Karl Dönitz (16 de setembre de 1891 - 24 de desembre de 1980) va ser un militar alemany. Tot i no ser membre del partit Nazi, va arribar a ser Gran Almirall (Großadmiral) i va exercir de Comandant en Cap dels Submarins (Oberbefehlshaber der Unterseeboote), i més tard, Comandant en Cap de la Marina de Guerra Alemanya (Oberbefehlshaber der Kriegsmarine). Va comandar la flota de submarins U-Boot que va intentar aïllar la Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial.
Després del suïcidi d'Adolf Hitler, va exercir com a president del Tercer Reich durant 20 dies. Acusat i convicte de crims de guerra, per la guerra total submarina, va passar 10 anys de presó.Judgement: Dönitz the Avalon Project at the Yale Law School.
Biografia Dönitz va néixer a Grünau, a Berlín. Els seus pares eren Emil Dönitz, un enginyer, i Anna Beyer. Karl tenia un germà més gran, Friedrich.
La Marina Imperial El 1910, Dönitz s'allistà a la Marina Imperial (Kaiserliche Marine). Esdevingué cadet el 4 d'abril. El 15 d'abril de 1911 esdevingué guardiamarina (Fähnrich zur See), el rang que es donava a tots aquells que havien servit durant un any com a aprenents d'oficial i havien superat els seus primers exàmens.
El 27 de setembre de 1913 Dönitz rebé el despatx d'oficial, amb rang de sotstinent (Leutnant zur See). Amb l'esclat de la I Guerra Mundial, serví en el creuer lleuger SMS Breslau a la Mediterrània. L'agost de 1914, el Breslau i el creuer SMS Goeben van ser venuts a la Marina Otomana, sent rebatejats com Midilli i Yavuz Sultan Selim, respectivament. Van començar a operar a Constantinoble, sota les ordres del contralmirall Wilhelm Souchon, combatent les forces russes al mar Negre. El 22 de març de 1916, Dönitz va ser promogut a sotstinent ( Oberleutnant zur See), sent destinat als Dardanels. D'allà, sol·licità un trasllat a la nova força de submarins, que es va fer realitat a l'octubre de 1916. Serví com a Oficial de Coberta al U-39, i des de febrer de 1918 en endavant com a comandant de lUC-25. El 5 de setembre de 1918 esdevingué comandant de lUB-68, que operava a la Mediterrània i que va ser enfonsat per la Royal Navy el 4 d'octubre, i Dönitz passà a ser presoner de guerra. Va ser presoner fins al juliol de 1919, i tornà a Alemanya el 1920.
La Marina de la República de Weimar Dönitz seguí la seva carrera al braç naval de les Forces Armades (Reichswehr) de la República de Weimar: la Reichsmarine. El 10 de gener promocionà a Tinent (Kapitänleutnant). El 1928 passà a comandant torpedineres, sent Capità de corbeta (Korvettenkapitän) l'1 de novembre d'aquell mateix any.
L'1 de setembre de 1933 va ser promocionat a Capità de Fragata (Fregattenkapitän) i va ser nomenat capità del creuer Emden, que era el vaixell escola on els cadets i guardamarines feien un creuer d'un any de durada en preparació a rebre el títol d'oficial. L'1 de setembre de 1935, Dönitz va ser promogut a Capità (Kapitän zur See). Va ser destinat a comandar la 1a Flotilla d'U-Boat Weddinge, que incloïa el U-7, el U-8 i el U-9.
Abans de la II Guerra Mundial El 1935, la Marina de la República de Weimar, la Reichsmarine, va passar a denominar-se Kriegsmarine ("Marina de Guerra") amb l'ascens al poder dels nazis.
Entre 1935 i 1936, Dönitz tenia dubtes sobre el paper dels submarins, davant la sobreestimació alemanya de les capacitats de l'ASDIC britànic. De fet, l'ASDIC només podia detectar un 10% dels submarins durant els exercicis. Tal com deia Alan Hotham, director de la Intel·ligència Naval, l'ASDIC era un "bluf".
La doctrina alemanya de l'època, basada en el treball del capità americà Alfred T. Mahan, era també la compartida per totes les marines principals, que integraven els submarins amb la flota de superfície i els feien servir contra els vaixells de guerra enemics. El novembre de 1937, Dönitz es convencé que una gran campanya contra els mercants enemics seria pràctica i començà a pressionar per convertir tota la flota alemanya en una flota submarina.Dönitz, Karl, Grossadmiral, translated by Stevens, R.H. Memoirs: Ten Years and Twenty Days. (Cleveland: World Publishing, 1959) (tr from Zehn Jahre und Zwanzig Tage). Advocà per una estratègia consistent en atacar només vaixells mercants, objectius relativament segurs d'atacar, indicant que destruir la flota de petrolers britànics deixaria la Royal Navy sense els subministraments necessaris per fer funcionar els seus vaixells, la qual cosa seria més efectiva que no pas enfonsar-los. Pensava que amb una flota d'uns 300 dels nous U-Boots tipus VII podria fer fora Anglaterra de la guerra.Dönitz, Memoirs.
Dönitz va reviure la idea de la Primera Guerra Mundial d'agrupar diversos submarins en una llopada (U-Boot) per superar l'escorta defensiva d'un comboi de mercants. La implementació de les llopades havia estat difícil a la I Guerra Mundial donades les limitacions dels aparells de ràdio de llavors. Durant els anys d'entreguerres, Alemanya desenvolupà transmissors de freqüència ultra alta, amb els quals s'esperava que ho podrien aconseguir, ja que amb l'ajut de la codificadora Enigma tindrien unes comunicacions segures (o això creien). Dönitz també adoptà la idea que exposà el 1922 de Wilhelm Marschall sobre atacar combois amb atacs de superfície durant la nit. Aquesta tàctica, a més, tenia l'avantatge que el sonar no podia detectar el submarí.Otto Kretschmer preferred to run surfaced for exactly that reason. Robertson, Terrence. The Golden Horseshoes. (London, Pan, 1957).
En aquells moments, molts, fins i tot el Großadmiral Raeder creien que el que proposava Dönitz era feble. Dönitz estava sol enmig dels oficials superiors navals, incloent-hi a diversos membres del Cos de Submarins. Per tant, ell i Raeder sovint discutien sobre les prioritats de la Kriegsmarine, mentre que alhora competien per guanyar el favor dels amics de Hitler, com Hermann Göring.
Com que la flota de superfície de la Kriegsmarine era molt més feble que la Royal Navy britànica, Raeder pensava que l'únic remarcable que podrien fer els alemanys en una guerra futura amb la Gran Bretanya era morir amb valentia. Raeder basava les seves esperances en la guerra en què aquesta fos retardada fins que el Pla Z, que havia d'expandir la flota de superfície alemanya, fos efectiu fins que realment poguessin enfrontar-se amb garanties. Tanmateix, estava previst que això no es donaria fins al 1945.Dönitz, Ten Years and 20 Days. Dönitz, en contrast, no compartia aquest fatalisme, i entrenava intensament les seves tripulacions en les noves tàctiques. La marcada inferioritat de la flota de superfície alemanya deixava la flota de submarins com l'única opció naval un cop esclatés la guerra.
El 28 de gener de 1939, Dönitz va ser promogut a Comodor (Kommodore) i "Cap dels Submarins" (Führer der Unterseeboote).
Segona Guerra Mundial
El setembre del 1939, Alemanya envaí Polònia, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya, i esclatà la Segona Guerra Mundial. Com que s'havia previst l'inici de la guerra pel 1945, la Kriegsmarine no estava preparada: el Pla Z s'havia fet perquè la guerra esclatés el 1945, no el 1939. El pla advocava per una flota equilibrada amb un gran increment de vaixells de superfície, amb diversos portaavions. En aquells moments, la flota de submarins de Dönitz només estava formada per 57 submarins, molts d'ells de curt radi i només 22 de tipus U-Boots tipus VII oceànics. Dönitz hagué de fer el que podia, veient-se urgit per Hitler i Raeder per dedicar les naus a operacions militars directament contra la Royal Navy. Aquestes operacions normalment acabaven en fracassos.
Contraalmirall, Vicealmirall i Comandant de submarins L'1 d'octubre de 1939, Dönitz esdevingué Contraalmirall (Konteradmiral) i "Comandant dels Submarins" (Befehlshaber der Unterseeboote), i l'1 de setembre de 1941, va ser promogut a Vicealmirall (Vizeadmiral).
El 1941, el lliurament dels nous Tipus VII havia millorat fins al punt en què les operacions tenien un efecte real sobre l'economia de guerra britànic. Si bé la producció dels vaixells mercants s'incrementà com a resposta, les millores en els torpedes, uns submarins millors i una planificació molt millorada incrementà les xifres de vaixells enfonsats. L'11 de desembre de 1941, després de la declaració de guerra als Estats Units, Dönitz planejà immediatament la implementació de l'Unternehmen Paukenschlag,Commonly Drumbeat, with connotations of "tattoo" or "thunderbolt" in German en la qual s'atacarien els vaixells de la costa est dels Estats Units. Portada a terme durant el mes següent, amb només 9 submarins, va tenir uns resultats fora de l'imaginable. La US Navy no estava gens preparada per a la guerra antisubmarina, tot i tenir l'experiència de 2 anys dels britànics per aprendre'n, i van cometre tots els errors que es podien cometre.
Almenys en dues ocasions, els èxits dels Aliats contra les operacions submarines van fer que Dönitz investigués els possibles motius. Entre els considerats estaven l'espionatge i la interceptació i decodificació de les comunicacions navals alemanyes (la versió naval d'Enigma). Les investigacions sobre la seguretat en les comunicacions portà a la conclusió de què la causa més probable era l'espionatge, sinó la casualitat. Tanmateix, l'1 de febrer de 1942, Dönitz ordenà que els seus submarins portessin una versió millorada de la màquina Enigma, la M4. La Kriegsmarine va ser l'única branca de la Wehrmacht que va fer servir aquesta versió millorada, mentre que les altres van seguir fent servir les versions antigues d'Enigma. El nou sistema s'anomenà "Tritó" ("Tauró" pels Aliats), i durant un temps, aquest canvi en l'encriptació de les comunicacions causà considerables dificultats als desxifradors aliats, i portà 10 mesos de feina que les comunicacions a través de "Tauró" poguessin ser llegides amb normalitat.
A final de 1942, la producció de submarins VII s'havia incrementat fins al punt en què Dönitz finalment va ser capaç de dirigir atacs en massa, una tàctica que ell anomenà «Rudel» i que es va fer cèlebre amb el terme de «llopades» (Wolfsrudel). Les pèrdues aliades van ascendir tremendament, i va haver-hi una preocupació seriosa durant un temps per l'estat dels subministraments de petroli a la Gran Bretanya.
Durant 1943, la guerra a l'Atlàntic es girà de nou contra els alemanys, però Dönitz seguí treballant per tenir més submarins i tecnològicament millors. Al final de la guerra, la flota de submarins alemanya era la millor del món, i els darrers models, com l'U-Boot tipus XXI, serviren com a models pels submarins soviètics i americans. Tanmateix, millores com el Snorkel o l'U-Boot tipus IX van aparèixer tard per la indeferència, sinó hostilitat, de Dönitz cap a les noves tecnologies.von der Porten, op. cit. Aquesta oposició de Dönitz al major Tipus IX no era única: l'almirall Thomas Hart, que comandà la Flota Asiàtica dels Estats Units a les Filipines a l'esclat de la Guerra del Pacífic, s'oposava a les flotes de submarins "massa luxosos".Blair, Silent Victory
Dönitz estava personalment molt involucrat en les operacions, sovint contactant amb els seus submarins fins a 70 cops diaris amb preguntes com la seva posició, la reserva de combustible i d'altres minúcies. Això ajudava molt als dexifradors aliats, car tenien molts missatges amb els quals treballar. Les rèpliques també permetien als Aliats a usar els localitzadors de direcció (HF/DF, anomenats "Huff-Duff"), per localitzar un submarí amb la ràdio i atacar-lo (sovint amb avions capaços d'enfonsar-los amb total impunitat).
Comandant en Cap de la Kriegsmarine i Großadmiral