miniatura|Alcorà del d'al-Àndalus Al-Àndalus o lÀndalus (), de vegades conegut com a Hispània musulmana, és el territori de la península Ibèrica que estigué sota domini musulmà durant l'edat mitjana, entre el 711 i el 1492. Les seves fronteres estaven constantment en flux com a resultat de les guerres entre els musulmans i els regnes cristians de la península, així com les guerres intestines entre musulmans. Assolí el seu apogeu territorial a principis del , quan conquerí Septimània, abans de caure en un declivi secular.
Originàriament es dividia en sis grans demarcacions: al-Gharb (sud-oest de la península), al-Màwsat (Bètica romana i visigoda), aix-Xarq (litoral mediterrani), Marca Superior (Saragossa i rodalia), Marca Mitjana (Toledo i rodalia) i Marca Inferior (Mèrida i rodalia).
Els habitants d'al-Àndalus eren els andalusins.
Nom El nom tradicionalment s'havia escrit al-Andalus, però actualment s'opta per la forma al-Àndalus, que reprodueix la pronúncia àrab clàssica, o Alandalús o al-Andalús, segons la pronúncia en àrab andalusí. Alguns autors opten, a més, per l'eliminació de l'article àrab al-, tot recomanant, aleshores, l'ús de l'article català el, l'Àndalus —de la mateixa manera que del terme àrab al-Màghrib deriva el topònim el Màgrib o el Magrib.
Història Conquesta
Entre els anys 711 i 716, els musulmans s'apoderaren de la península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses càntabres i pirinenques. Aquesta conquesta, encara que va tenir alguns moments puntuals de violència, fou una entrada pacífica i sense gaire resistència. Així, per exemple, l'establiment dels àrabs a l'est peninsular començà propiciada pel pacte d'Abd-al-Aziz ibn Mussa ibn Nussayr amb Teodomir, una espècie de delegat del govern del Regne visigot de Toledo, que canviava terra per privilegis. D'aquesta manera no hi hagué invasió com a tal, simplement els àrabs s'hi instal·laren i no hi va haver majors problemes.
Concretament, l'entrada a la península dels musulmans es produí en el desembarcament de Gibraltar el 27 d'abril de 711, sota el comandament del cabdill Tàriq ibn Ziyad, i el seu cap Mussa ibn Nussayr. I poc després, el 19 de juliol, els visigots foren derrotats, i el seu rei Roderic fou mort en la batalla de Guadalete.
LAkhbar Majmua és una crònica anònima curta que relata la conquesta d'al-Àndalus pels àrabs; el descobriment del Múqtabis d'Ibn Hayyan, que relata els mateixos fets més àmpliament, li van fer perdre interès.
Emirat de Còrdova
El 773, Abd-al-Rahman I proclamà l'emirat de Còrdova, independitzat políticament i administrativa, car es mantenia la unitat espiritual i moral amb la resta de l'islam. Tot i això, el veritable organitzador de l'emirat independent fou Abd-ar-Rahman II, que delegà els poders en mans dels visirs. La islamització fou molt ràpida, el nombre de mossàrabs (cristians en territori musulmà) es va reduir considerablement.
A l'arribada al tron d'Abd-ar-Rahman III el 912, la decadència política de l'emirat era un fet, provocada per baralles internes, atacs dels regnes del nord i amenaces al comerç marítim. Així i tot, va aconseguir militarment els cristians, els va obligar a pagar impostos i va crear bases militars a la zona de l'estret de Gibraltar. Intentà imposar la seva autoritat i posar fi a les revoltes i conflictes; es proclamà califa el 929 i originà el Califat de Còrdova.
Califat de Còrdova miniatura|Apogeu territorial d'Al-Ándalus el 732
El 929, Abd-ar-Rahman III proclama el Califat de Còrdova, declara així la independència religiosa del Califat Abbàssida, a Bagdad. La proclamació tenia un doble propòsit: d'una banda, en l'interior, els omeies volien reforçar la seua posició. D'altra, en l'exterior, amb l'objectiu de consolidar les rutes marítimes per al comerç en la Mediterrània, garantint les relacions econòmiques amb l'Imperi Romà d'Orient i assegurar el subministrament d'or.
Després de la presa de Melilla el 927, a mitjans del els omeies controlaven el triangle format per Algèria, Sijilmassa i l'oceà Atlàntic. El poder del califat s'estenia també cap al nord, i cap a 950 el Sacre Imperi Romanogermànic intercanviava ambaixadors amb Còrdova. Al nord de la península Ibèrica, els xicotets regnes cristians es convertiren en possessions feudals del califat, al qual reconeixien superioritat i arbitratge, però sofriren feixugues imposicions a canvi de la pau.
És l'etapa política de la presència islàmica a la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada, ja que en la pràctica acabà en el 1010 amb la fitna o guerra civil pel tron que es desencadenà entre els partidaris del darrer califa legítim Hixam II, i els successors del seu primer ministre o hàjib, Almansor. Oficialment, no obstant això, el califat seguí existint fins a l'any 1031, en què fou abolit, la qual cosa donà lloc a la fragmentació de l'estat omeia en multitud de regnes coneguts com a taifes.
Taifes
miniatura|Taifes a l'any 1031 Les taifes van aparèixer a conseqüència de la fitna que es va desencadenar pel tron entre els partidaris del darrer califa legítim, Hixam III, i els successors d'Almansor. Els regnes de taifes eren regnes independents que tenien la ciutat com a principal centre econòmic.
En el rerefons, també existien problemes amb la sufocant pressió fiscal necessària per a finançar el cost de les guerres o disputes pel tron. La divisió es va reproduir en diverses ocasions i es crearen més taifes. Així i tot, les taifes van viure una època de gran prosperitat econòmica, però no van poder aturar l'avanç dels exèrcits cristians.
També se succeïren diferents invasions des del nord de l'Àfrica, com la dels almoràvits (1090-1102), els almohades (1145-1146) i els benimerins (1224). Aquest debilitament progressiu va provocar que, a mitjan , l'Àndalus quedara reduït al regne nassarita de Granada.
La conquesta cristiana
Entre els anys 718 i 1230, es formen els principals nuclis cristians a la península en els regnes de Lleó, Castella, Portugal, Navarra i la corona d'Aragó.
En el , es produeix un gran avanç cristià, comença l'expansió de catalans i aragonesos per la Mediterrània i la unió de Castella amb Lleó.
La conquesta finalitza el 1492 amb la presa del Regne nassarita de Granada pels reis catòlics que l'annexionaren a la corona de Castella. Aquest mateix any, es produeix l'expulsió dels jueus i el descobriment d'Amèrica.
Regne nassarita de Granada
L'any 1238, entra a Granada Muhàmmad I al-Ghàlib, també conegut com Al-Hamar ('el Roig'). És el fundador de la dinastia nassarita (que va tenir vint soldans granadins) i el fundador del Regne de Granada. Des del començament, fou un regne amic dels reis castellans, però amb el pas dels anys hagué de fer-se'n tributari per tal de mantenir la independència.
Aquest regne ocupava un ampli territori, que comprenia les actuals províncies de Màlaga, Almeria, Granada i una part de Cadis. També tenia una gran façana marítima, ports importants per al comerç i una agricultura de regadiu pròspera.
El darrer rei d'aquesta dinastia fou Boabdil (Abu-Abd-Al·lah), derrotat el 1492 pels reis catòlics. A partir d'aqueix moment, passà a formar part de la corona de Castella.
Organització territorial
En època de l'emirat de Córdova i sobretot durant el califat, el territori es va organitzar en sis grans regions (nàhiya), tres d'interiors i tres de frontereres. Les demarcacions o regions interiors eren:
Al-Gharb o l'Occident, que contenia l'actual província de Huelva i el sud de Portugal Al-Màwsat o el Centre, que contenia les valls del Guadalquivir i del Genil, les zones més muntanyoses d'Andalusia i el sud de la Meseta Aix-Xarq o l'Orient, que contenia la costa Mediterrània, des de Múrcia fins a Tortosa.
Entre aquestes demarcacions i els regnes cristians se situaven les tres marques:
Marca Superior, amb Saragossa com a capital Marca Mitjana, amb Toledo com a capital Marca Inferior, amb Mèrida com a capital
Cada cora tenia un territori amb una capital, on hi havia la residència del governador, que vivia dins la part fortificada de la ciutat. A cada cora hi havia un cadi o jutge. Les marques o thugur, en canvi, tenien davant un capitost anomenat qàid o alcaid, que se sobreposava a les autoritats de les cores i les marques.
Alguns autors consideren que les cores són hereves de les anteriors demarcacions bètiques. La demarcació suposava l'exercici de determinats poders polítics, administratius, militars, econòmics i judicials. La cora, com a demarcació base, es va fer servir pràcticament durant tota la existència de l'Àndalus, tot i que només es disposa d'informació completa durant l'època del califat de Còrdova. Alguns autors xifren en 40 el nombre total de cores que va arribar a haver-hi, encara que d'altres indiquen que en són una vintena.
Les cores es dividien en demarcacions menors, anomenades aqàlim (en singular, iqlim), que eren unitats de caràcter econòmic-administratiu, cada una d'aquestes amb un poble o castell com a localitat principal. En els primers temps de colonització musulmana, dins de cada cora s'establien els poblats al voltant de castells anomenats hussun (en singular, hisn), que feien de centre organitzatiu i defensors d'un determinat àmbit territorial anomenat juz (en plural, ajzà). Aquesta estructura administrativa es manté invariable fins al , quan els districtes es modifiquen augmentant-ne la mida i passant-se a anomenar aqàlim.
Art Art emiral i califal
miniatura|Mesquita de Còrdova Des del punt de vista artístic, l'emirat andalusí emprà un estil no gaire diferent del de la resta del Califat Omeia. És a dir, l'adequació de fórmules i elements de les cultures que les havien precedides, en aquest cas del món romà i visigot. En cap moment, es produí una repetició literal de motius i formes. Al contrari, la seua intel·ligent incorporació i assimilació es traduí en una veritable eclosió creadora: aconseguí el moment culminant de l'art califal. S'hi fonen elements de la tradició local hispano-romanovisigòtica amb elements orientals, tant romans d'Orient, omeies com abbàssides.
Les empreses artístiques se centraren des del primer moment al voltant a la seua capital, Còrdova, que fou dotada d'una mesquita aljama destinada a convertir-se en el monument més important de l'Occident islàmic. D'entre altres obres d'època emiral, ressalten les executades durant el regnat d'Abd-ar-Rahman II, la cort del qual va acollir nombrosos artistes, modes i costums orientals. Impulsà, entre altres construccions, les obres de l'alcassaba de Mérida i del minaret de l'església de Sant Joan a Còrdova, i millorà les muralles de Còrdova i Sevilla. Tot i això, és durant el califat quan es duen a terme els més ambiciosos projectes artístics. El califa Abd al-Rahman III, seguint la tradició oriental, segons la qual cada monarca construïa com a símbol de prestigi la seua pròpia residència palatina, decidí fundar el 936 la ciutat àulica de Madínat az-Zahrà. miniatura|Saló Ric del palau de Madínat az-Zahrà
En la resta del territori peninsular, també és palesa la florida artística impulsada pel califat. N'és un testimoni la ciutat de Toledo, en la qual encara es distingeixen restes de la fortificació, així com alguns dels vestigis que en defineixen l'alcassaba, la ciutat (madina), els ravals i l'entorn. Entre les construccions, destaca la xicoteta mesquita del Crist de la Llum o de Bab al-Mardum. També hi ocupen un lloc destacat obres com la ràbita de Guardamar del Segura (Alacant), el castell de Gormaz (Sòria) o la ciutat de Vascos (Toledo).
El refinament imperant en la cort califal va propiciar la creació de manufactures de luxe que, sota el patrocini reial, es traduïren en les més variades expressions artístiques. En destaquen els treballs en ivori amb els quals es crearen objectes d'ús palatí com botes i arquetes destinades a guardar joies, ungüents i perfums. Destaca el pot de Zamora (Museu Arqueològic Nacional d'Espanya) destinat a la muller d'al-Hàkam II i l'arqueta de Leyre.