miniatura|Evolució de les possessions cartagineses en el transcurs de les Guerres Púniques.
Les guerres púniques van ser una sèrie de tres guerres que van enfrontar, entre els anys 264 aC i 146 aC, les dues principals potències del Mediterrani de l'època, Roma i Cartago, dites així pel fet de ser la denominació que els romans donaven als púnics o cartaginesos, poble d'origen fenici.Memòries d'una campanya JL Amezcua - 1924 - Tall. Gráf. de la Nació Reben el seu nom de l'etnònim llatí Pūnicī nom usat pels romans per referir-se als cartaginesos i als seus ancestres fenicis (de la forma més antiga llat. arc. Poenicī < gr. Phoinicoi). Per la seva banda, els cartaginesos van anomenar aquests conflictes «guerres romanes»,Poinicoi; nom que va rebre el conflicte. conflictes que es donaren per mor de l'annexió per part de Roma de la Magna Grècia. De tal manera van sorgir conflictes summament greus entre ambdues potències. Tot i que els romans van aconseguir crear grans tropes, sobretot navals, aquestes no li van assegurar el poder i el control en les Guerres, portant-los a caure en la confiança. La causa principal de l'enfrontament entre ambdues potències va ser el conflicte d'interessos entre les existents colònies de Cartago i l'expansió de la República Romana. El primer xoc es va produir a Sicília, part de la qual es trobava sota control cartaginès. Al principi de la Primera Guerra Púnica, Cartago era el poder dominant del Mar Mediterrani, controlant un extens imperi marítim, mentre que Roma era el poder emergent a Itàlia. Al final de la Tercera Guerra Púnica, després de la mort de centenars de milers de soldats en tots dos bàndols, Roma va conquerir totes les possessions cartagineses i va arrasar la ciutat de Cartago, amb la qual cosa la facció cartaginesa va desaparèixer de la història. La victoriosa Roma va emergir com l'estat més poderós del Mediterrani occidental. Victòria sumada a la de les Guerres Macedòniques, que es van lliurar al mateix temps que les Púniques, i la derrota de l'Imperi Selèucida en la Guerra Romano-Síria l'any 188 aC en el Mediterrani oriental, Roma va quedar com el poder dominant del Mediterrani, i la més poderosa ciutat del món clàssic. La derrota aclaparadora de Cartago va suposar un punt d'inflexió que va provocar que el coneixement de les antigues civilitzacions mediterrànies passés al món modern a través d'Europa i no d'Àfrica.
Història miniatura|Hanníbal creuant els Alps amb cavalls i elefants es mostra com un dels més grans estrategs de la història (fresc de 1510). La política expansiva dels cartaginesos cap a l'Occident fou dirigida per la família dels bàrquides: Amílcar Barca, Àsdrubal i, sobretot, Hanníbal. Però aleshores, la nova potència que s'havia creat a l'Occident, Roma, els barrà el pas. Després de l'annexió per part de Roma de la Magna Grècia, ocorreguda a principis del , va sorgir la rivalitat entre Roma i Cartago, pel domini del Mediterrani occidental.
Els inicis del conflicte es remunten a quan la ciutat de Messana, originàriament una ciutat grega, després presa pels oscos, anomenats mamertins, va ser atacada per Hieró II de Siracusa. Els grecs de Sicília, es van resistir a ajudar-los, i llavors, els oscos, van decidir demanar ajuda als romans. Els cartaginesos es van unir a Hieró II, i junts van envoltar la ciutat de Messina, però van ser atacats pels romans. A pesar que Hieró va abandonar l'aliança amb Cartago i va negociar amb Roma, la lluita entre Roma i Cartago va prosseguir i es va empitjorar. La base cartaginesa d'Agrigentum va ser presa pels romans, l'any 261 aC i l'any 260 aC els van derrotar a Miles.
Els romans havien aconseguit crear una poderosa flota, la qual cosa els va conferir un gran predomini naval. No obstant això, no totes van ser victòries per a ells, ja que van patir una important derrota quan van atacar Cartago de forma directa. Després de triomfar a Palerm (251 aC) van ser derrotats a Dreana (249 aC). Els romans ian reconstruir la seva flota, víctima de les derrotes i de les tempestats, i l'any 241 aC van aconseguir el triomf definitiu a la costa occidental de Sicília, a les illes Aegates, després de la qual cosa es va signar el Tractat de Lutaci, anomenat així per ser Gai Lutaci Catul, qui el va oferir, pel qual els cartaginesos van sofrir dures conseqüències: retornar els presoners, evacuar l'illa de Sicília i abonar una quantiosa indemnització. Així va acabar la primera guerra púnica. Aprofitant els romans una revolta entre els mateixos cartaginesos, l'any 238 aC, es van apoderar de Sardenya i després de Còrsega. Per fer front a les seves pèrdues, els cartaginesos, van intentar estendre els seus dominis cap a Hispània, establint un acord amb Roma per realitzar les seves conquestes al sud del Riu Ebre. Es van succeir en el comandament de les tropes cartagineses, Amílcar Barca, Àsdrubal i finalment Hanníbal, l'any 221 aC, qui va atacar la ciutat de Sagunt, situada a la zona acordada, però aliada de Roma. Després de rebutjar als emissaris romans, que demanaven la seva rendició, els cartaginesos i els romans es van enfrontar novament.
Hanníbal es va dirigir cap a Itàlia per lluitar contra els romans, va creuar els Alps, aconseguint el suport dels gals, que habitaven la plana del Riu Po, aconseguint vèncer els romans en els marges del Ticino i del Trebia, i l'any 216 aC la batalla de Cannas (Apúlia),Eslip Knox, I. L.. The Punic Wars — Battle of Cannae. History of Western Civilization. Boise State University. Consultat el 24 de març de 2006. va consagrar als cartaginesos com a triomfants sobre Roma, que va perdre aproximadament 30.000 homes. No obstant això, i malgrat el suport que Hanníbal va rebre de Filip V de Macedònia i del rei de Siracusa, l'estrateg romà, Fabi Màxim, va idear el pla d'una guerra de desgast, evitant les batalles obertes. miniatura|La batalla de Zama. Poc temps després els romans van ser victoriosos a Càpua i després a Siracusa i a Hispània, els germans Escipions van derrotar a Àsdrubal, i després van recuperar Sagunt (214 aC), encara que van ser derrotats els Escipions i morts l'any 211 aC. L'any 209, Publi Corneli Escipió, va prendre Cartagena i el 210 aC va triomfar a Baecula. Àsdrubal va ser definitivament derrotat per Neró, quan es dirigia a Ombria per unir-se a Hanníbal, qui es va retirar a Àfrica, lloc que va abandonar per dirigir-se a Cartago, on l'exèrcit a càrrec de Publi Escipió intentava imposar-se. La batalla de Zama, l'any 202 aC va significar la victòria definitiva de Roma, on Cartago va ser condemnada econòmicament, veient-se privada de la seva flota i confinada a una àrea restringida. Aquesta és la fi de la segona guerra púnica. La tercera guerra púnica va ser realitzada per motius econòmics, ja que Cartago, malgrat la seva derrota, era una gran competència en el comerç del Mediterrani.
Aprofitant que els cartaginesos van respondre davant l'assalt d'Horòscop en la seva defensa, però com no podien fer-ho sense permís romà, van decidir atacar. Els cartaginesos van tractar de descomprimir el conflicte condemnant a mort al cap militar Àsdrubal i als seus homes, i brindant a Roma les seves excuses, però va ser inútil, després de la qual cosa van decidir rendir-se. Cartago va rebre l'ordre de ser destruïda, però els habitants es van reorganitzar a les ordres d'Àsdrubal a qui se li havia concedit un armistici a la seva condemna a mort, i van aconseguir resistir el setge romà, fins que el net adoptiu d'Escipió l'Africà, Publi Corneli Escipió Emilià, l'any 147 aC va aconseguir envoltar completament la ciutat, que va començar a patir el desproveïment. L'any 146 aC els romans van aconseguir entrar a la ciutat, entaulant-se una lluita aferrissada de sis dies, on van vèncer els romans i la ciutat va ser destruïda. Al final de les guerres púniques, anomenades així per ser la denominació que els romans donaven als cartaginesos, poble d'origen fenici, les illes de Sicília, Sardenya i Còrsega, el nord d'Àfrica i el sud i l'est d'Hispània, es van convertir en províncies romanes.
Antecedents A l'inici de les guerres púniques, l'any 264 aC, Cartago estava situada a la costa de la moderna Tunísia, al nord d'Àfrica, fundada pels fenicis en el . Era una poderosa ciutat estat amb un gran imperi comercial basat en les seves colònies exteriors, i exceptuant a Roma, el més poderós estat del Mediterrani occidental. La marina cartaginesa no tenia rival a l'època, però el seu exèrcit permanent a terra no era massa potent; Cartago no era un estat conqueridor, sinó comercial, per la qual cosa no necessitava grans contingents de soldats, només en els moments puntuals en què es trobés en guerra. A més, solia confiar en l'ús liberal de mercenaris per complementar (o fins i tot formar gairebé per complet) aquestes forces, contractats gràcies a les considerables riqueses procedents del comerç, la base de la seva economia.
Els interessos d'aquest imperi comercial es van trobar en oposició amb els de la florent República Romana, que es trobava en plena expansió. Fundada en el , la primitiva ciutat estat, convertida en una república l'any 509 aC, ja controlava la totalitat de la península Itàlica, i dirigia ara els seus ulls cap al que eren les línies naturals d'expansió per terra, Sicília, al sud, i la Gàl·lia Transalpina, al nord. Encara que amb una marina menys nombrosa i amb menys experiència, el seu exèrcit permanent era ja la força de combat terrestre més potent de la seva època, ben entrenat, equipat i amb gran experiència militar després dels dos segles de lluites intermitents que van precedir la conquesta dels seus territoris italians.
Tan aviat com Roma va finalitzar la seva conquesta va iniciar l'expansió cap al nord i el sud, la qual cosa va portar inevitablement el conflicte amb Cartago, que de sobte va veure amenaçada la seva influència en el Mediterrani, vital per mantenir el seu imperi comercial. Roma i Cartago es van enfrontar tres vegades, en els conflictes posteriorment coneguts com les Guerres Púniques, entre el 264 aC i el 146 aC. La victòria final de la República de Roma va suposar la desaparició de Cartago i l'annexió de les seves colònies i ciutats, la qual cosa va convertir al vencedor en l'estat més poderós d'Europa i del Mediterrani, iniciant una hegemonia que mantindria fins a la divisió de l'Imperi Romà per Dioclecià el 286 dC.
Primera Guerra Púnica (262 aC - 241 aC) lang=ca|miniatura|Primera Guerra Púnica 264 aC
Començà amb la intervenció de Roma a Sicília, quan s'alià amb els mamertins, que lluitaven contra els cartaginesos a Messina. La guerra passà al mar, originàriament dominat pels romans, fins que l'èxit de la flota nova comandada pel cònsol Duïli àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a Tunis (256 aC). Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La pau (241 aC) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'illa esdevingué la primera província romana. Poc després (238 aC), Roma aprofità la revolta dels mercenaris a Cartago per tal de dominar també Sardenya i Còrsega.
Les primeres fases de la guerra van consistir en batalles terrestres, a Sicília i el nord d'Àfrica, però a mesura que va avançar el conflicte es va convertir en una guerra eminentment naval. El conflicte va ser costós per a tots dos bàndols, però Roma es va alçar amb la victòria: va conquerir l'illa de Sicília, obligant a més a la derrotada Cartago a pagar un quantiós tribut. El resultat de la guerra va desestabilitzar tant a Cartago que Roma li va arrabassar Còrsega i Sardenya sense amb prou feines esforç uns anys després, quan la primera es va veure arrossegada a la Guerra dels Mercenaris.