miniatura|Fotografies miniatura|Lent d'una càmera fotogràfica La fotografia és l'art i la tècnica que permet obtenir i guardar de manera permanent imatges, sobre una superfície de material sensible a la llum o en dispositius d'emmagatzematge de dades, basant-se en el principi de la càmera obscura. En la càmera obscura s'aconsegueix projectar una imatge nítida captada per una lent o un conjunt de lents sobre una superfície. Per emmagatzemar aquesta imatge les càmeres fotogràfiques utilitzaven fins fa uns anys exclusivament les pel·lícules sensibles; en canvi, ara s'empren també sensors digitals.
Cadascuna de les imatges obtingudes per aquest procediment s'anomena, per extensió, fotografia.
La paraula fotografia prové del grec i significa «dibuixar amb la llum» (de photós, llum, i graphe, escriptura).
La fotografia es pot classificar sota la més àmplia denominació de tractament d'imatges i, per aquesta raó ha fascinat tant a científics com a artistes des dels seus inicis. Els científics, sobretot, han aprofitat la seva capacitat per plasmar amb precisió tota mena de circumstàncies i estudis, com els de la locomoció humana i animal d'Eadweard Muybridge (1887). Els artistes també han estat seduïts per aquests aspectes però han tractat sempre d'anar més enllà de la simple representació foto-mecànica de la realitat.
Els elements imprescindibles per a fer una fotografia són, essencialment, el material sensible, la càmera fotogràfica i el laboratori fotogràfic, que presenten característiques força variables. Les operacions bàsiques que porten a l'obtenció d'una fotografia són, essencialment, la presa de vista (o exposició), i el tractament de la imatge latent enregistrada en el material sensible; la menor o major complexitat d'ambdues operacions depèn dels tipus de material emprat i del resultat que hom vulgui obtenir. Segons que el material sensible emprat permeti l'obtenció d'imatges en color o només en blanc i negre, hom parla de fotografia en color i de fotografia en blanc i negre, respectivament.
Etimologia El terme «fotografia» prové del grec φῶς phōs (arrel φωτ- phōt, ‘llum’), i γράφω graf (arrel γράφ-graf, ‘ratllar, dibuixar, escriure’) que, en conjunt, significa ‘escriure/gravar amb la llum’.
Diverses persones poden haver encunyat el mateix terme nou a partir d'aquestes arrels de manera independent. Hèrcules Florence, un pintor i inventor francès que va viure en Campinas, Brasil, va utilitzar la forma francesa de la paraula, fotografia, en notes privades que un historiador brasiler creu que van ser escrites en 1834. Aquesta afirmació està àmpliament difosa, però encara no es reconeix en gran manera a escala internacional. El primer ús de la paraula per l'inventor franc-brasiler es va donar a conèixer àmpliament després de la recerca de Boris Kossoy en 1980.
El periòdic alemany Vossische Zeitung de 25 de febrer de 1839 contenia un article titulat Photographie, en el qual s'examinaven diverses reivindicacions de prioritat, especialment la d'Henry Fox Talbot, en relació amb la reivindicació d'invenció de Daguerre. L'article és la primera aparició coneguda de la paraula en la premsa pública. Estava signat «J.M.», es creu que era l'astrònom berlinès Johann von Maedler. També s'atribueix a l'astrònom John Herschel per haver encunyat la paraula, independentment de Talbot, en 1839. No obstant això, Joan Fontcuberta en el seu llibre El petó de Judes (1997), ha demostrat que Henry Fox Talbot no coneixia el grec prou per a poder entendre que fotografia significa més aviat «escriptura aparent» i que en realitat no significa escriure amb llum, sinó «escriptura de les aparences».
Els inventors Joseph Nicéphore Niépce, Henry Fox Talbot i Louis Daguerre no semblen haver conegut o utilitzat la paraula «fotografia», sinó que es van referir als seus procediments com a «heliografia» (Niépce), «calotip» (Talbot) i «daguerreotip» (Daguerre).
Història
Breu cronologia dels antecedents miniatura|Esquema d'una càmera obscura de 1772 aproximadament L'antecedent de la creació fotogràfica, és la necessitat de plasmar la realitat a través d'una nova forma de veure el temps, expressat amb l'ajuda de les càmeres i no de l'expressió artística, com ho havia estat fins a la data. Com antecedents de la fotografia se sol anomenar la càmera obscura, a diverses investigacions sobre la reacció de les sals d'argent a la llum, així com a les tècniques artístiques de la figura.
1521, la primera publicació sobre la càmera obscura és la de Cesare Cesariano, un alumne de Leonardo da Vinci. D'altra banda Georgius Fabricus experimentava ja amb les sals d'argent, notant algunes de les seves propietats. 1558, Giovanni Battista della Porta per les seves publicacions sobre la càmera obscura es va fer popular entre els pintors de l'època. Gerolamo Cardano aporta una lent en l'obertura de la càmera. 1600, durant el , la càmera obscura que fins a aquest moment era una habitació com a tal es transforma en un instrument portàtil de fusta. Johann Zahn va transformar aquesta caixa en un instrument semblant a l'usat en els principis de la fotografia. Carl Wilhelm Scheele i Jean Senebier van descobrir que les sals d'argent actuaven amb l'acció de la llum. 1685, d'acord amb tractats publicats per Zahn la càmera ja estava llesta per a la fotografia, però van haver de passar 130 anys més perquè pogués donar els primers fruits concrets, encara els químics no estaven llests. 1777, el suec Carl Wilhelm Scheele publica el seu tractat sobre el clorur d'argent i l'acció de la llum en llatí i alemany, el 1780 en anglès i un any més tard en francès. En l'estil de les pintures d'artistes coneguts d'aquest segle com Canaletto o Jean Auguste Dominique Ingres, sembla evident l'ús d'aquesta poderosa eina, la càmera obscura. El Fisionotraç per fer perfils inventat per Gilles Louis Chretien van despertar en la burgesia francesa l'apetit per la iconografia. 1801, pocs anys abans de la seva mort l'anglès Thomas Wedgwood va fer els últims descobriments en els procediments per a capturar imatges, però fins a la seva mort el 1805 no va assolir fer-les permanents.
Inicis miniatura|Placa commemorativa de la primera foto feta a Barcelona, el 10 de novembre de 1839. La història de la fotografia s'inicia a principis del , quan el 1816 el científic francès Nicéphore Niepce va obtenir les primeres imatges fotogràfiques, encara que la fotografia més antiga que es conserva és una imatge obtinguda el 1826 amb la utilització d'una càmera obscura i un suport sensibilitzat mitjançant una emulsió química de clorur d'argent. Niepce va començar les seves investigacions, necessitant vuit hores d'exposició a plena llum del dia per a obtenir les seves imatges. El 1839 Louis Daguerre va fer públic el seu procés per a l'obtenció de fotografies basat en l'argent denominat daguerreotip, que resolia alguns problemes tècnics del procediment inicial de Niepce i reduïa els temps necessaris d'exposició (en el mateix any, la paraula «fotografia» va ser inventada per l'astrònom alemany Johann Heinrich von Mädler). El seu procediment resulta ser l'antecessor de l'actual fotografia instantània de Polaroid. Gairebé al mateix temps Hèrcules Florence, Hippolythe Bayard i William Fox Talbot van desenvolupar altres mètodes diferents. El creat per William Fox Talbot es basava en un paper cobert amb clorur d'argent que és molt més proper al de la fotografia d'avui dia, ja que produïa una imatge en negatiu que havia de ser posteriorment positivada tantes vegades com es desitgés. Per aquests temps el daguerreotip era molt més popular, ja que era particularment útil per als retrats, costum comú entre la classe mitjana burgesa de la Revolució Industrial. És un fet que gràcies a l'enorme demanda d'aquests retrats, molt més barats que els pintats, la fotografia va ser impulsada enormement.
Innovacions tècniques i científiques miniatura|Daguerreotip de 1837. miniatura|La cinta d'un tartà. Primera fotografia en color. Presa per James Clerk Maxwell realitzant tres fotografies successives cada vegada amb la lent després d'un filtre diferent: vermell, verd i blau. Cadascuna de les tres imatges es projectava sobre la mateixa pantalla amb la llum del color del filtre que s'havia emprat per a prendre-la.
Per a la captació de les imatges es va emprar la càmera obscura que va sofrir constants millores en el seu disseny i grandària, així com en les lents òptiques o objectius utilitzats, a causa de les aportacions de diferents investigadors. D'altra banda, els procediments fotogràfics utilitzats durant el van ser el daguerreotip, el calotip, el col·lodió humit el gelatinobromur. Aquests dos últims són els que més van evolucionar el coneixement fotogràfic mitjançant una sèrie de millores al Calotip creat per William Fox Talbot.
No han d'oblidar-se les aportacions de George Eastman i la seva empresa Kodak, que ens permeten concloure el camí cap a la instantània fotogràfica. En el camp de les investigacions científiques efectuades amb la utilització de la fotografia han de ressaltar-se els estudis sobre locomoció humana i animal d'Étienne Jules Marey i Eadweard Muybridge.
La fotografia va tenir la seva esplendor comercial a partir de 1888 quan Kodak va treure al mercat una càmera que utilitzava rodets de 100 fotos circulars, i sobretot a causa de la industrialització del procés d'impressió de pel·lícula fotogràfica. Per a l'usuari del carrer, molt poc ha canviat des de llavors, tret que la fotografia en color s'ha imposat com a estàndard, i que les ajudes en l'enfocament i el càlcul automàtic de la velocitat d'exposició i obertura del diafragma són ara habituals. Tal com per als afeccionats de la fotografia en blanc i negre pràcticament no ha canviat res des de la introducció en el mercat de la Leica 35 mm el 1925.
La fotografia en color La fotografia en color va ser desenvolupada durant el . Els experiments inicials no van ser capaços d'aconseguir que els colors es quedessin fixats en la fotografia. La primera fotografia en color va ser obtinguda pel físic James Clerk Maxwell el 1861. No obstant això, la primera pel·lícula fotogràfica en color -Autochrome- no va arribar als mercats fins a 1907. La primera pel·lícula fotogràfica en color moderna, KodaChrome, va ser utilitzada per primera vegada el 1935. Les més modernes, llevat d'aquesta, han estat basades en la tecnologia desenvolupada per Agfacolor el 1936.
Holografia L'holografia és una tècnica avançada de fotografia, que consisteix a crear imatges sobre suport pla que per il·lusió òptica semblen ser tridimensionals. Per fer-ho s'utilitza un raig làser que grava microscòpicament una pel·lícula fotosensible. Aquesta, en rebre llum des de la perspectiva adequada, projecta una imatge en tres dimensions. A més, processades i il·luminades de forma adequada, les imatges poden aparèixer sortint-se dels seus límits, enfora o endins del marc, i l'observador, sense necessitat de cap accessori, les pot veure sense discontinuïtats i variant les perspectives depenent de la seva posició.
L'holografia va ser inventada el 1947 pel físic hongarès Dennis Gabor (1900-1979), que per això va rebre el Premi Nobel de Física el 1971. El descobriment va ser un inesperat resultat de la recerca per millorar el microscopi electrònic, en què Gabor va plantejar un problema interessant: quan s'il·lumina una escletxa amb llum d'un sol color, s'obté una figura de franges que permet conèixer la forma i dimensions de l'escletxa. Tenint la informació, què necessitaríem per veure l'escletxa? Gabor va descriure el procés de descodificació de la informació fotografiada: calia trobar la manera de registrar la inclinació dels rajos de llum que arriben a la pel·lícula fotogràfica.