El bou mesquer (Ovibos moschatus) és una espècie de bòvid que pot arribar a fer 2,3 metres de longitud i 1,5 metres d'alçada a l'espatlla. Pot pesar fins a 400 kg. És originari de l'Àrtida americana, però també n'hi ha poblacions al nord d'Àsia i Europa. Destaca pel seu pelatge gruixut i per la forta olor que emeten els mascles durant l'època de zel, d'on deriva el seu nom. Aquesta olor de mesc té l'efecte d'atraure les femelles durant la fase d'aparellament.
El seu nom en inuktitut "umingmak" es tradueix com "el barbut". En la llengua cree dels boscos es coneix com a "mâthi-môs" i "mâthi-mostos" que vol dir "ant lleig" o "bisó lleig", respectivament.
Antigament, els bous mesquers vivien principalment a Groenlàndia, a l'Àrtida canadenca, els Territoris del Nord-oest i Nunavut, i també es trobaven poblacions a Euràsia, amb vestigis trobats de fa uns 2.700 anys. En temps moderns, les seves poblacions han estat reintroduïdes a l'estat americà d'Alaska, el territori canadenc de Yukon i Sibèria, i també n'hi ha una població a Noruega, part de la qual va emigrar a Suècia, on ara es reprodueix.
Evolució Parents actuals El bou mesquer es troba dins la tribu dels caprins i la subfamília dels antilopins, la qual és englobada per la família dels Bòvids. Per tant, està més relacionat amb les ovelles i les cabres que amb els bous, i es col·loca en el seu propi gènere, Ovibos (llatí: "ovella-bou"). És un dels dos membres més grans existents dels caprins, juntament amb els taquin de mida semblant. Tot i que el taquin el bou mesquer es van considerar estretament relacionats, el primer no té característiques comunes dels ovibovinis, com ara la morfologia especialitzada de la banya del bou mesquer. Paral·lelament, l'anàlisi genètica mostra que els seus llinatges es van separar a principis de l'evolució caprina. En canvi, els parents vius més propers del bou mesquer s'assemblen mes als gòrals comuns del gènere Naemorhedus, que es troben a molts països de l'Àsia central i oriental. La similitud entre el taquin i el bou mesquer seria un exemple de convergència evolutiva.
Història fòssil i parents extints miniatura|Esquelet d'Euceratherium (sense costelles) El bou mesquer modern és l'últim membre d'una línia d'ovibovinis que va evolucionar per primera vegada a les regions temperades d'Àsia i es va adaptar a un ambient de tundra fred a finals de la seva història evolutiva. Els avantpassats del bou mesquer, que disposaven de d'ossos frontals en posició alta, semblants a les ovelles, en lloc de tenir-es per sota, com en els exemplars moderns, van abandonar per primera vegada els boscos temperats per a les praderies en desenvolupament de l'Àsia central durant el Pliocè, expandint-se cap a Sibèria i la resta del nord d'Euràsia. Les onades migratòries posteriors d'ungulats asiàtics que incloïen els bous mesquers de banyes altes van arribar a Europa i Amèrica del Nord durant la primera meitat del Plistocè. El primer bou mesquer conegut, Euceratherium collinum, va creuar cap a Amèrica del Nord a través d'una versió primerenca del pont continental de Bering fa dos milions d'anys i es va desenvolupar al Sud-oest dels Estats Units i a Mèxic. Euceratherium era més gros però de construcció més lleugera que els bous mesquers moderns, s'assemblava a una ovella gegant amb banyes massives i preferia les praderies muntanyoses. esquerra|miniatura|Vista posterior del crani de l'holotip de Soergelia mayfieldi Un gènere amb banyes intermèdies, Soergelia, va habitar Euràsia a principis del Plistocè, des de la península Ibèrica fins a Sibèria, i va creuar a Amèrica del Nord durant l'Irvingtonià (entre 1,8 ma a 240.000 anys), poc després del Euceratherium. A diferència d'aquest, que va sobreviure a Amèrica fins a l'esdeveniment de l'Extinció del Quaternari, els Soergelia habitaven a les praderies d'on va desaparèixer bastant aviat, desplaçat per ungulats més avançats, com el "bou mesquer gegant" Praeovibos (literalment "abans d'Ovibos"). El Praeovibos de banyes baixes va estar present a Europa i al Mediterrani fa 1,5 milions d'anys, va colonitzar Alaska i el Yukon fa un milió d'anys, desapareixent fa mig milió d'anys per donar lloc a l'Ovis Antiqua. El Praeovibos era un animal altament adaptable, associat aparentment a la fauna de la tundra freda, com els rens, i dels boscos temperats, com el cérvol comú. Durant la glaciació de Mindel fa 500.000 anys, el Praeovibos estava present a la zona del riu Kolima a l'est de Sibèria en associació amb moltes megafaunes de l'edat de gel que més tard coexistirien amb Ovibos i cavalls salvatges, rens, mamuts llanuts i cérvols i ants. Es debat, però, si Praeovibos era directament ancestral dOvibos, o els dos gèneres descendien d'un avantpassat comú, ja que els dos van conviure durant el Plistocè mitjà. Els defensors de l'ascendència de Praeovibos han proposat que aquest va evolucionar cap a Ovibos en una regió durant un període d'aïllament, i es va expandir més tard, substituint les poblacions restants de Praeovibos.Switek, Brian. "Prehistoric DNA Reveals the Story of a Pleistocene Survivor, the Muskox." Laelaps blog on Science Blogs, posted 10 Mar. 2010. Accessed 18 Jan. 2013.
Durant el dos gèneres més semblants a Praeovibos es van identificar a Amèrica: Bootherium o Booteri i Simbos, que ara s'identifiquen com les formes masculines i femenines d'una única espècie sexualment dimòrfica, el "bou mesquer del bosc", Bootherium bombifrons. El Booteri va habitar zones boscoses obertes d'Amèrica del Nord durant el Plistocè superior, des d'Alaska fins a Texas o Mèxic, sent més comú al sud dels Estats Units, mentre que Ovibos el va substituir a la tundra-estepa al nord, immediatament al sud de la capa de gel laurentina, durant la Glaciació del Quaternari. miniatura|327x327px|Percentatge d'extinció de la megafauna a finals del quarternari Els ovibos moderns van aparèixer a Centre Europa fa gairebé un milió d'anys i es van assentar a la regió durant el Plistocè. Durant la Glaciació de Mindel, els bous mesquers també havien arribat a les illes Britàniques. Aquests espais es trobaven just al sud de la capa de gel en l'últim període glacial i estaven coberts de tundra durant els períodes freds. També s'han pogut trobar registres en zones més benignes i boscoses al sud cap al sud d'Europa, on coexistien amb ungulats temperats com el cérvol i l'ur. S'ha pogut identificar que el bou mesquer va sobreviure a les Illes Britàniques durant els períodes interglacials càlids.
Els bous mesquers d'avui són descendents d'altres grups que es creu que van emigrar de Sibèria a Amèrica del Nord entre 200.000 i 90.000 anys enrere, havent ocupant anteriorment Alaska quan estava unida a Sibèria, i aïllats de la resta d'Amèrica del Nord per la unió de les capes de gel de les Laurentides i el Cap de gel de les cordilleres que van estart actives entre 250.000 i 150.000 anys. Després de migrar cap al sud durant un dels períodes més càlids de la glaciació d'Illinois, els bous mesquers americans restarien aïllats de la resta en els períodes més freds.
Juntament amb el bisó i l'antílop americà, el bou mesquer va ser una de les poques espècies de megafauna del Plistocè a Amèrica del Nord que va sobreviure a l'esdeveniment d'Extinció del Quaternarii fins als nostres dies. Es creu que el bou mesquer va poder sobreviure a l'últim període glacial trobant zones lliures de gel (refugis) allunyades dels pobles prehistòrics.
L'evidència d'ADN fòssil suggereix que els bous mesquers no només estaven més estesos geogràficament durant el Plistocè, sinó també eren més diversos genèticament. Durant aquest temps, altres poblacions de bous mesquers vivien a l'Àrtida, des dels Urals fins a Groenlàndia. Per contra, la composició genètica actual de l'espècie és més homogènia. Segons darreres investigacions, la fluctuació climàtica pot haver afectat aquest canvi en la diversitat genètica, que demostraria que els períodes més freds de la història de la Terra es correlacionen amb més diversitat, mentre que els períodes més càlids promouen major homogeneïtat genètica. Les poblacions de bous mesquers van sobreviure a l'Holocè a Sibèria, i els seus registres primerencs es troben a la península de Taimir, fa uns 2.700 anys.
Descripció física miniatura|Mascle de Bou mesquer (Ovibos moschatus) al Parc Nacional de Dovrefjell-Sunndalsfjella, Noruega Els mascles i les femelles de bous mesquers tenen banyes llargues i corbes. Fan una alçada de 1,1 a 1,5 m a la creu, i les femelles de 135 a 200 cm de llarg, i els mascles més grans de 200 a 250 cm. La cua petita, sovint resta oculta sota una capa de pelatge, mesura només 10 cm de llarg. Els adults, de mitjana, pesen 285 kg, però poden oscil·lar entre 180 i 410 kg. El pelatge gruixut i el gran cap dels bous mesquers suggereixen un animal més gran que el bisont, amb el qual sovint es compara el bou mesquer, podent pesar fins al doble. Tanmateix, els exemplars pesats guardats al zoològic han pesat fins a 650 kg. El seu pelatge, una barreja de negre, gris i marró, inclou uns pèls de cobertura que gairebé arriben a terra. Excepcionament s'han identificat bous mesquers albins al Queen Maud Gulf Migratory Bird Sanctuary L'estat nord-americà d'Alaska té diverses granges de bous mesquers destinades específicament a la recol·lecció de llana. La llana, anomenada qiviut, és molt apreciada per la seva suavitat, llargada i valor aïllant. Els preus del fil oscil·len entre 1,5 $ i 3 $/g. Un bou mesquer pot assolir velocitats de fins a 60 km/h. La seva esperança de vida és d'entre 12 i 20 anys.
Ecologia Durant l'estiu, els bous mesquers viuen en zones humides, com les valls dels rius, i es desplacen a cotes més altes a l'hivern per evitar la neu profunda. Els bous mesquers mengen herbes, salzes àrtics, plantes llenyoses, líquens i molses. Quan el menjar és abundant, prefereixen herbes suculentes i nutritives. Els salzes són les plantes més consumides a l'hivern. Els bous mesquers requereixen un llindar elevat de reserves de greix per poder concebre, cosa que reflecteix la seva estratègia de cria conservadora. Les serralades a l'hivern solen tenir neu poc profunda per reduir els costos energètics d'excavar la neu per arribar al farratge. Els depredadors principals dels bous mesquers són els llops àrtics, que poden representar fins a la meitat de tota la mortalitat de l'espècie. Altres depredadors ocasionals, probablement de vedells o adults malalts, poden incloure els óssos grizzlis i els óssos polars i els goluts.
Fisiologia Els bous mesquers són mamífers heterotèrmics, és a dir, tenen la capacitat d'aturar la regulació tèrmica en algunes parts del seu cos, com les seves extremitats inferiors. Mantenir les extremitats inferiors a una temperatura més fresca que la resta del seu cos ajuda a reduir la pèrdua de calor corporal de les seves extremitats. El bou mesquer mostra la característica única de tenir una hemoglobina tres vegades menys sensible a la temperatura que l'hemoglobina humana.Aquesta insensibilitat a la temperatura permet que l'hemoglobina del bou mesquer tingui una afinitat per l'oxigen augmentada en un ambient extremadament fred i continuï difonent grans quantitats d'oxigen als seus teixits freds.
Etologia i reproducció miniatura|1000px|Bous mesquers a l'Illa de Nunivak, Alaska al 1930, mostrant formació defensiva