Els impostos romans, és a dir les càrregues a les que estaven sotmesos els ciutadans envers l'estat romà, no foren sempre iguals. Aquestes variacions d'impostos es poden dividir en tres períodes: durant la monarquia, durant el període republicà i durant el període imperial.
Impostos durant la monarquia i començament de la República Existien diversos tipus d'impostos:
L'anomenat Moenia (de "murs") consistia en prestacions en les finques reials, en edificis de la ciutat i en obres públiques. Més tard la paraula moenia fou utilitzada com a sinònim de préstec. Sacramentum: el que perdia un plet pagava una part del valor del litigi. Renda, dels Aerarii: els colons que no tenien la ciutadania romana (aerarii) pagaven una renda. Impost sobre les duanes marítimes. Impost d'Escriptura: impost pels dominis públics, sobretot consistents en zones de pastura de bestiar (aquestes terres eren anomenades Scriptura. Impost per l'arrendament de les vectigàlies (Vectigalia) o terres de l'Estat A més, en casos urgents, s'imposava a la ciutat un tributum, és a dir una contribució extraordinària, el qual era reemborsable en temps més favorables
Amb la república com que els repartiments de terra es van fer per motius polítics, van provocar el descontentament però van evitar l'eclosió social, encara que no van impedir l'empobriment progressiu dels pagesos mitjans o petits.
La guerra amb Veïs (406 aC- 396 aC) i l'incendi de Roma pels Gals (390 aC) van accelerar de nou l'empobriment durant mig segle contingut.
Nous impostos republicans Des del 406 aC (348 de Roma) ja no n'hi va haver prou amb mobilitzar els soldats a l'estiu sinó que van haver d'estar en armes també a l'hivern. Les assemblees centuriades semblaven decidides a rebutjar noves guerres. Per resoldre els problemes derivats d'aquesta situació, el Senat va decidir el pagament d'una quantitat (sou, derivat de solideus) als soldats, amb càrrec a les rendes públiques indirectes i al producte dels dominis estatals, cessant de costejar l'exèrcit les tribus, les quals sol pagaven la taxa (Tributum) quan existia insuficiència de fons en l'Erari, es consideraven com un emprèstit forçós reemborsable després. Però com els dominis estatals eren poc rendibles i el Tresor no disposava de fons per al pagament del sou, la recaptació del tribut es va generalitzar, i colpejà les febles economies dels pagesos mitjans i petits, que, al costat de la càrrega de lliurar braços a l'exèrcit, havia de pagar unes quantitats o prestacions que, fins i tot sent recuperables, de moment els deixaven sumits en la misèria.
Les lleis Licinia Sextia van autoritzar les ocupacions de les terres públiques susceptibles de cultiu. Com la percepció del delme de les collites o el cinquè del vi i oli no va ser modificat, l'Estat va obtenir poca rendibilitat de la mesura.
Un nou impost es va establir el 357 aC (399 de Roma), gravant les manumissions amb un 5% del valor de l'esclau. Era el primer impost que afectava bàsicament als rics, i el seu efecte principal va ser limitar l'alliberament d'esclaus.
El 347 aC (409 de Roma) l'interès màxim legal d'un préstec va ser rebaixat al 5% anual. El 342 aC (414 de Roma) l'interès en els préstecs arribà a ser prohibit totalment, però la mesura no va tenir efectivitat, i de fet l'interès normal es va situar en el 12%, si bé, en cas que l'interès fos superior al fixat per la Llei, les demandes judicials per al cobrament no eren admeses. Cap al 320 aC la Llei Poetilia (entre 326 aC i 313 aC) va permetre als deutors insolvents renunciar a totes les seves propietats però conservar la seva llibertat; en cada cas la sort del deutor insolvent havia de ser examinada per un jurat. La fundació de nombroses colònies van alleujar la situació dels pagesos (350 aC a 250 aC). Els beneficis de les guerres victorioses van evitar que l'Estat hagués de recórrer al cobrament del Tributum extraordinari per sostenir a l'exèrcit. Els dominis públics es van seguir concedint en règim d'ocupació a les famílies patrícies i a l'aristocràcia plebea.
Després de la batalla de Pidna ja no es va tornar a exigir el tribut extraordinari a Itàlia (que es percebia alhora que les rendes de l'ager publicus i altres ingressos). La propietat immoble dels ciutadans romans va gaudir de fet de la immunitat de l'impost.
Els impostos en matèria d'herència van caure en desús o van ser abolits.
Itàlia contribuïa únicament amb les rendes del Ager Publicus i les mines de la Gàl·lia Cisalpina, així com els petits impostos de manumissió, exportacions marítimes i importacions destinades al comerç (les importacions per a ús personal eren immunes).miniatura|Hispània Citerior La major part de les rendes procedia de les províncies. Immensos territoris a Hispània Ulterior eren possessió romana, especialment les zones mineres. A la Hispània Citerior els dominis de Roma eren menors però les mines també formaven part d'ells. Les mines van ser arrendades a particulars (Publicani).
Les ciutats de les províncies, "lliures" o sotmeses, pagaven un impost, llevat que haguessin obtingut immunitat.
Les quantitats que pagaven eren una quantitat fixa en diners (Stipendium) pagat anualment per cada ciutat. Les pastures de les terres públiques eren arrendades als Publicani que pagaven a l'Estat mitjançant contribucions fixes en cereals o diners. les ciutats podien repercutir el stipendium entre els contribuents i cobrar-lo com millor els semblés.
Les taxes duaneres en els ports eren una altra font d'ingressos per a Roma (algunes ciutats podien imposar taxes de trànsit al seu territori, però no per a les mercaderies romanes o de ciutadans romans). També hi havia alguna taxa en passos de muntanya, ponts i per a navegació fluvial.
Quan els impostos ordinaris eren recaptats per Publicani que tenien arrendada la recaptació, la quantitat a percebre era sensiblement superior a la que arribava al Tresor Romà.
Als impostos ordinaris, calia sumar les requises, sobretot les despeses d'administració militar (l'Estat pagava el sou i el transport). Les ciutats havien d'aportar:
Habitació temporal. Llenya i estris. Allotjament hivernal quan no existien guarnicions permanents.
Primera petició del governador provincial, havien de lliurar a més a més:
Blat. vaixells (en alguns casos de poblacions marítimes o ports fluvials). Esclaus. Teles. Cuirs. Plata i altres objectes.
Les prestacions s'exigien a vegades com contribucions voluntàries (que en realitat eren forçoses) i a vegades en forma penal (multes).
Encara que es limitaren aquestes prestacions (el 20% del valor de les collites) eren força gravoses per a la majoria de la població. I a aquestes càrregues s'hi unien les de l'administració local: conservació d'edificis públics, obres, despeses civils, vies militars (que anaven a càrrec de les civitas) i altres.
Per fer més penosa la situació dels provincials, estaven les exaccions dels magistrats i dels Publicani. Regals al governador, cessió de terrenys (tot això prohibit legalment, però habitual) i altres. Al magistrat se'l havia d'allotjar amb els seus guàrdies, escrivans, jutges, heralds, metges, sacerdots i qualsevol altre integrant del seguici; els enviats especials de Roma tenien dret de subministrament gratuït; els pagaments tributaris en espècie quedaven emmagatzemats, i era de compte dels provincials el cost de l'emmagatzematge; sovint s'efectuaven vendes i requises forçades. La rapinya dels magistrats va ser constant, i va afectar tots els punts de l'Estat. Mentre els tribunals encarregats dels judicis van correspondre als cavallers, aquests deixaven actuar lliurement al governador, a canvi que aquest tanqués els ulls a les activitats il·lícites que desenvolupaven alguns publicani que pertanyien pràcticament tots a l'ordre dels cavallers. Fiat en la seva impunitat, el governador actuava il·legítimament, amb un mínim perill.
Malgrat tot les despeses de l'Estat superaven els ingressos.
A la província Citerior, la necessitat d'establir guarnicions permanents feia que les despeses superessin els ingressos, i igual passava en altres províncies.
LAnnona distribuïda a baix preu, va obligar a recarregar els impostos en algunes províncies. Per sufragar la despesa, les obres públiques van disminuir i gairebé es van paralitzar totalment. Per això Luci Corneli Sul·la va suprimir lAnnona amb la qual cosa va poder tornar-se a recaptar el suficient per a tots els pagaments, i fins i tot va poder estalviar-se. No obstant això les obres públiques van seguir en suspens, llevat de les vies militares i alguna altra que anava a càrrec de les ciutats.
Vegeu Roma (Regne i República)
Els impostos a l'època imperial Ressenyarem breument una llista d'impostos que afectaven els ciutadans romans i als provincials no ciutadans:
Els impostos per als ciutadans eren:
El Sacramentum (part del valor d'un litigi, pagat pel perdedor, que era del 20% i amb Calígula va ascendir al 25% patint després alteracions). Impostos en les duanes marítimes i ports sobre les importacions comercials (les destinades a l'ús personal dels ciutadans tenien immunitat). La Scriptura (impost sobre les pastures comunals). Els impostos sobre pastures i terres comunals van desaparèixer totalment al . La Vectigàlia (import dels arrendaments de terres de l'Estat). Impostos sobre el luxe i els bordells (variables segons els Emperadors; el de bordells va ser suprimit per Claudi, però posteriorment va haver de ser reintroduït) Impost de manumissions (5% del valor de l'esclau alliberat, 10% durant el regnat de Caracal·la). No s'esmenta a la segona meitat del ni al . Impost sobre la solteria. Impostos sobre els guanys dels mossos (12, 5%), sobre els dipòsits d'orina i sobre el matrimoni (establerts per Calígula i suprimits després, encara que algun d'ells va poder ser reintroduït per algun Emperador).
Alguns impostos, sense haver estat formalment abolits, van quedar en desús:
El Tributum (contribució extraordinària en casos greus). Impost sobre les herències de parents llunyans (5%), que va poder ser percebut per alguns Emperadors i va desaparèixer cap al 240.
Els ciutats satisfeien a l'Estat els tributs, els impostos indirectes, els queviures per l'exèrcit, l'allotjament de militars i oficials, el manteniment del correu imperial (cursus publicus), la construcció de calçades i altres treballs, i el reclutament per a l'exèrcit.
Els tributs eren els següents:
El Tributum soli, sobre els productes de la terra. El Tributum capitis, sobre les persones.
Ambdós estaven basats en un cens: les terres segons la superfície cultivable, el tipus de cultiu, prat, pastures o boscos, el bestiar, les cases, els esclaus i, en el seu cas, els vaixells. El cens sobre les persones es feia alhora d'acord amb la fortuna de cadascun.
Els censos es realitzaven periòdicament i estaven a càrrec de funcionaris locals. En general, i estalvi quan existien publicans, les ciutats recaptaven els impostos i tributs i els lliuraven als funcionaris provincials. El tribut sobre el sòl era recaptat per les ciutats en els llogarets del seu territori i en la mateixa ciutat. Com les ciutats no disposaven de tropes suficients i no tenien força legal, el seu comès havia de ser difícil i les coaccions havien de ser la norma.
El tribut personal el pagaven tots els homes lliures des de potser els 14 anys i fins als 65, i consistia probablement en l'1% de l'avaluació del seu patrimoni. És possible que afectés també a les dones.
Els impostos indirectes que eren:
L'1% de les vendes en general i el 4% de les vendes d'esclaus (més tard l'impost sobre les vendes es va reduir al 0, 5% i l'impost sobre la venda d'esclaus va desaparèixer a finals del Segle primer). El 5% per la manumissió d'esclaus El 5% per les herències (aquest impost va desaparèixer l'any 240). Els impostos de manumissió i d'herències estaven en mans de procuradors i sobretot de concessionaris publicans, als qui s'arrendava la seva recaptació percebent a canvi el 10% d'allò recaptat.