El fetge és un òrgan de l'aparell digestiu i del sistema metabòlic dels vertebrats. Els invertebrats no tenen aquest òrgan sinó d'altres amb funcions hepàtiques (les del fetge) o hepaticopancreàtiques (les del fetge i el pàncrees). El fetge també té un paper important en la síntesi de les proteïnes del plasma i en la desintoxicació de l'organisme. A més a més, emmagatzema glicogen i participa en la descomposició dels glòbuls vermells. Sintetitza bilis, un suc alcalí verdós molt important per a la digestió, ja que fa possible l'emulsió dels lípids. En el fetge s'hi fa una varietat molt gran de reaccions bioquímiques que requereixen teixits molt especialitzats: entre aquestes reaccions hi ha la síntesi i la destrucció de tota mena de molècules, la qual cosa és imprescindible per fer possibles les funcions vitals normals. Es troba a l'hipocondri dret de la cavitat abdominal, per sota del diafragma. És necessari per a la supervivència i avui en dia no hi ha cap possibilitat de substituir-ne l'absència a llarg termini. S'han desenvolupat sistemes de suport hepàtic artificials i bioartificials que poden suplir les funcions bàsiques de l'òrgan durant un temps, en espera d'un trasplantament.
L'adjectiu hepàtic i els altres termes mèdics que indiquen relació amb el fetge es formen amb el prefix grec hepato-, que prové dhēpar (ήπαρ) -fetge- i que alhora deriva de hēpaomai, que vol dir reparable, ja que el fetge pot regenerar-se per si sol espontàniament en cas de lesió.
Anatomia El fetge és un òrgan de teixit tou i de color vermell vinós format per quatre lòbuls de mida i forma diferent. S'ubica al quadrant superior dret de l'abdomen, a la dreta de l'estómac i amb la seva cúpula situada just per sota del diafragma. Adjacent a l'hil del fetge es troba la vesícula biliar, encarregada d'emmagatzemar la bilis. En el cas dels humans adults en condicions no patològiques pesa entre 1,44 i 1,66 kg. És l'òrgan sòlid més gran del cos humà, només superat en massa per la pell, i la glàndula accessòria més grossa del seu sistema digestiu.
En el situs inversus hepàtic tota la víscera està situada a la part esquerra de l'abdomen; mentre que quan hi ha un situs ambiguus del fetge, aquest es troba desplaçat medialment i ocupa ambdós quadrats superiors abdominals. Les dues posicions són producte d'un defecte congènit i amb freqüència es detecten de manera casual durant l'adultesa, ja que no sempre provoquen símptomes rellevants si no existeix una atrèsia biliar associada. Aquesta rara associació de malformacions fa necessari un trasplantament de fetge pediàtric.
Hi ha dos grans vasos sanguinis que es connecten al fetge: un és l'artèria hepàtica i l'altre, la vena porta. L'artèria hepàtica porta la sang des de l'artèria aorta, mentre que la vena porta duu al fetge la sang amb nutrients procedent del tracte gastrointestinal, de la melsa i del pàncrees. Aquests vasos sanguinis se subdivideixen en capil·lars que arriben a un lòbul. Cadascun dels lòbuls està format per milions de cèl·lules hepàtiques que són les cèl·lules metabòliques bàsiques.
Tipus de cèl·lules Dos tipus principals de cèl·lules poblen els lòbuls del fetge: de parènquima i cèl·lules no parenquimàtiques. El 80% del volum del fetge està ocupat per cèl·lules parenquimàtiques conegudes com a hepatòcits. Les cèl·lules no parenquimàtiques constitueixen el 40% del nombre total de cèl·lules del fetge, però només 6,5% del volum. Les cèl·lules endotelials sinusoidals, les cèl·lules de Kupffer i les cèl·lules estrellades hepàtiques són algunes de les cèl·lules no parenquimàtiques que voregen la sinusoide hepàtica.
Flux sanguini La vena esplènica i la vena mesentèrica inferior presenten una anastomosi i després s'ajunten amb la vena mesentèrica superior per formar la vena porta, i porten sang venosa de la melsa, el pàncrees, l'intestí prim i l'intestí gros, de manera que el fetge pugui processar els aliments i els subproductes de la digestió.
Les venes hepàtiques drenen directament a la vena cava inferior.
L'artèria hepàtica és generalment una branca del tronc celíac, encara que en algunes persones és branca de l'artèria mesentèrica superior o té rares vegades el seu origen en l'aorta abdominal per absència del tronc celíac.
Aproximadament 3/4 del flux de sang que arriba al fetge prové de la vena porta, mentre que l'altre quart prové de l'artèria hepàtica.
Flux de bilis La bilis produïda al fetge es recull als canalicles biliars, que donen lloc als conductes biliars. Aquests drenen en els conductes hepàtics drets i esquerres, que alternadament es combinen per formar el conducte hepàtic comú. El conducte biliar (de la vesícula biliar) s'uneix amb el conducte hepàtic comú per formar el conducte biliar comú.
La bilis es pot drenar directament al duodè a través del conducte hepàtic comú o emmagatzemar en la vesícula biliar via conducte biliar. El conducte hepàtic i el pancreàtic comú entren al duodè junts, en el que es coneix com a ampul·la de Vater.
Anatomia topogràfica Lligaments peritoneals A part de lligaments que connecten el fetge amb el diafragma, el fetge està cobert pel peritoneu visceral, una membrana fina que redueix la fricció amb altres òrgans. Per darrere el peritoneu és dobla sobre si mateix per formar el lligament falciforme i els lligaments triangulars drets i esquerres. Aquests lligaments no estan relacionats amb els lligaments anatòmics "vertaders" i no tenen importància funcional, però són fàcilment recognoscibles. Quan existeixen determinades anomalies congènites en els lligaments hepàtics l'òrgan té una mobilitat intraabdominal excessiva, una condició anomenada fetge errant, que pot ser causa d'obstrucció intestinal.
Lòbuls Tradicionalment, s'ha dividit el fetge en quatre lòbuls basats en les característiques superficials. El lligament falciforme divideix el fetge en dos lòbuls anatòmics: el lòbul dret i el lòbul esquerre.
A més, té dos lòbuls addicionals entre el dret i l'esquerre. Aquests lòbuls són el caudat (superior) i el lòbul quadrat (inferior).
La presència de lòbuls hepàtics accessoris és poc freqüent i generalment es diagnostica de forma incidental. Poques vegades ocasionen problemes, però els pedunculats es poden torsionar i requerir tractament quirúrgic. L'exemple més conegut de lòbul accessori és el lòbul de Riedel, resultant de la hipertròfia dels segments V i VI.
Segments miniatura|Tomografies dels segments de fetge humà.Venen-konfluenz = Confluència venosa Linke Pfortader = Vena porta esquerra Rechte Pfortader = Vena porta dreta Milz-vene = Vena esplènica L'anatomia morfològica tradicional no té en compte les característiques internes dels conductes sanguinis i biliars del fetge, el 1957 Claude Couinaud va dividir el fetge en vuit segments independents funcionalment, una classificació que ha esdevingut força popular.
Segons el model de Couinaud, les venes hepàtiques delimiten una sèrie de sectors en el fetge: la vena hepàtica esquerra separa el sector lateral esquerre del sector paramedial esquerre, la vena hepàtica mitjana separa el lòbul dret de l'esquerre, és a dir, el sector paramedial esquerre del sector anterior dret (o sector paramedial dret) i la vena hepàtica dreta separa el sector anterior dret del sector posterior dret (o sector lateral dret).
Les branques laterals de la vena porta divideixen els sectors del fetge en vuit segments numerats de l'1 al 8 (habitualment en nombres romans) començant per la part inferior del fetge i en sentit oposat a les agulles del rellotge:
El segment I correspon al lòbul caudat. El segment II correspon a la zona lateral superior (part cranial del segment lateral). El segment III correspon a la zona lateral inferior (part caudal del segment lateral). El segment IV correspon a la zona medial o lòbul quadrat. S'acostuma a subdividir en 4a (part superior o cranial) i 4b (part inferior o caudal). El segment V correspon a la part inferior (caudal) del segment anterior. El segment VI correspon a la part inferior (caudal) del segment posterior. El segment VII correspon a la part superior (cranial) del segment posterior. El segment VIII correspon a la part superior (cranial) del segment anterior.
Anatomia microscòpica El fetge està cobert (a excepció d'una zona triangular a la part superior) pel peritoneu visceral, format per mesoteli, una única capa de cèl·lules superficials, i per teixit extraperitoneal. També està completament envoltat pel teixit conjuntiu lax de la càpsula de Glisson.
Hi ha quatre tipus principals de cèl·lules que es troben al fetge: els hepatòcits, les cèl·lules estrellades hepàtiques, les cèl·lules endotelials sinusoidals i les cèl·lules de Kupffer.
Els hepatòcits són les cèl·lules més nombroses del fetge, constitueixen el 80% del seu volum i gairebé un 60% del nombre total de cèl·lules. La seva forma és polièdrica, amb un nombre variable de cares, de sis a dotze, el seu diàmetre varia entre 20 i 30 µm.
Les cèl·lules estrellades hepàtiques (de vegades també conegudes com a cèl·lules d'Ito), d'origen mesenquimàtic i molt menys nombroses que els hepatòcits, es troben entre les làmines a la base dels hepatòcits, i tenen forma d'estrella o irregular. El seu citoplasma és ric en vesícules de lípids que contenen vitamina A, i la seva funció consisteix a segregar les substàncies principals constituents de la matriu, com el col·lagen de tipus III o la reticulina.
Les cèl·lules de Kupffer, els macròfags del fetge, deriven dels monòcits i es troben en el lumen dels sinusoides venosos. La seva forma és variable i irregular, amb nombroses protuberàncies típiques de les cèl·lules macròfages que s'estenen en el lumen de la sinusoide. La seva funció és eliminar per fagocitosi els residus que pugui haver en el flux de sang que va cap als hepatòcits, però també poden estimular el sistema immunitari a través de la secreció de nombrosos factors i citocines. També eliminen els glòbuls vermells de la sang que són vells o danyats, actuant com un complement a la melsa (i que la poden substituir en cas d'extirpació o esplenectomia).
Les cèl·lules endotelials sinusoidals formen l'endoteli dels sinusoides venosos del fetge. Tenen forma aplanada, amb un nucli oval en posició central i citoplasma escàs que conté nombroses vesícules. Entre les cèl·lules hi ha porus oberts força grans, d'un diàmetre d'entre 150 i 175 nm, de manera que la sang pot entrar en contacte amb les microvellositats dels hepatòcits, jugant un paper important en la microcirculació hepàtica.
Funcions miniatura|Estructura esquemàtica d'un lobulet hepàtic La unitat funcional del fetge és una estructura anomenada lobulet hepàtic que són unes formacions més o menys hexagonals de cèl·lules hepàtiques organitzades al voltant d'una vena central que acaba a la vena hepàtica i de la que parteixen columnes d'hepatòcits en forma de cordons amb capil·lars, els sinusoides, que fan arribar a la vena central la sang procedent de la vena porta i de l'artèria hepàtica tot passant entre els cordons d'hepatòcits. Els sinusoides tenen un revestiment de cèl·lules endotelials i cèl·lules de Kupffer. La bilis que produeixen les cèl·lules hepàtiques és abocada a una xarxa de conductes biliars que passa per l'interior dels cordons d'hepatòcits i la fa arribar a un conducte de mida més gran.
Les funcions del fetge, les duen a terme els hepatòcits del fetge:
El fetge excreta la bilis necessària per a l'emulsió dels greixos. Part de la bilis drena directament al duodè, i una altra part s'emmagatzema en la vesícula biliar. El fetge té un paper important en el metabolisme dels carbohidrats: Gliconeogènesi. Síntesi de glucosa. Glicogenòlisi. Degradació del glicogen en glucosa. Glicogènesi. Formació de glicogen a partir de glucosa. Degradació de la insulina i d'altres hormones. El fetge és responsable de les principals vies metabòliques de les proteïnes. També realitza diversos papers en el metabolisme lipídic: Síntesi de colesterol. Síntesi de triacilglicerols.