El jardí de les delícies és l'obra cabdal del pintor neerlandès Hieronymus Bosch, sovint anomenat el Bosch. Es tracta d'un tríptic pintat a l'oli de 206 × 386 cm, compost per una taula central i dues de laterals (pintades en els seus dos costats) que es poden tancar sobre aquella.
És una obra de gran simbolisme que encara no ha estat completament desxifrat. Com El carro de fenc i el Tríptic del Judici Final, el Jardí de les delícies queda fora de qualsevol classificació iconogràfica tradicional. Es considera, no obstant això, que l'obra obeeix a una intenció moralitzant que hauria estat comprensible per a la gent de l'època; en aquest sentit, el mateix rei Felip II de Castella, algú poc sospitós d'heretgia, va arribar a adquirir el quadre a conseqüència del seu interès per aquest. Es considera com una de les obres més fascinants, misterioses i atraients de la història de l'art; el quadre forma part dels fons d'exposició permanent del Museu del Prado de Madrid.
Història del tríptic Com la resta de les obres del Bosch, manca de datació unànime entre els especialistes. És una d'aquelles en la qual més enfrontades estan les posicions, ja que mentre uns la consideren jove, d'altres diuen que és obra de maduresa. Baldass i d'altres la situen a l'època jove del Bosch (1485). Cinotti la situa entorn de l'any 1503. Altres fonts parlen de cap al 1510.M. Wundram , «El Prerrenacimiento» a 'Els mestres de la pintura occidental' Taschen, 2005, , pàg. 135. Tolnay i Larsen la situen al final de l'activitat del Bosch (1514-1515). Les anàlisis dendrocronològiques parlen de després del 1466. Al catàleg de l'exposició sobre l'artista organitzada a Rotterdam l'any 2001 se n'assenyala la data entre 1480 i 1490.
A partir de Gibson i fins i tot en l'actualitat (Hans Belting, 2002), s'ha conjecturat que es va fer per a Enric III de Nassau. Els primers posseïdors de l'obra van ser, doncs, els membres de la casa de Nassau, al palau del qual de Brussel·les va poder veure el quadre el primer biògraf d'El Bosch, Antonio de Beatis, personatge que viatjava en el seguici del cardenal d'Aragó, l'any 1517. La seva descripció no deixa lloc a dubtes que es troba davant el famós tríptic: «Després hi ha algunes taules amb diverses extravagàncies, on s'imiten mars, cels, boscos i camps i moltes altres coses; uns que surten d'una petxina marina, d'altres que defequen grues, homes i dones, blancs i negres en actes i maneres diferents, ocells, animals de totes classes i fets amb molt de naturalisme, coses tan agradables i fantàstiques que de cap manera es podrien descriure a aquells que no les hagin vistes».
Va ser heretat pel seu fill René de Châlon i després pel nebot d'Enric, Guillem d'Orange, líder de la revolta holandesa contra la corona dels Habsburg. Va ser confiscat pel duc d'Alba, incloent-se a l'inventari redactat amb tal motiu el 20 de gener del 1568. El duc va deixar els quadres al senyor Fernando, el seu fill natural i prior de l'orde de Sant Joan.
Va ser comprada per Felip II en la subhasta dels béns del senyor Fernando, i enviada al monestir d'El Escorial el 8 de juliol del 1593.«Bosco», 'Los grandes genios del arte' n.º 25, Eileen Romano (dir.), Unidad Editorial, S.A., 2005, Es va col·locar al dormitori del rei, on va estar fins a la seva mort. És la pintura més famosa de la col·lecció de nou de Hieronymus Bosch que Felip II va reunir a El Escorial.José Pijoán , «Jerónimo Bosch» a Summa Artis', Antologia V, Espasa, , pàg. 136.
Al principi, al quadre se'l denomina 'Una pintura sobre la varietat del món' '. Després, el Quadre de les maduixes, denominació que es deu al monjo de l'Abocador d'Escòria José de Sigüenza, el primer crític de l'obra. Poleró, que proposa el 1912 una catalogació de les obres del Museu del Prado, el denomina tríptic 'Dels delits carnals'. D'allà arrenca la seva denominació actual de 'Jardí de les delícies' ' o 'De les delícies terrenals'. Va ser traslladat al Museu del Prado l'any 1936 per a la seva protecció a causa de la Guerra civil espanyola. Després de la guerra, per desig del dictador Franco, va entrar a formar part de les col·leccions del Prado.
Anàlisi del tríptic Tríptic tancat miniatura|El tríptic tancat: La Creació del món, El quadre tancat en la seva part exterior al·ludeix al tercer dia de la creació del món. Es representa un globus terraqüi, amb la Terra dins d'una esfera transparent, símbol, segons Tolnay, de la fragilitat de l'Univers. Només hi ha formes vegetals i minerals, no hi ha animals ni persones. Està pintat en tons grisos, blanc i negre, cosa que es correspon a un món sense el Sol ni la Lluna, encara que també és una manera d'aconseguir un dramàtic contrast amb el color interior, entre un món abans de l'ésser humà i un altre poblat per infinitat d'éssers (Belting).
Tradicionalment, la imatge que mostra el tríptic tancat s'ha interpretat com el «tercer dia de la creació». El nombre tres era considerat un nombre complet, perfecte, ja que en si mateix tanca el principi i el final. I aquí, en tancar-se, es transforma en el nombre u, en el cercle: de nou permet entreveure la perfecció absoluta i, potser, la trinitat divina. A la cantonada superior esquerra, apareix una petita imatge de Déu, amb una tiara i la Bíblia sobre els genolls. En la part superior, es pot llegir la frase, extreta del salm 33, , que vol dir «Ell ho va dir, i tot va ser fet. Ell ho va manar, i tot va ser creat». D'altres interpreten que podria representar la Terra després del diluvi.
Tríptic obert En obrir-se, el tríptic presenta, al plafó esquerre, una imatge del paradís, on es representa l'últim dia de la creació, amb Eva i Adam, i al plafó central es representa la bogeria desencadenada: la luxúria. En aquesta taula central, apareix l'acte sexual i és on es descobreixen tota mena de plaers carnals, que són la prova que l'ésser humà havia perdut la gràcia. Finalment, tenim la taula de la dreta, on es representa la condemna a l'Infern; en aquesta, el pintor ens mostra un escenari apoteòsic i cruel en el qual l'ésser humà és condemnat pel seu pecat.
L'estructura de l'obra, per si mateixa, també té un enquadrament simbòlic: en obrir-se, realment es tanca simbòlicament, perquè en el seu contingut està el principi i el final humà. El principi a la primera taula, que representa el Gènesi i el Paradís, i el final en la tercera, que representa l'Infern.
172px390px172px
Panell esquerre: El jardí de l'Edèn miniatura|Detall del Jardí de L'Edèn, Déu i Eva. El finestró de l'esquerra representa el Paradís terrenal. Mesura 220 centímetres d'alt per 97,5 cm d'ample. Al fons, pot veure's la Font de la Vida. En primer pla, hi ha una escena del tot atípica, ja que no representa ni la creació d'Eva de la costella d'Adam, ni tampoc la manera de comportar-se al jardí, ni la reconvenció que segueix l'expulsió del paradís, els únics temes relatats al Gènesi en relació amb aquest episodi. En aquesta escena curiosa i original, apareixen Déu, Eva i Adam. Adam està despert, el qual només apareix en miniatures, i Déu li està presentant Eva, de nou creada. Déu està representat d'una manera antiquada per als temps del Bosch: com a Jesucrist. Eva es troba agenollada a terra i presa de la mà per Déu. Adam, tombat, mira la futura pecadora. Al costat del primer home i la primera dona, apareix l'Arbre del bé i del mal (una palmera), ja que al seu voltant s'enrotlla la serp temptadora i l'Arbre de la vida (un exòtic Dracaena draco). Com que al plafó següent es representa un món luxuriós, s'ha interpretat aquesta taula com el preludi del que després s'esdevindrà.
En el que a primera vista sembla el típic Edèn, associat a la idea de pau i assossec, amb una mica que observem, aquest idíl·lic escenari es veu truncat. Diversos signes de fustigació irrompen: els animals s'enfronten els uns amb els altres; un lleó es tira sobre un cérvol i es disposa a menjar-se'l, un estrany bípede és perseguit per un senglar. A l'estany, les disputes entre els animals tornen a reprendre's: un lleopard porta a la boca un ratolí, una au devora una granota. Són senyals aliens a la pau paradisíaca que solen interpretar-se com a avís de pecat.
El pecat femení es representa en els animals que s'arrosseguen per la terra (insectes i rèptils) o neden per l'aigua (amfibis i peixos), ja que, dels quatre elements (terra, aigua, foc i aire), la terra i l'aigua eren considerades essències passives plenes de fecunditat que, com la dona, reben la llavor. El pecat masculí es representa per les feristeles que volen (insectes voladors, aus, ratpenats…), ja que l'aire és considerat un element actiu, associat al foc i oposat a la terra, per tant masculí.
miniatura|Roca antropomorfa
El dimoni està amagat en els estanys i les roques que són, per al Bosch, el cau dels esperits malignes. Per exemple, en la font de la vida veiem una estructura entre mineral i orgànica, amb un orifici pel qual n'apunta una òliba comuna, un explícit símbol de la malícia, que també apareix a El carro de fenc. Hi ha la possibilitat que aquest element arquitectònic, semblant a una fletxa d'una catedral, en el centre del quadre, sigui un símbol fàl·lic preconitzador dels plaers de la carn de la taula central. A la seva dreta, «una roca la forma de la qual és el rostre ocult del diable, del qual sorgeix la serp que s'enrosca a l'Arbre de la fruita prohibida. Els estranys contorns d'aquestes muntanyes rocoses del fons indiquen una possible pertorbació de la pacífica convivència».
Apareixen a l'obra animals irreals o inventats, i altres reals, però extremadament exòtics, a l'època del Bosch, com ara girafes, elefants, lleons, lleopards, quan Àfrica era pràcticament desconeguda a Europa. L'autor només va poder tenir referència d'aquestes bèsties a través dels «bestiaris mitològics» medievals (que sens dubte va superar amb escreix) i els dibuixos que començaven a circular gràcies a la impremta, sobretot els que tenien Egipte com a tema principal.
L'obra presenta un cromatisme intens i variat. Predominen els tons verds i el blau intens del fons, que contrasten amb el mantell vermell de Déu i la blancor dels cossos d'Adam i Eva.
Panell central: El jardí de les delícies miniatura|Detall La taula central és el Jardí de les delícies pròpiament dit; mesura 220 cm d'alt per 195 d'ample. Un fals paradís en el qual la humanitat ja ha sucumbit de ple al pecat, especialment a la luxúria, i es dirigeix a la seva perdició. Desenes de símbols diferents, les claus dels quals només poden sospitar-se, poblen aquest espai opressiu i anguniós en què la bogeria s'ha apoderat del món. Apareixen tant homes com dones, blancs i negres, nus. Es mostren tota mena d'accions que poden simbolitzar relacions sexuals i escenes relativament eròtiques, principalment heterosexuals, però també homosexuals i onanistes. A més, apareixen també relacions eròtiques o sexuals entre animals, i fins i tot entre plantes.
La part inferior de la taula està dominada per nombrosos nus, en grups o en parelles, juntament amb estranyes plantes, minerals i petxines o menjant grans fruits. Totes les fruites (cireres, gerds, maduixes, raïm i cireretes d'arboç, etc.), són una clara al·lusió als plaers sexuals. A l'edat mitjana, l'expressió «agafar fruita» equivalia a tenir una relació carnal. Però, alhora, les fruites simbolitzen la fugacitat de l'esmentat plaer, ja que passen en uns dies de la frescor a la putrefacció. Sobretot a l'esquerra, hi ha ocells de grans proporcions. Aquestes aus, com el pit-roig, són també símbols eròtics, en concret de la lascívia.