El sac de/dels gemecs —que també rep altres noms com buna (a Andorra), bot (al Pallars, Ribagorça i Aran), xeremies (a Mallorca), coixinera, gaita o botella— és la cornamusa pròpia de Catalunya. És un instrument aeròfon que consta d'un bot o sac que s'infla amb el bufador, tres bordons i un grall. El so és produït per llengüetes de canya. Com totes les cornamuses, el sac de gemecs acumula l'aire en el bot, en aquest cas una pell generalment de cabrida sencera girada cap a dins, característica molt comuna a l'Europa oriental, on també s'utilitzen altres tipus de pell.miniatura|Banda de sacaires i timbals durant la trobada de sacaires que es fa a Riudoms per la festa major de Sant SebastiàA Catalunya, la persona que toca aquest instrument s'anomena sacaire o cornamusaire. A Andorra es diu buner i a Mallorca xeremier.
El sacaire sol sonar acompanyat del flabiolaire o flabioler que toca el flabiol i el tamborí, formació coneguda com a mitja cobla a Catalunya o colla de xeremiers a Mallorca. En el cas que hi hagi un tercer instrument, aquest últim de llengüeta doble com podria ser la xeremia o la tarota, la formació s'anomena cobla de tres quartans. També acostuma a aparèixer en moltes formacions folk, en aquest cas en formacions molt més diverses.
Morfologia Tots els sacs de gemecs actualment presenten els elements següents:
Sac: També es pot anomenar bot. És una bossa feta de pell de cabra, o també de xai, que es gira —com les botes de vi— i que serveix de reserva d'aire. Del cabrit es cusen les potes del darrere amb un cordill (per exemple, cànem amb cera i pega), mentre que les potes del davant resten obertes per fixar-hi el grall i el bufador, i el coll serveix per subjectar el braguer. Alguns sacs poden portar un vestit per sobre, per protegir la pell de les inclemències del temps i de rascades, que solia ser vermell o verd. També poden portar altres tipus de guarniments, com per exemple escuts d'armes brodats (als segles i ). Bufador: És el tub d'entrada d'aire del sac. Està fet de fusta i conté una vàlvula de pell a l'extrem, que fa que l'aire es mogui en una sola direcció. Grall: És un dels tubs de sortida de l'aire del sac i està fet de fusta. La seva funció és fer la melodia. Es pot considerar que té un interior cònic, amb 7 forats a la part de davant i 1 a la part del darrere per fer variar la columna d'aire i aconseguir diferents notes. La tessitura més habitual del grall és restringida a una octava més una sensible inferior (del si₃ al do₅). Bordó: També es pot anomenar buna, ronc, cama o trompa. És un dels tubs de sortida de l'aire del sac i està fet de fusta. A diferència del grall, el bordó només fa una nota, que s'emet constantment tot fent de baix continu. Es pot considerar que té un interior cilíndric, amb tendència a engrandir-se a la sortida. Un sac de gemecs té tres bordons, cadascun amb una llargada diferent. El bordó més llarg dona dues octaves inferiors a la tònica del grall, el bordó mitjà dona la quinta del primer bordó, i el més curt una octava inferior al grall. Antigament dels bordons podien penjar-ne penons. Inxa: És l'encarregada de produir el so i es troba a l'inici de cadascun dels tubs de sortida d'aire. En el cas dels bordons, són de canya simple i n'hi ha una per a cada tub. En el cas del grall, són de canya doble. Nou: És una peça de fusta que es fixa a les obertures de les potes davanteres del sac, per poder-hi unir el bufador i el grall. Braguer: També es pot anomenar pinya. És una peça de fusta que es fixa a l'obertura del coll del sac, per poder encaixar-hi els tres bordons.
Les peces de fusta són tornejades. S'utilitzen tant fustes exòtiques, com el banús, el granadilla, la bubinga i el cocobolo, com fustes autòctones, com el boix, el cirerer i l'ametller. Tradicionalment la fusta més utilitzada era la de ginjoler. Les mides, la forma i l'ornamentació de les peces canvien segons cada lutier. En alguns casos les peces són reproduccions d'antigues cornamuses catalanes, tot i que també es poden trobar peces copiades de gaites gallegues.
Història Orígens És difícil determinar-ne l'origen, ja que gairebé no ha deixat rastre, però es creu que fou un instrument romà (llavors dit tibia utricularis) que va ser escampat per tot l'imperi tant a d'Orient com d'Occident i va evolucionar a moltes formes locals. Tanmateix, tret d'alguna iconografia grega dubtosa, les primeres referències realment clares en capitells i dibuixos són de l'edat mitjana, però massa distants (península Ibèrica i Turquia, per exemple) per pensar que hagin sorgit i s'hagin escampat en tan poc de temps.
Edat mitjana miniatura|Capitell del claustre major gòtic del monestir de Santes Creus. Les primeres aparicions de l'instrument van lligades a joglars que interpretaven per la cort. La primera referència escrita sobre l'existència d'una cornamusa a Catalunya parla d'un músic anomenat Bernat Bufalodre que vivia a Barcelona sobre els anys 1119 i 1131. Al País Valencià la primera menció apareix l'any 1258, en unes festes dedicades a Sant Dionís. En aquest document es menciona literalment la paraula cornamusa per primera vegada als Països Catalans. A la Corona d'Aragó, els cornamusaires van anar guanyant molt prestigi, fins al punt d'arribar a crear-se el títol de cornamusaire del rei. A partir del regnat de Pere el Cerimoniós els documents que hi fan referència són cada vegada més nombrosos. El seu fill, Joan I, sentia una gran estima per l'instrument i encomanava ornaments per a les fundes del sac i els cordons dels bordons amb brodadures d'or i plata. El rei feia passar per la seva cort els millors cornamusaires de l'època, i durant la quaresma els enviava a Flandes a estudiar.
La cornamusa s'estén: dels joglars passa als pastors, i dels pastors a captaires i passavolants. Esdevé un instrument molt popular i és present als palaus, en balls populars i com a eina d'acompanyament dels pastors en els seus viatges. En aquest context de popularitat és normal que s'associés amb altres instruments: Al es va començar a acompanyar amb tabals i flabiols, i va donar lloc a la formació que actualment coneixem com a mitja cobla. Més tard va aparèixer també la cobla de tres quartans. Les representacions escultòriques de les cornamuses d'aquella època tenen un bordó o cap. L'instrument va evolucionar poc, i això va fer que durant el les cornamuses s'anessin substituint a les corts per altres instruments més moderns. Es va mantenir, però, la seva presència per fer sonar balls populars.
Segles XVI, XVII i XVIII El Renaixement va suposar un canvi de paradigma musical, on els instruments de corda cada vegada guanyen més importància. A diferència de la cort francesa, que va protegir els instruments de vent integrant els oboès i la musette en les orquestres i mantenint-los dins el que es podria considerar música culta, a la península Ibèrica instruments com el sac i la tarota van desaparèixer completament de l'àmbit cortesà i van quedar emmarcats únicament en un context de manifestacions festives populars. La seva expansió pel territori es manté i es demostra per la gran quantitat de denominacions que té l'instrument. Al el sac de gemecs és menystingut per l'Església amb la prohibició de fer sonar instruments populars dins dels temples.
Decadència miniatura|Una melodia pròpia de sac de gemecs (que aquí es titula Sach dels Jamechs), segons un quadern de llibertats d'orgue de ca. 1822, que es conserva a l'arxiu de la seu de LleidaLa Renaixença va impulsar la necessitat de modernitzar i perfeccionar la música i els instruments. El principal artífex d'aquesta idea va ser Pep Ventura. Ventura va modernitzar la tarota i va crear la formació actual de la cobla, en la qual es va prescindir del sac de gemecs. El principal motiu era la simplicitat de l'instrument: no podia fer més d'una octava i no es podia alterar pràcticament, amb la qual cosa va perdre la possibilitat de ser present en les formacions musicals modernes del país. A aquest fet cal sumar-hi l'aparició de nous instruments, com l'acordió diatònic. La industrialització i la transició a un model de societat cada vegada més influït per la burgesia i el franquisme va acabar de sentenciar un instrument que tenia un pes específic en els àmbits més rurals. Els esbarts van anar substituint l'acompanyament musical tradicional pel so de la cobla: la presència de la cornamusa va quedar reduïda a unes poques poblacions del país. La cobla de tres quartans caigué en l'oblit, i les últimes manifestacions de la cornamusa van ser en solitari o acompanyades de flabiol.
Els darrers cornamusaires A continuació, llistem els últims cornamusaires dels quals es té constància abans de la desaparició de l'instrument.
A la Catalunya Nord Carrere, Batan, de la Bastida. Moïse i Guizo, de Prada. Orliac, de Montlluís. Pounsot, de Bula d'Amunt. Parayre, Vidalou, de Corbera. En Paziols.
A Andorra El Buner de cal Gasteiro, d'Andorra la Vella.
Al Principat Ramon Martí, el Borregaire, d'Olivella. En Jaume Petit i Milà, de Begues. En Josep Badell, el Viu, de Begues. L'Orià, de Santa Fe del Penedès. En Jaume Pagès, del Pla del Penedès. Francesc Esteva, en Cols de les Casetes, de Sant Sadurní d'Anoia. Anton Mollfulleda, Perissó, de Santa Susanna. Francesc Pasqual, El Tons, de Begues. Joan Ardèvol, de Tragó de Noguera.
A finals de l'any 1932, l'Orfeó Català va acollir una exposició iconogràfica de la Cornamusa. S'hi mostraven diferents reproduccions de taules, pintures, miniatures, relleus i figures de diferents moments de la història i diferents punts d'Europa que tenien relació amb la cornamusa. En motiu de l'exposició, Joan Amades presenta una xerrada sobre la cornamusa a Catalunya a la sala d'assaigs de l'Orfeó Català l'11 de novembre de 1932. Va comptar amb la presència de Francesc Pasqual al sac i Joan Pascual al flabiol.
La crònica de la vetllada descriu la seva actuació:
La parella va tocar plegats fins a l'any 1954 per acompanyar el ball de jovençans de Begues, tot i que anteriorment havien actuat al Garraf i el Baix Llobregat. Francesc Pasqual també actuà en solitari Sitges per acompanyar el ball de cercolets. A partir dels anys quaranta, però, va desmuntar el sac i només tocava amb el grall. Amb la mort de Francesc Pasqual, el 1965, i de Joan Ardèvol, el 1982, es perdia la darrera generació de cornamusaires catalans. La major part dels seus instruments no es va arribar a conservar, així com moltes de les músiques que tocaven amb ells.
Recuperació miniatura|Mitja Cobla tocant per un ball de cintes a Sant Cugat del Vallès. A la dècada dels vuitanta diversos músics i lutiers van decidir recuperar la sonoritat del sac de gemecs. Els primers constructors dels nous sacs van ser Xavier Orriols, que en va copiar un d'antic trobat intacte en una masia al Maresme, i Jordi Tomàs, que el va construir a partir d'un model de la Catalunya Nord del conservat en un museu a Leipzig. Tots dos sacs es van construir l'any 1983. El 13 d'agost d'aquell any el mateix Jordi Tomàs, juntament amb el seu company Xavier Bayer —ambdós del grup vilafranquí Els Vernets— van oferir un concert al Claustre de la Trinitat de Vilafranca del Penedès. Era el primer cop que sonava a la ciutat després de mig segle.
A partir d'aleshores, Xavier Bayer, Albert Macaya, Biel Ferrer i Simó Busquets es van encarregar de tornar a fer-lo sonar, en solitari i amb el flabiol i tamborí. Aviat apareixen les primeres formacions musicals amb sac de gemecs, com la Cobla Manxaire i Els Cosins del Sac. Actualment es pot considerar que el sac és un instrument minoritari, però ha aconseguit encaixar en diferents formacions i diversos àmbits musicals. Actualment l'ensenyament està mínimament regularitzat. Encara és present una tendència cap a l'aprenentatge autodidacta, però el nombre d'escoles que ofereixen formació del sac de gemecs ha anat en augment.