Els fideus xinesos (en anglès, noodles) són un tipus d'aliment que normalment es fa amb massa sense llevat que s'enrotlla plana i es talla, s'estira o s'extrudeix en tires o fils llargs. Els fideus són un aliment bàsic en moltes cultures i es fan en una varietat de formes. Els fideus més comuns són els derivats de la cuina xinesa o la cuina italiana. Els fideus italians generalment es coneixen com a pasta i són més curts. A la cuina xinesa, el terme general per als fideus és 麵 (miàn en mandarí), que es refereix específicament als fideus a base de massa fets de blat o altres masses a base de cereals. Els fideus xinesos també inclouen una altra categoria, anomenada 粉 (fěn), que no es fan pastant massa sinó a partir d'una pasta de midó, com ara els fideus d'arròs (mǐfěn, 米粉) i els fideus de cel·lofana (fěnsī, 粉丝/粉絲). Aquests no estan fets de massa de blat, però encara es consideren fideus en anglès a causa de la seva forma física i funció culinària.

Tot i que les tires llargues i primes poden ser les més habituals, moltes varietats de fideus es tallen en ones, hèlixs, tubs, cordes o closques, o es pleguen o es tallen en altres formes. Els fideus se solen coure en aigua bullent, de vegades amb oli de cuina o amb sal. També es poden coure al vapor, fregir a la paella, fregir o al forn. Els fideus sovint se serveixen amb una salsa o en una sopa que es diu sopa de fideus. Els fideus es poden refrigerar per a l'emmagatzematge a curt termini o assecar-los i emmagatzemar-los per a un ús futur.

Noms Tot i que la paraula "fideu" prové de l'àrab, els fideus es varen originar a la Xina. Sembla que els primers fideus es varen elaborar vers el 2000 aC, però a causa de la gran varietat d'idiomes i de dialectes a la Xina, no hi ha un sol nom per la paraula "fideu" en xinès. El nom miàn ( 麵 o 面, transliterat sovint com a "mien" o "mein") s'aplica als fideus de farina de blat, mentre que fěn () o "fun" s'utilitza per a designar els fideus elaborats amb farina d'arròs i altres farines.BBC "Oldest noodles unearthed in China" Segons el lloc i la cultura, els fideus es coneixen amb molts noms diferents. Per exemple, es coneixen amb el nom de "ramen" al Japó. Actualment són molt populars arreu del món els fideus instantanis, fideus precuinats basats en el ramen. A Corea els dangmyeon són uns fideus transparents amb els quals es fa el japchae.Japchae - Fideus coreans amb carn i verdures. A les Filipines, es fan plats de fideus anomenats pancit.Pancit - fideus de les Filipines

Història Origen miniatura|Un xinès fent fideus. El primer registre escrit de fideus es troba en un llibre datat del període Han Oriental (25–220 dC) i descriu un plat de sopa de fideus anomenat "tang bing". Els fideus fets amb massa de blat es van convertir en un aliment destacat per al poble de la dinastia Han. L'evidència més antiga de fideus data de fa 4.000 anys a la Xina. El 2005, un equip d'arqueòlegs va informar de la troballa d'un bol de terrissa que contenia fideus de 4.000 anys d'antiguitat al jaciment arqueològic de Lajia, fets per la cultura Qijia. Es deia que aquests fideus s'assemblaven al lamian, un tipus de fideus xinesos. Analitzant els fitòlits de closca i els grans de midó presents al sediment associat amb els fideus, es van identificar com a mill de Panicum miliaceum i Setaria italica. Tanmateix, altres investigadors posen en dubte que els fideus de Lajia estiguessin fets específicament de mill: és difícil fer fideus de mill purs, no queda clar si els residus analitzats provenien directament dels fideus de Lajia, la morfologia del midó després de la cocció mostra alteracions distintives que no encaixen amb els fideus de Lajia, i no queda clar si els grans semblants al midó dels fideus de Laijia són midó, ja que mostren algunes característiques no midulines.

Una barreja homogènia de farina i aigua anomenada itrion va ser descrita pel metge grec del segle II, Galè. El Talmud de Jerusalem descriu l'itrium entre els jueus entre els segles III i V; itriyya (un préstec àrab del grec) es referia a formes semblants a cordes fetes de sèmola i assecades abans de coure, tal com les defineix el metge i lexicògraf del , Isho bar Ali."A medical text in Arabic written by a Jewish doctor living in Tunisia in the early 900s" (Dickie 2008: 21). Segons National Geographic, molts escriptors italians han insistit que la pasta es gaudia a la Itàlia preromana perquè els estris trobats en una tomba datada del segle IV aC mostren certa semblança amb els equips per fer pasta. Tanmateix, molts historiadors de l'alimentació discuteixen aquesta interpretació, assenyalen l'escassetat de referències de l'època romana a alguna cosa que s'assembli a la pasta i creuen que el plat va arribar per primera vegada a Itàlia com a "resultat d'un extens comerç mediterrani a l'edat mitjana". Les referències a plats de pasta només es van fer cada cop més freqüents a la península italiana a partir del segle XIII.

Àsia miniatura|Sopa de fideus amb ostres de Taiwan Avui dia es consumeixen habitualment a la Xina més de 1.200 tipus de fideus. Varien molt segons la regió de producció, els ingredients, la forma o l'amplada i la manera de preparació. A causa de la gran diversitat de fideus xinesos, no hi ha cap paraula xinesa equivalent al concepte occidental de "fideus", ni tampoc la noció de "fideus" com a categoria alimentària unificada es reconeix dins de la cuina xinesa. En mandarí estàndard, miàn (xinès simplificat: 面; xinès tradicional: 麵) significa "massa", però es pot utilitzar per referir-se a fideus fets de farina de blat i cereals com el mill, el sorgo i la civada. De la mateixa manera, fěn (粉) significa "pols", però es pot utilitzar per referir-se a fideus fets d'altres midons, en particular farina d'arròs i midó de mongeta mungo.

Els fideus de blat al Japó ( udon) es van adaptar d'una recepta xinesa ja al segle IX. Les innovacions van continuar, com ara els fideus fets amb fajol ( naengmyeon) que es van desenvolupar a la dinastia Joseon de Corea (1392–1897). Els fideus ramen, basats en els plats de fideus del sud de la Xina de Guangzhou però que reben el nom del lamian del nord de la Xina, es van fer comuns al Japó després de la Segona Guerra Mundial.

Els pobles turcs menjaven fideus de kesme o erişte al segle XIII.

L'ash reshteh (fideus en sopa espessa amb herbes) és un dels plats més populars en alguns països de l'Orient Mitjà, com ara l'Iran. La paraula llatinitzada itrium feia referència a un tipus de massa bullida. Els àrabs van adaptar els fideus per a viatges llargs al segle V, el primer registre escrit de pasta seca. Muhammad al-Idrisi va escriure el 1154 que l'itriyya es fabricava i exportava des de la Sicília normanda. L'itriyya també era coneguda pels jueus perses durant el primer domini persa (quan parlaven arameu ) i durant el domini islàmic. Es referia a uns petits fideus de sopa, d'origen grec, preparats retorçant trossos de massa pastada per donar-los forma, semblant a l'orzo italià.

Europa miniatura|upright|Pintura de Jan Vermeer van Utrecht amb un home menjant algun tipus de fideus Al segle I aC, Horaci va escriure sobre làmines de massa fregides anomenades lagana. Tanmateix, el mètode de cocció no correspon a la definició actual de producte de pasta ni fresc ni sec.

La primera informació concreta sobre productes de pasta a Itàlia es remunta a la civilització etrusca, els Testaroli. Els primers fideus només apareixeran molt més tard, als segles X o XI, i hi ha una llegenda popular sobre Marco Polo portant la primera pasta de la Xina. Els historiadors moderns no donen gaire credibilitat a la història i creuen que els primers fideus van ser importats abans dels àrabs, en una forma anomenada rishta. La pasta ha adoptat una gran varietat de formes, sovint basades en especialitzacions regionals.

A Alemanya, documents que daten del 1725 esmenten els Spätzle. Es creu que les il·lustracions medievals situen aquests fideus en una data encara anterior.

Una varietat armènia de fideus, els Arishta, es preparen amb blat, aigua i sal. Són espessos i se solen menjar amb matzá, mantega clarificada i all.

Tipus Hi ha diversos tipus de fideus segons el seu ingredient principal. Els més habituals són de blat, d'arròs, de fajol i d'ou. També n'hi ha de fideus de gla, blat de moro, mongeta, midó d'arrel de kudzu, konjac, algues marines, midó de blat de moro, sagu o iuca.

Vegeu també Fideus catalans.

Referències

Bibliografia

Errington, Frederick et al. eds. The Noodle Narratives: The Global Rise of an Industrial Food into the Twenty-First Century (U. of California Press; 2013) 216 pages; studies three markets for instant noodles: Japan, the United States, and Papua New Guinea.

Enllaços externs

Sopa de fideus instantània de vedella. Fideus asiàtics.

Categoria:Gastronomia d'Àsia Categoria:Tipus de fideus