Bergara és un municipi de Guipúscoa, al País Basc. Ha estat considerada, històricament, com la capital de l'Alt Deba. La seva ubicació, en l'encreuament de camins entre la via de comunicació de la costa cantàbrica amb l'altiplà castellà per la qual s'exportava la llana, i les rutes que s'endinsaven a Guipúscoa, per Oñati, Elgeta i Zumarraga i a Biscaia, per Elorrio, n'afavorí el creixement i la riquesa econòmica. Amb la irrupció de la indústria a la fi del i principis del , es va convertir en un important centre fabril centrat en la indústria tèxtil i metal·lúrgica. La producció tèxtil hi va arribar a ser tan important i característica que els alanquins s'han denominat blau bergara. Les seves armes són: en camp verd, les claus de sant Pere creuades amb una estrella al damunt i una mitja lluna a sota. El conjunt descansa sobre una barreta, penjant d'aquests tres llistons en or amb una ara sobre un camp vermell.
Ubicació i accessos La vila de Bergara se situa a la vall del Deba, al sud-oest de la província de Guipúscoa en el límit amb Biscaia. Situada en un important nus de comunicacions, en l'encreuament de l'autopista AP-1, que a Eibar s'enllaça amb l'AP-8 que recorre la Cornisa Cantàbrica, enllaça amb Sant Sebastià, capital de la província, i la frontera francesa amb Bilbao, capital de Biscaia i ciutat més important del País Basc, i la resta de la cornisa cantàbrica. L'AP-1, per l'extrem sud, arriba a Vitòria, capital d'Euskadi, i la ruta principal per a arribar a Madrid, capital d'Espanya, i l'eix transversal Beasain-Durango.
Bergara es troba equidistant de les tres capitals basques Bilbao, Sant Sebastià i Vitòria. El relleu n'és muntanyenc, amb altures que ronden els 800 msnm i rius que conformen estretes valls, que han estat ocupades pels nuclis poblacionals i la indústria. Bergara limita amb els següents municipis: al nord, amb Soraluze, Eibar i Elgoibar; al sud, amb Arrasate i Oñati; a l'est, amb Antzuola i Azkoitia i a l'oest amb Elgeta i Elorrio (Biscaia).
Composició Conformen la vila de Bergara, a més del nucli urbà, una sèrie de barris rurals amb diferents graus d'identitat pròpia, alguns amb independència municipal fins que van ser integrats en la vila. Els barris de Bergara són:
San Prudentzio-Elorregi San Kristobal Goiauzo San Juan Basalgo Elosu Kokote Arane San Migel Angiozar Ubera Osintxu La hidrografia i l'orografia middle|miniatura|Bergara. La hidrografia Tot el territori municipal de la vila de Bergara pertany a la conca hidrogràfica del riu Deba. Hi desemboquen altres rius i rierols que completen la hidrografia de Bergara. Per la dreta, el Deba rep l'Arantzazu, que procedeix d'Oñati, Antzuola, Arane i Muskiritxu i, per l'esquerra, Epel, Anguiozar i Ubera o San Juan. El Deba, al seu pas per Bergara, travessa diversos ponts. A principis del , Tomás López, en el seu Diccionari, deia;
L'orografia Amb una altitud de 149 msnm, Bergara s'assenta en un terreny de margues cretàciques amb arenisques intercalades. El relleu és molt sever, amb pendents i poques planes, i amb moltes elevacions que ronden els 700 msnm d'altitud. Les cadenes muntanyenques recorren el territori municipal en direcció nord-oest a sud-oest i hi destaquen els cims de l'Elosua, de 709 m, que s'alça sobre el nucli urbà, Iru-tontorreta, Gurutzeaga, Galarraga, Azaldegieta, Goi-mendi i Aingeru-buru. Els vessants de les forests acumulen materials erosionats que creen terres col·luvials, amb abundància de minerals, i fan que la terra en sigui fèrtil. En aquests terrenys, se situen les cases de camp dedicades a l'agricultura, els caserius. Al fons de la vall, hi ha al·luvials de poca extensió. La terra és de la denominada marró calcària, amb humus ric en material orgànic. Als boscos, hi ha un nivell alt d'humitat, que afavoreix la transformació de la matèria orgànica. Estan formats per castanyers, roures i faigs, encara que les pinedes de pi Insignis, destinats a l'explotació forestal, ocupen una gran superfície.
El clima La situació de Bergara, al nord de la península Ibèrica, prop de la costa, fa que el seu clima sigui de tipus oceànic temperat. Temperatures suaus amb hiverns i estius suaus, on les temperatures extremes rarament superen els 0 i els 35 °C. Precipitacions molt abundants i uniformement distribuïdes al llarg de l'any; la mitjana anual de precipitació és de 1.300 mm. A les valls es produeix, freqüentment, la inversió tèrmica, que provoca boires i bromeres matinals.
L'economia L'economia de Bergara ha estat basada històricament en el comerç i en la indústria metal·lúrgica. La consolidació de Bergara com a cap comarcal i la seva ubicació van ser les causes que el comerç fos un dels motors de l'economia bergaresa. La indústria de la transformació del ferro, des de les antigues ferreries fins als moderns alts forns, ha estat l'altre peu econòmic de la vila. En el , la metal·lúrgia es va completar amb la indústria tèxtil, que va prendre gran importància. L'agricultura i ramaderia, com tot el sector primari, no han tingut ni tenen gran rellevància. Les labors agrícoles i ramaderes queden com a complement secundari de l'economia familiar i són destinades a l'autoconsum. Els excedents es venen en els mercats de la zona. El desenvolupament industrial ha llevat al camp terres de cultiu i treballadors; s'hi ha donat el procés d'un abandó de les labors del caseriu, que han anat recaient en les etxekoandres (les dones de la casa) per a acudir als tallers; en aquest procés, moltes terres destinades a cultiu o a pastures per al bestiar s'han dedicat a l'explotació forestal, que precisa molt poca cura. Hi ha algunes labors de mineria, pedreres de calcària i d'explotació forestal. El sector de serveis es basa en la centralització com a cap comarcal dels serveis més especialitzats. Encara que Bergara té un important patrimoni monumental, no hi ha una activitat turística rellevant.
El sector primari no té rellevància en l'economia de Bergara. Les activitats agrícoles i ramaderes són escasses i es realitzen en petites explotacions familiars, el típic caseriu basc, que estan destinades a l'autoconsum i a la venda dels excedents en els mercats de la comarca. Els ingressos d'aquestes activitats són considerats com a complement de l'ingrés principal de la llar familiar. L'agricultura i la ramaderia han perdut les millors terres de cultiu i pastura en ser ocupades per les fàbriques en el procés del desenvolupament industrial i, alhora, molts treballadors i treballadores que havien desenvolupat les seves activitats en labors agrícoles i ramaderes les han abandonades per a incorporar-se a la indústria, deixant les explotacions com a mer autoconsum i plantant, en les terres de labor i pastura, boscos i pi insigne destinat a l'explotació forestal. Hi ha un viver industrial de guatlles que suposa l'única activitat rellevant d'aquest sector i alguna explotació minera a cel obert en extracció de pedra calcària.
El sector secundari és el principal motor econòmic del municipi. Des de la fundació de la vila, s'ha treballat i produït el ferro en ferreries que manufacturaven diversos productes. En el , s'implanta la indústria moderna, que té el seu inici l'any 1841 amb el procés de trasllat de duanes. Els capitals procedents del comerç s'inverteixen en diverses indústries pertanyents -principalment- a dos subsectors, a l'històric de la metal·lúrgia i al tèxtil. L'impacte de la indústria tèxtil va ser tan rellevant que Bergara es coneix amb l'àlies de la vila maonera, i al blau maó se l'anomenava blau bergara. El sector tèxtil s'estableix a la vila el 1846 amb la creació de la societat Fois, Silva, Blanc i Cia., que en aquell temps seria la cotonera San Antonio, SA., que produiria teixits a gran escala. Al voltant d'aquesta companyia, se n'estableixen moltes altres, tintoreries i teixidories. El desenvolupament d'aquesta branca industrial va tenir el seu zenit després de la Segona Guerra Mundial. Complementen la fabricació tèxtil la manufactura del cuir i la producció d'espardenyes, però aquestes ja de manera reduïda i dintre de l'àmbit familiar.
Encara que fou al quan s'implantà la indústria tèxtil, ja hi havia certa tradició en la fabricació de teixits en la vila. L'Arxiu General de Simancas guarda un document en què els Reis Catòlics confirmen unes ordenances de los hazedores de los trapos de Vergara, de l'any 1497. El sector metal·lúrgic, que es va mantenir sota formes artesanals fins ben entrat el , té el seu punt d'inflexió en el 1860, amb el naixement de la companyia Vergarajauregi, Resusta i Cia (embrió de la Unión Cerrajera). Aquesta societat es va instal·lar en la veïna vila de Mondragón, però va situar a Bergara la seva planta de producció d'acer, que constava de 2 alts forns alimentats per carbó vegetal. Aquesta planta va ser l'anomenada Alts Forns de Bergara. S'hi va desenvolupar, amb el pas del temps, una important indústria metal·lúrgica de manufactura amb una activitat similar a la de la resta de la comarca de l'Alt Deba i de la veïna Baix Deba. Hi ha fàbriques de màquines eina, accessoris de l'automòbil, cargoleria, forja, fosa i electrodomèstics. L'activitat cooperativa, principalment del Grup Mondragón, hi és molt important. Hi ha petites centrals hidroelèctriques i alguna instal·lació de transformació fustera i farinera. En el sector serveis, la consolidació de Bergara com a cap de comarca i cap judicial ha servit perquè el desenvolupament comercial sigui important; encara manté tres fires anuals importants. Els serveis estan dedicats a les necessitats de la ciutadania i de la important indústria del municipi. Tot i tenir un rellevant patrimoni monumental, no té desenvolupada l'activitat turística.
La història Els monuments megalítics que s'han trobat al territori municipal o en els seus voltants testimonien que les terres de Bergara ja van ser poblades en la prehistòria. Aquestes restes arqueològiques són dòlmens i túmuls situats en estacions megalítiques a Udala-Intxortas i Elosua-Placencia (Karakate). Els jaciments van ser estudiats en la dècada dels anys 20 del per José Miguel de Barandiarán, Telesforo de Aranzadi i Enrique Eguren. La primera referència documental de Bergara és de l'any 1050, relacionada amb la donació al monestir de San Juan de la Peña d'unes terres que pertanyien, fins llavors, al monestir de San Miguel de Ariceta, realitzada per Sanç III de Navarra.
L'edat mitjana, fundació de la vila El 1200, les terres de Guipúscoa s'incorporen a la corona castellana i comença un procés de fundació de viles que anirien conformant les rutes que unien les costes del Cantàbric amb l'altiplà castellà, promovent d'aquesta manera el comerç. La vall del riu Deba és el pas natural entre la costa i la plana alabesa i l'altiplà castellà; per aquesta via, s'exportaria la llana dels grans ramats castellans a Anglaterra i entraria el ferro necessari per a les ferreries. En aquest context històric, Alfons X el Savi funda, a l'indret conegut com a San Pedro de Ariznoa, la vila de Villanueva de Vergara el 30 de juliol de 1268 i li atorga el fur de Vitòria. La forma de regència era en concejo obert.
Amb l'objectiu d'un ràpid creixement poblacional i l'enfortiment de la fundació, que servia de nucli de comerç i defensa, es van donant diferents privilegis, el 27 de maig del 1273: el mateix rei fundador atorga, a Àvila, als veïns de la vila, el privilegi de lexempció de pit. Més endavant, el 20 de maig de 1344, a Sevilla, Alfons XI permet ser veïns de la vila de Bergara aquells que, residint-ne fora, així ho vulguin, conservant les seves propietats i residències. miniatura|esquerra|Església de San Pedro de Ariznoa.