Les Guerres de la Revolució Francesa foren una sèrie de conflictes bèl·lics, esdevinguts entre 1792 i 1802, en què França s'enfrontà a diferents monarquies europees. Caracteritzades pel fervor revolucionari francès i per importants innovacions militars, aquestes guerres revolucionàries van dur al domini dels Països Baixos, Itàlia i Renània per França. A causa de la pràctica de la lleva forçosa, a les guerres de la França revolucionària, hi va participar un gran nombre de soldats.
Les guerres de la Revolució Francesa foren les de la Primera Coalició (1792-1797) i de la Segona Coalició (1798-1801). Malgrat tot, des de 1793 fins a 1802, la Gran Bretanya va estar contínuament en guerra contra França; aquesta hostilitat franco-britànica va finalitzar amb la signatura del Tractat d'Amiens el 1802.
Les Guerres Napoleòniques (1803-1815) foren una continuació de les guerres de la França revolucionària; per això, en l'àmbit anglosaxó, s'usa l'expressió la Gran Guerra de França la qual engloba les guerres revolucionàries i les napoleòniques.
Primera Coalició 1792-1798
Fins a 1791, les monarquies europees dubtaven sobre si intervenir contra la Revolució en favor de Lluís XVI o bé mirar d'aprofitar en benefici propi la greu crisi que patia França, una de les principals potències d'Europa. La figura més important en aquest afer fou l'emperador Leopold II, germà de la reina Maria Antonieta, el qual es mostrava cada cop més preocupat per la radicalització progressiva del procés revolucionari francès. El 27 d'agost de 1791, Leopold II i el rei Frederic Guillem II de Prússia, després d'haver consultat nobles francesos emigrats, promulgaren la Declaració de Pilnitz, segons la qual, els monarques europeus es mostraven interessats en la protecció de Lluís XVI i la seva família, i, vagament, s'hi amenaçava amb greus conseqüències si els passava res. Si Leopold II havia concebut la declaració de Pilnitz com una manera de prendre posició però sense haver d'intervenir realment contra els revolucionaris, el cas fou, però, que a França la declaració fou vista com una greu amenaça i com a tal fou denunciada pels dirigents de la Revolució. Per altra banda, a més de les diferències ideològiques, hi havia la qüestió dels dominis imperials a Alsàcia, i l'interès de França de controlar l'acció dels contrarevolucionaris emigrats als Països Baixos Austríacs i en alguns petits principats alemanys.
Finalment, el 20 d'abril de 1792, l'Assemblea Nacional francesa aprovà per majoria declarar la guerra a Àustria, després d'haver escoltat la lectura de tota una llista de greuges presentada pel ministre d'afers estrangers Dumouriez, qui preparà una immediata invasió dels Països Baixos austríacs, on esperava que la població local s'alcés contra el domini austríac. Tanmateix, arran de la Revolució, l'exèrcit s'havia desorganitzat completament, i, en el moment de l'inici de les hostilitats, es produïren desercions en massa.
Mentre el govern revolucionari lluitava frenèticament per reclutar noves tropes i reorganitzar l'exèrcit, es concentrà a Coblença un exèrcit majoritàriament prussià dirigit pel duc de Brunswick. Pel juliol, les forces prussianes van conquerir amb facilitat les fortaleses de Longwy i Verdun sur Meuse. Aleshores, el duc proclamà el Manifest de Brunswick, escrit pel príncep de Condé, dirigent d'un exèrcit contrarevolucionari format per emigrats, en el qual s'hi exposava que el propòsit dels aliats era restablir l'autoritat absoluta de Lluís XVI per la qual cosa tractarien com a rebel qualsevol que se'ls oposés, per la qual cosa el condemnarien a mort segons la llei marcial. Aquest manifest, però, fou una de les principals causes de la revolta de París del 10 d'agost de 1792 que dugué a l'empresonament de la família reial francesa a la Torre del Temple i a la proclamació de la Primera República Francesa.
Les relacions entre Àustria i França s'agreujaren amb l'execució de l'arxiduquessa Maria Antonieta d'Àustria, esposa de Lluís XVI de França, a París. Aviat els austríacs declararen la guerra a França i formaren la Primera Coalició, que uní els exèrcits austríacs, prussians i d'altres estats alemanys contra França. L'avenç de les forces austroprussianes a França quedà deturat el 20 de setembre de 1792 gràcies al triomf dels exèrcits revolucionaris a la batalla de Valmy; a partir d'aleshores, Prússia veient que la campanya estava resultant més llarga i costosa del que s'havia previst, va decidir retirar-se de França. Per altra banda, en altres fronts, els francesos aconseguiren ocupar els territoris piemontesos de Niça i Savoia i formaren la República Lígur. mentre el general Custine va ocupar moltes poblacions a prop del Rin fins a arribar a Frankfurt. Als Països Baixos, Dumouriez derrotà els austríacs a Jemappes el 6 de novembre, cosa que li va permetre ocupar el territori a principis de l'hivern. La Primera Coalició conclogué amb la firma del Tractat de Campo Formio on els francesos obtingueren definitivament Bèlgica, el control sobre gran part de la vall del Rin i la península italiana i la divisió de la República de Venècia entre Àustria i França.
L'execució de Lluís XVI a la guillotina (21 de gener de 1793) va dur Espanya, Nàpols, Províncies Unides i Gran Bretanya a unir-se a la Primera Coalició, amb la qual cosa, França es trobà atacada en totes les seves fronteres.
França va decretar una lleva obligatòria. En un primer moment, els francesos foren forçats a marxar de Bèlgica i van patir greus derrotes a la Catalunya del Nord, com també va haver-hi alçaments contra els govern revolucionari a la Vendée. La progressió espanyola cap a Perpinyà quedà interrompuda quan els espanyols foren aturats a prop de la ciutat, al Serrat d'en Vaquer i a la batalla del Mas del Comte el 17 de juliol, mentre que amb victòria a la batalla del coll de la Perxa, el general Dagobert aconsegueix donar un cert tomb a la guerra, i el 29 d'agost de 1793 conquereix Puigcerdà i immediatament quasi tota la Cerdanya. El 4 de setembre de 1793 venç de nou els espanyols a Montlluís, capturant 14 peces d'artilleria i desallotjant-los de Vilafranca de Conflent i a la batalla de Paretstortes, el 17 de setembre del 1793, de manera que els espanyols es retiraren a posicions més segures acampant a Pontellà, mentre es rebien 5.000 homes de reforç portuguesos.
miniatura|Revolta de la Vendée Els camperols, burgesos i aristòcrates reialistes de Vendée es van revoltar per la lleva general, la venda dels béns nacionals i els sermons dels capellans contrarevolucionaris. Els insurrectes venceren a Châtillon-sur-Sèvre i a Vihiers, però foren derrotats a Nantes, La Gravelle, Angers, Le Mans i Savenay. Sotmesos a una repressió sagnant, s'acolliren a l'amnistia termidoriana.
Toló era controlada per republicans i reialistes moderats, però amenaçada per les forces de la Convenció Nacional, que marxaven cap a la ciutat, ancorant al port al juliol. Sense subministraments i dubtant de la seva capacitat per defensar-se, Hood va negociar la rendició del port i de la flota francesa, desembarcant tropes i subministraments per defensar-la del contraatac republicà francès, i va enviar Nelson a portar despatxos a Sardenya i Nàpols, demanant reforços. A mitjans de setembre es van reunir 2.000 homes i va arribar a Toló el 5 d'octubre, on va trobar que un gran exèrcit francès havia ocupat els turons que envoltaven la ciutat i l'estava bombardejant. Hood encara esperava que la ciutat es pogués retenir si arribaven més reforços, i va enviar Nelson a unir-se a l'esquadró de Robert Linzee que operava a Càller, i en el camí, el 22 d'octubre de 1793 va combatre un esquadró francès però superat en nombre es va retirar i va arribar a Càller el 24 d'octubre i amb Linzee a Tunis el 26 d'octubre. A la seva arribada, Nelson va rebre el comandament d'un petit esquadró format per lAgamèmnon, tres fragates i un balandre, i li va ordenar bloquejar la guarnició francesa a Còrsega. La caiguda de Toló a finals de desembre de 1793 va malmetre la posició britànica a la Mediterrània, perquè Hood no havia aconseguit fer les disposicions adequades per a la retirada i 18 vaixells francesos de línia van caure en mans republicanes. La missió de Nelson a Còrsega va adquirir més importància, per proporcionar als britànics una base naval prop de la costa francesa. Hood va reforçar Nelson amb més vaixells el gener de 1794. El paper de Nelson va ser important en la presa de Còrsega en 1794, on va ser ferit i va perdre parcialment la vista d'un ull, i les posteriors funcions diplomàtiques amb els estats italians. El 8 de març de 1795 va arribar a Hotham la notícia que la flota francesa es dirigia cap a Còrsega i es va proposar interceptar-los combatent el 14 de març a la batalla de Gènova en la que els francesos, derrotats, van abandonar el seu pla d'envair Còrsega i van tornar al port.
Després de la repressió de les revoltes mitjançant el règim del Terror, l'exèrcit francès va poder prendre de nou la iniciativa i el 25 de juliol de 1794 el general Jacques Léonard Muller dirigí les tropes franceses que entraren al País Basc, i la seva ofensiva va desfer del tot la posició defensiva espanyola darrere del Bidasoa i els francesos ocuparen Pasaia, Hondarribia l'1 d'agost, del port de Pasaia i Irun el 2 d'agost, i Sant Sebastià el 3 d'agost amb 1.700 presoners espanyols i 90 canons, a l'espera de l'ordre d'entrada a Catalunya, sent finalment substituït per Jeannot de Moncey, que va intentar infructuosament prendre Navarra. La ciutat de Tolosa va caure davant de Moncey el 9 d'agost. Les tropes espanyoles es van retirar a Lecumberri. Els francesos van causar danys a l'exèrcit espanyol i van guanyar terreny més a prop de la fortalesa de Pamplona. Encara pitjor per als espanyols va ser la pèrdua de dues foneries d'armes i el magatzem de pals de la marina. El novembre de 1794, els espanyols van patir un desastre a la batalla del Roure a Catalunya però un brot mortal de malaltia va aturar les operacions franceses als Pirineus occidentals durant l'hivern de 1794. El juny de 1795, Moncey va llançar un avanç victoriós cap a l'oest, prenent Vitòria i Bilbao. La pau de Basilea el 22 de juliol de 1795 va posar fi a la guerra amb Espanya. Quan la notícia de la pau va arribar al front a l'agost, l'avanç de Moncey va ser a través de l'Ebre, mentre altres forces es disposaven a investir Pamplona.
Els francesos ocuparen Bèlgica i de Renània després de la Batalla de Fleurus, i un cop dominats els Països Baixos austríacs, els francesos s'apoderaren per sorpresa les Set Províncies Unides on hi establiren un estat satèl·lit denominat la República Bàtava. Poc després, Prússia i Espanya signaren amb França la Pau de Basilea (1795) per la qual la vora esquerra del Rin passava a França. A més, també fracassaren els intents de la Gran Bretanya de donar suport a la revolta de la Vendée; així doncs, França quedava lliure del risc d'invasió. Tot i així, a la frontera del Rin, el general Pichegru entrà en negociacions amb els emigrats i, d'aquesta manera, traí el seu exèrcit, per la qual cosa, els francesos hagueren de marxar de Mannheim i fracassà el setge de Mayence per Jourdan.
Els britànics van prendre Còrcega, però la inestabilitat de la política corsa i a finals de 1796, amb la victòria francesa al nord d'Itàlia i la declaració de guerra espanyola a Gran Bretanya després del Tractat de San Ildefonso, el control britànic de Còrsega no era sostenible i les forces britàniques es van retirar de l'illa, que va ser ràpidament capturada una vegada més pels francesos.