La Guerra de Corea es refereix al conflicte bèl·lic que va enfrontar els règims del nord (la República Popular Democràtica de Corea) i el sud (la República de Corea) de Corea entre 1950 i 1953.
Si bé pot ser considerada com una guerra civil, la gran quantitat de factors al seu voltant, com la intervenció dels EUA i l'URSS fan d'aquesta una guerra subsidiària (proxy war) de la Guerra Freda. El país va quedar dividit al paral·lel 38 després de la Segona Guerra Mundial, amb els soviètics prestant ajuda al nord i els nord-americans ajudant al sud. La guerra coreana va iniciar el concepte de "guerra limitada".
El conflicte bèl·lic va enfrontar la República de Corea, amb el suport dels Estats Units i l'ONU, contra Corea del Nord, recolzada per la República Popular Xina, amb ajuda de la Unió Soviètica. La guerra va ser el resultat de la divisió de Corea per un acord dels victoriosos Aliats de la Segona Guerra Mundial després de la conclusió de la Guerra del Pacífic al final de la Segona Guerra Mundial. La península de Corea havia romàs ocupada pel Japó des de 1910 fins al final de la Segona Guerra Mundial, però després de la rendició incondicional de l'Imperi del Japó, els nord-americans van dividir la península pel Paral·lel 38° nord, el nord del qual va quedar ocupat per tropes soviètiques i el sud per tropes nord-americanes.
El fracàs de la celebració d'eleccions lliures en tota la península el 1948 va accentuar la divisió entre ambdues parts, i el nord va establir un govern comunista. El paral·lel es va convertir encara més en una frontera política entre ambdues Corees. Encara que les negociacions per a la reunificació van continuar en els mesos anteriors a la guerra, la tensió es va intensificar amb batalles transfrontereres i incursions en el Paral·lel 38. L'escalada de tensió va degenerar en una guerra oberta quan Corea del Nord va envair Corea del Sud el 25 de juny de 1950, en el que suposava el primer conflicte armat seriós de la Guerra Freda.
L'Organització de les Nacions Unides, i particularment els Estats Units, van acudir en ajuda de Corea del Sud per repel·lir la invasió. Malgrat això, en només dos mesos els defensors van ser empesos al Perímetre de Pusan, una àrea petita a l'extrem sud de la península, abans que els nord-coreans fossin detinguts. Una ràpida contraofensiva de les Nacions Unides va retornar als nord-coreans més enllà del Paral·lel 38, gairebé fins al riu Yalu, i llavors va entrar en el conflicte la República Popular de la Xina del costat del Nord. Els xinesos van llançar una ofensiva que va forçar les Nacions Unides a tornar a l'altre costat del Paral·lel 38, per la qual cosa la Unió Soviètica va ajudar amb material militar als exèrcits xinès i nord-coreà. El 1953 la guerra va cessar amb un armistici que va restaurar la frontera entre les Corees a prop del Paral·lel 38 i va crear la Zona desmilitaritzada de Corea, una franja de 4 km d'amplària entre tots dos països. Diversos rebrots de lluita se segueixen produint fins a l'actualitat.
Amb les dues Corees afavorides per potències estrangeres, la Guerra de Corea va ser una guerra subsidiària. Des del punt de vista de la ciència militar, va combinar estratègies i tàctiques de la Primera i la Segona guerres mundials: va començar amb una campanya mòbil de ràpids atacs d'infanteria seguits per incursions de bombardejos aeris, però va esdevenir una guerra estàtica de trinxeres des de juliol de 1951.
Antecedents Corea era des de principis de segle una colònia sotmesa al domini directe del Japó, una situació que va canviar amb la Segona Guerra Mundial, en la Conferència del Caire de 1943 es va decidir la retirada de Corea perquè aquesta pogués organitzar un govern autònom, però quan el país va ser alliberat l'URSS va penetrar pel nord, i els Estats Units pel sud. Els dos exèrcits no es fiaven l'un de l'altre i es negaven a retirar-se, i van acceptar el paral·lel 38 com la frontera natural que dividiria el país en dues zones d'influència. Tot i això, Corea no responia al mateix esquema que l'Alemanya de postguerra, amb zones d'ocupació directa interaliada, sinó que quedava dividida amb presència de soviètics i nord-americans, però mantenia sengles administracions coreanes organitzades autònomament segons els esdeveniments. Els nord-americans, temerosos que els comunistes entrassin a Seül, van mantenir al sud l'estructura administrativa japonesa, i van donar suport a Syngman Rhee. Aquest es va instal·lar al poder de la Corea del Sud amb tendències conservadores i anticomunistes amb la intervenció molt activa dels Estats Units i es va dedicar a purgar els anteriors col·laboradors dels japonesos, mentre que al nord, els soviètics van donar suport a un antic guerriller, Kim Il-sung, que va imposar amb ajuda soviètica i xinesa a Corea del Nord un sistema de tall estalinista amb un fort culte a la personalitat.
Després que entre 1946 i 1947 fracassessin les converses entre els Estats Units i la Unió Soviètica per tal d'unificar el país, el 1948 es van constituir els dos estats. El 1948 l'ONU, que havia organitzat unes eleccions que només foren efectives al sud, declarà que Corea del Sud era la que representava tot el país.
Oblidada la possibilitat de recuperar la unitat del país, es van convocar eleccions al sud per al 1949. Però els polítics del sud, creient que aquestes només aprofundirien més en la fractura del país, les van boicotejar. Amb dos partits presentats i una alta abstenció, Syngmann Rhee va sortir elegit i, enmig de l'eufòria, va proclamar la República de Corea i es va autonomenar president de tot el país. Kim Il Sung va respondre proclamant la República Popular Democràtica de Corea, mentre que al sud els comunistes (que s'havien fet forts) van començar a llançar atacs contra els seguidors de Rhee, amb enfrontaments directes com en la revolta de Cheju o els motins de l'exèrcit. L'enfrontament de tropes al paral·lel 38 es va normalitzar el 1949.
Amb la situació calenta, URSS i Estats Units van retirar-se del país el 1950. Abans de marxar, però, uns i altres van deixar armats els seus respectius bàndols. El problema fou que els Estats Units, conscients que no volien una guerra oberta amb l'URSS i temerosos que Rhee pretengués ocupar el nord, van deixar un exèrcit bàsicament defensiu al sud
Context de la Guerra
miniatura|MiG-15 abatut per un F-86 sobre MiG Alley miniatura|Durant la Guerra de Corea, almenys 16 B-29 Superfortress foren abatuts per aparells comunistes El 25 de juny de 1950, s'inicià la guerra amb un atac de les tropes nord-coreanes que arribaren a ocupar la capital, Seül, i a controlar gran part del país amb la col·laboració parcial de la població. Els càlculs nord-americans van fallar i l'exèrcit del sud va quedar ridículament armat en comparació amb el nord-coreans. L'ONU exigí la retirada de les tropes nord-coreanes, i demanà que s'ajudés a Corea del Sud, només s'hi van oposar els estats comunistes i alguns d'Àfrica i Àsia, en una reunió d'urgència, va decidir enviar tropes per corregir la situació. Però les forces nord-coreanes estaven llançades, i les tropes de l'ONU van quedar acorralades al "Perímetre de Pusan".
El setembre de 1950 el general nord-americà Douglas MacArthur, designat per Harry Truman per liderar les tropes dels Estats Units, desembarcà a Corea del Sud i començà una contraofensiva que se saldà amb la mort de més de 150.000 civils a la província de Pyongyang i els nord-coreans van perdre el Perímetre de Pusan i van començar a recular. El 30 de setembre arribaren al Paral·lel 38° nord, i el 29 d'octubre eren a la frontera amb la Xina. Ja no es tractava de defensar els agredits coreans del sud, sinó d'aixafar els nord-coreans i proclamar la presidència de Rhee a tot el país.
A final de 1950 l'exèrcit xinès intervingué en la guerra i aviat ocupà Seül obligant les tropes de l'ONU a recular. A la primavera de 1951 el govern dels Estats Units va destituir a MacArthur i amb la limitació de la guerra a un front reduït, els contendents iniciaren converses que acabaren amb la Pau de Panmunjeom, l'armistici de 27 de juliol de 1953, el qual mantingué l'statu quo anterior i va consolidar la divisió de Corea.
Els Estats Units, molt preocupats per la possibilitat d'una Tercera Guerra Mundial, van aplicar el concepte de «guerra limitada» en què guanyar o perdre tenia només una importància relativa. Un any després de la guerra els fronts es van desestabilitzar i MacArthur va ser destituït després d'intentar bombardejar algunes zones de Corea del Nord (Operació Hudson). Es va inaugurar així una segona fase de guerra de posicions, mentre soviètics i nord-americans començaven les negociacions per a la pau. Tot i així, era complicat avançar en els acords de pau perquè en cada sessió els nous moviments militars enverinaven les converses. El 1952 Eisenhower es converteix en el nou president dels Estats Units i un any després mor Stalin i el règim soviètic es relaxa. Les dues situacions van confluir en un definitiu acord de pau, el 17 de juny de 1953, entre soviètics, nord-americans i nord-coreans (els sud-coreans de Rhee volien continuar la guerra i no hi van participar). Les víctimes de la guerra van ser: 900.000 xinesos, 520.000 coreans i 150.000 combatents de l'ONU, en la primera guerra on es van enfrontar directament tropes occidentals i comunistes.
La Guerra de Corea es recorda pel combat d'avions de reacció, però fou una de les últimes guerres en les quals participaren avions amb motor d'hèlix com el P-51 Mustang de P-51, F4U Corsair i els Hawker Sea Fury i Supermarine Seafire basats en portaavions. aeronaus amb turboreactor com F-80 Shooting Star, F-84 Thunderjets i F9F Panthers que dominaren els cels, aclaparant els Iàkovlev Iak-9s i Làvotxkin La-9s amb motor d'hèlix.
Des de 1950, els coreans del Nord pilotaven els avions de reacció Mikoian-Gurévitx MiG-15 soviètics que presentaven les velocitats prop de la velocitat del so. Encara que un secret de domini públic durant la guerra, eren pilotats per experimentats pilots de la Força Aèria Soviètica, un casus belli deliberadament passat per alt per les forces aliades de les Nacions Unides que considerava sospitós l'ús de russos però eren reticents de participar en la guerra oberta amb la Unió Soviètica i la República Popular de la Xina.
A l'inici de la guerra els caces de reacció de les Nacions Unides, que incloïen Gloster Meteors de la Royal Australian Air Force van tenir cert èxit, però de seguida foren superats a en llum de dia per la velocitat superior del MiG. De nit, tanmateix, els caces nocturns de F3D Skynight del Cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica proveïts de radar abateren cinc MiG mata sense pèrdues pròpies.Grossnick, Roy A. and William J. Armstrong. United States Naval Aviation, 1910–1995. Annapolis, Maryland: Naval Historical Center, 1997. i cap B-29s sota la seva escorta fou abatut. http://www.vectorsite.net/avskykt.html
El desembre de 1950, la Força Aèria dels Estats Units d'Amèrica s'afanyaven en el seu propi caça, el F-86 Sabre. El MiG podria volar més alt, 50.000 contra 42.000 peus, oferint un avantatge clar al començament del combat. Les seves màximes velocitats eren comparables (uns 1,060 km/h). El MiG podria pujar millor, mentre el Sabre podia maniobrar millor. Quant a les armes, el MiG en portava dos canons de 12 mm i un canó de 37mm, comparable a les sis metralladores de calibre .50 del Sabre (12.7 mm). Les metralladores de calibre de .50 americanes, disparaven amb sistemes de guiat per radar més acurat. Els pilots dels EUA també tenien l'avantatge del vestit antigravetat.