Temps difícils (títol original en anglès: Hard Times), és una novel·la de l'escriptor anglès Charles Dickens, en què es reflecteix l'època de la industrialització a Anglaterra, un país que se'n va veure molt afectat. Hard Times es va publicar primer l'any 1854com a fulletó en la revista Household Words de la qual Dickens era redactor en cap. Va ser traduït al català per Ramon Folch i Camarasa el 1982. És una satira sobre les condicions de treball a les fàbriques del nord d'Anglaterra i una crítica de l'utilitarisme de Jeremy Bentham (1748-1832) i John Stuart Mill (1806-1873).
Argument Ens dona una perspectiva del moment des de dos punts de vista molt importants, però ahora molt diferents: el de la classe proletària, que creu que la feina és el seu únic model de vida, i el de la classe alta, els que controlen les fàbriques i mantenen en condicions molt pobres als obrers. És necessari afegir que se'ns mostren unes pinzellades des d'un altre punt de vista, el d'unes persones que s'aparten de la manera de viure dels obres i desl amos, i són la gent del circ. Charles Dickens ens mostra tot això sempre amb un rerefons irònic que és la seva gran arma secreta de poder en la novel·la, no criticant directament, sinó creant-nos una idea que s'acosta al seu punt de vista, el que palesa a les últimes pàgines de l'obra.
És coneguda com la novel·la més social de Dickens, entre d'altres motius perquè els treballadors i la vida obrera hi ocupen una part important. L'acció es desenvolupa en una ciutat industrial del nord imaginària, anomenada Coketown, que s'assembla a Manchester. Descriu Coketown com «una ciutat de maó vermell, o de maó que hauria estat vermell si el fum i les cendres li ho haguessin permès; de fet, era una ciutat vermella i negra, de tons artificials com el rostre pintat d'un salvatge».
Però potser no ha estat prou remarcat que a propòsit de l'aspecte urbà de la industrialització dels Midlands (regió que l'escriptor havia visitat mentre s'hi desenvolupava una llarga vaga del ram tèxtil) Dickens va més enllà d'una descripció sarcàstica i caricaturesca, perquè amb la vehemència que el caracteritza denuncia –i és un dels primers novel·listes a fer-ho, si no el primer en aquests termes– la deshumanització del treball i la despersonalització de la vida: «hi havia a la ciutat diversos carrers amples, que s'assemblaven molt entre ells, i molts i molts carrers estrets que encara s'assemblaven més, habitats per persones també ben iguals les unes i les altres, que entraven i sortien totes a les mateixes hores, feien ressonar l'empedrat de la mateixa manera i feien la mateixa feina, i per a les quals cada dia era igual que ahir i que demà, i cada any feia pendent amb el darrer i el vinent».
Ara bé, aquesta realitat és descrita per Dickens com una conseqüència de tota una línia de pensament i d'actuació (representada a la novel·la pel personatge més repulsiu, Mr. Bounderby), realitat que tot i haver estat atacada per Carlyle, a qui és dedicada l'obra, i més tard per Disraeli i Mrs. Gaskell, rep ara una envestida molt és forta gràcies a la popularitat de Dickens donat el seu «esquematisme».
L'any 1854, data de la publicació de Temps difícils, Dickens ja era molt popular. Només així s'explica que la confiança del novel·lista en ell mateix fos tant gran. Atacava, de fet, una xacra molt estesa i terrible, però consubstancial aleshores, en els seus aspectes més brutals, amb el desenvolupament industrial de la Gran Bretanya, base de la seva potència, i ho feia en termes inequívocs, prescindint de consideracions polítiques o socials que el poguessin frenar.
Encara més: no s'estava de cercar les causes del mal en la molt simplista però versemblant doctrina dels «fets», pròpia dels «utilitaristes», als quals detesta: «El que jo vull són fets. A aquests nois i noies els heu d'ensenyar fets i no res més que fets. A la vida l'únic que cal són fets», comença dient la novel·la amb paraules del sinistre Mr. Gradgrind, adreçades als alumnes de l'escola, la «seva» escola, regida per un mestre que ho ha estudiat i ho sap tot, però que segons Dickens, «només que hagués après una mica menys hauria pogut ensenyar molt més i infinitament millor».
Dickens oposa a aquest món la bondat ideal d'un món que correspon a la zona lluminosa de la novel·la, l'espai exemplar on viuen els éssers que s'enfronten amb el mal. Un d'aquests personatges esdevé la «víctima» (Stephen Blackpool) que els redimeix tots i en certa manera els porta a la victòria.
Un altre personatge adquireix els trets de l'àngel-noia (Sissy Jupe) i per ella passen els fils del desllorigador final. Una figura –del desinterès, de la llibertat– és el circ del qual prové l'àngel-noia i al qual torna momentàniament per recollir els fils del seu passat, prop del desenllaç.
La dona madura, la dona –mare (Rachel) expressió dickensiana de l'amor reposat, profund, s'encarrega de donar a la «víctima» el suport moral, sense esperança, d'un amor impossible. I encara una altra dona, però entre la llum i l'ombra (Louisa) paga cara la submissió per obediència filial a un matrimoni sense amor.
El novel·lista, en fi, construeix la història amb mà segura, però amb un deix de gravetat, potser per aflicció davant l'escenari, poc conegut per a ell, de la vida obrera del seu temps. Per aquest costat el fons de la novel·la respira una honesta impotència; mentre tot el poder del novel·lista mou els fets que afecten els personatges, individualment, la seva irritació i el seu sarcasme no poden res contra el fet social.
Ell mateix s'encarrega de presentar, com a exemples de les armes del sistema, l'actuació del seductor caça-vots (Mr. Harthouse) i del capitost sindicalista, tramés «lerrouxísticament» des de Londres (Slackbridge), a més d'un joc polític que li feia dir, sense pèls a la llengua que «els escombriaires nacionals formen un cos especial, que no té cap deure envers aquesta abstracció que se’n diu el poble». Per tot plegat, Temps difícils, novel·la de la topada de l'escriptor amb les condicions de vida produïdes per l'escola manchesteriana, confirma els mots de B. Ifor Evans: Dickens estimava la vida, però odiava el sistema social en el qual havia viscut.
Personatges principals Tomas Gradgrind És un dels personatges conductors de la novel·la. Antic propietari d'una ferreteria, forma part de l'elit política i és membre del Parlament pel districte de Coketown. Dickens el presenta com un «funcionari» que manté una postura vital rectilínia. Ni tan sols se’l presenta amb càrrega ideològica. Ben bé se'l podria definir políticament com un asèptic. El seu lema són els «fets». No hi ha lloc pels sentiments. La imaginació és quelcom hostil i refusable, gairebé contrari a la pròpia essència humana. La realitat palpable, mesurable dels fets és l'únic que importa. Els «fets» són la base amb la que se sustenta la condició humana. Thomas Gradgrind és el màxim exponent de l'utilitarisme positivista, de caràcter pràctic. En l'escola «la seva escola» s'educa seguint la filosofia dels «fets»: dades exactes, descripcions matemàtiques i fredes, aprenentatge memorista, absoluta absència de creativitat, no hi ha lloc per la imaginació. Pare de cinc fills dels quals dins l'obra adquireixen protagonisme Thomas i Louisa. Els educa sota la cultura dels «fets». Commogut per l'estat de desengany i de desesperació existencial en què acaba la seva filla Louisa, i davant l'evidència del comportament del seu fill Thomas, admet el seu error i reconeix que l'educació que els ha proporcionat és la causa de la seva situació. Aquest canvi d'actitud vital és la causa de l'enfrontament amb el seu amic i «germà pràctic» Bounderby. Finalment el seu canvi d'actitud vital, l'omple de penediment i afloren els seus sentiments paternals vers Louisa, a la que dona suport i acull a casa després d'haver abandonat a Bounderby. Com a mostra del seu canvi es converteix en un dels principals actors per a ajudar a fugir el seu fill Thomas de la justícia, malgrat que els «fets» l'assenyalen com l'autor del robatori del banc. Josias Bounderby Auto proclamat com a «Josiah Bounderby de Coketown», és el personatge més repulsiu i fred. En cap moment de l'obra dona el braç a tòrcer i es manté en les seves conviccions fins al final, sense deixar la més mínima escletxa pel penediment ni pel perdó: ell és infal·lible i la seva filosofia sempre li ha donat els resultats que esperava. Encarna a l'empresari, el ric banquer, el comerciant i fabricant de tot el que vulgueu. No té sentiments vers els altres. Egoista fins al final, mai es deixa convèncer per ningú i no accepta cap altre parer que no sigui els seu. És el típic personatge novel·lesc que s'escolta a ell mateix. Fent gala d'una hipocresia brutal, mai deixa passar una ocasió per a recordar els seus orígens extremadament humils, orígens que es descobrirà ser falsos: acabat de néixer és abandonat per la seva mare en una cuneta humida, sempre malalt, la seva vida fou un llarg camí de misèria, patiment i de sacrificis, però malgrat això, gràcies a la seva tossuderia i perseverança aconsegueix triomfar. Aquest fals discurs repetit fins l'extenuació el fa sentir el més orgullós dels homes, orgull accentuat pel fet de tenir com a mestressa de casa a una dama d'origen aristocràtic, Mrs. Sparsit. Ell, home fet del no res, tenia a les seves ordres una dama de família noble. Casat amb Louisa, filla de Mr. Gradgrind, de la qual els separen gairebé trenta anys, manté una relació marital gairebé nul·la. Més que d'esposa, la Louisa li fa de dama de companyia, diguem-ne que presencial. És l'esposa de cara enfora. De cara endins, la seva relació no es diferencia de la relació que pot mantenir amb els mobles de la casa. Ni tan sols és la seva confessora o la persona amb la que comparteix idees, converses,... Aquesta relació, la manté amb Mrs. Sparsit, tot i que, quan Bounderby es casa amb Louisa, Mrs. Sparsit és enviada a viure a un apartament del banc. Malgrat això, s'entreveu una relació més fluïda, si és que es pot dir així, amb Mrs. Sparsit que amb la seva esposa Louisa. Aquesta relació porta a l'abandonament de Louisa de la llar marital. Bounderby però, no es veu afectat sentimentalment: no li preocupa el que pugui sentir Louisa, i, de fet, ell només se sent ferit en l'orgull, donat que és abandonat per la filla de Thomas Gradgrind (davant l'abandonament deixa de ser automàticament la seva esposa i passa novament a ser la filla de Gradgrind). Josiah Bounderby és l'»amo» dels treballadors, un concepte de propietat material: els treballadors són la força de producció. No han de pensar, ni tenen dret a reivindicar millors condicions de vida. Per a ell, no hi ha en tota la ciutat ni un sol treballador, home, dona o criatura que no tingui un sol i únic objectiu a la vida, i aquest objectiu és que l'apeixin amb sopa de tortuga i caça, i amb coberts d'or massís, sense tenir cap altra aspiració que la de viure còmodament. Per a ell, els treballadors han de ser com animals de càrrega: només tenen dret a treballar.