Claudio Giovanni Antonio Monteverdi (Cremona, Llombardia, 15 de maig de 1567- 29 de novembre de 1643) va ser un compositor, cantor, gambista i mestre de capella italià.
L'obra de Monteverdi assenyala el pas de la música del Renaixement a la música barroca. Al llarg de la seva vida va produir obres que poden ser classificades en alguna de les dues categories i va ser un dels principals innovadors que van portar al canvi d'estil. La seva primera obra (òpera) teatral realitzable fou L'Orfeo, i va tenir la sort de gaudir de l'èxit mentre encara era viu.
Nascut a Cremona, on va realitzar els primers estudis musicals i composicions, Monteverdi va desenvolupar la seva carrera primer a la cort de Màntua (c. 1590–1613) i després fins a la seva mort a la República de Venècia, on va ser maestro di cappella a la basílica de Sant Marc. Les seves cartes supervivents donen una visió de la vida d'un músic professional a la Itàlia de l'època, incloent-hi problemes d'ingressos, mecenatge i política.
Gran part de la producció de Monteverdi, incloses moltes obres escèniques, s'ha perdut. La seva música supervivent inclou nou llibres de madrigals, obres religioses a gran escala, com la seva Vespro della Beata Vergine (Vespres per a la Santíssima Verge) de 1610, i tres òperes completes. La seva òpera L'Orfeo (1607) és la més antiga del gènere que encara es representa àmpliament; cap al final de la seva vida va escriure obres per a Venècia, com Il ritorno d'Ulisse in patria i L'incoronazione di Poppea.
Tot i que va treballar àmpliament en la tradició de la polifonia del primer Renaixement, com es pot veure en els seus madrigals, va realitzar grans desenvolupaments en la forma i la melodia, i va començar a utilitzar la tècnica del basso continuo, característica del Barroc. No aliè a la polèmica, va defensar les seves de vegades noves tècniques com a elements d'una seconda pratica, en contrast amb l'estil anterior més ortodox que va anomenar prima pratica. Molt oblidat durant el segle XVIII i bona part del XIX, les seves obres van gaudir d'un redescobriment cap a principis del . Actualment, s'ha consolidat com una influència significativa en la història musical europea i les seves obres es representen i enregistren regularment.
Biografia Cremona: 1567–1591 Monteverdi va ser batejat a l'església de SS Nazaro e Celso, Cremona, el 15 de maig de 1567. El seu nom al registre apareix com "Claudio Zuan Antonio", fill de "Messer Baldasar Mondeverdo".Fabbri (2007), p. 6 Va ser el primer fill de l'apotecari Baldassare Monteverdi i de la seva primera esposa Maddalena (nascuda Zignani); s'havien casat a principis de l'any anterior. El germà de Claudio , Giulio Cesare Monteverdi (n. 1573) també seria músic; hi havia dos germans i dues germanes més del matrimoni de Baldassare amb Maddalena i el seu posterior matrimoni el 1576 o 1577.Carter and Chew (n.d.), §1 "Cremona" Cremona es trobava a prop de la frontera de la República de Venècia, i no gaire lluny de les terres controlades pel Ducat de Màntua, en ambdós estats Monteverdi establiria més tard la seva carrera. miniatura|Catedral de Cremona, on el mestre Ingegneri de Monteverdi va ser mestre di capella No hi ha un registre clar de la formació musical primerenca de Monteverdi, ni evidència que (com es diu a vegades) fos membre del cor de la Catedral o estudiés a la Universitat de Cremona. La primera obra publicada de Monteverdi, un conjunt de motets, (Cants sagrats) per a tres veus, va ser emès a Venècia el 1582, quan només tenia quinze anys. En aquesta, i en les seves altres publicacions inicials, es descriu a si mateix com l'alumne de Marc'Antonio Ingegneri, que va ser des de 1581 (i possiblement des de 1576) fins a 1592 el maestro di cappella a la catedral de Cremona. El musicòleg Tim Carter dedueix que Ingegneri "li va donar una sòlida base en contrapunt i composició", i que Monteverdi també hauria estudiat tocant instruments de la família de la viola i el cant.Carter and Chew (n.d.), §1 "Cremona"Carter (2002), p. 1Whenham (2007) "Chronology", p. xv.Arnold (1980a), p. 515
Les primeres publicacions de Monteverdi també donen prova de les seves connexions més enllà de Cremona, fins i tot en els seus primers anys. La seva segona obra publicada, Madrigali spirituali (Madrigals espirituals, 1583), es va imprimir a Brescia. Les seves obres següents (les seves primeres composicions profanes publicades) van ser conjunts de madrigals de cinc parts, segons el seu biògraf Paolo Fabbri: "el terreny de prova inevitable per a qualsevol compositor de la segona meitat del segle XVI ... el gènere secular per excel·lència". El primer llibre de madrigals (Venècia, 1587) va ser dedicat al comte Marco Verità de Verona; el segon llibre de madrigals (Venècia, 1590) estava dedicat al president del Senat de Milà, Giacomo Ricardi, per a qui havia tocat la viola da braccio el 1587.Carter and Chew (n.d.), §1 "Cremona"Whenham (2007) "Chronology", p. xv.Fabbri (2007), p. 15
Màntua: 1591–1613 Músic de cort miniatura|El duc Vincenzo I Gonzaga amb les seves túniques de coronació (1587, de Jeannin Bahuet) En la dedicatòria del segon llibre de madrigals, Monteverdi s'havia descrit a si mateix com un intèrpret de la vivuola (que podria significar viola da gamba o viola da braccio).Arnold (1980a), p. 515Bates (2002), p. 53 El 1590 o 1591 va entrar al servei del duc Vincenzo I Gonzaga de Màntua; recordava en la seva dedicatòria al duc del seu tercer llibre de madrigals (Venècia, 1592) que "el més noble exercici de la vivuola m'obrí el camí afortunat al vostre servei".Holman (1993), p. 577 En la mateixa dedicatòria compara la seva interpretació instrumental amb "flors" i les seves composicions amb "fruites" que a mesura que maduren "us poden servir més dignament i perfectament", indicant les seves intencions d'establir-se com a compositor.Fabbri (1994), p. 27–28
El duc Vincenzo tenia ganes d'establir la seva cort com un centre musical, i va intentar reclutar músics destacats. Quan Monteverdi va arribar a Màntua, el maestro di capella a la cort era el músic flamenc Giaches de Wert. Altres músics notables a la cort durant aquest període van ser el compositor i violinista Salomone Rossi, la germana de Rossi, la cantant Madama Europa i Francesco Rasi.Stevens (1995), p. 20 Monteverdi es va casar l'any 1599 amb la cantant de la cort Claudia de Cattaneis. Van tenir dos fills (Francesco, n. 1601 i Massimiliano, n. 1604) i una filla que va morir poc després de néixer el 1603.Arnold (1980a), p. 515 El germà de Monteverdi, Giulio Cesare, es va unir als músics de la cort el 1602.Arnold (1980b), p. 534–535
Quan Wert va morir el 1596, el seu càrrec va ser donat a Benedetto Pallavicino, però Monteverdi era clarament molt estimat per Vincenzo i el va acompanyar en les seves campanyes militars a Hongria (1595) i també en una visita a Flandes el 1599.Arnold (1980a), p. 515 Aquí, a la ciutat de Spa, el seu germà Giulio Cesare informa que va trobar i va portar de tornada a Itàlia el canto alla francese. El significat d'aquesta, literalment "cançó a l'estil francès", és discutible, però pot referir-se a la poesia d'influència francesa de Gabriello Chiabrera, part de la qual va ser fixada per Monteverdi en els seus Scherzi musicali, i que s'allunya del tradicional estil italià de versos de 9 o 11 síl·labes.Vartolo, Sergio (n.d.), "About this recording" , liner notes, Monteverdi: Scherzi Musicali a Tre Voci, Naxos Records, Catalogue number 8.553317 Monteverdi podria haver estat membre del seguici de Vincenzo a Florència l'any 1600 per al matrimoni de Maria de Mèdici i Enric IV de França, celebracions en què es va estrenar l'òpera Eurídice de Jacopo Peri (la primera òpera que es conserva). A la mort de Pallavicino el 1601, Monteverdi va ser confirmat com el nou maestro di capella.Carter and Chew (n.d.), §2 "Mantua"
Polèmica d'Artusi i segona pràctica miniatura|L'únic retrat cert de Claudio Monteverdi, de la portada de Fiori poetici, un llibre de poemes commemoratius de 1644 per al seu funeralPamela Askew, "Fetti's 'Portrait of an Actor' Reconsidered", The Burlington Magazine, vol. A la transició del , Monteverdi es va trobar al centre d'una controvèrsia musical. L'influent teòric bolonyès Giovanni Maria Artusi va atacar la música de Monteverdi (sense nomenar el compositor) a la seva obra L'Artusi, overo Delle imperfettioni della moderna musica (Artusi, o Sobre les imperfeccions de la música moderna) de 1600, seguida d'una seqüela el 1603. Artusi va citar extractes de les obres de Monteverdi encara no publicades (després van formar part dels seus llibres quart i cinquè de madrigals de 1603 i 1605), condemnant el seu ús de l'harmonia i les seves innovacions en l'ús dels modes musicals, en comparació amb la pràctica polifònica ortodoxa del .Carter and Chew (n.d.), §2 "Mantua" Artusi va intentar correspondre amb Monteverdi sobre aquestes qüestions; el compositor es va negar a respondre, però va trobar un defensor en un partidari anònim, "L'Ottuso Academico" ("L'Acadèmic Obtús").Bowers (2007), p. 59 Finalment, Monteverdi va respondre en el prefaci al llibre cinquè de madrigals que les seves obligacions a la cort li impedien una resposta detallada; però en una nota a "el lector estudiós", va afirmar que publicaria aviat una resposta, Seconda Pratica, overo Perfettione della Moderna Musica (El segon estil o perfecció de la música moderna).Bowers (2007), p. 63 Aquesta obra no va aparèixer mai, però una publicació posterior del germà de Claudio, Giulio Cesare, va deixar clar que la seconda pratica que defensava Monteverdi no era vista per ell com un canvi radical o una invenció pròpia, sinó que era una evolució dels estils anteriors (prima pratica) que els va ser complementari.Bowers (2007), p. 66
Aquest debat sembla, en tot cas, haver augmentat el perfil del compositor, donant lloc a reimpressions dels seus primers llibres de madrigals.Arnold (1980a), p. 515 Alguns dels seus madrigals es van publicar a Copenhaguen els anys 1605 i 1606, i el poeta Tommaso Stigliani (1573–1651) va publicar un elogi d'ell en el seu poema de 1605 "O sirene de' fiumi".Carter and Chew (n.d.), §2 "Mantua" El compositor de comèdies madrigales i teòric Adriano Banchieri va escriure el 1609: "No puc oblidar de mencionar el més noble dels compositors, Monteverdi ... les seves qualitats expressives són veritablement dignes del més alt elogi, i trobem en elles innumerables exemples d'una declamació sense igual ... millorada per harmonies comparables."Stevens (1995), p. 214 El modern historiador de la música Massimo Ossi ha situat la qüestió d'Artusi en el context del desenvolupament artístic de Monteverdi: "Si la controvèrsia sembla definir la posició històrica de Monteverdi, també sembla tractar-se de desenvolupaments estilístics que, cap a l'any 1600, Monteverdi ja havia superat".Ossi (2007), p. 100
La no aparició del promès tractat explicatiu de Monteverdi pot haver estat una estratègia deliberada, ja que cap a l'any 1608, segons Monteverdi, Artusi s'havia reconciliat completament amb les tendències modernes en la música, i la segona pràctica ja estava ben establerta; Monteverdi no tenia cap necessitat de tornar a abordar la qüestió. D'altra banda, les cartes a Giovanni Battista Doni de 1632 mostren que Monteverdi encara estava preparant una defensa de la seconda practica, en un tractat titulat Melodia; potser encara estava treballant en això en el moment de la seva mort deu anys després.Stevens (1995), p. 420–422
Òpera, conflicte i sortida esquerra|miniatura|El duc Francesc IV Gonzaga, per l'estudi de Frans Pourbus el Jove