Les Croades Bàltiques o Croades del Nord van ser campanyes de colonització i cristianització realitzades per ordes militars i regnes cristians catòlics a finals de , principalment contra els pobles pagans bàltics, fínics i eslaus occidentals de les costes sud i est del mar Bàltic, i en menor mesura també contra els eslaus cristians ortodoxos (eslaus orientals) i els habitants originals de Prússia coneguts com a antics prussians (o borussians), que també inclouen pobles ugrofinesos.
El seu començament oficial va ser la crida del papa Celestí III el 1195, si bé que els regnes germànics i escandinaus que ja havien estat convertits al catolicisme havien començat a guerrejar contra aquestes poblacions abans d'aquesta data. El conflicte es va perllongar fins al començament del ; com en bona part de les altres croades, els seus participants es desviaren del seu objectiu original i acabaren lluitant per parcelar el territori conquerit entre els ordes militars que els havien capitanejat, enfrontant-se també als Estats rus i polonès. La fundació de l'Estat de l'Orde Teutònic, de parla alemanya, a Prússia va ser el principal resultat de les croades bàltiques, i l'origen de la Prússia germànica (Preußen).
Les campanyes més destacades van ser les croades livoniana i prussiana. Algunes d'aquestes guerres es van anomenar croades durant l'edat mitjana, però d'altres, inclosa la majoria de les sueques, van ser batejades per primera vegada per historiadors nacionalistes romàntics del . No obstant això, el papa Alexandre III va autoritzar les croades contra els estonians, però també contra "altres pagans d'aquestes parts" a la butlla Non parum animus noster, el 1171 o el 1172.
Rerefons A l'inici de les croades del nord, els monarques cristians del nord d'Europa van encarregar incursions en territoris que comprenen les actuals Estònia, Finlàndia, Letònia, Lituània, Polònia i Rússia. Pagans o cristians ortodoxos orientals, les poblacions indígenes van patir batejos forçats i els estralls de l'ocupació militar. Encapçalant, però de cap manera monopolitzant aquestes incursions, l'orde teutònic ascendent es va beneficiar immensament de les croades, igual que els comerciants alemanys que es van aventurar al llarg de les rutes comercials que travessaven la frontera bàltica.Pluskowski, Aleksander, "Crusading into the medieval Baltic: Stanford Humanities Center Q&A with Aleks Pluskowski" Stanford Humanities Center Dec 12, 2016]
miniatura|esquerra|Països del nord durant els segles XIII i principis del XIV: El punt de partida oficial de les Croades del Nord va ser la crida del papa Celestí III el 1195,Christopher Tyerman, God's War: A New History of the Crusades, (University of Harvard Press, 2006), 488. però els regnes catòlics d'Escandinàvia, Polònia i el Sacre Imperi Romanogermànic havien començat a moure's per sotmetre els seus veïns pagans temps ençà. Els pobles no cristians que van ser objecte de les campanyes en diverses dates van incloure: els wends polabians, els sorbs i els obotrites entre els rius Elba i Oder (pels saxons, els danesos i els polonesos, començant per la croada contra els Wends el 1147) els propis finlandesos a la dècada del 1150 a la primera croada dels suecs; pels danesos el 1191 i el 1202; Tavastia el 1249 a la segona croada dels suecs; i Carèlia el 1293 a la Tercera Croada dels suecs; la cristianització en aquestes zones havia començat abans. Livonians, latgalians, selonians i estonians (pels alemanys i danesos, 1193-1227). Semigalians i curonians (1219–1290). Antics prussians Lituans i samogitians (pels alemanys, sense èxit, 1236-1410).
El conflicte armat entre els pobles fínnics, balts i eslaus que habitaven a la riba del Bàltic i els seus veïns saxons i danesos al nord i al sud havia estat comú durant diversos segles abans de la croada. Les batalles anteriors havien estat causades en gran part pels intents de destruir castells i rutes comercials marítimes per obtenir un avantatge econòmic a la regió, i la croada va continuar bàsicament aquest patró de conflicte, encara que ara inspirada i prescrita pel papa i emprès pels cavallers papals i monjos armats.
Croada de Kalmar Mentre la resta de Suècia s'havia convertit al cristianisme, com a mínim en aparença, cristiana cap a la dècada del 1080, la província de Småland havia tingut molt poc contacte amb el cristianisme i va romandre obertament pagana a la dècada del 1120, amb els habitants encara adorant obertament els déus nòrdics. Sigurd I de Noruega va pactar amb Nicolau de Dinamarca i probablement Boleslau I de Polònia dur a terme la Croada de Kalmar contra Småland i imposar el cristianisme als pagans. No es menciona cap rei suec, tot i que la croada va tenir lloc contra una província nominalment sueca, i el rei danès estava casat amb una princesa sueca, Margarida Fredkulla. El rei danès no va complir l'acord i no va participar en la croada, i el rei noruec va realitzar-la en 1123.
Croades Wends
Les campanyes van començar amb la croada dels Wends de 1147 contra els eslaus polabis (o "wends") de l'actual Alemanya del nord i de l'est. La croada es va produir paral·lela a la Segona Croada a Terra Santa, i va continuar de manera irregular fins al .
Croades de Suècia
Les croades sueques van ser campanyes de Suècia contra els finlandesos, els tavastians i els carelians durant el període de 1150 al 1293.
La Primera croada sueca es va dirigir cap al sud-oest de Finlàndia el 1150 encapçalada per Èric IX de Suècia i el bisbe Enric d'Uppsala, davant l'expansió de l'Església Ortodoxa des de Rússia. El bisbe Enric va morir-hi martiritzat i va esdevenir el sant patró de Finlàndia.
Croades daneses Se sap que els danesos van fer almenys tres croades a Finlàndia. La primera menció d'aquestes croades és del 1187, quan el croat Esbern Snare va esmentar en el discurs de la seva festa de Nadal una important victòria sobre els finlandesos. Es van fer dues croades més conegudes el 1191 i el 1202. Aquesta última va ser dirigida pel
Les croades wends del 1147 sorgiren paral·lelament a la Segona Croada, configurada bàsicament pel Regne d'Alemanya, part del Sacre Imperi, amb l'objectiu de convertir per la força els eslaus polabis (també dits eslaus de l'Elba o "wends"). Formaven part del col·lectiu anomenat wends: els obotrites, els ranis, els lútics, els wagris i els pomeranis, els quals vivien a l'est del riu Elba, un territori que coincidiria en l'actualitat amb el nord-est d'Alemanya i Polònia. Aquesta expedició croada, composta principalment per saxons i danesos, feu dels eslaus pagans un territori tributari i afermà el control alemany sobre Wàgria i Polàbia que foren colonitzades, però fou un fracàs pel que fa a la conversió immediata de la majoria de la població.
La croada danesa de 1191 a Finlàndia va ser una expedició militar i de cristianització forçosa liderada pel rei Canut VI de Dinamarca durant els primers intents medievals de Dinamarca per establir esferes d'influència al voltant del golf de Finlàndia, abans que Suècia consolidés el seu domini absolut sobre el territori finlandès. Els croats danesos van salpar des de Blekinge (aleshores territori danès), van navegar seguint la costa de l'arxipèlag d'Estocolm fins a les illes Åland, i d'allà es van dirigir cap a la costa de Finlàndia Pròpia i el golf de Finlàndia. L'expedició va ser considerada victoriosa però es va tractar més aviat d'una incursió de càstig i saqueig que no pas d'una ocupació permanent.
La croada danesa de 1202 va ser una expedició militar dirigida pel bisbe de Lund, Anders Sunesen, amb el seu germà contra els finesos i els pobles pagans del Bàltic. Aquesta campanya s'emmarca en les Croades del Nord impulsades pel regne de Dinamarca i la Quarta Croada. La campanya va fundar i establir les primeres estructures de l'Església cristiana a Finlàndia però el final progressiu del domini danès des de la captura en 1223 de Valdemar II va fer que Dinamarca perdés tota la influència a Finlàndia, la qual va acabar sota el control definitiu del regne de Suècia.
Croada de Livònia
Al , els pobles que habitaven les terres conegudes ara com Estònia, Letònia i Lituània formaven una falca pagana entre estats cristians rivals cada vegada més poderosos: l'Església Ortodoxa a l'est i l'església catòlica a l'oest. La diferència de credos va ser un dels motius pels quals encara no s'havien convertit efectivament. Durant un període de més de 150 anys abans a l'arribada de croats alemanys a la regió, Estònia va ser atacada tretze vegades pels principats russos, i també per Dinamarca i Suècia. Per la seva banda, els estonians van fer incursions sobre Dinamarca i Suècia. Hi va haver intents pacífics d'alguns catòlics de convertir els estonians, començant per les missions enviades per Adalbert, arquebisbe de Bremen el 1045–1072. No obstant això, aquests esforços pacífics semblen haver tingut un èxit limitat.
Campanya contra els livonians (1198–1212) Movent-se arran dels comerciants alemanys que ara seguien les antigues rutes comercials dels víkings, un monjo anomenat Meinhard va desembarcar a la desembocadura del riu Daugava a l'actual Letònia el 1180 i va ser nomenat bisbe el 1186. El papa Celestí III va proclamar creuada contra els pagans bàltics el 1195, que va ser reiterada pel papa Innocenci III i una expedició de croada dirigida pel successor de Meinhard, el bisbe Berthold de Hannover, va desembarcar a Livònia (part de l'actual Letònia, envoltant el golf de Riga) el 1198. Encara que els croats van guanyar la seva primera batalla, el bisbe Berthold va resultar ferit de mort i els croats van ser rebutjats.
El 1199, Albert de Buxhoeveden va ser nomenat per l'arquebisbe Hartwig II de Bremen per cristianitzar els països bàltics. Quan Albert va morir 30 anys després, la conquesta i la cristianització formal de l'Estònia actual i del nord de Letònia ja estaven completes. Albert va començar la seva tasca recorrent l'Imperi, predicant una croada contra els països bàltics, i va ser ajudat en això per una butlla papal que va declarar que la lluita contra els pagans bàltics era del mateix rang que participar en una croada a Terra Santa. Tot i que va desembarcar a la desembocadura del Daugava el 1200 amb només 23 vaixells i 500 soldats, els esforços del bisbe van assegurar que seguís un flux constant de reclutes. Els primers creuats normalment arribaven a lluitar durant la primavera i tornaven a casa a la tardor. Per garantir una presència militar permanent, els Germans Livonians de l'Espasa van ser fundats el 1202. La fundació del bisbe Albert del mercat de Riga el 1201 va atreure ciutadans de l'Imperi i es va produir la prosperitat econòmica. A petició d'Albert, el papa Innocenci III va dedicar els països bàltics a la Mare de Déu per popularitzar el reclutament al seu exèrcit i el nom "Terra de Maria" ha sobreviscut fins als temps moderns. Això es nota en un dels noms donats a Livònia en aquell moment, Terra Mariana (Terra de Maria).
miniatura|esquerra|Ruïnes del castell a Sigulda