Líbia (), també coneguda com a Estat de Líbia (), és una república del nord de l'Àfrica. Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'oest amb Tunísia i Algèria, al sud-oest amb el Níger, al sud amb el Txad, al sud-est amb el Sudan i a l'est amb Egipte. Té una extensió d'1.759.540 km². El clima és mediterrani a la costa i desèrtic a la resta del país.
La capital n'és Trípoli, amb més d'un milió d'habitants, i les ciutats que la segueixen en importància són Bengasi (650.000 hab.) i Misratah (380.000 hab.).
Fins a l'enderrocament de Moammar al-Gaddafi l'any 2011, el país tenia l'esperança de vida més elevada del continent africà (només per darrere de les ciutats de Ceuta i Melilla, les illes Canàries i Santa Elena) amb una esperança de vida de 77,65 anys. També, pel que fa al continent africà, tenia el segon lloc del PIB (PPA) per capita i un dels Índex de desenvolupament humà més alts, encara que des del 2011 ha perdut moltes posicions en tots els rànquings.
Toponímia
Els Libu (R'bw, Ribou, Labu, Laguatan o Lwatae) van ser una antiga tribu amaziga, de la qual deriva el nom del país, Líbia. La seva ocupació de l'antiga Líbia està testificada en textos egipcis de l'Imperi Nou, sobretot del període ramèsida. El primer esment n'és en una inscripció de Ramsès II.
Laguatan va ser el nom que van usar els autors romans per a referir-se a les tribus nòmades de Cirenaica. Han estat descrits com a caçadors i nòmades, però hi ha qui els considera sedentaris i caçadors.
A l'antiga Grècia i a l'antic Egipte, el nom de Líbia era utilitzat en un sentit més ampli, per a designar tot el nord d'Àfrica, a l'oest d'Egipte. Fins i tot, de vegades passava a significar el continent africà sencer.
Història
Les tres parts tradicionals del país són la Tripolitània, el Fezzan i la Cirenaica. En la mitologia grega, Dido vivia a Líbia.
Les primeres mencions que apareixen a la història de Líbia fan referència als mercenaris libis contractats per l'antic Egipte, durant el primer mil·lenni aC. L'exèrcit cartaginès d'Hanníbal Barca també va comptar posteriorment amb aquests mercenaris, que van formar part de la infanteria del seu exèrcit durant la seva famosa expedició a la península itàlica a través dels Alps. La franja costanera del país va ser molt visitada per grecs i fenicis, dominada més tard per l'Imperi Romà, el regne vàndal de Genseric, l'Imperi Romà d'Orient, els àrabs, l'Imperi Otomà i l'Imperi italià.
Després de la derrota de l'Imperi cartaginès en la Tercera Guerra púnica el territori va passar a control romà. La Tripolitània i la Cirenaica eren colònies romanes que foren conquerides pels musulmans al . Vegeu Djabal Nafusa, Tripolitana, Cirenaica i Fezzan.
Del 1510 al 1530 Tripolitana va pertànyer a Espanya i després a l'orde de Malta, fins al 1550, quan Trípoli fou conquerida pels otomans i fou la seu d'un govern provincial otomà cada vegada més independent.
Època colonial fenícia i grega Els fenicis van ser els primers que van fundar establiments comercials a Líbia, després que els mercaders de Tir (a l'actual Líban) desenvolupessin relacions comercials amb les tribus amazigues i signessin tractats per assegurar-se la seva cooperació en l'explotació de matèries primeres.Herèdot, (c.430 a. C.), "Història, Llibre IV. 42-43". Durant el , la més gran de les colònies fenícies, Cartago, havia estès el seu domini fins a controlar la major part del nord d'Àfrica, on existia una civilització coneguda com a púnica. Entre els assentaments púnics més notables de la costa de Líbia es trobaven Oea (més tard Trípoli), Libdah (més tard Leptis Magna) i Sabrata. Aquestes tres ciutats eren en una àrea que més tard s'anomenaria Trípoli, o 'Tres ciutats', de la qual Trípoli, la capital de la Líbia moderna, en portaria el nom.
Vers el 630 aC, els grecs van colonitzar l'est de Líbia i van fundar la ciutat de Cirene. Dos-cents anys més tard, es van establir quatre importants ciutats gregues a la zona coneguda com la Cirenaica: Barce o Barca (més endavant Al Marj); Euhesperides (més tard Berenice i actualment Bengasi), Taucheira (més tard Arsínoe i actualment Tocra); Balagrae (més tard Al Bayda, Beda Littoria sota l'ocupació italiana, i actualment Beida) i Apol·lònia (més tard Susa), el port de Cirene.History of Libya The History Files, Consultado el 2 de noviembre de 2012. Junt amb Cirene, eren conegudes com la Pentàpolis ('Cinc ciutats').
Cirene va esdevenir un dels grans centres intel·lectuals i artístics del món grec. Era famosa per la seva escola de medicina, les acadèmies i l'arquitectura. Els grecs de la Pentàpolis van resistir els atacs del egipcis per l'est i dels cartaginesos per l'oest fins que el 525 aC l'exèrcit persa de Cambises II va envair la Cirenaica, que va romandre en poder persa o egipci els dos segles següents. El 331 aC Alexandre el Gran va conquerir l'est de Líbia: tornà el territori sota control grec. A la mort d'Alexandre, el seu imperi es va dividir entre els seus generals i la Cirenaica va quedar sota control de Ptolemeu I Sòter, rei (faraó) d'Egipte. Més tard, es formaria una federació de la Pentàpolis que fou governada per un rei, generalment de la casa reial ptolemaica.
Líbia romana miniatura|Arc de Septimi Sever a Leptis Magna miniatura|Teatre romà de Leptis MagnaDesprés de la caiguda de Cartago, els romans no van ocupar Tripolitana (la regió al voltant de Trípoli), sinó que la van deixar sota control dels reis de Numídia, fins que les ciutats costaneres van demanar la protecció de Roma.Bertarelli (1929), p. 202. Ptolemeu Apió, l'últim governant grec, va lliurar la Cirenaica a Roma, que va annexionar formalment la regió el 74 aC unint-la amb Creta com una de les províncies romanes. Durant les guerres civils romanes, Tripolitània (encara no annexionada formalment) i la Cirenaica van donar suport Pompeu i Marc Antoni contra, respectivament, Juli Cèsar i Octavi August. Els romans van completar la conquesta de la regió en temps d'August, ocupant el nord de Fezzan ("Fasania") sota el comandament de Luci Corneli Balb Menor. Com a part de l'Àfrica Nova la província de Tripolitània va assolir una gran prosperitat, arribà al punt àlgid durant els segles i , quan la ciutat de Leptis Magna, lloc d'origen de la dinastia dels Severs, es trobava en el màxim apogeu. D'altra banda, les primeres comunitats cristianes es van establir a la Cirenaica durant l'època de l'emperador Claudi, encara que va ser devastada en gran part durant la Guerra de Kitus i s'inicià des d'aleshores la seva decadència, malgrat ser repoblada per Trajà amb colònies militars.Rostovtzeff (1957), p. 364. Malgrat tot, durant més de 400 anys, Tripolitània i la Cirenaica van formar part d'un estat cosmopolita on els ciutadans compartien una llengua comuna, un sistema legal i una identitat romana.
Les ruïnes romanes com les de Leptis Magna i Sabrata, encara presents en l'actual Líbia, donen testimoni de l'antiga vitalitat de la regió, en què ciutats populoses i pobles més petits van gaudir de les comoditats de la vida urbana en forma de fòrums, mercats, espectacles públics o banys, que es troben per tots els racons de l'Imperi Romà. Comerciants i artesans de diverses parts del món romà es van establir al nord d'Àfrica, encara que el caràcter de las ciutats de Tripolitània es va mantenir decididament púnic i a la Cirenaica es va mantenir el caràcter grec. Tripolitània va ser una gran exportadora d'oli,Rostovtzeff (1957), p. 335. així com un centre del comerç d'ivori i animals salvatges portats a la costa pels garamants, mentre que la Cirenaica va ser un centre important d'exportació de vins, drogues i cavalls. El gruix de la població del camp estava format per agricultors amazics, que a l'oest van ser completament «romanitzats» en la llengua i els costums. Fins al el romànic africà es van seguir parlant en algunes zones de Tripolitània, principalment prop de la frontera amb Tunísia.
Líbia islàmica miniatura|La mesquita Atiq d'Awjila és la més antiga del Sàhara Sota el comandament d'Amr ibn al-As, l'exèrcit del Califat dels raixidun va conquerir la Cirenaica. El 647 un exèrcit dirigit per Abd-Al·lah ibn Sad va capturar Trípoli definitivament de mans dels romans d'Orient. El Fezzan va ser conquerit per Uqba ibn Nafi el 663. Les tribus amazigues de l'interior van acceptar l'islam, encara que es van resistir al domini polític àrab.
Durant les dècades següents, Líbia va estar sota domini del Califat omeia de Damasc fins que els abbàssides van derrotar els omeies l'any 750 i Líbia va passar a estar sota domini de Bagdad. Quan el califa Harun ar-Raixid va nomenar Ibrahim ibn al-Àghlab governador d'Ifríqiya l'any 800, Líbia va passar a gaudir d'una autonomia local considerable sota el govern de la dinastia Aglàbida. Cap al final del , l'oest de Líbia va estar sota control del Califat Fatimita, que governava tota la regió cap al 972: nomenà governador Bulugguín ibn Ziri.
La dinastia amaziga dels zírides es va separar dels fatimites xiïtes, reconeixent els abbàssides sunnites de Bagdad com els califes legítims. En represàlia, els fatimites van provocar la migració de milers de musulmans, principalment de dues tribus qaisites, els Banu Sulaym i els Banu Hilal, cap al nord d'Àfrica. Aquest acte va alterar dràsticament el teixit del camp libi: consolidà l'arabització cultural i lingüística de la regió.
El domini dels zírides sobre Tripolitània va ser de curta durada. Ja el 1001 els amazics de la dinastia Banu Khazun se'n van separar, tingueren el control de Tripolitània fins al 1146, quan la regió va ser conquerida pels normands de Sicília. Uns anys més tard, el 1159, el líder marroquí almohade Abd al-Mu'min va reconquerir Trípoli de mans dels europeus. Durant els següents 50 anys, Tripolitània va ser escenari de nombroses batalles entre la dinastia aiúbida, els governants almohades i els insurgents de la dinastia Banu Ghàniya. Posteriorment, el general almohade Muhammad ibn Abu Hafs va governar Líbia entre 1207 i 1221 abans de l'establiment de la dinastia hàfsida de Tunísia, independent dels almohades. Els hàfsides van governar Tripolitània durant gairebé 300 anys. Cap al els hàfsides es van veure cada cop més atrapats en la lluita de poder entre Espanya i l'Imperi Otomà.
Després d'afeblir-se el control dels abbàssides, la Cirenaica va estar sota control de diferents estats egipcis, com els dels tulínides, els ikhxídides, els aiúbides i els mamelucs, abans de la conquesta otomana del 1517. Finalment, Fezzan va obtenir la independència sota la dinastia Awlad Muhammad després del govern de l'Imperi Kanem. Els otomans finalment van conquerir Fezzan entre 1556 i 1577.
Líbia otomana (1551-1911) miniatura|El setge de Trípoli, al 1551, que va permetre als otomans capturar la ciutat de mans dels cavallers de Sant Joan Després de la invasió espanyola de Trípoli el 1510, aquesta va ser donada per l'emperador Carles V als cavallers de Sant Joan, que havien estat expulsats de Rodes. Un anys més tard, el 1551, l'almirall otomà Sinan Paixà va conquerir Líbia en nom del sultà otomà. El seu successor Turgut Reis va ser nomenat bei de Trípoli i paixà de Trípoli el 1556. Cap a 1565, l'autoritat administrativa regent a Trípoli era representada per un paixà designat directament pel soldà a Constantinoble. En la dècada de 1580, els governants de Fezzan van donar lleialtat al sultà, i tot i que l'autoritat otomana estava absent a la Cirenaica, un bei situat a Bengasi a la fi del segle següent actuava com a agent del govern de Trípoli. Els esclaus europeus i un gran nombre d'esclaus negres portats des del Sudan eren una característica de la vida quotidiana a Trípoli. El 1551, Turgut Reis va esclavitzar gairebé tota la població de l'illa maltesa de Gozo, unes 6.300 persones, i les envià a Líbia.