Saladí (Tikrit, actual Iraq, 1138 - Damasc, 4 de març de 1193), va ser un militar kurd,L'historiador medieval Ibn al-Athir recull un passatge d'un altre comandant: «…vostè i Saladí són kurds i no permetrà que el poder passi a mans dels turcs», cf. Minorsky (1957). fundador de la dinastia aiúbida i soldà d'Egipte i de Síria.
Gran defensor de l'islam i particularment de l'ortodòxia religiosa representada pels sunnites, unificà políticament i religiosa l'Orient Pròxim, liderant la lluita contra els croats cristians i combatent les doctrines musulmanes més apartades de l'oficial, representades per la dinastia fatimita. És particularment conegut per haver vençut els croats en la batalla de Hattin, retornant Jerusalem als musulmans i reconquerint així Terra Santa. L'impacte d'aquest esdeveniment a Occident va provocar la Tercera Croada, liderada pel famós Ricard Cor de Lleó, que va esdevenir mítica tant per als europeus com per als musulmans.
Quan el 1171 va morir al-Àdid, el darrer califa de la dinastia fatimita (xiïta), Saladí va esdevenir el soldà d'Egipte, instaurant el sunnisme al país. Tot i que nominalment depenia de Síria, en els seus dominis tenia, de fet, un poder absolut. Amb l'excusa d'eliminar la influència dels fatimites, va engrandir el reialme conquerint Líbia, el nord del Sudan i el Iemen.
La seva fama va transcendir el seu temps i va esdevenir un símbol de la cavallerositat medieval, fins i tot per als seus enemics cristians. Roman una figura molt admirada en la cultura àrab, kurda i musulmana.
Nom El seu nom complet fou al-Màlik an-Nàssir Abu-l-Mudhàffar Salah-ad-Din wa-d-Dunya Yússuf ibn Ayyub ibn Xadhi ibn Marwan ibn Yaqub ad-Duwiní at-Tikrití (). Al-Màlik i an-Nàssir, ‘el Sobirà’ i ‘el Defensor’, eren títols honorífics o làqabs que s'afegiren al seu nom de naixement, Yússuf, així com Salah-ad-Din wa-d-Dunya, ‘Salvació de la Religió i del Món’. És justament per la primera part d'aquest làqab, Salah-ad-Din, que fou més conegut i, de fet, va donar lloc a les diferents formes en què fou conegut pels europeus: Saladí, en català. Les nisbes at-Tikrití i ad-Duwiní remeten al seu lloc de naixement, Tikrit, i a la ciutat més propera al lloc d'origen de la seva família, el llogaret d'Ajdanakan, prop de Dvin, a Armènia (Duwín, en àrab). També és molt habitual l'ús, posterior, de la nisba al-Ayyubí, en relació amb el seu pare, Ayyub, i que dona nom a tota la dinastia aiúbida o ayyubí. En aquest sentit, en kurd i àrab és conegut senzillament com i , ‘Saladí l'Aiúbida’.
Primers anys Va néixer l'any 1138 a Tikrit, a l'actual província de Salah ad-Din (Iraq), anomenada així en honor seu. El seu pare, Najm-ad-Din Ayyub, n'era el governador. La seva família era kurda, originària de Dvin, a l'Armènia medieval. Com molts kurds, en aquella època eren soldats al servei dels governants sirians i mesopotàmics.V. Minorsky. Studies in Caucasian history, Cambridge University Press, 1957, pàg. 138.
Els seus familiars es van allistar a l'exèrcit d'Imad al-Din Zengi I, senyor de Mossul, el líder musulmà que va aconseguir reconquerir el comtat d'Edessa als croats, sent el primer a aconseguir derrotar-los. Quan Zengi va morir el 1146 a Síria, hi va haver una guerra civil en la qual la família de Saladí va posar-se a favor de l'hereu legítim, Nur-ad-Din Xahanxah, que un cop consolidada la seva posició va recompensar-los. El pare de Saladí, Ayyub, va ser nomenat governador de Damasc i el seu oncle Àssad-ad-Din Xírkuh, comandant de l'exèrcit.
Xírkuh va ser enviat a Egipte, on el Califat Fatimita estava en crisi per la pressió dels croats cristians a les seves fronteres i per les guerres civils. En aquesta campanya es va endur el seu nebot amb ell. En poc temps Xírkuh va controlar el país, actuant com a visir i representant del soldà de Síria i, quan va morir, Saladí el substituí.
En l'exercici del seu càrrec, Saladí va repel·lir un intent d'invasió croat, va abolir alguns impostos, va reformar i reduir l'administració i va contractar mercenaris turcs i kurds per formar un gran exèrcit.
Egipte esquerra|miniatura|Mapa amb les diverses campanyes de Saladí i el seu oncle a Egipte En aquells temps, Egipte vivia un període d'inestabilitat. Eren els moments finals del Califat Fatimita i el país estava en crisi. Per una banda, estaven amenaçats pels croats cristians, que havien ocupat Ascaló i s'havien aliat amb l'Imperi Romà d'Orient i amenaçaven les seves fronteres; per l'altra, estaven immersos en una guerra civil impulsada pels diversos aspirants al càrrec de visir.
Campanya del 1163 El 1163, Xàwar, el visir d'al-Àdid, el califa fatimita d'Egipte, havia estat expulsat del país pel seu rival Dirgham, un membre de la poderosa tribu Banu Ruzzik. La seva petició d'ajuda militar a l'oncle de Saladí, Àssad-ad-Din Xírkuh, va fer que l'any 1164 Saladí, un jove de 26 anys, arribés a Egipte formant part de la campanya. Xírkuh, després de posar ordre i retornar el càrrec de visir a Xàwar, es va trobar que aquest va reclamar la retirada del seu exèrcit a canvi de 30.000 dinars, petició que va ser rebutjada, ja que el sultà sirià desitjava que les seves tropes romanguessin al país. Xawar va buscar llavors el suport del rei de Jerusalem, Amalric I i va intentar recuperar el control militar. El paper de Saladí en aquesta campanya va ser menor però se sap que va rebre la missió de reunir provisions per defensar Bilbeis abans del setge que estaven preparant una força de croats i soldats lleials a Xàwar.
Després del saqueig de Bilbeis, la força combinada i l'exèrcit de Xírkuh es van enfrontar en una batalla en mig del desert, al costat del riu Nil, a l'est de Guiza. Saladí va ser un destacat líder, comandant l'ala dreta de l'exèrcit, mentre tropes kurdes componien l'ala esquerra i Xírkuh personalment dirigia el centre. Fonts musulmanes, però, posen Saladí al centre i amb les ordres d'atraure l'enemic a una trampa a través d'un simulacre de retirada. De totes maneres, l'èxit inicial croat es va estavellar contra la duresa del terreny, massa escarpat i sorrenc per als cavalls, i Hug de Cesarea, comandant cristià, va ser capturat quan atacava la unitat de Saladí. Després d'una lluita en les estretes valls del sud, l'exèrcit zenguida va passar a l'ofensiva i Saladí es va unir des de la rereguarda.
La batalla va acabar amb una victòria de les tropes de Nur-ad-Din, i Saladí es va guanyar la fama d'haver assistit el veterà Xirkuh en una de les «victòries més memorables de la història escrita», segons Ibn al-Athir, tot i que les seves pròpies tropes havien patit greus baixes i, per tant, no va ser una victòria tan clara. Xírkuh i Saladí van entrar a Alexandria, on van ser rebuts amb mostres d'entusiasme i van obtenir diners, armes i lloc per poder-se instal·lar. Es varen haver d'enfrontar a una força superior d'un exèrcit format per soldats croats i egipcis que tractaven d'assetjar la ciutat; Xírkuh va dividir les seves tropes, replegant-se des d'Alexandria, ciutat que va deixar en mans de Saladí. Un atac de Nur ad-Din des de Síria contra els croats va obligar Amalric I a abandonar el setge per defensar els seus dominis del nord, fet que provocà que se signés la pau a canvi de la retirada de Xírkuh d'Egipte.
La campanya del 1167 Xirkuh, decebut amb aquest resultat, va seguir preparant la conquesta d'Egipte, amb Xàwar recelant de les intencions sirianes i renovant les seves aliances amb Amalric. A la fi de 1166 i principi de 1167 Xírkuh, de nou acompanyat per Saladí, va tornar a envair Egipte amb el beneplàcit de Nur-ad-Din i l'oposició dels lleials a Xàwar i Amalric. Xirkuh, en el seu trajecte cap al sud, va aconseguir evitar la confrontació amb els croats. El març de 1167, finalment, els aliats van aconseguir forçar una batalla que Xírkuh va guanyar, encara que amb grans pèrdues en ambdós bàndols. Xírkuh va marxar a Alexandria, de majoria sunnita i on gaudien d'un ampli suport. Com va succeir el 1163, Xírkuh va marxar deixant Saladí a càrrec de la ciutat, i tractà de no quedar atrapat amb el gruix del seu exèrcit. Saladí aviat es va veure involucrat en un altre dur setge d'Alexandria; mentre, Xirkuh restava inactiu, sense atacar ni als assetjadors ni a la seva base, al Caire. Sembla que al final Xírkuh i els aliats van negociar un tractat on, un altre cop, Amalric i Xírkuh van haver d'abandonar el país a canvi de les corresponents indemnitzacions i amb garanties d'amnistia per a la població d'Alexandria, que havia donat el suport a Saladí. Saladí personalment va romandre al campament croat durant les negociacions per assegurar la protecció d'Alexandria.Mohring, 2005, pàg. 25-26.Shaddad, trans 2001, pàg. 42-43.
Assetjat per problemes interns i per la impopularitat que generà la seva aliança amb els croats cristians, Xàwar va passar a negociar amb Nur-ad-Din per evitar que Xírkuh tornés a atacar Egipte. No obstant això, ell mateix es va veure traït quan, el 1168, Amalric va envair Egipte. Amalric, aviat va capturar Bilbais, que se li havia resistit durant l'atac del 1163, i el novembre va destruir la poblacióLev, 1998, pàg. 59-60 A continuació va marxar contra Fustat, la capital oficial, sense donar temps que Xàwar reunís el seu exèrcit. En aquesta situació, el visir va decidir cremar la ciutat, en una estratègia de terra cremada abans que pogués ser utilitzada pels croats; ell ja tenia la base al Caire, residència califal i capital de facto. Amalric la va assetjar de totes maneres.Hannes Mohring, 2005, pàg. 27
Amb l'enemic a les portes, al-Àdid va demanar ajuda al soldà de Síria, que un altre cop, va enviar l'exèrcit comandat per Xírkuh. Sembla que aquesta vegada li va costar convèncer Saladí perquè l'acompanyés, probablement pel mal record que tenia dels setges d'Alexandria i Bilbais. El desembre de 1168, però, Saladí estava ja amb la resta de l'exèrcit ocupant Egipte. La notícia de la seva arribada va forçar Amalric a demanar una treva, pactada el gener de 1169, on de nou els egipcis pagaven per la retirada dels invasors. Amb el beneplàcit d'al-Àdid, Xírkuh i Saladí van entrar al Caire sense oposicions. Saladí personalment arrestà Shawar, que va ser condemnat a mort pel califa. Xírkuh rebé el títol de visir i Saladí va rebre un càrrec en el nou govern.
Visir d'Egipte miniatura|esquerra|Saladin rex aegypti, d'un manuscrit del
Cap al 1169, Xírkuh controlava el país, actuant en part com a primer ministre del califa fatimita d'Egipte, en part com a governador i representant del Sultà sirià. Al març d'aquest mateix any morí, i com el seu successor va ser elegit Saladí. És incerta la causa del seu nomenament: les hipòtesis varien d'una elecció dels emirs sirians a una elecció del califa per dividir els ocupants entre kurds i turcs.Mohring, 2005, pàg. 29Lev, 1998, pàg. 80-81. Nur ad-Din havia escollit un substitut, però al-Àdid i els emirs zengites locals van aconseguir imposar a Saladí com a visir. Les raons perquè un califa xiïta com al-Àdid donés suport a un sunnita són incertes. D'acord amb Ibn al-Athir, els seus consellers li van dir al califa que «no n'hi havia cap més feble o jove» entre els candidats i que «cap emir no l'obeiria», però segons aquesta mateixa versió va ser acceptat per la majoria d'emirs després d'un poc de negociació. Al-Wahraní escriure que va ser elegit per la reputació de la seva família, considerada generosa i valent. Imad-ad-Din va dir que després d'un breu període de dol amb «opinions enfrontades», uns emirs el van triar i van forçar el califa a la designació. Encara que la seva posició va ser probablement discutida, se sol concordar en què el seu historial en les campanyes precedents amb el seu oncle li donaven un currículum impecable entre els emirs.