Vicenç Montoliu i Massana (28 de març de 1933 - 24 d'agost de 1997), més conegut com a Tete Montoliu, fou un pianista de jazz català. El seu estil anava del hard-bop passant pel jazz afrocubà i el post-bop.
Va gravar amb Lionel Hampton el 1956 i va tocar amb el saxofonista Roland Kirk el 1963. També va treballar amb músics de jazz estatunidencs de primera fila que estaven de gira o s'havien traslladat a Europa, incloent-hi Kenny Dorham, Dexter Gordon, Ben Webster, Lucky Thompson i Anthony Braxton. Va gravar dos àlbums als Estats Units i amb els segells Enja, SteepleChase Records, i Soul Note a Europa.Tete Montoliu a Discogs
Sobre el seu profund sentiment de catalanitat, en una ocasió va expressar-se així: «Jo no em puc independitzar d'un país al qual no pertanyo. Jo no sóc espanyol. En tot cas ho podem arreglar dient que Catalunya és un país dintre d'un estat. És la solució més fàcil, però jo no puc fer res per a canviar-ho. A mi m'agradaria molt tenir un passaport per anar a Madrid.»
Els inicis Cec de naixement, va néixer a l'Eixample de Barcelona, fill únic de Vicenç Montoliu Melià músic titular de l'orquestra del Liceu i de la Banda Municipal de Barcelona) i Àngela Massana Coma, una enamorada del jazz, que va encoratjar el seu fill a estudiar piano i va afavorir la immersió al jazz a casa aprofitant la seva gran col·lecció fonogràfica. Des dels quatre anys d'edat, el seu pare el portava a escoltar la banda municipal al Palau de Belles Arts els diumenges, on el pare tocava música simfònica. Hi va poder sentir artistes com Emili Vendrell. A casa escoltava els discs de la col·lecció de la seva mare, amb Duke Ellington, Earl Hines, Art Tatum i Fats Waller. Als cinc anys va a l'«Escola de Cecs» de Barcelona, on va aprendre a llegir música en Braille quan tenia set anys. Tete imitava a l'harmònium música que sentia a la ràdio, on debutaria als vuit anys en un programa infantil. Tete a la dècada del 1940 ja comprava, amb l'ajuda de la seva mare, discs de jazz de Charlie Parker. Aquesta audició activa el va portar a tocar al piano la música que escoltava, i gràcies a aquesta pràctica podia tocar obres de Fats Waller als onze anys. El seu mestre va ser, del 1939 al 1944, Enric Mas, en una escola privada per a nens cecs. A partir dels onze anys va començar a rebre classes particulars de la pianista Petra Palou, amb la qual va aprendre molt sobre tècnica i digitació, aspectes negligits degut a la seva pràctica autodidacta.
Del 1946 al 1953 va estudiar música al Conservatori Superior de Música de Barcelona —sense abandonar les classes particulars de Petra Palou— i, malgrat que el jazz li interessava molt més que la música clàssica, va acabar la carrera de piano clàssic. Al conservatori també va conèixer els seus primers companys de jam-sessions, com Josep Guardiola, que tocava el saxo (també seria un cantant popular a la dècada del 1960), i Ricard Roda.
En aquestes primeres jam-sessions al Hot Club de Barcelona, Tete va conèixer el llegendari saxofonista Don Byas, que va viure a la ciutat entre el 1947 i el 1948 i que tocava amb l'orquestra de jazz “sucré” de Bernard Hilda, en solitari, i amb l'orquestra de Lluís Rovira. Don Byas va introduir-lo al bebop.
Del 1950 a 1954 lidera el Quartet Bebop, el seu primer grup de Jazz amb Jordi Pérez a la guitarra, Ramon de Larrocha (germà de la pianista clàssica) al contrabaix i Juli Ribera a la bateria. Tot i així, Jordi Pérez i Tete van continuar tocant junts esporàdicament.
El 1954 va fer una aparició com a ell mateix a la pel·lícula Once pares de botas, dirigida per Francesc Rovira-Beleta.
El vibrafonista Lionel Hampton el va fer entrar plenament en el món del jazz quan va convidar-lo a tocar amb la seva Big Band al final d'un concert que va oferir a Barcelona l'any 1955. Hampton en va quedar tan impressionat que se'l va emportar de gira i va convidar-lo a enregistrar el disc Jazz flamenco.
L'any 1955 arriba a Madrid Pilar Morales per actuar a l'orquestra que dirigia el pare d'en Tete. El Tete i la Pilar es van enamorar, i l'any següent es van casar. La Pilar s'integra en el grup d'en Tete des de l'inici. Ella n'era l'estrella igual que ell, però la seva col·laboració va durar pocs anys. Les darreres referències són del 1962, d'una actuació a Sabadell i d'una gira amb Pedro Iturralde pel nord de la península Ibèrica. En Tete esperava triomfar en el jazz des del 1956, quan es troba amb Lionel Hampton. Si no, continuaria amb l'aventura, tocant amb la seva dona, tal com ho expressa clarament en una entrevista de La Vanguardia amb Manuel del Arco el 24 de març de 1956 on participen tots dos. En Tete es va sortir amb la seva i es va poder realitzar com a jazzman. Això sí, ho va fer amb el suport indispensable de la Pilar com a assistent personal i professional, en qualitat de road manager, la qual cosa va significar per a ella abandonar el futur brillant que tenia per endavant per ajudar a fer realitat el somni del seu marit.
Val a dir també que l'opinió pública oficial franquista no acceptava la relació sentimental de la cantant amb Tete, per una clara actitud racista de la societat d'aquells anys, que no podia entendre que Tete s'hagués enamorat d'una dona afrocubana. Malgrat la incomprensió va haver un amor autèntic i això va servir com a estímul artístic creatiu per en Tete que tocava de forma excepcional ritmes caribenys amb la seva dona com a cantant, sense deixar de tocar ritmes de jazz. Després de la IIª Guerra Mundial molts músics afroamericans de Jazz van anar a cercar refugi a Europa per fugir del racisme imperant a la societat estatunidenca. La majoria d'aquests músics van veure en Tete un germà, algú que entenia les arrels profundes del Jazz dins de l‘estil bebop.
La descoberta europea
El seu debut internacional arribà el 1958 al Festival de Canes (Palais des Festivals) trio amb el franco-argentí Ricardo Galeazzi i el novaiorquès Ditto Ewards -segons Jordi Pujol Baulenas i a la jam session Doug Watkins i Art Taylor. Festival Internacional de Jazz de Canes jam sesion clausura amb la participació de Stan Getz, Dizzy Gillespie, Coleman Hawkins, Roy Eldridge, Don Byas.
El 9 de gener de 1961 s'inaugura el Jamboree amb un concert a les 18 h de Tete, Perry, «Vicho», Vidal i «Chip» Collins (aquest procedia dels Jazz Brothers). El Jamboree va ocupar el lloc del Jack’s del carrer Parlament 48, un local clandestí, rebotiga d'una penya taurina Gabriel Carmonaí. Tete no volia tocar-hi per l'ambient d'antre i els Jazz Brothers reconvertits en Jack’s Brothers.
L'any 1961 va ser un any decisiu per a la seva carrera. Primer va ser cridat a formar part de l'European All Stars, que agrupava als millors músics del jazz europeu. Coneix en persona Thelonius Monk. Es va editar un disc amb part de les actuacions, enregistrat el 21 de maig. Hi va participar el pianista francès Martial Solal. Tete toca en trio amb Erik Amundsen i William Schiöpffe. Tema al disc Blue Monk. El trio fa quintet amb Sadi i Franco Cerri i sextet amb Arne Dommerus, Hans Koller, Ronnie Ross interpreten "Hittin' the Blues" amb un solo de Tetet i 3+3. Enregistra també al Deutsche Jazz-Salon Berlin amb el segell Opera amb Albert Mangelsdorff, Gunter Kronberg, Emil Mangelsdorff, Joki Freund, Bent Jaedig Tete Montoliu, Peter Trunk, Hartwig Bart el tema Goldie. Segon participa al III Festival de Jazz de Comblain-la-Tour (a prop de Lieja, a Bèlgica) Tete en trio amb George Leclerc i Joseph Bourguignon. La RCA italiana edita dos LP’s on inclou el tema del trio de Tete Billie’s Bounce «abandona la influencia John Lewis para adoptar un estilo swingeante y agresivo, propio del hard Bop J.P. Baulenas». La crítica: «uns dels millors pianistes europeus».
Aquell mateix 1961 al Jamboree de Barcelona acompanya Stéphane Grappelli, Tete i el seu quintet amb Dick Spencer, Bent Jaedig, Peter Trunk i Alfonso Bleses.
Inaugura Blue Note de Berlín, cridat per Peter Trunk. S'hi està fins a l'agost del 1963. Toca amb Joe Harris, fent trio. De vegades septet amb Benny Bailey, Ack Van Rooyen i Herb Geller. Blue Note de Berlín Tete en quartet amb Trunk, Alex Riel i Sahib Shihab. Una nit la policia alemanya el va expulsar del país per no tenir permís de treball ja que ja hi havien transcorreguts els 3 mesos autoritzats. Al Blue Note de Berlín acompanya a Ella Fitzgerald. Actua Tete a l'Òpera de Berlín amb la gran orquestra de la Senders Freies Berlín (SFB) i en quartet amb Herb Geller, Peter Trunk i Joe Nay.
El 1963 va ser pianista resident al Club Montmartre de Copenhaguen, on actuà amb músics com Kenny Dorham, Ben Webster, Benny Golson, Stéphane Grappelli, Dexter Gordon, amb qui va fer diversos enregistraments, i Roland Kirk (un altre cec genial), amb qui arribà a formar un cèlebre quartet. L'agost de 1963, al Montmartre Jazzhus de Copenhague, coneix Dexten Gordon i toca amb Benny Nielssen i Finn Frederiksen durant tot el mes. Enregistrament per la ràdio danesa Archie Shepp, Lars Gulli, Tete Montoliu, Niels-Henning Orsted Pedersen, Alex Riel. L'octubre de 1963 toca durant 22 dies amb el Quintet New York Contemporary Five (amb Archie Shepp, Don Cherry, John Tchicai, Don Moore i J. C. Moses). La revista «Down Beat» USA es fa ressò de l'èxit de Tete. Tete roman al Montmatre fins a l'agost del 1964. miniatura|Placa commemorativa a la casa de Barcelona on va néixer, al carrer de Muntaner núm. 83A El 1965 fa trio amb el contrabaixista Eric Peter i el bateria Billy Brooks actuant habitualment al Jamboree de Barcelona, i també al Whisky Jazz de Madrid, on comparteix escenari amb el saxofonista Pedro Iturralde. En aquesta època acompanya músics tan destacats com Donald Byrd, Lucky Thomson, Pony Poindexter, Art Farmer i Ornette Coleman. El 1965 enregistra A Tot Jazz volum 1 i 2 (amb Eric Peter i Billy Brooks) a Catalunya, un disc de jazz tot al seu gust. En Josep Mª Espinàs del segell Concèntric va participar en l'enregistrament. «La primera vegada que no em van dir tres minuts i vaig poder fer vuit o nou minuts per tema. Diguem que em deixaven parlar». «Un disc és un patiment si no hi ha públic. En un concert si m’equivoco, miro al del meu costat i no passa res, ho arreglem i punt, però amb un disc repetir i repetir… segur que ho faig pitjor. No m’agrada repetir i menys una improvisació (el dia que ho faci, me’n vaig a casa). El primer LP de jazz de 30 cm enregistrat a Espanya per una discogràfica del país. «Una improvisació és una història que estàs explicant, no pots explicar sempre la mateixa història.» «Em poso molt nerviós escoltant-me, a vegades penses, ara t’equivocaràs o no ho hauria tocat així el tema». «Encara que una vegada em va passar el contrari al Whisky jazz que vaig sentir un disc que m’agradava molt i quan vaig preguntar qui era el pianista, em van dir que era jo, no me’n recordava.»
Durant el gener de 1966 grava amb Élia Fleta un disc de quatre temes de jazz en català, Les Fulles Mortes. Élia Fleta fou elegida com a millor cantant de l'any segons Radio Peninsular. El novembre de 1966 inaugura el primer Festival de Jazz de Barcelona.
L'aventura estatunidenca
El 1967 viatja a Nova York convidat per la Cambra de Comerç. Hi actua al Waldorf-Astoria i al Village Gate i enregistra un disc pel segell Impulse amb Elvin Jones i Richard Davis, que sí que va arribar a publicar-se. Se celebra la Setmana de Barcelona a Nova York. La primera setmana actua amb Núria Feliu i des del 7 d'abril i durant gairebé tres mesos Tete toca el piano en solitari al Village Gate. Hi té com a públic Bill Evans, Miles Davis, Charles Mingus. El diumenges -dia que lliurava en Tete- tornava les visites a Bill Evans al Village Vanguard.