La teocràcia (del grec θεός [theós], ‘Deu’ i κράτος [kratos], ‘poder’, ‘govern: «govern de Deu») és una forma de govern en què una o més deïtats són reconegudes com a autoritats supremes de govern, donant una guia divina als intermediaris humans que gestionen els assumptes quotidians del govern.Webster's Encyclopedic Unabridged Dictionary of the English Language (1989 edition).
D'aquesta manera, l'autoritat per governar, dirigir i decidir, no pertany al poble, com en el cas de la democràcia, sinó que pertany a Déu, i per tant, als seus representants ací a la Terra. Estableix una jerarquia religiosa que interpreta la Paraula de Déu per a legislar i governar, i que sol imposar una religió d'estat o limitar immensament les llibertats civils (tot i que això no es compleix necessàriament, com és el cas del Vaticà). Els teòcrates governen sia sols, sia mitjançant una monarquia o un govern elegit més o menys democràticament.
Hi ha estats que, tot i no ésser purament una teocràcia, imposen una religió d'estat en atorgar poques o gens llibertats als seguidors d'altres postures religioses o creences. També han existit històricament estats que han imposat un ateisme d'estat, fonamentalment les repúbliques socialistes. D'altra banda, hi ha estats on, tot i no tenir una religió d'estat, certs grups religiosos tenen molta influència. Els oponents a aquesta preponderància religiosa solen emprar el mot teocràcia en les seves crítiques.
Entre els estats considerats teocràtics hi ha el Vaticà, una teocràcia amb cap d'estat (Papa) vitalici elegit pels cardenals de tot el món. També hi ha teocràcies islàmiques com a l'Iran, una teocràcia amb govern elegit entre els membres de la cúria religiosa (aiatol·làs). A Aràbia Saudita, Brunei i Oman hi ha una monarquia absoluta per dret diví, amb imperi de la Llei Islàmica. Tot i que no és el mateix, també hi ha estats amb religió oficial, amb un estatus ambigu o amb aspectes teocràtics.
Etimologia La paraula teocràcia prové del grec que significa "el govern de Déu". Això, al seu torn, deriva de θεός (theos), que significa "déu", i κρατέω (krateo), que significa "governar". Així, el significat de la paraula en grec era "govern per déu (s)" o encarnació humana (s) de déu (s).
El terme va ser encunyat inicialment per Flavi Josep al segle I dC per descriure el govern característic dels jueus. Josep va argumentar que si bé la humanitat havia desenvolupat moltes formes de govern, la majoria es podrien subsumir en els tres tipus següents: monarquia, oligarquia i democràcia. Tanmateix, segons Josep, el govern dels jueus era únic. Josep va oferir el terme teocràcia per descriure aquest sistema polític en què un déu era sobirà i la paraula del déu era llei.
La definició de Josep va ser àmpliament acceptada fins a l'època de la Il·lustració, quan el terme va prendre connotacions negatives i amb prou feines va ser recuperat pel comentari de Hegel. El primer ús de l'anglès registrat va ser el 1622, amb el significat de "govern sacerdotal sota inspiració divina" (com a l'antic Israel i Judà); el significat de "cos sacerdotal o religiós que exerceix el poder polític i civil" es va registrar per primera vegada el 1825.
Definició miniatura|L'emperador romà August com a Júpiter, sostenint ceptre i orbe (primera meitat del segle I dC).The imperial cult in Roman Britain-Google docs El terme teocràcia deriva del grec koiné , "govern de Déu", terme utilitzat per Josep per als regnes d'Israel i Judà, que reflecteix la visió que "Déu mateix és reconegut com a cap" de l'estat.Catholic Encyclopedia "A form of civil government in which God himself is recognized as the head." L'ús comú i genèric del terme, tal com s'ha definit anteriorment en termes de govern per part d'una església o un lideratge religiós anàleg, es pot descriure amb més precisió com una eclesiocràcia.Stephen Palmquist, Biblical Theocracy: A vision of the biblical foundations for a Christian political philosophy (Hong Kong: Philopsychy Press, 1993)
En una eclesiocràcia, els líders religiosos assumeixen un protagonisme a l'estat, però no pretenen ser instruments de revelació divina.
Un fenomen relacionat és un govern laic que coexisteix amb una religió estatal o que delega alguns aspectes del dret civil a les comunitats religioses. Per exemple, a Israel, el matrimoni es regeix per organismes religiosos oficialment reconeguts que ofereixen serveis matrimonials als seus respectats seguidors, però no existeix cap forma de matrimoni civil (lliure de religió), ni matrimoni de religions minoritàries no reconegudes.
Segons el Merriam-Webster's Dictionary, hi ha dos significats per a la paraula teocràcia: (1) govern d'un estat per una guia divina immediata o per funcionaris que es consideren guiats divinament; i (2) un estat governat per una teocràcia.
Teocràcies cristianes Vaticà Després de la captura de Roma el 20 de setembre de 1870, els Estats Pontificis, inclosa Roma, amb el Vaticà van ser annexionats pel Regne d'Itàlia. El 1929, mitjançant el Tractat del Laterà signat amb el govern italià, el nou estat de la Ciutat del Vaticà va ser formalment creat i reconegut com un estat independent de la Itàlia feixista. El cap d'estat del Vaticà és el papa, elegit pel Col·legi dels cardenals, una assemblea d'alt rang del clergat. El papa és elegit per a tota la vida, o bé mor en el càrrec, o en situacions extremadament rares pot dimitir. Els cardenals són nomenats pels papes, que trien així els electors dels seus successors.
La votació està limitada als cardenals menors de 80 anys. Un secretari de Relacions amb els Estats, responsable directe de les relacions internacionals, és nomenat pel papa. El sistema jurídic del Vaticà està arrelat en el dret canònic. El bisbe de Roma, com a Summe Pontífex, «posseeix la plenitud dels poders legislatiu, executiu i judicial».Llei Fonamental de l'Estat de la Ciutat del Vaticà, Art. 1 §1 Encara que les lleis de la Ciutat del Vaticà provenen de les lleis seculars d'Itàlia, en virtut de l'article 3 de la Llei de les Fonts de la Llei, es preveu l'aplicació de les "lleis promulgades pel Regne d'Itàlia".
Mont Atos El Mont Atos és una península muntanyosa de Grècia que és una àrea autònoma ortodoxa oriental formada per 20 monestirs sota la jurisdicció directa del Primat de Constantinoble. Hi ha gairebé 1.800 anys de presència cristiana contínua al mont Athos, i té una llarga història de monestirs, que es remunta almenys a l'any 800 dC. L'origen de l'autogovern al mont Athos es remunta a un edicte reial emès per l'emperador romà d'Orient Joan I Tsimiscés l'any 972 i reafirmat per l'emperador Aleix I Comnè el 1095. Grècia va lluitar contra el control de la zona des de l'Imperi Otomà durant la Primera Guerra dels Balcans el 1912. No obstant això, va ser reconegut formalment com a part de Grècia només després que una disputa diplomàtica amb l'Imperi Rus ja no fos un obstacle, després de l'enfonsament d'aquest últim durant la Primera Guerra Mundial.
El mont Athos està específicament exempt de la lliure circulació de persones i mercaderies requerida per la pertinença de Grècia a la Unió Europea,Joint Declaration No. 5 attached to the Final Act of the non-accession treaty. i l'entrada només està permesa amb el permís exprés dels monjos. El nombre de visitants diaris al Mont Athos està restringit, amb tots els visitants obligats a obtenir un permís d'entrada. Només els homes poden visitar-los, i els cristians ortodoxos orientals tenen prioritat en l'emissió de permisos. Els residents del Mont Athos han de ser homes de 18 anys o més que siguin membres de l'Església Ortodoxa Oriental i també monjos o treballadors.
Athos està governat conjuntament per una comunitat formada per membres dels 20 monestirs i un Administrador Civil, nomenat pel Ministeri d'Afers Exteriors grec. La comunitat monàstica està dirigida pels protos.
Teocràcies islàmiques Una república islàmica és el nom donat a diversos estats oficialment governats per lleis islàmiques, incloses les repúbliques islàmiques de l'Iran, Pakistan i Mauritània. El Pakistan va adoptar el títol per primera vegada sota la constitució de 1956. Mauritània el va adoptar el 28 de novembre de 1958. L'Iran el va adoptar després de la revolució iraniana de 1979 que va enderrocar la dinastia Pahlavi.
El terme "república islàmica" ha arribat a significar diverses coses diferents, de vegades contradictòries. Per a alguns líders religiosos musulmans del Pròxim Orient i Àfrica que ho defensen, una república islàmica és un estat sota una forma de govern islàmica particular. Ho veuen com un compromís entre un califat purament islàmic i el nacionalisme i el republicanisme laics . En la seva concepció de la república islàmica, el codi penal de l'estat ha de ser compatible amb algunes o totes les lleis de la Sharia.
Afganistan L'Afganistan era una teocràcia islàmica quan els talibans van governar per primera vegada l'Afganistan entre 1996 i 2001 i des de la seva restabliment de l'emirat islàmic de l'Afganistan el 2021, l'Afganistan torna a ser una teocràcia islàmica.
Estenent-se des de Kandahar, els talibans finalment van capturar Kabul el 1996. A finals de 2000, els talibans controlaven el 90% del país, a part dels reductes de l'oposició (Aliança del Nord) que es trobaven principalment a la cantonada nord-est de la província de Badakhshan. Les zones sota el control directe dels talibans eren principalment les principals ciutats i carreteres de l'Afganistan. Els khans i els senyors de la guerra tribals tenien control directe de facto sobre diverses petites ciutats, pobles i zones rurals.Griffiths 226. Els talibans van intentar establir la llei i l'ordre i imposar una interpretació estricta de la llei islàmica de la Sharia, juntament amb els edictes religiosos del mullah Mohammed Omar, a tot el país de l'Afganistan.
Durant la història de cinc anys de l'Emirat Islàmic, el règim talibà va interpetar la sharia d'acord amb la jurisprudència Hanafi i els edictes de Mullah Omar. Els talibans prohibien el porc i l'alcohol, molts tipus de tecnologia de consum com la música, televisio, i pel·lícules, així com la majoria d'expressions artístiques com pintura o fotografia, la participació masculina i femenina a l'esport, incloent-hi el futbol i els escacs; les activitats recreatives com fer volar estels o cuidar coloms o altres mascotes també es va prohibir, i els ocells van ser assassinats per sentència dels talibans. Les sales de cinema es van tancar i s'hi van fer mesquites. La celebració de l'any nou occidental i iranià es va prohibir. Fer fotos i mostrar pintures o retrats es va prohibir i va passar a ser considerat una forma d'idolatria. Es va prohibir a les dones l'accés al treball fora de la llar, es va prohibir a les nenes anar a les escoles o universitats, se'ls va demanar que complissin amb les lleis Purdah i que sempre havien de sortir de casa acompanyades per parents masculins, i que es va castigar a les que ho van incomplir. Als homes se'ls va prohibir afaitar-se la barba i se'ls va obligar a deixar-la créixer i mantenir-la llarga segons el gust dels talibans, i se'ls va obligar a portar turbants quan sortissin de casa. Els qui foren acusats de somunistes van ser executats sistemàticament. La pregària salat va esdevenir obligatòria sota amenaça de ser arrestats per l'Àdhan. Es va prohibir el joc. Els lladres van ser castigats amb l'amputació de les mans o els peus. El 2000, el líder talibà Mullah Omar va prohibir oficialment el cultiu d'opi i el tràfic de drogues a l'Afganistan; eks talibans van aconseguir erradicar en un 99% la producció d'opi el 2001. Sota el govern talibà de l'Afganistan, tant els consumidors de drogues com els distribuidors van passar a ser gruement perseguits.