miniatura|Menhir a Kergadiou, Bretanya, França El megalitisme és un tret cultural caracteritzat per la construcció de megàlits: estructures arquitectòniques fetes amb enormes blocs de pedra, en general escassament desbastats. Els elements constructius no es col·locaven formant filades, com en les construccions ciclòpies, sinó que s'utilitzaven grans blocs allargats que es disposaven en posició vertical. El terme procedeix de les paraules gregues mega (μεγας), "gran" i lithos (λιθος), "pedra".
Teories sobre el megalitisme A principis del , alguns especialistes creien que tots els megàlits corresponien a una cultura megalítica globalGaillard, Gérald (2004) The Routledge Dictionary of Anthropologists. Routledge, p. 48. (hiperdifusionisme de Grafton Elliot Smith i William James Perry), però aquesta teoria va ser rebutjada gràcies als sistemes de datació moderns (carboni-14, dendrocronologia, etc.), que van permetre establir que el megalitisme no és un fenomen sincrònic a escala mundial.
Avui dia es considera que el megalitisme és un tret cultural que va ser adoptat per diferents cultures d'arreu del món, en diferents moments, sia per transmissió cultural a partir de grups humans propers o per innovació pròpia. Tampoc es teoritza ja, per tant, sobre l'existència d'una cultura megalítica europea; tot i que les diferents manifestacions del megalitisme europeu tenen segurament un origen comú.
En termes generals, es pot afirmar que totes les construccions megalítiques d'arreu de món estan vinculades a comunitats humanes amb una economia basada en l'agricultura. El dret d'explotació de les terres de conreu és, per a aquestes societats, de vital importància, i els megàlits exerceixen, a banda del seu ús funerari o cerimonial, una funció de fites territorials.
miniatura|Procés de construcció d'un megàlit.
Procés de construcció d'un megàlit El procés constructiu d'un megàlit començava en la pedrera on s'extreien els grans blocs de pedra. A banda de l'ús de masses de pedra o metall, és possible que s'utilitzessin altres mètodes per extreure els blocs de pedra, com sotmetre la roca a canvis bruscos de temperatura per tal d'esquerdar-la. Des de la pedrera, es transportaven (1) sobre troncs i branques fins al lloc triat per a l'erecció del monument. En aquest lloc, es deixaven caure els blocs verticals en un estret forat prèviament excavat (2) i després s'ajustaven fins a deixar-los en posició vertical, i a continuació s'omplia el forat per fixar-los fermament. En el cas dels menhirs, el procés quedava acabat, però per a l'erecció d'un dolmen es continuava amb la tasca més difícil, consistent a col·locar el bloc o blocs horitzontals. Per a això, es feien terraplens a banda i banda dels ortostats, fins a arribar a la mateixa altura que aquests. A través d'aquests terraplens es transportava el bloc horitzontal (3) fins a deixar-lo col·locat correctament. Després es cobria tot de terra, donant lloc al túmul (4). Tal hipòtesi de construcció ha estat comprovada en la pràctica per diversos equips d'investigació, entre aquests el de J. P. Mohen, que el 1979 va construir a França un dolmen valent-se de dos-cents homes, la llosa superior del qual tenia un pes de 32 tones.Masset, C. (2010) "Construction et destruction des monuments mégalithiques" a Techniques & Culture, 54-55, p. 453-469.
Estudis realitzats a Wessex, al sud d'Anglaterra, van mostrar que construir la fase final de Stonehenge va exigir uns 30 milions d'hores de treball, dutes a terme per una mà d'obra procedent de tota la regió. Per al gran túmul de Silbury Hill, a la mateixa regió, es van necessitar 18 milions d'hores i va ser aixecat en només dos anys, segons el seu excavador. A cadascun dels henges menors de Wessex, s'hi van invertir de l'ordre d'un milió d'hores de feina, o el que seria el mateix, 300 persones treballant un any sencer.
Megalitisme a Europa, la Mediterrània occidental i el Magrib miniatura|esquerra|Difusió del megalitisme a Europa. El megalitisme d'Europa de l'Est i el Pròxim Orient no està relacionat, possiblement, amb el de l'Europa occidental i el Magrib. El megalitisme europeu es va estendre per l'oest d'Europa, la Mediterrània occidental i el Magrib des del Neolític fins a l'edat del bronze.
Grans monuments megalítics es troben disseminats per bona part d'Europa occidental, però els focus més importants es troben a Bretanya, sud d'Anglaterra i Irlanda, i sud d'Espanya i Portugal.
Aquest fenomen s'identifica essencialment amb la construcció de tombes monumentals col·lectives anomenades dolmens (en bretó, taula de pedra), a l'interior de les quals es van anar dipositant successivament els morts d'un grup humà, apartant-se acuradament els ossos dels anteriors difunts a mesura que nous individus eren col·locats a l'interior. Era habitual que els difunts s'acompanyessin d'un aixovar funerari.
Tipologies Els tipus bàsics en són el menhir i el dolmen, però el seu agrupament o una major complexitat donen lloc a una tipologia més variada. miniatura|Estàtua-menhir del Pla de les Pruneres (Mollet)|395x395px La paraula menhir procedeix del bretó, idioma en el qual significa "pedra llarga" (de men o maen = "pedra" i hir = "llarga"). Els menhirs són monòlits allargats, clavats a terra verticalment. De vegades, es presenten agrupats en fileres, i donen lloc a un alineament com el de Carnac. També poden presentar-se formant cercles, i constitueixen llavors el que es coneix com a cromlecs, que a vegades es disposen al voltant del túmul d'un dolmen. Els exemples més sofisticats d'aquests cercles són els henges d'Anglaterra, com Stonehenge. També hi ha la tipologia d'estàtua-menhir, amb tot un seguit de característiques pròpies, sent una representació antropomorfa esculpida i / o gravada sobre un menhir. miniatura|Stonehenge (a Wiltshire, Gran Bretanya), és una de les estructures megalítiques més conegudes del món.
El dolmen, terme procedent també del bretó que significa taula de pedra (de dol = "taula" i men = "pedra"), està format per dos o més ortostats sobre els quals recolza una llosa col·locada horitzontalment. La majoria van estar inicialment coberts per un túmul de terra o pedres, que actualment sol haver desaparegut gairebé del tot.
A banda dels dòlmens simples, ja descrits, n'hi ha altres tipus, com els dòlmens en galeria o de corredor i cambra.
El dolmen en galeria és semblant als tipus més simples, però estan formats per una sèrie d'ortostats i lloses horitzontals disposats en línia recta, de manera que l'estructura presenta l'aspecte d'un passadís.
El dolmen de corredor i cambra consta d'un passadís o galeria que condueix fins a una o dues cambres. Tant el passadís com la cambra poden presentar una planta regular o irregular. En alguns casos, la cambra no està coberta per grans lloses sinó per una falsa cúpula, com passa a Los Millares (Almeria). En aquests casos, es parla de sepultures tipus tolos. A vegades, apareix una cambra secundària i més petita situada al mateix eix longitudinal de l'edificació i comunicada amb la principal mitjançant un altre curt passadís.
Els paradolmens són cavitats naturals (coves, espais entre blocs erràtics) que han estat lleugerament modificats per tal d'utilitzar-los com a espai funerari.Fullola, Josep Mª; Nadal, Jordi (2005). Introducción a la prehistoria. La evolución de la cultura humana. Ed. UOC, p. 165-166.
Context miniatura|esquerra|Dolmen a Valencia de Alcántara (Càceres, Espanya). El fenomen megalític només es pot explicar en el marc dels profunds canvis produïts arran de la progressiva neolitització de l'occident europeu. Aquests canvis, de caràcter econòmic i social, van ser la conseqüència del pas d'unes economies depredadores, basades en la caça i la recol·lecció, a altres de productores, basades en l'agricultura i la ramaderia. Així, les poblacions afectades van començar a considerar la terra en què vivien i de què es nodrien com a pròpia. L'acumulació d'excedents i la necessitat d'una organització més gran va provocar l'aparició de societats segmentàries (o tribus) i, posteriorment, els primers protoestats. Aquestes societats (més complexes que les bandes paleolítiques) van ser les responsables de la construcció de tals obres.Renfrew, Colin; Bahn, Paul (1998) Arqueología. Teorías, métodos y práctica. Madrid, p. 187-188.
Aquest procés es pot observar en realitzar una lectura sociològica dels enterraments: els enterraments col·lectius sense clares diferenciacions entre els individus s'interpreten com a propis de societats segmentàries més o menys igualitàries i liderades per grans homes ("big man", en anglès), mentre que aquells que presenten agrupacions i aixovars desiguals correspondrien a societats jerarquitzades dirigides per un cap.González Marcén, Paloma; Lull, Vicente; Risch, Robert (1992) Arqueología de Europa, 2250-1200 aC. Una introducción a la "Edad del Bronce". Madrid. p. 107-108.
Els monuments megalítics han estat interpretats com a centres simbòlics i/o rituals de les poblacions del seu entorn, de les quals hi ha molt poques dades: unes poques cabanes disperses de fusta o pedra, acumulacions de sílex, fosses i llars, constitueixen les evidències trobades a la major part dels casos. L'excepció la constitueix l'interessant poblat de Skara Brae, a les illes Orcades (Escòcia). També s'han trobat al nord i nord-oest d'Europa certs recintes delimitats per fossats successius, terraplens i estacades, denominats camps atrinxerats, que funcionarien, possiblement, com a espais rituals complementaris dels megàlits.
El megalitisme és obra de pobles que encara no coneixen l'escriptura ni les tècniques arquitectòniques avançades, com les que començaven a practicar les civilitzacions contemporànies de Mesopotàmia o Egipte. Cal no oblidar que bastants monuments megalítics són posteriors a la construcció dels ziggurats mesopotàmics o les grans piràmides egípcies.
Desenvolupament i expansió del fenomen megalític miniatura|Interior de la Cova de Menga, Antequera (Màlaga, Espanya). Dolmen evolucionat a tomba de corredor: cambra funerària precedida d'un ampli corredor format per grans pedres. Encara que inicialment es pensava que els monuments més senzills eren necessàriament més antics i que van guanyar complexitat al llarg del temps, ara se sap que no sempre va ser així: a Bretanya, es van construir a partir del V mil·lenni aC grans conjunts megalítics, mentre que en el II mil·lenni es feien de menor grandària.
El període més extens de construccions megalítiques es localitza al sud-oest ibèric, que abasta aproximadament des de 4800 aC fins a 1300 aC, i comprèn els períodes entre el Neolític i l'edat del bronze, encara que a Irlanda, els megàlits més antics, els de Carrowmore, han estat datats cap a 5400 aC (i són anteriors a qualsevol vestigi conegut d'agricultura en la regió). Cap a 3800 aC, es van aixecar megàlits a Bretanya i en l'occident de França, mentre que entre 3500 i 3000 aC aquest fenomen es va estendre per, pràcticament, totes les poblacions del vessant atlàntic europeu, fins llavors mancades de nexes culturals comuns.
A partir del 3100 aC, s'observen en el focus portuguès i en els seus voltants importants innovacions en la construcció funerària: coves artificials i tolos. Des del 3100 aC i fins al 2200 aC, es van desenvolupar poblacions fortificades al sud-oest i sud-est ibèrics, i es formaren així les primeres i úniques societats complexes implicades en el fenomen megalític: les cultures de Vila Nova de São Pedro (estuari del Tajo) i Los Millares (Almeria). miniatura|esquerra|Dolmen de Djebel Gorra, Tunísia. També s'hi detecta un notable increment del comerç ultramarí, important ambre d'Escandinàvia així com ivori i closca d'ou d'estruç d'Àfrica. És en aquest període quan es comença a apreciar també l'aparició del fenomen megalític en zones que no poden considerar-se estrictament atlàntiques, tant d'Europa central com de la Mediterrània occidental.