TV3 és una cadena de televisió pública de Catalunya, que pertany a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). La corporació gestiona la cadena a través de l'empresa Televisió de Catalunya (TVC), que també s'encarrega de la resta de cadenes públiques catalanes.
La seva primera emissió va tenir lloc el 10 de setembre de 1983, tot i que no va tenir programació regular fins al 16 de gener de 1984. Des d'aleshores ha comptat amb una programació generalista per a tots els públics, que s'ha caracteritzat per una aposta per la producció pròpia i el desenvolupament de la cultura i llengua catalanes. Actualment, TV3 és la cadena més vista de Catalunya, liderant l'audiència sis anys consecutius, des del 1997 fins al 2003, i ininterrompudament des del 2009.
Pel que fa a la cobertura de TV3, no està delimitada exclusivament a Catalunya, sinó que s'estén a la majoria de la resta de territoris de parla catalana: el Principat d'Andorra, les illes Balears, Catalunya Nord i la Franja de Ponent. El govern espanyol impedeix la reciprocitat amb el País Valencià.
Història Context A Catalunya, durant la dècada dels 80, es van crear diverses institucions conegudes com a estructures d'estat. A més dels Mossos d'Esquadra, organitzats com a policia moderna, també hi havia Catalunya Ràdio i TV3, els mitjans de comunicació públics de la Generalitat. A dia d'avui, es poden considerar veritables «obres de govern». Van ser aixecades del no-res amb un objectiu clar: esdevenir cabdals per als ciutadans a l'hora d'informar-se o entretenir-se, tot plegat sense deixar enrere una clara voluntat per a impulsar l'ús de la llengua catalana.
En aquell temps, tothom va treballar per fer realitat aquesta cadena de televisió, que havia de suposar un canvi en el món audiovisual català.
Abans, però, el 30 d'octubre de 1977 es va pronunciar un manifest previ aprovat a la ciutat de Figueres, en què s'estipulaven els preceptes que havia de seguir la nova televisió.
A més, es va establir que la gestió econòmica i de la programació serien supervisades pel Parlament i que TV3 havia d'assolir un pluralisme en diferents àmbits. Finalment, es refusava la creació d'una televisió privada. Es volia una cadena pública regida per un organisme autònom de dret públic, amb un consell d'administració i una direcció general. També havia de ser finançada mitjançant dos elements essencials: la publicitat i els diners atorgats pels pressupostos de la Generalitat.
L'empresa CAST, liderada per Jaume Ferrús, ja havia anat preparant el projecte de televisió, amb continguts semblants als de TVE, però l'afer va canviar de mans i va entrar en escena Alfons Quintà, qui va ser nomenat director general del projecte del Tercer Canal.
Paral·lelament, el Consell Executiu de la Generalitat va aprovar el projecte de llei de creació de l'ens públic de la CCRTV i de la regulació dels serveis de radiodifusió i televisió de la Generalitat el 29 de setembre de 1982. El govern de la Generalitat va sol·licitar l'autorització per a que es pogués crear un canal de televisió, però la llei no va tramitar-se en aquella legislatura perquè el 28 d'octubre de 1982 Calvo Sotelo va dissoldre les Corts i convocà unes noves eleccions. Adolfo Suárez havia dimitit i el seu partit, la UCD, no estava en un bon moment.
D'altra banda, el director de RTVE José M. Calviño va «recomanar» que la nova televisió catalana es concebés com a «antropològica», i es dediqués únicament a les notícies d'abast autonòmic. TVE, com que disposava de més bagatge, ja parlaria de temes nacionals, procurant deixar TV3 en un segon pla.
Tanmateix, Jaume Ferrús i Alfons Quintà van defensar que la CCRTV havia de tenir instal·lada una xarxa pròpia d'enllaços, fet que facilitaria la seva autonomia ja que, si es disposava d'aquesta eina, no caldria dependre de l'estatal, en mans de TVE. Aquesta decisió va ser clau perquè Televisió de Catalunya no fos residual.
El mes de gener de 1983 les capacitats tècniques havien millorat i el conjunt de repetidors s'estenia per tota Catalunya. Evidentment, va comportar un augment de l'audiència, que va sentir TV3 com a una televisió més propera.
No obstant això, fins aleshores només hi havia sintonitzats dos canals als televisors: el «primer» i el «segon». Així, la creació d'un tercer canal havia de posar fi al monopoli televisiu present en aquell moment. Televisió Espanyola concentrava l'audiència de l'època, però el panorama comunicatiu català va canviar gràcies a la feina d'un petit grup de professionals, que havia començat a dissenyar el que seria la televisió de Catalunya.
En aquell temps, el català ja es podia sentir a través de Ràdio 4 i pel circuit català de Televisió Espanyola. Però TV3 seria el primer mitjà audiovisual amb la programació íntegrament en català, que va arrencar, de forma experimental, el 10 de setembre de 1983.Televisió de Catalunya tractava d'oferir una alternativa al monopoli que havia ostentat durant gairebé trenta anys TVE, a més de dur a terme un procés de normalització lingüística, per la qual cosa era una eina importantíssima per a la comunicació de la societat en català. Amb relació a TV3 el periodista Salvador Alsius, afirma el següent:
Mentrestant, a TVE es podien seguir veient els telediarios, diverses pel·lícules, sèries, obres de teatre o concursos mentre que l'UHF —nomenclatura popular el segon canal— la programació es completava amb cinema d'art i assaig o documentals sobre el món animal. Ambdós pertanyien a l'ens públic Radiotelevisión Espanyola, la corporació que incloïa els mitjans públics estatals.
D'altra banda, Televisió Espanyola després d'haver ocupat durant més de vint anys els estudis de Miramar, es va traslladar a Sant Cugat del Vallès el juny de 1983.
El 27 de juliol de 1983, les Corts Generals havien rebut la proposta del Parlament de Catalunya per l'aprovació de la llei dels tercers canals, fet que legalitzaria l'existència de TV3. Tot i la majoria absoluta del PSOE al Congrés, el projecte no va ser aprovat a primera instància. Els retards van ser considerables i TV3 estava immersa en una situació d'incomoditat legal.
El Congrés dels Diputats no va aprovar la llei reguladora del tercer canal fins al 26 de desembre de 1983, publicada al BOE dues setmanes més tard, de manera que els únics aspectes que continuarien depenent de TVE serien la xarxa d'enllaços i els repetidors. La resta d'afers passarien a ser de titularitat autonòmica. Baget i Herms manifesta que:
Més endavant, el 14 d'abril de 1988 l'aprovació de la llei de la televisió privada suposava el naixement de tres canals privats amb seu a Madrid i d'abast estatal: Antena 3, Telecinco i Canal+, que van iniciar les emissions al llarg de 1990. Malgrat que la irrupció de les cadenes privades va tenir lloc en un període de gran expansió de les televisions autonòmiques, les cadenes ja existents com Canal Sur, TM3 – Tele Madrid i el Canal 9 al País Valencià, a més de TV3 o Euskal Telebista van trobar una solució per incrementar la seva visibilitat; totes les cadenes autonòmiques del moment van aplegar-se a la FORTA, la Federación d'Organizaciones de Radio y Televisión Autonómica, constituïda el 5 d'abril de 1989 de forma oficial. Aquesta institució buscava unificar els esforços i optimitzar els recursos, així com adquirir sèries i pel·lícules d'altres països.
Expectatives generades Contràriament a les voluntats de Calviño, l'emissió inaugural de TV3 va generar, en la majoria de casos, una expectació notable entre la població, que frisava per veure una nova proposta audiovisual i de garanties que ampliés la oferta televisiva del moment. També convé ressaltar l'esperança dels espectadors per la creació d'un canal que s'expressés i pensés en la llengua catalana. Però no tothom va tenir l'oportunitat de veure-la ja que els repetidors no abastaven la grandiositat del territori. Només es podia gaudir de TV3 a l'àrea metropolitana de Barcelona, que és on ja s'hi havien instal·lat els repetidors. I es va haver de recalcar que aquella programació era de caràcter experimental, que la regularitat arribaria amb l'entrada d'any.En l'altra cara de la moneda hi ha els impediments lingüístics d'una part de la població i les incògnites sobre la influència política que podria arribar a tenir. Alguns sectors vaticinaven que TV3 seria un televisió folklòrica, amb sardanes i tradicions populars. Tal com demostra Alsius, l'enfocament no era del tot precís:
A mesura que passava el temps, l'expectació per a la creació de la nova televisió catalana anava en augment. El dia de la inauguració, fins i tot, es van instal·lar pantalles gegants al carrer per a que aquells qui no disposaven dels mitjans per a seguir-la. Aproximadament, uns quatre milions d'espectadors van tenir la possibilitat d'accedir a la primera emissió de TV3; és a dir, gairebé un 70% de la població catalana. Davant l'eufòria generada per la posada en marxa d'aquest nou canal, la CCRTV va haver de recalcar que aquella programació era de caràcter esporàdic. Baget i Herms assenyala que:
A més, TV3 i els seus treballadors van notar la reacció i els suggeriments de l'audiència gràcies a les cartes que arribaven sovint a dependències de la televisió. En aquests escrits hi havia elogis per la tasca duta a terme a diari, recriminacions de diversa procedència, però també noves propostes que suggeria la gent per a satisfer els desitjos personals.
L'exdirector de TV3 Francesc Escribano exposa el següent:
Al seu torn, el periodista Josep Maria Baget i Herms defensa que:
Així mateix, a diferència dels presentadors dels telediarios, que solien llegir les notícies, a TV3 es cercava un aire de modernitat, d'una banda amb els últims recursos tecnològics i, de l'altra, l'agilitat dels telenotícies, fent-los més amens per als espectadors.
Foment de la llengua catalana Presumiblement, TV3 havia de convertir-se en una eina pensada per contribuir a la normalització de la llengua catalana. En la nova televisió pública catalana, l'ús del català havia de ser un factor clau. Aquesta condició no excloïa, però, el fet de crear uns continguts de qualitat, comparables als d'una televisió nacional. Salvador Alsius exposa el següent:
En aquest sentit, tothom havia de poder veure TV3 i la llengua no podia ser un impediment al respecte. Havia de ser propera als espectadors i no gaire allunyada de l'ús comú per part de la població; calia que la gent s'hi sentís identificada.
I un últim tema de debat pel que fa a la llengua són les variants dialectals del català. Es va decidir que en informatius i la locució de cadena cadascú parlaria amb la seva pròpia fonètica, però en doblatges i continguts de ficció generalment s'utilitzaria la varietat estàndard, per evitar connotacions.
Possiblement, sense els mitjans de comunicació catalans el procés de normalització lingüística hauria estat molt més complex i durador. Però, a la vegada, va tractar-se d'un procés eminentment eficaç. La quotidianitat del català va ser un punt clau per acostumar la gent a parlar-lo i, sens dubte, fou un dels grans reptes de TV3 en els seus inicis.
En aquest sentit, es va iniciar un procés de catalanització a diferents institucions: l'administració de la Generalitat, l'escola —amb el procés d'immersió— i els mitjans de comunicació propis. Per tant, per tal de millorar l'estat del català es van promoure accions tan curioses com la campanya de la Norma, una nena que recordava que «el català és cosa de tots». El dibuix era obra de Lluís Juste de Nin i els textos estaven elaborats pel Tísner.
Influències franceses i nord-americanes