La barba és el pèl facial que cobreix la zona de les mandíbules en els humans mascles. També cobreix la barbeta, el llavi superior, el llavi inferior, les galtes i el coll dels humans i d'alguns animals no humans. En els humans, normalment els mascles pubescents o adults poden tenir barba, de mitjana als 21 anys.
És un dels trets tardans de la pubertat. Apareix amb més o menys abundància depenent de la raça. Hi ha cultures que la consideren preceptiva, com els sikhs o alguns corrents musulmans. Quan es deixa el pèl solament al mentó es diu barbeta o barbó. També es pot referir a les vores sense tallar d'un paper manual o d'un llibre tallat manualment.
Al llarg de la història, les actituds de la societat cap a les barbes masculines han variat molt depenent de factors com les tradicions culturals i religioses predominants i les tendències de la moda de l'època actual. Algunes religions (com algunes sectes de l'islam i el sikhisme) han considerat una barba plena com a essencial i les marquen com a obligatòries com a part de la seva observança. Altres cultures, tot i que no ho obliguen oficialment, veuen que la barba és fonamental per a la virilitat d'un home, exemplificant virtuts com la saviesa, la força, la destresa sexual i l'alt estatus social. A les cultures on el pèl facial és poc comú (o actualment està passat de moda), les barbes poden estar associades a una mala higiene o a un comportament poc convencional. Als països amb climes més freds, les barbes ajuden a protegir la cara de l'usuari dels elements. Les barbes també proporcionen protecció solar.
Biologia La barba es desenvolupa durant la pubertat. El creixement de la barba està relacionat amb l'estimulació dels fol·licles pilosos de la zona per la dihidrotestosterona, que continua afectant el creixement de la barba després de la pubertat. La dihidrotestosterona també afavoreix la calvície. La dihidrotestosterona es produeix a partir de testosterona, els nivells de la qual varien segons la temporada. La taxa de creixement de la barba també és genètica.
Evolució miniatura|250x250px|Diferents tipus de barbes: 1) Incipient 2) Bigoti 3) Perilla o mandarí 4) Estil espanyol 5) Patilles llargues 6) Patilles unides per bigoti 7) Estil Van Dyke 8) Barba completa. Les barbes són una característica sexual secundària però no tenen un paper directe en la reproducció. Charles Darwin va suggerir per primera vegada una possible explicació evolutiva de les barbes a la seva obra The Descent of Man, que va plantejar la hipòtesi que el procés de selecció sexual podria haver conduït a les barbes. Els biòlegs moderns han reafirmat el paper de la selecció sexual en l'evolució de les barbes, concloent que hi ha proves que la majoria de dones troben els homes amb barba més atractius que els homes sense barba.
Les explicacions de la psicologia evolutiva sobre les barbes inclouen senyalitzar la maduresa sexual i la dominància de la senyalització per la creixent grandària percebuda de les mandíbules; cares afaitades netes són classificades com menys dominants que suportades. Alguns estudiosos afirmen que encara no s'ha establert si la selecció sexual que condueix a les barbes està basada en l'atractiu (selecció intersexual) o el domini (selecció intrsexual). Una barba pot explicar-se com un indicador de l'estat general d'un home. La taxa de vellositat facial sembla influir en l'atractiu masculí. La presència d'una barba fa que el mascle sigui vulnerable en baralles de mans a mans (proporciona una manera fàcil d'agarrar i sostenir el cap de l'oponent), que és costós, per la qual cosa els biòlegs han especulat que ha d'haver-hi altres beneficis evolutius que superin aquest inconvenient. L'excés de testosterona evidenciat per la barba pot indicar una immunosupressió lleu, que pot donar suport a l'espermatogènesi.Folstad and Skarsein cited by
Història Món antic i clàssic Líban miniatura|Els fenicis, els avantpassats dels libanesos, prestaven una gran atenció a la barba, com es pot veure en les seves escultures. Fenícia, l'antiga civilització semítica centrada a la costa del que avui és el Líban, va prestar molta atenció al cabell i la barba. Es disposava en tres, quatre o cinc files de petits rínxols ajustats i s'estenia d'orella a orella al voltant de les galtes i la barbeta. De vegades, però, en lloc de les nombroses fileres, trobem una sola fila, la barba cau en trets arrissats a l'extrem. No hi ha cap indici que els fenicis es deixessin bigoti.
Israelites miniatura|El rei israelita Jehú s'agenolla davant Salmanasar III tal com està gravat a l'Obelisc Negre. Ell i la delegació jueva es distingien dels assiris per unes barbes distintives. La societat israelita donava una importància especial a la barba. Moltes figures religioses masculines esmentades al Tanakh tenien pèl facial. Segons els erudits bíblics, l'afaitat del cabell, especialment de les cantonades de la barba, era un costum de dol. El culte religiós de la barba per part dels israelites pot haver-se fet com un intent deliberat de distingir el seu comportament en comparació amb els seus veïns, reduint com a resultat l'impacte dels costums estrangers (i la religió).Jewish Encyclopedia Els hitites i elamites estaven ben afaitats, i els sumeris també anaven sovint sense barba;Jewish Encyclopedia, Beard a la inversa, els egipcis i els libis es van afaitar la barba en barbs allargats molt estilitzats.
Mesopotàmia miniatura|Estàtua de Gilgamesh amb barba elaborada Les civilitzacions mesopotàmiques (sumeris, assiris, babilonis, caldeus i medis) van dedicar molta cura a posar-se oli i arreglar-se les barbes, utilitzant pinces i ferros arrissats per crear elaboracions i patrons escalonats.
Egipte Els antics egipcis de més alt rang es deixaven créixer pèl a la barbeta que sovint es tenyia d'un taronja vermellós amb henna i de vegades es trenava amb un fil d'or entrellaçat. Les reines i els reis portaven una falsa barba metàl·lica, o perruca, que era un signe de sobirania. Això es mantenia al seu lloc mitjançant una cinta lligada sobre el cap i connectada a una corretja de barbeta daurada, una moda existent entre el 3.000 i el 1580 aC aproximadament.
Subcontinent indi A l'antiga Índia, es deixava créixer la barba, símbol de dignitat i de saviesa (cf. sadhu). Les nacions de l'est generalment tractaven les seves barbes amb molta cura i veneració, i el càstig per llicència i adulteri era tallar públicament la barba de les parts ofensores. Tenien una consideració tan sagrada per la conservació de les seves barbes que un home podia comprometre-la pel pagament d'un deute.
Xina miniatura|Xuan Zong de Tang amb el patró de creixement del pèl facial específic de l'est asiàtic en què el cabell només creix per sobre dels llavis, per sota dels llavis i a la barbeta. Les galtes i la mandíbula estan sense afaitar perquè no hi creix pèl. Confuci sostenia que el cos humà era un regal dels pares al qual no s'havia de fer cap modificació. Alguns homes xinesos són incapaços de fer-se créixer una barba completa i, en canvi, només poden fer créixer una barba anomenada Van Dyke "natural". Aquest patró de creixement es pot veure en els soldats d'argila de l'exèrcit de terracota.
Grècia miniatura|Aristòtil amb barba Els antics grecs consideraven la barba com una insígnia o signe de virilitat; a les èpiques homèriques tenia un significat quasi santificat, de manera que una forma habitual de súplica era tocar la barba de la persona adreçada.See, for example, Homer Iliad 1:500–1 and 8:371. Segons William Smith en aquests temps antics el bigoti estava afaitat, deixant clar l'espai al voltant dels llavis. Només s'afaitava com a senyal de dol, encara que en aquest cas sovint es deixava sense retallar. Una cara llisa es considerava un signe d'afeminació. cites Athen. xiii. 565 Els espartans castigaven els covards afaitant-se una part de la barba. Les barbes gregues també eren arrissades amb freqüència amb pinces. Als joves normalment no es deixava anar la barba, a més, portar-la es va convertir en opcional per als adults al segle V i IV aC.
Macedònia A l'antiga Macedònia, durant l'època d'Alexandre el Gran es va introduir el costum d'afaitar-se suaument. Alexandre va promoure fortament l'afaitat durant el seu regnat perquè creia que semblava més ordenat. Alexandre va ordenar que els seus soldats s'afaitessin ben bé, tement que les seves barbes servissin de mànec als seus enemics per agafar-s'hi. La pràctica de l'afaitar-se es va estendre des dels macedonis, els reis dels quals estan representats en monedes, estàtues, etc. amb cares llises, per tot el món conegut de l'Imperi Macedoni. Es van aprovar lleis contra ella, sense efecte, a Rodes i Bizanci; fins i tot Aristòtil es va conformar al nou costum, a diferència dels altres filòsofs, que van conservar la barba com a distintiu de la seva professió. Per això, un home amb barba, després del període macedoni, implicava ser un filòsof; hi ha moltes al·lusions a aquest costum dels filòsofs posteriors en proverbis com: "La barba no fa el savi". A causa d'aquesta associació amb filòsofs, que van perdre fama amb el temps, la barba va adquirir cada cop més una connotació negativa, com en Teodor Pròdromos, Llucià de Samosata i Julià l'apòstata (que va escriure el Misopogon, és a dir, "odiador de la barba").
Roma Sembla que afaitar-se no era conegut pels romans durant la seva història primerenca (sota els reis de Roma i la primera República). Plini ens diu que P. Ticini va ser el primer que va portar una barberia a Roma, que va ser l'any 454 de la fundació de la ciutat (és a dir, cap al 299). Escipió l'Africà (236–183 aC ) va ser aparentment el primer entre els romans que es va afaitar la barba. No obstant això, després d'aquest punt, sembla que afaitar-se es va estendre molt ràpidament, i aviat gairebé tots els homes romans estaven ben afaitats; estar ben afaitat es va convertir en un signe de ser romà i no grec. Només en els últims temps de la República la joventut romana va començar a afaitar-se la barba només parcialment, tallant-la en forma ornamental; els nens prepúbers es van oliar la barbeta amb l'esperança de forçar el creixement prematur de la barba. cites Petron. 75, 10