Les humanitats són un grup de matèries acadèmiques unides pel seu objectiu d'estudiar la condició humana i una aproximació qualitativa que normalment evita que un sol paradigma arribi a definir una disciplina. Existeixen altres noms genèrics, com el mateix concepte de «lletres», utilitzats normalment en oposició a les anomenades «ciències» [dures]. Alhora hi ha definicions que miren de diferenciar les «ciències humanes» de les «ciències socials» o tot el contrari, de manera que es torna problemàtic definir les humanitats i per això hi ha tot un debat epistemològic al seu voltant.
Per una qüestió o l'altra, la definició clàssica és el grup de matèries acadèmiques que estudien la condició humana. Són ciències en tant que formulen hipòtesis i miren de respondre-hi sense cap pensament mitològic pel mig. És a dir, són ciències humanes perquè es deslliguen de la religió i estudien l'home a partir d'un mètode verificable. Les ciències humanes són un tipus d'estudi ideogràfic perquè es fa sense crear lleis o postulats generals. Originàriament l'estudi de les humanitats (humanitatis) es definien en oposició a l'estudi de les lletres divines. És doncs aquí on rau l'essència de les humanitats. A la vegada la separació entre religió i humanitats és el que permet fonamentar les humanitats com a ideografia pròpiament occidental.
En acadèmia, hom considera que les humanitats són, conjuntament amb les ciències socials i les ciències naturals, un dels tres components més importants de les arts i ciències liberals. La separació de les ciències data de l'edat mitjana (amb el trivium i el quadrivium) i ha anat creixent a mesura que s'especialitzava el saber. És aleshores que se separen ciències humanes, socials i naturals. Els estudiosos que treballen amb les humanitats són descrits com humanistes, però això pot ser confús, car també descriu una postura filosòfica (l'humanisme) que alguns estudiosos antihumanistes refusen.
En tant que grup de matèries d'estudi, a Occident i al sistema educatiu tradicional d'aquest, les humanitats estan vinculades especialment als anomenats estudis clàssics: l'art i la cultura de l'antiguitat grecoromana amb diversos afegits que s'han anat sumant a carrera llarga i que constitueixen l'anomenat cànon occidental.
Entre les matèries o camps d'estudi que poden considerar-se part de les humanitats, hi ha: la literatura la filosofia la història la lingüística les arts plàstiques, la cultura i els mèdia
S'hi pot incloure igualment les ciències polítiques, l'antropologia, la sociologia, l'economia, el dret, la geografia humana o política, etc. Considerar o no unes disciplines concretes com a «humanitats» respecte d'altres és un cas acadèmic que transcendeix de la simple consideració organitzativa o universitària. Implica incloure-hi la condició de cientificitat i això és per a alguns autors una condició primordial tot i que el mètode fa grinyolar-ne la designació.
Definició El terme humanitats prové del llatí i la paraula es construeix durant el Renaixement europeu, a les portes i tot entrant a l'Edat moderna. És a l'Itàlia actual que el concepte pren forma, encara que a Occident les humanitats ja porten des de l'Edat antiga construint-se.
En una definició estricta, les humanitats són:
tot tipus d'estudis i reflexions que ubiquen l'home al centre de la realitat i que en fan la mesura de totes les coses
L'ús posterior ha portat a definir igualment les humanitats com la "forma de divisió del coneixement amb què es realitzen funcions administratives" en "la docència i la investigació" però, tot i així, aquesta és una definició que descriu l'ús que se'n fa. No es dedica doncs a definir l'objecte.
Tanmateix, en aquestes dues definicions hi trobem la concepció que es fa de les ciències humanes a banda i banda del planeta. Mentre Occident veu les humanitats com l'estudi de l'home, sense quelcom de més pràctic, llevat de tenir coneixement, a l'Àsia les humanitats han estat vinculades des de ben inicialment a l'administració i l'estat. La Xina principalment és qui procura aquesta segona definició. S'hi desenvolupa ben aviat tot un aparell administratiu que a Europa no existia i que necessitava tenir gent formada per portar l'estat.
Objecte d'estudi Mentre que la definició exacta d'humanitats pot ser contenciosa, les següents disciplines són normalment reconegudes com la seva base:
Literatura, crítica literària i literatura comparada Filosofia Lingüística i idiomes Els Clàssics: Grec antic Llatí Història Estudis culturals i d'àrea Camps regionals interdisciplinaris com els estudis orientals, estudis americans, o estudis afroamericans L'estudi de la religió Art, història de l'art, crítica artística i teoria de l'art Música i musicologia
D'altres eixamplen la definició per incloure-hi altres estudis de la vida humana usant descripcions i anàlisis qualitatives, incloent-hi grans parts dels següents camps:
Antropologia cultural Sociologia Ciències polítiques Arqueologia Llei i Jurisprudència Algunes branques de l'Economia
Mètode científic Hermenèutica
El mètode científic de les ciències humanes és l'hermenèutica i el raonament cartesià.
El terme hermenèutica prové del verb hermeneuein i vol significar “interpretar”, és a dir, donar o atribuir de significat una determinada cosa o declaració. Inicialment tenia tres significats: expressar paraules, explicar o interpretar i traduir o traslladar.
El sentit de la traducció s'ha mantingut i avui l'hermenèutica és la interpretació, és a dir, el trasllat comprensible d'un text al pensament actual. La interpretació és l'explicació d'una actitud, d'un gest o unes paraules atorgades a algú. És a dir, fer d'aquella actitud, gest o paraules quelcom de comprensible. Alguns autors, de fet, fan derivar el terme hermenèutica del Déu grec Hermes qui, segons la mitologia, era el missatger entre els homes i les divinitats del Panteó grec (Maurizio Ferraris, p: 8, 9).
L'humanisme renaixentista a Europa treu l'hermenèutica dels cercles religiosos com havia passat a l'Edat Mitjana per apropar-se a una lectura dita romana o llatina. La intenció és traduir el passat però no pas afegint-hi lectures, és a dir, traduir la realitat del passat a les cultures contemporànies sense esbiaixar-la.
Friederich Schleirmacher (1768-1834) és considerat el pare de l'hermenèutica moderna. Convertí efectivament l'hermenèutica en l'estudi de la comprensió dels texts, tot reprenent conceptes com ara el cercle hermenèutic o proposant formes de falsable, com ara l'estudi biogràfic de l'autor i la seva mirada psicològica.
Cientificitat Actualment, el mètode científic hipoteticodeductiu és la base del desenvolupament i investigació de les ciències. Es basa en els passos d'observació, experimentació, hipòtesi i teoria. Tanmateix, no totes les ciències fan ús de l'experimentació, sinó que procuren respostes mitjançant únicament la racionalitat, esvaint-se de l'empirisme perquè la introducció de l'empirisme és simplement impossible.
Podem establir doncs dues grans classes de mètodes d'investigació: els mètodes lògics i els mètodes empírics. Els primers són tots aquells que es basen en la utilització del pensament a les seves funcions de deducció, anàlisi i síntesi (ciències formals), mentre que els mètodes empírics (ciències fàctiques) s'aproximen al coneixement de l'objecte mitjançant el seu coneixement directe i l'ús de l'experiència.
Ara bé, la noció actual de ciència envia tot sovint a les ciències dures perquè hom concep irracionalment la ciència a través de l'empirisme. Les demostracions, conclusions i la seva aplicació al camp de la tecnologia, amb els resultats subjacents, fa que hom atorgui a la ciència la designació de veritable i, per tant, l'associï a física, química o biologia. Des d'aquest punt de vista, la sociologia, la psicologia o la història no són assimilades a veritables perquè només poden donar interpretacions, no pas conclusions fiables.
Per entendre-ho cal abans d'això definir el terme ciència. El terme prové del llatí i en aquesta llengua vol dir coneixement. Així, la ciència designa coneixement i, per això, es pot classificar la sociologia com la biologia en tant que coneixement. El debat sobre la cientificitat segueix tot i això molt viu.
L'humanisme i les humanitats Quant a l'humanisme
Humanisme i humanitats no són ben bé la mateixa cosa. L'humanisme és un corrent de pensament i les humanitats és l'estudi de l'home cultural en acadèmies. No endebades això, tots dos van units. Són els humanistes els qui practiquen les humanitats. Per tant, es torna necessari definir l'humanisme i parlar de la filosofia que l'acompanya.
L'humanisme neix a Europa en reacció a l'antic règim però no es pot situar al , sinó que cal anar a cercar-ne els precedents més recents al segle XIV. Més concretament al Renaixement. Aquest moviment artístic va anar acompanyat d'un moviment intel·lectual que anomenam humanisme. Diversos erudits es planten contra la tradició i el seu estatisme. La vida està regida per la providència i la natura. Totes dues condicionen la vida de la població. Res és i tot s'esdevé per les Lleis naturals de Déu.
Però la desfeta de les croades a Jerusalem submergeixen tot el continent europeu en una llarga crisi de valors en què l'Església catòlica hi acaba perdent. Davant d'això, diversos intel·lecutals miren de desfer-se d'aquesta providència i construeixen els nous valors de l'Europa contemporània. En voler desfer-se d'aquesta fatalitat determinada per un Déu, es desconnecten dels estaments i proposen una societat d'individus, de l'individualisme.
Aquest individualisme es recolza aleshores sobre la raó i el pensament raonat. Ningú es desdiu de la tradició però la tradició no pot tornar-se en cap autoritat, sinó que l'home mateix ha de gaudir de llibertat per tal de poder explorar el món tot sol. Aquest individualisme passa a ser cultivat a les ciutats on la urbanització es torna sinònim d'autonomia, alliberament polític i lliure pensament.
L'home es torna doncs el centre de les preocupacions i Toqueville ho tradueix en "humanisme" i "individualisme". Tot aquest moviment pren les seves arrels a l'antiguitat i les perllonga a les guerres de religió fins a arribar a la Il·lustració que n'és l'expressió més màxima.
Ciutadania i autoreflexió Des de finals del , una justificació central de les humanitats ha estat que ajuda i fomenta l'autoreflexió, una autoreflexió que, al seu torn, ajuda a desenvolupar la consciència personal o un sentit actiu del deure cívic.
Wilhelm Dilthey i Hans-Georg Gadamer van centrar l'intent de les humanitats de distingir-se de les ciències naturals en el desig de la humanitat de comprendre les seves pròpies experiències. Aquesta comprensió, segons van afirmar, uneix persones amb idees afins d'orígens culturals similars i proporciona una sensació de continuïtat cultural amb el passat filosòfic.
Els erudits de finals del segle XX i principis del XXI van estendre aquesta "imaginació narrativa" a la capacitat de comprendre els registres de les experiències viscudes fora del propi context social i cultural individual. A través d'aquesta imaginació narrativa, s'afirma, els estudiosos i estudiants en humanitats desenvolupen una consciència més adequada al món multicultural que vivim. Aquesta consciència pot adoptar la forma passiva que permet una autoreflexió més efectiva o s'estén a una empatia activa que facilita la dispensació de deures cívics que un ciutadà del món responsable ha de dur a terme. No obstant això, hi ha desacord sobre el nivell d'influència que pot tenir l'estudi de les humanitats en un individu i si la comprensió produïda en l'empresa humanística pot garantir o no un "efecte positiu identificable sobre les persones".
Encaix de les humanitats a les ciències