Manuel Azaña Díaz (Alcalá de Henares, Madrid, 10 de gener de 1880 - Montalban, França, 3 de novembre de 1940) va ser el primer i posteriorment el novè president del Govern (1931-1933 i 1936) de la Segona República i, finalment, el segon i darrer President de la II República Espanyola (1936-39). Va ser un dels polítics i oradors més importants en la política espanyola del segle XX, a més d'un notable periodista i escriptor. Va ser guardonat amb un Premi Nacional de Literatura el 1926 per la seva biografia La vida de Juan Valera. La seva obra més coneguda és el diàleg La velada en Benicarló, una reflexió sobre la dècada dels anys trenta a Espanya. Els seus diaris són un dels documents més importants per al coneixement del moment històric en què va viure.
Orígens Va néixer en una família acomodada i amb presència en la política local i la vida intel·lectual d'Alcalá. Orfe des de molt petit, estudià Dret al Reial Col·legi d'Estudis Superiors Maria Cristina al monestir de l'Escorial amb els frares agustins. El 1898, a la Universitat de Saragossa, va passar l'examen de grau de Llicenciatura en Dret amb la qualificació d'excel·lent. Doctor en dret per la Universitat Central de Madrid el 1900, va fer oposicions a la Direcció dels Registres i del Notariat.
A mitjans d'octubre de 1913, juntament amb altres joves de la nova generació intel·lectual d'Espanya i en companyia de José Ortega y Gasset, va recolzar amb la seva signatura, un "Prospecte de la Lliga d'Educació Política d'Espanya", que clamava per l'organització d'una minoria encarregada de l'educació política de les masses, vincular la sort d'Espanya a l'avenç del liberalisme i al projecte de nacionalització, i agrupar-se amb el propòsit d'exercir algun tipus d'actuació política que obrís, sense sortir de la monarquia, les portes a la democràcia.
El començament de la Primera Guerra Mundial va dur a Azaña a posicionar-se a favor dels aliats i a desenvolupar algunes activitats de suport moral a aquests. Va posar a disposició de diversos intel·lectuals francesos la tribuna de l'Ateneu, va recolzar un "Manifest d'adhesió a les Nacions Aliades" (publicat el 1915) i va realitzar a l'octubre de 1916 una visita a França amb un grup d'intel·lectuals espanyols. Al costat de la seva admiració per la força cívica demostrada pels francesos durant la guerra, Azaña va expressar també la seva repulsa, lluny de tota mitificació, dels horrors provocats per aquesta.
El setembre de 1917, Azaña va viatjar a Itàlia al costat d'Unamuno, Américo Castro i Santiago Rusiñol per visitar els fronts de guerra; el novembre d'aquell mateix any, va viatjar de nou a França amb el mateix objectiu.
A la seva tornada, i des de gener de 1918, va iniciar un cicle de conferències a l'Ateneu sobre "La política militar de la República francesa", tema que el venia ocupant des de feia temps i que, finalment, acabaria concretant en un projecte d'obra en tres volums sobre França del qual només arribaria a publicar-se el primer, precisament sobre aquesta qüestió militar.
La tesi d'Azaña era que la societat moderna es funda en un contracte en el qual els individus accepten alienar una part de la seva llibertat en pro de la formació de la col·lectivitat, l'Exèrcit nacional és una de les institucions que actualitzen aquest pacte, i la que amb major gravetat ho fa. En defensa de la nació, els ciutadans, sense distinció de classes, han d'estar disposats a donar no ja uns anys de la seva vida, sinó la seva vida sencera si és necessari.
D'altra banda, Azaña entenia que l'Estat modern crea la nació, però, alhora, com a sistema oposat al característic de les societats premodernes, crea també l'individu, dotat de drets inalienables que li permeten, al seu torn, defensar l'Estat.
El maig de 1919, en un míting convocat pel Partit Reformista per denunciar el lliurament del decret de dissolució de les Corts al govern d'Antoni Maura, Azaña va participar amb un discurs en què va parlar de l'enfonsament de les seves esperances liberals, associant el liberalisme amb els drets dels treballadors com a individus. El míting va allunyar definitivament els reformistes de qualsevol esperança de reforma del règim establert i els va apropar a les esquerres, especialment als reclams dels socialistes.
Simultàniament a l'anterior, al costat de diversos intel·lectuals republicans, socialistes i reformistes, va participar en la creació de la Unió Democràtica Espanyola per a la Lliga de la Societat de Nacions Lliures, que reclamava una democràcia plena per a Espanya. Les bones relacions entre els polítics d'aquestes faccions es van consolidar encara més amb una sèrie de conferències (titulada «L'actual moment polític») que, amb motiu de la crisi política espanyola de final dels anys deu, es van desenvolupar a l'Ateneu des de l'abril de 1919.
Entre octubre de 1919 i abril de 1920 va viure a París amb el seu amic Rivas Cherif, i va treballar com a enviat especial del diari El Fígaro enviant articles sobre la situació política a França després de la guerra i sobre la crítica a aquesta guerra.
A principis d'any, va trencar les seves relacions amb l'Ateneu dimitint com a secretari, en el que seria un indici d'unes noves inquietuds intel·lectuals que es veurien materialitzades amb la fundació, al costat de Rivas Cherif, d'una revista literària que comptaria amb el mecenatge de l'arquitecte Amós Salvador. Així, el juny de 1920 va sortir al carrer La Ploma, Revista Literària. Azaña, en les seves col·laboracions, va tractar els més variats registres, des del fulletó a la crítica literària, passant per l'assaig polític.
El cop d'estat de Miguel Primo de Rivera va ser un moment crític en la seva evolució política. En primer lloc, el va portar a trencar amb el Partit Reformista perquè va entendre que la seva base doctrinal i moral era insuficient per fer front a la situació política d'Espanya. Bàsicament, Azaña va entendre que el Partit s'havia fundat per democratitzar la monarquia, conservant la seva forma i el seu prestigi històric, però de cap manera la seva arbitrarietat inherent, pel que la seva acceptació del cop podia considerar una traïció senzillament imperdonable i un fracàs en la línia del partit que no va saber veure la impossibilitat de confiar en la monarquia. Derivat de l'anterior, en segon lloc, Azaña va trencar també amb la monarquia. I en tercer lloc, es va allunyar definitivament de moltes de les figures del 98 i del regeneracionisme, que van prendre la Dictadura com una oportunitat per trencar amb el règim anterior, cosa que per Azaña era impensable.
Com a conseqüència de tot això, Azaña va acabar per identificar la democràcia amb la república i va postular-la com a base per intentar aconseguir la unió de republicans i socialistes.
Tancada la revista Espanya per la censura, al maig de 1924 va acabar de redactar un manifest titulat Apel·lació a la República què, finalment, després de nombroses negatives per part d'amics i companys per facilitar la seva distribució, es va publicar a La Corunya de forma clandestina. El nucli del manifest era la idea que la monarquia era sinònim d'absolutisme, i que la democràcia només era possible amb la república. D'altra banda, va obrir les portes a una gran aliança política en què els integrants només haurien de confirmar la seva acceptació de l'anterior, és a dir, només haurien de reconèixer la seva essència liberal en el sentit més elemental del terme: l'individu com a subjecte de drets i la nació com a marc on l'home lliure compleix les seves destinacions. Azaña va idear, doncs, una acció republicana en què anessin de la mà el proletariat i la burgesia liberal. El manifest no va tenir grans adhesions.
Anul·lada qualsevol possible iniciativa pel control de la dictadura, Azaña es va refugiar en la seva afició a escriure i va començar a participar en una mena de tertúlia clandestina que se celebrava en el laboratori que el farmacèutic José Giral tenia al carrer d'Atocha a Madrid. Allà va començar a treballar d'una forma més activa en la preparació de la República, cosa que es va materialitzar en un nou manifest escrit el maig de 1925. Ideològicament, aquest manifest reiterava el que s'ha dit en l’Apel·lació, però incorporava la novetat que es conformava com el germen o la materialització d'un grup polític constituït a la fi de l'any 1925 pels membres d'aquesta tertúlia que es va denominar, en principi, Grup d'Acció Republicana o Grup d'Acció Política. La denominació responia al desig de no veure's confosos amb els partits polítics tradicionals i obrir-se pas com a possible punt d'unió entre ells, segons la idea d'aliança liberal enunciada per Azaña als seus manifestos. En aquest sentit, una de les seves primeres aproximacions la va realitzar al Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux.
Amb motiu de la celebració de l'aniversari de la Primera República, l'11 de febrer de 1926 va marcar l'inici oficial de les activitats del "Grup d'Aliança Republicana", el nom amb què finalment es conegué el grup del qual Azaña fou el representant. En la seva circular número 1 recordava, en forma de "Manifest al país", que no pretenia ser un partit polític sinó un punt d'articulació per al republicanisme, a més, reivindicava una ordenació federativa de l'Estat, atenció a l'educació, mesures de reforma agrària i de legislació social, etc.
Amb tot, la dictadura, reforçada per la calma al Marroc, anul·lava qualsevol iniciativa pública de caràcter polític. Cap a 1926 les relacions amb Lerroux van quedar fixades i Azaña va participar a casa d'aquest en les reunions de la junta interina d'Aliança. També, en diverses ocasions, es va involucrar en projectes d'insurrecció militar contra la dictadura.
Azaña es va haver de refugiar sovint en la seva activitat d'escriptor. El 1926 va ser guardonat amb un Premi Nacional de Literatura per la seva Vida del senyor Juan Valera, que finalment no publicaria.
Pel que fa a la seva vida personal, el 27 de febrer de 1929 es va casar amb Dolores Rivas Cherif a l'església dels Jerónimos de Madrid.
El lideratge republicà A principis de 1930 la caiguda de Primo de Rivera va provocar un revulsiu de la situació, fent que el sentiment republicà es reactivés. Així, el 8 de febrer es va presentar públicament el grup d'Acció Republicana i Azaña va reprendre la seva idea d'una gran coalició de forces polítiques unides per la seva actitud pro-República, amb la novetat que, en aquesta ocasió, va prescindir de manera explícita de tot el que no foren esquerres. Va subratllar que la República alberga sens dubte a tots els espanyols; a tots els oferirà justícia i llibertat, però no serà una monarquia sense rei: haurà de ser una República republicana, pensada pels republicans, governada i dirigida segons la voluntat dels republicans.
Simultàniament, Azaña va haver d'abordar també les reivindicacions catalanistes. Des del seu punt de vista, encara que no concebia una separació, va reconèixer que, en cas de donar-se la voluntat per part de Catalunya de separar-se d'Espanya, caldria permetre-la.
Al juny va ocupar la presidència de l'Ateneu, i el va posar al servei de la mobilització republicana, en què estava ficat de ple amb l'objectiu immediat d'aconseguir un front unit. Així, va aconseguir primer un pacte entre l'Aliança i el Partit Radical Socialista, i poc després un altre amb els partits Radical Socialista i Federal i la Federació Republicana Gallega. Al mateix temps, amb l'auspici de Miguel Maura es va aconseguir formar una Dreta Liberal Republicana amb joves ex-monàrquics.
El 17 d'agost de 1930, va signar el Pacte de Sant Sebastià amb els representats republicans de tot Espanya, per pactar la instauració de la Segona República i liquidar la monarquia borbònica.