Els Balcans és el nom històric i geogràfic que s'utilitza per a designar el sud-est d'Europa (vegeu més avall la secció Definició política actual). La regió té una àrea total de 470.000 km² i una població de prop de 53 milions d'habitants.
Hi predomina una orografia de caràcter abrupte. De fet, la regió pren el nom de la serralada dels Balcans, que s'estén des del centre de Bulgària fins a l'est de Sèrbia, en el seu límit occidental, i fins a la mar Negra per la banda oriental. D'altra banda, conforma una península, si bé no es pot considerar un model clàssic de península, atès que no està connectada al continent europeu per mitjà d'un istme, és una definició que està acceptada per denotar la regió, també coneguda com a península Balcànica.
A causa de les connotacions del terme «Balcans» ja mencionades, sovint s'hi usa el terme Sud-est d'Europa. La utilització d'aquest terme està creixent i, així, trobem una iniciativa de la Unió Europea de l'any 1999 anomenada Pacte d'Estabilitat per al Sud-est d'Europa. El diari electrònic Balkan Times canvià l'any 2003 el seu nom pel de Southeast European Times.
L'ús d'aquest terme per designar la península Balcànica (i només aquesta àrea) tècnicament ignora la presència geogràfica de Romania i Ucraïna, que també estan situades al sud-est del continent europeu.
La frontera nord de la península Balcànica, generalment, es considera que està definida per la línia formada pels rius Danubi, Sava i Kupa.
Definició política actual miniatura|Mapa polític del 2004 (no hi apareixen delimitats ni Kosovo ni Montenegro ja que en aquestes dates no s'havien independitzat cap de les dues.) Els estats que s'associen amb l'àrea dels Balcans generalment són els següents: Albània Bòsnia i Hercegovina Bulgària Grècia Kosovo Macedònia del Nord Sèrbia Montenegro Turquia, però només la part europea (tradicionalment anomenada Rumèlia o Tràcia oriental) Romania i Eslovènia sovint són inclosos també a la llista.
Algunes regions dels països llistats com a estats balcànics poden ser, en alguns aspectes, molt diferents a la regió balcànica en general i, per tant, sovint alguns estats de la perifèria d'aquesta gran regió prefereixen que no se'ls anomeni països balcànics. Aquest és el cas de Romania i Eslovènia, però també, a vegades, de Croàcia i Grècia.
Països relacionats Altres estats no inclosos en la regió balcànica, però que hi són propers i que tenen o han tingut un paper important en la seva cultura, història i situació geopolítica, són els següents: Croàcia Hongria Àustria (vegeu també Àustria-Hongria) Itàlia Rússia
Geografia La noció unitària dels Balcans no fou elaborada fins al s.XIX, quan la zona esdevingué políticament activa. El concepte de península Balcànica, creat pel geògraf alemany Zeune com a homòleg de les altres penínsules mediterrànies (Ibèrica i itàlica), a partir de la serralada dels Balcans, fou estès al conjunt dels territoris al sud del Danubi, el Sava i el Kupa. Per raons principalment polítiques, hom fa entrar dins el concepte de Balcans els actuals estats d'Albània, Bulgària, Grècia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia, Sèrbia, Montenegro, Kosovo, Macedònia, la Turquia europea i també Romania i Moldàvia, que hi són comptades, tot i no pertànyer a la península, per raó de la seva vinculació històrica i cultural amb la resta d'aquests països. La geografia física d'aquesta regió correspon a la de la península Balcànica i a la de Romania. La característica complexitat ètnica dels Balcans s'explica per l'establiment successiu de diversos grups humans en el decurs de la història.
Natura i recursos naturals miniatura|Serralada dels Balcans (Stara Planinà). El seu cim més alt és el Bòtev amb una alçada de 2.376 m. miniatura|esquerra|Perućica és el bosc primitiu més gran dels Balcans i un dels últims que queden a Europa, dins el Parc nacional de Sutjeska. miniatura|Vista del massís de Rila, amb la muntanya més alta dels Balcans i el sud-est d'Europa (el pic Mussala, 2.925 m). miniatura|esquerra|El llac Skadar és el llac més gran dels Balcans i del sud d'Europa.
La major part de la zona està coberta per serralades que van del nord-oest al sud-est. La més important és la Serralada dels Balcans (Stara Planinà en llengua búlgara), que van des de la costa de la mar Negra a Bulgària fins a la frontera amb Sèrbia, el massís de Rila-Rhodope al sud de Bulgària, els Alps Dinàrics a Bòsnia i Hercegovina, Croàcia i Montenegro, les muntanyes Korab-Šar que s'estenen des de Kosovo fins a Albània i Macedònia del Nord, i la serralada del Pindos, que abasta des del sud d'Albània fins al centre de Grècia i els Alps albanesos, i els Alps a la frontera nord-oest. Les muntanyes més altes de la regió són el massís de Rila a Bulgària, amb el pic Mussala (2.925 m.), el massís de l'Olimp a Grècia, amb el Mytikas (2.917 m.), i les muntanyes Pirin amb el Vihren, també a Bulgària (2.915 m.). El relleu càrstic és una característica comuna del paisatge.
A les costes de l'Adriàtic i de l'Egeu el clima és mediterrani, a la costa de la Mar Negra el clima és subtropical humit i atlàntic, i a l'interior és continental humit. A la part nord de la península i a les muntanyes, els hiverns són gelats i nevats, mentre que els estius són calorosos i secs. A la part sud els hiverns són més suaus. El clima continental humit és predominant a Bòsnia i Hercegovina, al nord de Croàcia, a Bulgària, a Kosovo, al nord de Montenegro, a la República de Macedònia del Nord i a l'interior d'Albània i Sèrbia. Mentrestant, els altres climes menys habituals, els climes subtropical i atlàntic, es veuen a la costa del Mar Negre de Bulgària i de la Turquia balcànica. El clima mediterrani es veu a les costes adriàtiques d'Albània, Croàcia i Montenegro, així com a les costes jòniques d'Albània i Grècia, a més de les costes del mar Egeu de Grècia i la Turquia balcànica (Turquia europea).
Al llarg dels segles, els boscos han estat tallats i substituïts per matolls. A la part sud i a la costa hi ha vegetació de fulla perenne. A l'interior hi ha boscos típics d'Europa central (roure i faig, i a la muntanya, pícea, avet i pi). La línia d'arbres de les muntanyes es troba a una alçada de 1800–2300 m. La terra proporciona hàbitats per a nombroses espècies endèmiques, inclosos insectes i rèptils extraordinàriament abundants que serveixen d'aliment per a diverses aus rapinyaires i voltors rars.
Els sòls són generalment pobres, excepte a les planes, on les zones amb herba natural, sòls fèrtils i estius càlids ofereixen una oportunitat per al conreu. En altres llocs, el cultiu de la terra no té èxit a causa de les muntanyes, els estius calorosos i els sòls pobres, tot i que s'hi cultiva l'olivera i la vinya.
Els recursos energètics són escassos, excepte a Kosovo, on hi ha jaciments considerables de carbó, plom, zinc, crom i plata. També existeixen altres jaciments de carbó, especialment a Bulgària, Sèrbia i Bòsnia. Els dipòsits de lignit estan molt estesos a Grècia. Hi ha escasses reserves de petroli a Grècia, Sèrbia i Albània. Els dipòsits de gas natural són escassos. L'energia hidràulica és molt utilitzada, amb més de 1.000 preses. El sovint implacable vent bora també s'aprofita per a la generació d'energia.
Els minerals metàl·lics són més habituals que altres matèries primeres. El mineral de ferro és rar, però en alguns països hi ha una quantitat considerable de coure, zinc, estany, cromita, manganès, magnesita i bauxita. Alguns metalls s'exporten.
Història i transcendència geopolítica
Antiguitat miniatura|La línia Jireček esquerra|miniatura|Amfiteatre de Pula, l'únic amfiteatre romà que queda amb quatre torres laterals i amb els tres ordres arquitectònics romans completament conservats. miniatura|210x210px|Restes del palau imperial Felix Romuliana, declarat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. esquerra|miniatura|Ruïnes d'Apol·lònia prop de Fier, Albània. La regió dels Balcans va ser la primera zona d'Europa que va experimentar l'arribada de les cultures agrícoles a l'època neolítica. Els Balcans han estat habitats des del Paleolític i són la ruta per la qual l'agricultura del Pròxim Orient es va estendre a Europa durant el Neolític (VII mil·lenni aC). Les pràctiques de cultiu de cereals i cria de bestiar van arribar als Balcans des del Creixent Fèrtil a través d'Anatòlia i es van estendre cap a l'oest i el nord cap a Europa central, particularment a través de Pannònia. A la regió es van desenvolupar dues cultures complexes: la cultura de Starčevo i la cultura de Vinča. Els Balcans són també la ubicació de les primeres civilitzacions avançades. La cultura de Vinča va desenvolupar una forma de protoescriptura abans dels sumeris i minoics, coneguda com a escriptura europea antiga, mentre que la majoria dels símbols havien estat creats entre el 4500 i el 4000 aC, fins i tot datant els de les tauletes d'argila de Tărtăria. cap al 5300 aC.
La identitat dels Balcans està dominada per la seva posició geogràfica; històricament la zona es coneixia com una cruïlla de cultures. Ha estat una unió entre els cossos llatins i grecs de l'Imperi Romà, el destí d'una afluència massiva de búlgars i eslaus pagans, una zona on es van reunir el cristianisme ortodox i catòlic, així com el punt de trobada entre l'islam i el cristianisme.
miniatura|240x240px|Els balcans el 925 dC A l'antiguitat preclàssica i clàssica, aquesta regió era la llar de grecs, il·liris, peonians, tracis, dacis i altres grups antics. L'imperi persa aquemènida va incorporar parts dels Balcans que comprenien Macedònia, Tràcia, Bulgària i la regió costanera del Mar Negre de Romania entre finals del VI i la primera meitat del als seus territoris.Joseph Roisman, Ian Worthington A Companion to Ancient Macedonia p. 135–138, 342–345 John Wiley & Sons, 2011 Més tard, l'Imperi Romà va conquerir la regió i va difondre la cultura romana i la llengua llatina, però encara restaren parts significatives sota la influència grega clàssica. Els romans consideraven que la serralada Rodope era el límit nord de la península de Haemus i el mateix límit s'aplicava aproximadament a la frontera entre l'ús grec i el llatí a la regió (més tard anomenada línia Jireček). Tot i que els grans espais al sud de la línia de Jireček eren i són habitats per valacs (aromanesos), els hereus de parla romànica de l'Imperi Romà.Kahl, Thede - "Istoria aromânilor", Editura Tritonic, București, 2006A.N. Haciu - "Aromânii. Comerț, industrie, arte, expansiune, civilizație", ediția I, 1936; ediția a II-a, Editura Cartea Armână, Constanța, 2003, 598 p.; Els búlgars i eslaus van arribar al i van començar a assimilar i desplaçar els habitants més vells ja assimilats (a través de la romanització i l'hel·lenització) dels Balcans del nord i del centre, formant l'Imperi búlgar.Twenty Years of Balkan Tangle. Mary Edith Durham (2007). p. 125. Durant l'edat mitjana, els Balcans es van convertir en l'escenari d'una sèrie de guerres entre els imperis bizantí romà i búlgar.
Època moderna primerenca A finals del , l'Imperi Otomà s'havia convertit en la força de control de la regió després de expandir-se des d'Anatòlia a través de Tràcia fins als Balcans. Molta gent dels Balcans situa els seus grans herois populars en l'era de l'atac o de la retirada de l'Imperi Otomà. Com a exemples, per als grecs, Constantí XI Paleòleg i Kolokotronis; i per als serbis, Miloš Obilić, el tsar Lazar i Karađorđe; per als albanesos, George Kastrioti Skanderbeg; per als macedonis ètnics, Nikola KarevConsiderat un búlgar a Bulgària i Goce Delčev; per als búlgars, Vassil Levski, Georgi Sava Rakovski i Khristo Bòtev i per als croats, Miklós Zrinjski.
miniatura|esquerra|Història política moderna dels Balcans a partir de 1796. miniatura|Santa Sofia, construïda a Constantinoble del (actual Istanbul, Turquia) com a catedral ortodoxa oriental, més tard mesquita, després museu i ara tant mesquita com museu.