miniatura|upright=1.2|301px|El gripau daurat, de Costa Rica, fou una de les primeres víctimes del declivi dels amfibis. Antigament abundant, no se n'ha vist cap des del 1989. A la dècada del 1980 es començà a observar un declivi de les poblacions d'amfibis arreu del món que es manifesta en forma de col·lapses de les poblacions i extincions locals. Aquest fenomen és una de les amenaces més greus que afecten la biodiversitat global. Entre les seves possibles causes hi ha la destrucció i pertorbació dels hàbitats, les malalties, l'explotació humana, la contaminació, l'ús de pesticides, les espècies introduïdes i la radiació ultraviolada. Tanmateix, encara planen molts interrogants sobre la relació entre aquests factors i el declivi de les poblacions d'amfibis.
Segons un estudi publicat el 2015, la taxa d'extinció actual dels amfibis supera la seva taxa d'extinció natural per quatre ordres de magnitud, mentre que gairebé un 7% de les espècies vivents podrien desaparèixer en el decurs del segle vinent. Aquesta situació contrasta amb el període entre el 1600 i el tercer quart del , quan els amfibis estaven en millor condició que qualsevol altre grup de vertebrats.
Els científics ja detectaren retrocessos en les poblacions de diverses espècies europees d'amfibis a la dècada del 1950, però no fou fins a la dècada del 1980 que advertiren la dimensió global del problema i el reconegueren com una extinció massiva.
Antecedents Els amfibis són un grup d'organismes vertebrats amb aproximadament 6.000 espècies conegudes, i inclouen les granotes, gripaus, salamandres o tritons, així com els àpodes o cecílies. El grup existeix des de fa més de 300 milions d'anys, i només entre els anys 1970 i 2000 es creu que s'han extingit al voltant de 168 espècies, i que com a mínim 2.469 (el 43%) espècies presenten un declivi en la seva població, indicant que probablement el nombre d'espècies amenaçades continua augmentant.Stuart, S.N., J.S. Chanson, N.A. Cox, B.E. Young, A.S.L. Rodrigues, D.L. Fischman, and R.W. Waller. 2004. Status and trends of amphibian declines and extinctions worldwide. Science 306:1783-1786.
Una convenció internacional de biòlegs celebrada l'any 2004 indicà que el 32% de les poblacions d'amfibis de tot el món estan en perill d'extinció (és a dir, 1.856 espècies), i que ja s'han extingit més de 120 espècies des de l'any 1980.
Els declivis han estat particularment intensos a l'oest dels Estats Units, Centre-Amèrica, Sud-amèrica i l'est d'Austràlia. El 2006, 16 de les 45 espècies d'amfibis del Canadà (un 36%) tingueren un declivi tal que actualment se les considera en perill d'extinció, amenaçades o preocupants. Tanmateix, hi ha hagut casos d'extincions massives d'amfibis arreu del món. Així doncs, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) estimava al setembre del 2006 que un quart dels amfibis de la zona mediterrània es trobaven en perill d'extinció. Mentre que les activitats humanes estan causant grans pèrdues a la biodiversitat a nivell global, sembla que els amfibis estan patint un efecte molt superior a l'observat en altres tipus d'organismes.
Tenint en compte que els amfibis tenen generalment un cicle vital de dues fases, una aquàtica (larvària) i una terrestre (adulta), són sensibles a efectes ambientals terrestres i aquàtics. Com que la seva pell és altament permeable, poden ser més sensibles a les toxines del medi ambient que altres organismes com els ocells o els mamífers. Molts científics creuen que els amfibis fan la funció de "canaris en una mina de carbó" i que el declivi en les poblacions d'amfibis i les seves espècies és un clar indicador que altres grups d'animals i plantes aviat es trobaran en perill.
Els declivis en les poblacions d'amfibs foren àmpliament reconeguts per primer cop a finals del 1980, quan una assemblea d'herpetòlegs informà que havien detectat descensos en les poblacions arreu del globus.Blaustein, A.R. and D.B. Wake. 1990. Declining amphibian populations: a global phenomenon? Trends in Ecology and Evolution 5:203-204. Entre les espècies en declivi, hi havia Bufo periglenes de Monteverde (Costa Rica), una espècie considerada prominent. Bufo periglenes fou objecte d'investigació científica fins que, de sobte, la seva població caigué en picat el 1987 i desaparegué completament el 1989.Crump, M.L., F.R. Hensley, and K.I. Clark. 1992. Apparent decline of the golden toad: Underground or extinct? Copeia 1992:413-420. Altres espècies de Monteverde, incloent-hi una granota de Monteverde, Atelopus varius, també desaparegueren al mateix temps. A causa del fet que aquestes espècies habitaven en una reserva natural, i que la seva extinció no podia estar relacionada amb les activitats humanes de la zona, això generà una especial preocupació entre els científics.
Fluctuacions naturals o declivi problemàtic Entre principis de la dècada del 1950 i finals de la del 1980, diversos investigadors observaren un declivi en les poblacions d'amfibis. Segons ells, es tractava d'una prova que s'estaven degradant els medis naturals. Molts científics es mostraren incrèduls davant de la realitat i la gravetat que presenta la problemàtica de conservació d'aquestes espècies.Pechmann, J.H.K., D.E. Scott, R.D. Semlitsch, J.P. Caldwell, L.J. Vitt, and J.W. Gibbons. 1991. Declining amphibian populations: the problem of separating human impacts from natural fluctuations. Science 253:892-895. Alguns biòlegs argumentaren que les poblacions de gran part dels organismes, incloent-hi els amfibis, varien de manera natural. Argumentaven que la falta d'informació a llarg termini sobre les poblacions dels amfibis feia difícil determinar si els declivis observats pels biòlegs valien els recursos i esforços del programa de conservació.
Per fer-ho, es milloraren els sistemes de seguiment de les poblacions, dedicant un nombre creixent d'estudiants als projectes d'observació directa de la mortalitat dels amfibis, per tal de determinar el nombre i les causes de les morts. Finalment, a finals de la dècada del 1990, la comunitat científica reconegué àmpliament aquest declivi en les poblacions d'amfibis a nivell mundial i la greu amenaça que representa això per la biodiversitat.
Els amfibis tenen un paper determinant a l'hora de mantenir l'equilibri dels ecosistemes. Poden ser tant les preses com els depredadors de moltes altres espècies. Els ous i els capgrossos són una rica font d'aliment pels ocells i els peixos. Al seu torn, els amfibis consumeixen una enorme quantitat d'insectes, i a vegades fins i tot rosegadors. Poden formar una part important de la biomassa dels vertebrats en determinades regions, superant la biomassa combinada dels ocells i els mamífers. Malgrat la seva mida menuda, els amfibis tenen un paper capital als ecosistemes. Quan desapareix una espècie d'amfibi, això pot provocar la desaparició en cadena de diverses altres espècies, començant per les espècies comensals com ara el musclo del nectur, el desenvolupament larvari del qual depèn del seu hoste, el gosset del fang.
Causes potencials del declivi Existeixen moltes hipòtesis sobre aquest declivi dels amfibis, separades generalment en dos grups principals basats en la investigació de Collins i Storfer:Collins, J. P., and A. Storfer. 2003. Global amphibian declines: Sorting the hypotheses. Diversity & Distributions [print] 9:89-98. El primer grup inclou factors generals de la crisi de biodiversitat: destrucció, modificació i fragmentació de l'hàbitat, espècies introduïdes i sobreexplotació. Per aquestes amenaces, es disposa d'una millor comprensió dels declivis d'amfibis subjacents dels mecanismes ecològics. Tanmateix, les poblacions d'amfibis han sofert declivis en ambients naturals remots sense pertorbacions aparents. El segon grup de factors, més complexos, que potencialment estan relacionats amb el declivi, són: el canvi climàtic, un augment de les radiacions UV-B, contaminants químics, malalties infeccioses emergents, i deformitats o malformacions. Els mecanismes subjacents a aquests factors són complexos i poden fer sentir els seus efectes en combinació amb els del primer grup, com ara la destrucció de l'hàbitat i les espècies introduïdes, exacerbant els descensos.
Els investigadors estan descobrint que no hi ha una única causa que expliqui el declivi global, sinó que tots els factors mencionats estan amenaçant poblacions d'amfibis en major o menor mesura. Moltes de les causes del declivi dels amfibis estan ben compreses i explicades, i semblen afectar altres grups d'organismes a més dels amfibis.
Destrucció i fragmentació de l'hàbitat
miniatura|Les salamandres es protegeixen dels seus depredadors amb una mucositat tòxics i colors llampants, que no els serveixen de res davant dels vehicles. A escala planetaria, la modificació o destrucció dels seus hàbitats naturals és el factor que més afecta les poblacions d'amfibis. Com que en general els amfibis necessiten tant hàbitats terrestres com aquàtics per sobreviure, una amenaça sobre només un d'aquests dos hàbitats pot tenit greus conseqüències sobre les seves poblacions. Així doncs, els amfibis són més vulnerables a la modificació dels medis naturals que els organismes que només necessiten un tipus d'hàbitat.Green DM. 1997. Perspectives on amphibian population declines: defining the problem and searching for answers. In Amphibians in Decline. Canadian Studies of a Global Problem, ed. DM Green, pàg. 291-308. Herpetological Conserv., Vol 1.Powerpoint sobre la fragmentació de l'hàbitat i els amfibis (experiment suís)
La fragmentació de l'hàbitat natural té lloc quan diferents zones aptes per la vida dels amfibis queden aïllades l'una de l'altra a causa de modificacions de tipus físic, com per exemple quan una zona boscosa és envoltada per tot arreu per zones de cultius agrícoles. Les petites poblacions que sobreviuen en aquests fragments que queden corren sovint un gran risc d'endogàmia, deriva genètica o fins i tot extinció a causa de petites fluctuacions del medi.
A la majoria de països europeus, la desaparició de les zones humides concerneix superfícies molt importants. Així doncs, a Suïssa aquests medis s'han reduït gairebé en un 90% en els últims 150 anys, i en un 100% en alguns sectors.Kessler E. (1969) Bedrohte Vielfalt. Pro Argovia, Aarau.Imboden C.H. (1975) Warum verschwanden unsere Feuchtgebiete was bedrecht sie heute? Schweiz. Naturschutz, 41, 8 : 6-9. Entre el 1953 i el 1959, gairebé el 66% dels hàbitats de reproducció del tritó alpí, el tritó puntejat, el gripau comú, la reineta arbòria, la granota verda i la granota roja foren destruïts a la part superior de la vall del Rin a causa d'aterraments i construccions de carreteres.Heusser H. (1961) Die Bedeutung der äusseren Situation im Verhalten einiger Amphibienarten. Rev. Suisse Zool., 68, 1 :1-39.
Des de la dècada del 1950, molts amfibis de la regió mediterrània estan esdevenint molt rars a causa de la destrucció del seu hàbitat.
La destrucció de les zones humides és la causa principal del fet que la granota roja esdevingui més i més rara (extinta fins a un 99% en determinats sectors) i del gripau comú durant la dècada del 1950 i del 1960 a Gran Bretanya.
Com que algunes espècies no viuen a la seva zona de reproducció, es veuen obligades a migrar per arribar a les zones humides. Els exemplars reproductors s'exposen durant la migració a un trajecte per zones on la seva seguretat no està garantida, com ara quan han de creuar carreteres. Quan els llocs de posta d'ous ja no estan disponibles, a vegades pot haver-n'hi prou amb un muret perquè desaparegui la població.