades pels àvars anys enrere, però de fet Constantí VII no esmenta en cap moment que els serbis s'enfrontessin a aquest poble, i en qualsevol cas Heracli volgué instal·lar de nou els serbis com a vassalls seus, restablint d'aquesta manera el poder imperial, almenys de forma fictícia, en aquesta regió. En aquesta ubicació, els serbis, com a eslaus, van tenir com a veïns búlgars, grecs i albanesos.
Les tribus, aleshores dividides entre si, tenien un cap anomenat župan, que podia arribar a obtenir el títol de veliki ('gran') župan, si aconseguia estendre el seu domini sobre altres districtes que feien frontera amb el seu territori. En qualsevol cas no era un estat únic ni unificat, les entitats polítiques embrionàries sèrbies anaren variant de nom i de forma al llarg del temps, establertes, això sí, als territoris abans esmentats. Poc es coneix d'aquests territoris, aproximadament hi ha constància d'unes vint denominacions: algunes en rebien el nom dels rius de la zona o de ciutats. No serà fins al que apareixen entitats polítiques més permanents com Zeta, al voltant de l'actual població albanesa de Shkodër i al sud de la costa adriàtica, i principalment Raška, al voltant de Ras, població pròxima a l'actual Novi Pazar.
Pugna entre Bulgària i l'Imperi Romà d'Orient A causa de la seva pròpia divisió, els serbis van estar entre el 650 i el 1196 dominats per forces estrangeres, per una banda l'Imperi Romà d'Orient, i de l'altra l'Imperi búlgar, poble arribat als Balcans que posteriorment esdevindria eslau. En tot cas, nominalment el seu sobirà era l'emperador romà d'Orient, el qual «garantia» la possessió de la terra que ocupaven. Aquesta sobirania era més efectiva quan els emperadors tenien prou força, tal com va ser el cas de Basili I, Basili II o Manuel Comnè. Al , l'emperador romà d'Orient vinculà als serbis a la seva autoritat amb l'atorgament de títols i la política matrimonial. Les terres dels serbis també es van convertir en un lloc de pas per a venecians i magiars, quan els seus governants van virar les seves ambicions de l'Adriàtic a les terres romanes d'Orient del corredor del Morava-Vadar. També quan hi havia un rei búlgar poderós, moltes terres de l'est i del sud ocupades pels serbis passaven al seu domini, tot i que els serbis mai van reconèixer Bulgària com un autèntic estat, i aquesta tampoc ocupà mai les terres sèrbies completament. L'Imperi Romà d'Orient, per la seva banda, en termes generals no va tenir una gran autoritat, sinó que va haver-se de conformar amb les seves possessions a la costa adriàtica, especialment al tema de Dalmàcia, i la seva influència sobre els petits principats serbis costaners.
A causa dels conflictes militars amb els búlgars, es té constància per primera vegada de noms i fets d'alguns prínceps i cabdills serbis, com Viseslav, Radoslav i Prosigoj, que, segons la tradició, descendien del mateix home que havia conduït els serbis fins als Balcans. No obstant això, d'alguns se'n tenen unes poques dades i d'altres només els noms. A mitjan , les diferents tribus sèrbies existents s'havien unit sota la figura d'un knez o príncep anomenat Vlastimir, successor dels abans esmentats, i pel matrimoni d'una de les seves filles va aconseguir obtenir el domini sobre els territoris de Trebinje i Konavli. Durant el seu mandat, es veié forçat a enfrontar-se als búlgars per defensar el territori serbi, i durant tres anys, indeterminats entre el període de 836-852, va tenir èxit i en repel·lí els atacs. A la seva mort, l'estat quedà dividit entre els seus fills: Mutimir, Strojimir i Gojnik. Més que deixar-lo al primogènit, la divisió del regne entre els hereus no era estranya entre els eslaus. Tots tres van haver d'unir-se per enfrontar-se novament a l'amenaça búlgara del kan Borís I, que envià una expedició militar contra els serbis comandada pel seu fill Vladimir i un grup de boiars. Tanmateix, el búlgar va perdre, i tant Vladimir com una dotzena de boiars foren capturats. Això propicià un tractat de pau i l'establiment d'una aliança entre serbis i búlgars. Poc després, Mutimir es va fer amb el tron i exilià els seus germans a la cort búlgara. El fill de Gojnik, Pere, fugí a Croàcia. Mutimir governà els serbis fins a l'any 890 o 891, a la seva mort, el tron quedà per als seus fills, al capdavant dels quals hi havia Prvoslav. Però el seu regnat va durar menys d'un any: fou enderrocat per Pere després d'una batalla i va prendre el poder a Sèrbia. Prvoslav va fugir a Croàcia i poc després, el seu fill Zaharije va aparèixer a Constantinoble, on visqué durant molts anys. Pere es va enfrontar a intents d'enderrocament per part dels seus parents, que foren fallits i, finalment, Simeó de Bulgària va reconèixer el seu govern i va posar-lo sota la protecció búlgara. Això propicià un període de pau interna i externa per a Sèrbia entre 897 i 917, tot i que és possible que Pere no estigués totalment d'acord a ser subordinat del rei búlgar.