LImperi Otomà (1299-1923) va ser un estat multiètnic i multiconfessional governat per la Dinastia d'Osman, la forma catalanitzada històrica de la qual dona otomà. Era conegut com lImperi turc o Turquia pels seus contemporanis. Va ser succeït per la República de Turquia, que va ser oficialment proclamada el 23 d'octubre del 1923. S'autoanomenava Devlet-i Âliye (‘Estat Suprem’). Com que el seu govern rebia el nom de Bab-ı Âli, ‘la sublim Porta’, a Occident també era conegut simplement com la Porta. Fou l'últim califat.
En la seva màxima esplendor, entre els segles i , s'expandia per tres continents, controlant una vasta part del sud-est europeu, l'Orient Pròxim i el nord d'Àfrica, limitant a l'oest amb el Marroc, a l'est amb la mar Càspia i al sud amb Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia. L'Imperi Otomà tenia 29 províncies, i Moldàvia, Transsilvània i Valàquia n'eren estats vassalls.
L'imperi va ser al centre de les interaccions entre l'est i l'oest durant sis segles. Amb Constantinoble (Istanbul) com la ciutat capital i el territori que sota Solimà el Magnífic es va conquerir, corresponent aproximadament a les terres governades per Justinià el Gran 1.000 anys enrere, l'Imperi Otomà era, en molts aspectes, el successor islàmic dels antics imperis clàssics. En va adoptar nombrosos trets i tradicions culturals (en camps com l'arquitectura, la cuina, el lleure i el govern), que els otomans van reelaborar en noves formes. Aquests trets culturals, més tard, van ser barrejats amb les característiques dels grups ètnics i religiosos que vivien dins dels territoris otomans, i crearen una nova i particular identitat cultural otomana.
Origen Les primeres entrades de tribus turques a la regió que posteriorment seria l'Imperi Otomà es produeixen en l'àmbit militar, quan els exèrcits del Califat Abbàssida van necessitar soldats. Per això, van recórrer als territoris fronterers reclutant la població. Dins del Califat Abbàssida, ja pot apreciar-se com els turcs van escalant posicions en l'exèrcit i l'administració. La lenta penetració de tribus turques en aquesta zona va prendre dues formes: la lenta ocupació del territori pels grups tribals i la lluita contra l'Imperi Romà d'Orient, que havia dominat aquesta regió durant molt de temps.
Com a conseqüència de la seva penetració lenta però ininterrompuda, van sorgir diversos poders polítics turcs en aquesta zona. Un d'aquests va ser conegut com a Soldanat de Rum, fundat per un membre de la família seljúcida, que es va donar a si mateix el títol de soldà poc després de la batalla de Mantziciert (1071) que va obrir als turcs les portes d'Anatòlia. Aquest soldanat va sobreviure a múltiples contingències (rivalitat d'altres poders locals, els romans d'Orient, la primera croada, els znaguís i ayyubís de Síria), però no va poder fer res per detenir la marea mongol. El 1243, un cos de l'exèrcit manat per Batu, el kan de l'Horda d'Or, va sotmetre el soldanat a la sobirania mongola. A partir de llavors, el poder del soldà es va eclipsar davant de la dominació exercida pels mongols i l'aparició de petits principats independents regits per capitosts locals.
El beilicat d'Osman (embrió del futur estat otomà) era el més petit i insignificant dels principats turcmans que havien sorgit de les ruïnes de l'Imperi Romà d'Orient i el Soldanat de Rum. Tanmateix, el rei Osman I (1300-1324) es va independitzar dels seljúcides i va iniciar una política d'expansió. Per a això, comptava amb un conjunt de nòmades turcmans, encara organitzats en tribus, que havien participat en el moviment dels gazi, 'els guardians de la fe'. Va obtenir-ne bons resultats i el seu senyor seljúcida li va concedir el govern d'un beilicat, i la fama d'Osman (Uthmān, Utman, عُثمَان, d'aquí ve el nom d'Imperi Otomà) va atreure molta gent al seu territori.
Expansió El seu primer governant otomà ben documentat és Orhan, fill d'Osman I. El 1326 els otomans conqueriren, Bursa que convertiren en la seva capital. Orhan arrabassà a l'emperador Andrònic Nicea, İzniq, İzmid i Nicomèdia i s'emparà de diversos principats d'Anatòlia; així, guanyà la sortida a la mar Egea i inicià les incursions marítimes a les costes europees, on conquerí definitivament Gal·lípoli, el 1354.
El 1361 Murat I va conquerir Adrianòpolis que va passar a ser la principal base dels otomans a Europa. Per defensar Europa de l'amenaça turca, el papa va proclamar una butlla cridant d'una manera formal a la croada cap al 1366, que va ser un fracàs en «la ruta dels serbis». Els otomans van seguir la política islàmica tradicional de tolerància cap als dhimma, o 'gent del llibre', que tenien dret de protecció sobre les seves vides, propietats i creences religioses sempre que acceptessin un govern musulmà i paguessin els tributs (cizye) que els eximien del servei militar. Per això, no es va fer cap esforç per a la conversió en massa de la població.i inicià una sèrie de campanyes militars que posaren la totalitat dels Balcans des de la batalla del riu Maritsa que marca el començament de la llarga història de les Guerres serbo-otomanes propicià la captura de les ciutats de Drama, Kavala i Serres, de manera que Macedònia i parts de Grècia van caure sota poder de l'Imperi Otomà, que va exigir un tribut, o el servei militar a la resta dels prínceps serbis, i el 1389 va tenir lloc la batalla de Kosovo Polje en la qual les forces sèrbies van ser de nou aniquilades, i ja foren incapaces de recuperar-se, caient definitivament sota control otomà. El 1385, Bulgària es va revoltar contra Ivan Šišman II, vassall aleshores del sultà. Ivan Stratsimir no el va ajudar, sinó que es va apoderar de Sofia per a si mateix; el 1388, va reconèixer la sobirania del soldà; els otomans van annexionar el 1393 Veliko Tàrnovo. També foren ocupats els despotats de Dobrudja, Prílep i Vèlbajd. El principat de Vidin va restar com a estat vassall, però el 1396 una revolta fracassada dugué a l'annexió i fou convertida en sandjak del begleberlik de Rumèlia, i esdevingué base per a expedicions a Valàquia, el Regne d'Hongria i l'Arxiducat d'Àustria.
miniatura|Murat I al Manyal Palace Museum Murat va nomenar el primer visir de l'Imperi Otomà: Kara Halil Paşa, dels Candarli, família que va monopolitzar el lloc durant el segle següent. L'emperador romà d'Orient es va comprometre a pagar tribut regularment als otomans i a enviar contingents militars per al seu exèrcit, a causa del fet que no podien enfrontar-se a la pressió turca sobre Constantinoble. Va ser un dels soldans més importants de l'Imperi Otomà per la seva triomfal campanya militar a Tràcia i als Balcans, que va acompanyar amb tacte i prudència pactant amb l'Església Ortodoxa. També va ser el primer a ser nomenat soldà, ja que els anteriors ostentaven el títol d'emirs. L'organització del naixent imperi dividí el territori en sangaqs ('banderes') i obligà els nous súbdits a un impost tributari i a participar en la infanteria i la cavalleria genísser, una peça clau en el desenvolupament posterior de l'imperi.
miniatura|Representació del final de la Batalla de Nicòpolis Les amenaces es multiplicaven, i al seu veí Karamar es va unir l'expansió mongola de Tamerlà. Va ser en la decisiva batalla de Kosovo Polje (1389) quan la victòria otomana va permetre realitzar noves conquestes al sud del Danubi; va acabar amb l'última defensa organitzada a l'àrea dels Balcans i va deixar Hongria com a únic oponent seriós al sud-est d'Europa. En aquesta batalla, un pres serbi va assassinar Murat I (l'únic soldà mort en una batalla), i el va succeir el seu fill Baiazet I (1389-1402), que es refermà en la victòria.
Per a evitar possibles lluites pel tron, va ser aquest el primer soldà que va matar tots els seus germans, pràctica comuna a partir d'aquest moment i que institucionalitzaria Fatih Sultan Mehmet. Els esforços de Baiazet van ser encaminats a conquerir l'oest d'Anatòlia, la qual cosa va aconseguir el 1390. Sis anys més tard, es va enfrontar a una croada que va finalitzar amb una aclaparadora victòria dels geníssers en la Batalla de Nicòpolis (1396). L'exèrcit otomà va arribar fins als murs de Constantinoble, però els otomans van abandonar la ciutat per enfrontar-se amb una nova amenaça.
Els problemes amb els veïns turcmans, sobretot amb Karaman, el principat turc més fort d'Àsia Menor, va obligar el soldà a combatre a l'est. El resultat va ser l'annexió d'aquests petits estats fins que l'oest va tornar a reclamar l'atenció de Baiazet. Moltes de les zones ja conquerides es van voler alliberar del poder otomà, però el soldà va reconquerir ràpidament el que s'havia perdut i va continuar endavant: van irrompre a Estíria, van ocupar Grècia i el 1397 van dur a terme la conquesta d'Atenes. Es van dirigir llavors cap a l'est, on es van trobar amb un enemic molt més poderós: Tamerlà. El 1402, Tamerlà va guanyar la batalla d'Ankara, la qual cosa va suposar l'enfonsament de l'hegemonia otomana a l'Àsia Menor. Els otomans es van reconèixer vassalls de Tamerlà i Baiazet va trobar la mort a la presó el 1403.
miniatura|Mehmet I i els seus consellers L'autoritat otomana va entrar en crisi durant onze anys. Tamerlà va morir el 1405 i tres dels fills de Baiazet que van quedar vius després de la batalla es repartien, cap al 1410, les regions romanents de l'imperi i van començar a lluitar entre ells. El major, Süleyman Çelebi, governava el nord de Grècia, Bulgària i Tràcia. El seu germà Isa Çelebi governava Grècia i la part més occidental d'Anatòlia, però, aquest últim va ser enderrocat pel seu mig-germà petit Mehmet Çelebi i expulsat de la seva capital a Bursa el 1404. Süleyman aprofitar l'ocasió per apoderar-se també del sud de Grècia, mentre Mehmet regia Anatòlia.
Mehmet va enviar al seu germà petit Musa a travessar el mar Negre amb un gran exèrcit i va envair Bulgària des de Valàquia, i Süleyman va haver de tornar a Europa (1409). Esteve Lazarević va abandonar Süleyman i va donar suport a Musa. Amb el suport romà d'Orient (casant amb una princesa dels Paleòleg) Süleyman va derrotar Musa dues vegades el 1410 però finalment, després de patir nombroses desercions, es va veure forçat a retirar-se al sud de Grècia i fou capturat per Musa a Doghandjilar, al costat d'Adrianòpolis (Edirne), i executat el 17 de febrer de 1411. Musa es va proclamar llavors sultà i Mehmed va enfurir, enviant un petit exèrcit a Gal·lípoli, on va ser derrotat. Davant aquesta circumstància, Mehmet es va aliar amb Manuel II Paleòleg, que pel tractat de Gal·lípoli signat amb Süleyman, van poder recuperar Tessalònica i bona part del Peloponès,Miquel Ducas, Història XXII, 11 i tres anys més tard va enviar un exèrcit que va derrotar completament a Musa a Kamerlu, Sèrbia. Després d'aquesta victòria, va ser fàcil per Mehmed enderrocar Musa, el seu últim germà que estava a Grècia, i convertir-se en Sultà. Amb aquest soldà i, sobretot amb Murat II (1421-1451), el govern otomà va tornar a recuperar la unitat. Com que Mehmet havia vençut gràcies al suport de l'aristocràcia turca, se li va donar èmfasi al passat turc de la dinastia regnant, i per primera vegada es van encarregar unes cròniques de la seva història. Va donar prioritat a potenciar el comerç amb els països europeus i va signar un tractat amb Venècia el 1416. La infanteria genísser va quedar com a guàrdia personal del soldà, i l'aristocràcia va tornar a controlar la seva quota de poder. El seu exèrcit va travessar el Bòsfor, va prendre Edirne i va començar el primer dels grans setges a Constantinoble (1422), no tant per conquerir-la, sinó per castigar els romans d'Orient per la seva deslleialtat en haver donat suport als rivals del soldà.