La dinastia Han (en caràcters tradicionals: 漢朝, caràcters simplificats: 汉朝, en pinyin: Hàncháo) va regnar sobre la Xina del 202 aC al 220 dC. Fou precedida per la dinastia Qin (221-207 aC) i seguida pel període anomenat dels Tres Regnes (220-280 dC). Va ser fundada per Liu Bang, un plebeu que es revoltà contra el darrer emperador de la dinastia Qin, i al llarg de la història va donar vint-i-vuit emperadors Han per governar la Xina. El seu domini es perllongà durant més de quatre segles, un període que és considerat una edat d'or dins la història xinesa.Zhou (2003), 34. Pel prestigi associat a aquest període, els membres del grup ètnic majoritari de la Xina es consideren a si mateixos com la «gent de Han».Schaefer (2008), 279.
El confucianisme esdevingué la filosofia oficial de l'estat i sota el seu poder s'unificaren diversos dialectes de la llengua xinesa. Fou un període en què va prosperar l'agricultura, amb l'execució de grans obres de regadiu, i el comerç. La població va créixer fins a arribar als 50 milions d'habitants i la capital, Chang'an (长安), va ser la més gran metròpoli del seu temps.
Durant la dinastia Han hi va haver grans progressos intel·lectuals, literaris, artístics i científics. Destaca el fet del perfeccionament de l'ús del paper per a l'escriptura. És l'època del famós historiador xinès Sima Qian司馬遷 (145 aC - 87? dC), que en la seva Shiji 史記 o Memòries històriques proporciona taules genealògiques, biografies i cròniques dels temps de molts sobirans llegendaris fins al temps de l'emperador Han Wudi 漢武帝(141 aC - 87 aC). És també en aquest període que Liu Bang (o Gaozu) va instaurar els exàmens imperials xinesos, proves que es varen mantenir durant 2.000 anys.
La força militar d'aquesta dinastia va aconseguir fer segura la Ruta de la Seda, i també a través d'ella entraren en contacte directe amb l'Imperi Romà. Les cròniques xineses donen testimoni que l'any 166, a Luoyang, es va rebre una ambaixada de Roma. Durant aquesta dinastia la Xina va exercir la seva influència sobre el Vietnam, Àsia central, Mongòlia i Corea. L'imperi es va expandir cap a l'oest fins a arribar a la Conca del Tarim, a l'actual regió autònoma uigur de Xinjiang. Els exèrcits xinesos també van envair i es van annexionar parts del nord del Vietnam i Corea cap a finals del , tot i que el control per part dels Han de les regions perifèriques era generalment escàs. Per assegurar la pau amb els poders locals fora de la Xina la cort Han desenvolupà un sistema fiscal mútuament beneficiós. Als estats no xinesos se'ls permetia autonomia a canvi de l'acceptació simbòlica de la dominació Han. Els llaços tributaris es van confirmar i reforçar a través d'enllaços matrimonials entre classes altes i els intercanvis periòdics de regals i béns.
Les tensions entre les diverses faccions de la potent administració, acabaren amb el col·lapse de la dinastia Han. L'emperador s'exilià a la província de Henan mentre el poder real passà a tres caps militars: Cao Cao —regió de la capital Han i al nord—, Sun Quan —regió meridional— i Liu Bei —territori de Sichuan. Aquests territoris es constituirien com els tres regnes que governarien la Xina després del domini dels Han.
Història El canvi dinàstic: dels Qin als Han
La primera dinastia imperial de la Xina va ser la dinastia Qin (221-206 aC), que instaurà les bases de la futura Xina. Els Qin, mitjançant la conquesta militar, havia unificat el territori després del període dels Regnes Combatents, però el seu imperi es va tornar inestable després de la mort del seu primer emperador, Qin Shi Huangdi. Sorgiren arreu del país una sèrie de revoltes que involucraren camperols, presoners, soldats i descendents dels nobles dels nomenats Regnes Combatents. Chen Sheng i Wu Guang, membres d'un grup de 900 soldats assignats a la lluita contra els xiongnu, foren els líders de la primera revolta.
Les contínues revoltes i enfrontaments provocaren la caiguda definitiva de la dinastia Qin el 206 aC, amb l'ascens al poder de Xiang Yu, un destacat comandant militar sense coneixements polítics, el qual dividí Xina en 18 estats feudals. A conseqüència d'aquesta divisió s'inicià un nou període de quatre anys de revoltes i enfrontaments, i cadascun dels divuit estats prengueren posició entre el bàndol de Xiang Yu i el de Liu Bang. Finalment l'any 202 aC les tropes partidàries de Liu Bang derrotaren les de Xiang Yu en la batalla de Gaixian (actualment Anhui). Com a resultat de la derrota Xiang Yu se suïcidà i Liu Bang va ser nomenat emperador (huangdi) a instàncies dels seus seguidors i fou conegut pòstumament com a emperador Gaozu (r. 202–195 BCE).Davis (2001), 44–46. Chang'an va ser elegida com la nova capital de l'imperi reunificat.
El domini de la dinastia Han es divideix en dos grans períodes i contempla tres etapes: El període de la Dinastia Han Anterior (前漢朝, qián hàn cháo) o Dinastia Han Occidental (西漢朝, xī hàn cháo) que durà fins a l'any 9, i va tenir la seva capital a Chang'an (l'actual Xi'an, a la província de Shaanxi). La pujada al poder de la dinastia Xin (9–23 dC). El domini Han va ser interromput breument per l'accés al poder de Wang Mang. El període de la dinastia Han Posterior (後漢朝, hòu hàn cháo) o dinastia Han Oriental (東漢朝, dōng hàn cháo), que perdurà des de l'any 25 fins al 220; la capital fou Luoyang.
S'empra la convenció de denominar aquests períodes com a occidental i oriental per tal d'evitar la confusió amb la dinastia Han del Període de les Cinc Dinasties i els Deu Regnes. La nomenclatura d'anterior i posterior és emprada en textos històrics com al Zizhi Tongjian de Sima Guang.
Dinastia Han Occidental miniatura|Dinastia Han occidental Al començament de la dinastia Han Occidental, el nou Emperador Gaozu creà tretze prefectures o comandàncies (郡, en pinyin: jùn) sota el control central de l'emperador; entre aquestes prefectures s'incloïa la regió de la capital. Un terç eren a la part occidental de l'imperi, mentre que els dos terços orientals es van dividir en deu regnes semiautònoms. Per aplacar els seus comandants aliats més destacats en la guerra contra Chu, l'emperador Gaozu coronà alguns d'ells com reis. Però l'any 157 aC, la cort Han havia substituït ja a tots aquests reis per membres de la família reial Liu, ja que la lleialtat al tron d'aquelles famílies va ser qüestionada. Després de diverses insurreccions dels reis de Han –la més important fou la revolta dels Set Estats del 154 aC–, la cort imperial promulgà una sèrie de reformes a partir del 145 aC, que limitaven les dimensions i el poder d'aquests regnes i es dividiren en territoris més petits i refent el mapa de la seva distribució. Els reis ja no podien nomenar el seu propi personal, ja que aquest privilegi va ser assumit per la cort imperial. Els reis va esdevenir caps dels seus feus i es quedaven amb una part dels tributs.Ch'ü (1972), 76. Els regnes mai es van suprimir per complet i perduraren durant tot el domini de la dinastia Han.
miniatura|Un teixit narratiu de seda de Mawangdui, Changsha, a la província de Hunan. Estava sobre el taüt de la Dama Dai (morta el 168 aC), l'esposa del marquès Li Cang (利 苍) (mort el 186 aC), canceller del Regne de Changsha. Al nord de la Xina, Mao-tuen, cap dels nòmades xiongnu entre el 209 aC i el 174 aC, va conquerir diverses tribus que habitaven la part oriental de l'estepa euroasiàtica. Al final del seu regnat, quan controlava Manxúria, Mongòlia i la conca del Tarim, havia sotmès més de vint estats a l'est de Samarcanda. L'emperador Gaozu estava preocupat perquè un nombre abundant d'armes de ferro fabricades pels Han havien armat als xiongnu al llarg de la frontera nord, i va establir un embargament comercial contra el grup. En represàlia, els xiongnu van envair el que avui és la província de Shanxi, i van derrotar les forces de Han en la batalla de Baideng, l'any 200 aC. Després de les negociacions, el 198 aC aconseguiren arribar a un acord, un heqin, que determinava la qualitat de la relació a través d'una aliança matrimonial real; a més a més, els Han es van veure obligats a enviar als xiongnu grans quantitats de mercaderia i aliments, com ara robes de seda, menjar i vi.
Malgrat els tributs i una negociació entre el successor de Mao-tuen, el seu fill Lao-xang (174 aC-160 aC), i l'emperador Wen (180 aC-157 aC) per reobrir els mercats de la frontera, molts dels subordinats dels xiongnu van optar per no obeir els tractats i periòdicament assolaven territoris Han al sud de la Gran Muralla per aconseguir productes addicionals.
L'emperador Jing (180 aC-157 aC) va veure el seu poder limitat pels prínceps feudals que va provocar la Revolta dels Set Estats el 154 aC. L'Emperador Jing va aconseguir aixafar la revolta i a partir de llavors als prínceps se'ls va negar els drets de ser nomenats ministres del seu feu. Aquest moviment consolidà el poder central, cosa que va aplanar el camí per al regnat gloriós i llarg del seu fill l'Emperador Wu de Han.
miniatura|Expansió de l'imperi Han A partir del 138 aC, l'emperador Wu envià Zhang Qian com a missatger cap a les regions occidentals, i en aquest procés de comunicació exterior va iniciar la via comercial coneguda com la Ruta de la Seda que anava des de Chang'an, passant per Xinjiang i l'Àsia central fins a la costa est del Mediterrani. Continuant la tasca d'ambaixador i d'acord amb els informes de Zhang Qian, les relacions comercials entre la Xina i l'Àsia central i Occidental floriren mitjançant diverses missions xineses enviades al llarg del ; també van enviar ambaixades a Pàrtia, que van ser seguides de missions recíproques pels parts, al voltant de l'any 100 aC. L'any 135 aC, en una reunió de la cort imperial amb l'emperador Wu, el consens de la majoria dels ministres era mantenir l'acord heqin. L'emperador Wu va acceptar, tot i els continus atacs dels xiongnu. Tot i així, en una reunió similar feta el 134 aC, es va convèncer a la majoria que una petita incursió sobre Mayi i amb l'assassinat del cap dels xiongnu portaria el caos al regne xiongnu i el benefici dels Han. Quan aquest pla va fracassar el 133 aC, l'emperador Wu va posar en marxa una sèrie d'invasions militars massives al territori dels xiongnu. Les operacions militars van culminar l'any 119 aC amb la batalla de Mobei, en la què els comandants han Huo Qubing i Wei Qing van obligar a fugir els xiongnu i la seva cort es desplaçà més al nord del desert de Gobi, mentre els Han ocupaven Xinjiang.
miniatura|Expansió de Han Els Han també es van expandir cap al sud conquerint Nanyue l'any 111 aC expandint el regne Han al que ara són Guangdong, Guangxi i el nord del Vietnam.
Després del regnat de l'emperador Wu, els Han van seguir dominant els xiongnu. El líder xiongnu Punu Chanyu finalment va presentar-se a Han com a vassall tributari el 51 aC. El seu rival reclamant al tron, Zhizhi Chanyu va ser assassinat per Chen Tang i Gan Yanshou en la batalla de Zhizhi, en l'actual Taraz, Kazakhstan.
Durant el període taoista, la Xina va ser capaç de mantenir la pau amb els xiongnu pagant tributs i portant a terme acords matrimonials de princeses xineses amb membres dels xiongnu. Durant aquest temps, l'objectiu de la dinastia era deslliurar la societat de lleis massa dures, de guerres i d'algunes condicions creades durant la dinastia Qin; també, dels atacs dels veïns nòmades. El govern va reduir la recaptació d'impostos i adoptà una actitud de servitud amb les tribus nòmades veïnes. Aquesta política de poca intervenció del govern en la vida civil va donar lloc a un període d'estabilitat, que es va denominar el regne de Wen i Jing (文景之治), anomenat així pels noms dels dos emperadors d'aquest període. Posteriorment, sota el lideratge de l'emperador Wu, en el període més pròsper de la dinastia Han (140 aC - 87), l'imperi va recuperar un control més gran del país. En el seu punt de màxima expansió, la Xina va incorporar els actuals territoris de Qinghai, Gansu i el Vietnam dins dels seus límits fronterers.