El Tercer Reich (), conegut oficialment com el Reich Alemany (Deutsches Reich) entre el 1933 i el 1943 i com el Gran Reich Alemany (Großdeutsches Reich) entre el 1943 i el 1945, fou la forma que prengué l'Estat alemany entre el 1933 i el 1945, sota la dictadura d'Adolf Hitler i el Partit Nazi. En historiografia es coneix igualment com a Alemanya nazi.
Aquest període s'identifica amb el nazisme. La designació de Hitler com canceller (30 de gener de 1933) significà la fi de la República de Weimar i la transformació de l'Estat en línia a les doctrines del nazisme: fi del parlamentarisme, suspensió de garanties i atribució al poder executiu de facultats il·limitades; substitució del sistema federal per una rígida centralització; conversió del partit nacionalsocialista en partit únic i dissolució de les altres organitzacions polítiques i dels sindicats; conversió de la presidència de la república en lideratge d'un nou imperi germànic, etc.
Crisi política i econòmica a la República de Weimar Les causes llunyanes de la pujada al poder del nazisme es remunten a la derrota d'Alemanya a la Primera Guerra Mundial i a la signatura del Tractat de Versalles, que establia les mesures -econòmiques, polítiques i territorials- que els perdedors havien d'assumir, en tant que "responsables" del conflicte. Per a molts ciutadans alemanys, la derrota a la Gran Guerra i les sancions derivades del Tractat de Versalles suposaven una humiliació inassumible, més encara tenint en compte que abans de l'esclat del conflicte, es consideraven membres d'un Imperi Alemany molt poderós.
Aquestes circumstàncies possibilitaren l'acció d'un petit partit sorgit entre el 1919 i el 1921, el Deutsche Arbeiterpartei (DAP, Partit Obrer Alemany), fundat el gener del 1919 per Anton Drexler, i que prengué un any després el nom de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys), més coneguts per "nazis" i liderats per Adolf Hitler. Durant la segona meitat dels anys 20 aquest grup polític creixé de forma espectacular tant en popularitat com en nombre de militants. El partit lluitava per l'abolició del Tractat de Versalles i per la renovació d'Alemanya. El seu líder, Adolf Hitler, era un orador brillant que enardia les masses amb un programa antisemita, d'un nacionalisme expansiu i agressiu i, sobretot, defensava una concepció totalitària de l'Estat. Un fragment del programa del «Partit Obrer Alemany», de Múnic, 24 de febrer del 1920 dona una idea dels punts bàsics de la ideologia nazi: miniatura|L'ancià Hindenburg va haver de postular-se per evitar que Hitler guanyés la Presidència, encara que era poc probable que sobrevisqués fins al final del seu mandat.
En el text hi ha, doncs, les bases del programa polític del nazisme: annexió dels pobles veïns, anul·lació del Tractat de Versalles, antisemitisme, pangermanisme, refús de la democràcia parlamentària i totalitarisme d'Estat, tot farcit amb un llenguatge que exalta el poder i la força.
Tanmateix serà la crisi econòmica generada per la Gran Depressió, a partir de 1929, i que disparà la inflació fins restà totalment fora de control, i la debilitat política dels governs de la República de Weimar la que acabà amb la mateixa república. En altres paraules, fins a finals dels anys 20, el partit d'Adolf Hitler no passà de ser un partit petit (el 1928, a les eleccions al Reichstag només obté un 2,5 per cent dels vots).Haffner, Sebastian (2004). Observacions sobre Hitler. Barcelona. Edicions de 1984. Pàg 54. miniatura|Papen (esquerra) i el general Schleicher (dreta) exercirien gran influència en l'ancià Paul von Hindenburg en els últims anys de la República, i les seves intrigues acabarien portant a Hitler al poder.
Fou la Gran Depressió i la debilitat final del govern republicà allò que facilità la pujada al poder de Hitler. La crisi econòmica iniciada amb el crack del 1929 significà la confirmació de la ineficiència dels governs burgesos i la desautorització de la socialdemocràcia, incapaç de reaccionar davant les desastroses conseqüències socials de la crisi. En aquestes condicions, els magnats de la indústria i de les finances alemanyes decidiren donar ple suport al NSDAP. Gràcies a aquestes subvencions, el NSDAP aconseguí els triomfs electors de 1930 i 1932.Colloti, Enzo (1972). La Alemania nazi. Madrid, Alianza Editorial.
A. Krupp, president de la companyia Krupp, una de les empreses més gran d'Alemanya, i afiliat al partit nazi el 1938, declarà en qualitat de detingut en el tribunal dels judicis de Nuremberg (1945-46):
La crisi política també era palpable i serà el desencadenant de l'ascens nazi: “Un Estat no es desintegra només per una crisi econòmica i un atur generalitzat. Si fos així, també s'haurien hagut de desintegrar, per exemple, els Estats Units de la Gran Depressió dels anys 1930-1933, amb els seus 13 milions d'aturats. La República de Weimar no es va enfonsar per la crisi econòmica i l'atur, encara que aquests fets formessin part, naturalment, de l'ambient de decadència, sinó per la decisió prèvia de la dreta (Alemanya) d'abolir l'Estat parlamentari a favor d'un Estat autoritari vagament definit. Un Estat que tampoc no va ser destruït per Hitler: ell ja el va trobar desfet quan va arribar a canceller i només li va caldre arrabassar el poder a aquells que l'havien destruït”.Haffner, Sebastian (2004). Observacions sobre Hitler. Barcelona. Edicions de 1984. Pàg 81. miniatura|Derrotat, Schleicher, l'últim Canceller de la República, abandona la residència oficial per donar pas a Hitler.
El 1932, en el pitjor moment de la crisi econòmica i política, hi ha les eleccions presidencials. Hitler presenta la seva candidatura a la presidència de la República. A la segona volta obté 13,4 milions de vots i Hindenburg 19,3 milions. Els partits de centre i els socialistes es veuen obligats a votar a Hindenburg per evitar el triomf de Hitler. En qualsevol cas, les eleccions demostren que la dreta clàssica està enfonsada, i les classes mitjanes i la petita burgesia s'inclinen decididament pel partit nazi.
El Partit Nazi inicià converses amb els partits de Von Papen i el Partit de Centre, per assumir el càrrec de Canceller, fet que el President Von Hindenburg va rebutjar, i es van convocar eleccions parlamentàries quan el canceller Franz von Papen va perdre una moció de confiança en l'única sessió de la legislatura. A les eleccions de novembre de 1932, el NSDAP, tot i obtenir un 32% dels vots, continuà sent el partit més votat, i el 30 de gener de 1933, després de la renúncia del nou canceller Kurt von Schleicher, Von Hindenburg crida a Hitler per assumir el càrrec de Canceller d'Alemanya i presidir un govern de concentració nacional.
Per la seva banda, Von Papen creia que podria controlar el govern des de l'ombra, amb la convocatòria de noves eleccions per al març de 1933. De fet, al gabinet del nou govern, només Hermann Göring i Wilhelm Frick del NSDAP eren ministres.
El nazisme en el poder
Hitler presidí un govern de concentració nacional, tal com havia desitjat la dreta alemanya, per bé que no esperaven que l'instrument que havia d'ésser el NSDAP es convertís en el subjecte de Poder. Ni Hindenburg ni els socis de govern pogueren aturar la destrucció del marc institucional i democràtic de la República.
D'altra banda, els partits de dretes ho veien com la consumació de la dictadura –en aquest cas civil– que tant havien desitjat; no podien preveure la nazificació i el règim totalitari que s'estava dibuixant.
El tret de sortida per a la retallada de drets i llibertats fou l'Incendi del Reichstag, al qual el govern va reaccionar amb el Decret de l'Incendi del Reichstag l'endemà, que suspenia els drets civils bàsics. D'acord amb el decret, el KPD (Partit Comunista Alemany) i altres partits es van il·legalitzar, i els funcionaris i diputats comunistes, els socialistes i qualsevol socialdemòcrata que s'oposés al règim van ser arrestats i enviats a camps de concentració –Dachau, el primer en obrir, es va inaugurar el març de 1933– o assassinats, escapçant l'organització. Lentament, només el NSDAP i les seves organitzacions satèl·lits romangueren legals dins del nou sistema. L'incendi es va produir sis dies abans de les eleccions avançades, que va guanyar el NSDAP amb un 43,9% dels vots, i continuava sent el partit més gran a la cambra, però no prou per assegurar la majoria absoluta, de manera que es va mantenir la coalició amb el DNVP. Com que els nazis no van obtenir la majoria absoluta, el govern de Hitler es va enfrontar a la cambra presentant la Llei de Capacitació, que permetia al govern l'aprovació de lleis sense la participació del parlament durant quatre anys. Ja que la llei necessitava un suport de dos terços de la cambra, Ludwig Kaas, del Partit Catòlic de Centre va votar a favor amb la promesa verbal que el mateix partit i els acords amb l'església catòlica es mantindrien. Els partits de dretes ho veien com la consumació de la dictadura –en aquest cas civil– que tant havien desitjat, però no podien preveure la nazificació i el règim totalitari que s'estava dibuixant. miniatura|Membres de la SA forcen el boicot nazi dels negocis jueus (1 d'abril de 1933).
L'abril de 1933, Hitler signà la llei per a la restauració del servei civil professional, que excloïa els jueus de tot càrrec de l'administració de l'Estat. Igualment, Hindenburg no protestà per la purga feta dins el NSDAP el juny de 1934 contra els sectors d'esquerres del partit, com la Sturmabteilung d'Ernst Röhm o la facció de Gregor Strasser, molts dels quals van morir en la Nit dels ganivets llargs.
El Tercer Reich Després de la mort del president Paul von Hindenburg el 1934, Hitler també fou nomenat president de la República, assolint tot el poder; fet que li permeté dissoldre la República de Weimar i proclamà el Tercer Reich, un Estat autoritari, antidemocràtic i centralitzat. El nou poder era un desafiament a la comunitat internacional
Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en l'enduriment de les lleis contra els jueus fins a extrems inaudits, el rearmament i modernització de l'exèrcit alemany i la reunificació dels pobles alemanys, en contra de l'establert en el Tractat de Versalles, que limitava la capacitat militar alemanya, i impedia la reunificació de l'imperi Alemany hereu del Sacre Imperi Romanogermànic.
El miracle econòmic Quan Hitler pujà a la Cancelleria del Reich, el gener de 1933, hi havia a Alemanya sis milions d'aturats. Hitler col·locà Hjalmar Schacht de president de la Banca del Reich, primer, i de conseller d'Economia després i deixà que apliqués les seves receptes de política econòmica. Només tres anys després, el 1936, es gaudia de plena ocupació. De la pobresa escandalosa es passà, en general, a un modest però satisfactori estat del benestar. I a més s'aconseguí sense inflació, amb els preus i els sous completament estables car el govern decretà els salaris i els preus. “Ambdues mesures eren possibles en un règim dictatorial amb els camps de concentració al darrere; a Hitler no li calia fer cas ni de la patronal ni dels sindicats, podia forçar-los a tots cap al Front Alemany del Treball per bloquejar-los, de la mateixa manera que podia tancar en un camp de concentració qualsevol empresari que negociés amb l'estranger sense autorització o apugés el preu dels seus productes, o qualsevol treballador que demanés augment de sou o que per aquesta raó amenacés amb vaga”.Haffner, Sebastian (2004). Observacions sobre Hitler. Barcelona. Edicions de 1984. Pàg 48.
miniatura|esquerra|Reichsparteitag, any 1935. El rearmament d'Alemanya