Els castors (Castor) són un gènere de rosegadors semiaquàtics d'Euràsia i de Nord-amèrica que es caracteritzen per la seva cua ampla i escatosa. És l'únic gènere vivent de la família dels castòrids i engloba dues espècies vivents: el castor americà (C. canadensis) i el castor europeu (C. fiber). La distribució territorial d'aquestes espècies es limita a l'hemisferi nord, exceptuant alguns castors americans que foren introduïts a la Terra del Foc, una regió sud-americana. També s'han introduït alguns individus d'aquesta espècie a Europa. Deixant de banda aquestes excepcions, el castor americà viu tan sols a Nord-amèrica i el castor europeu només a Euràsia. El castor de Kellogg s'estenia per allò que avui en dia és l'oest dels Estats Units. Encara que són molt semblants entre ells, la investigació genètica ha demostrat que els castors americans i els europeus són espècies diferents i que la hibridació és improbable, ja que tenen un nombre diferent de cromosomes.
Aquests animals són coneguts per la seva habilitat natural a l'hora de construir preses als rius i rierols, i les seves llars (caus) als estanys que es formen darrere les preses. Aquesta barrera els proporciona protecció i crea un espai ideal per viure-hi. Per la construcció d'aquestes estructures utilitzen principalment troncs dels arbres que tallen i fan caure rosegant amb les seves fortes dents incisives. Tot i la gran quantitat d'arbres que tallen, l'alteració a la qual sotmeten l'ecosistema també té beneficis; així les preses creades serveixen d'aiguamolls, que ajuden a controlar les inundacions i eliminen contaminants del corrent. Tot i això, en ecosistemes estranys per ells, aquestes modificacions a l'ambient poden ser perjudicials, tal com ha passat, per exemple, a la Terra del Foc, Navarra i La Rioja.
Des de fa segles, els castors formen part de la cultura popular i en alguns casos han tingut una gran influència en el desenvolupament de les societats humanes. Un exemple d'això és la seva importància a la colonització europea d'Amèrica, ja que la cerca de la seva pell fou un dels factors que impulsà l'exploració i posterior desenvolupament econòmic de Nord-amèrica. Això fou a causa del valor comercial de la seva pell i d'altres productes que se n'obtenen, com ara el castori, una substància de secreció glandular que servia per fer perfums. El castor també és un element força representatiu a la cultura del Canadà, fins a tal punt que és l'animal nacional del país. Així doncs, la influència dels castors no es limita al sector econòmic i comercial, sinó que també arriba a la literatura, la religió i l'esport.
Morfologia i fisiologia miniatura|Dibuix del crani d'un castor europeu miniatura|La cua negra i aplanada dels castors permet identificar-los amb facilitat. Els castors són parents dels esquirols (pertanyen a la família dels esciúrids), i per això tenen certes característiques estructurals similars al crani i al maxil·lar inferior. També estan estretament relacionats amb un petit rosegador sud-americà, el coipú. El castor és el segon rosegador més gros del món, després del capibara, i el més gros de l'hemisferi nord.
Aquests animals creixen tota la vida. El pes mitjà dels adults és de 16 kg i, encara que els individus de més de 25 kg no són comuns, se n'han trobat individus que arriben als 40 kg. Les femelles, que són el sexe dominant, són tant o més grosses que els mascles de la mateixa edat, fet poc habitual entre els mamífers. Generalment, mesuren uns 30 cm d'alçada per 75 cm de longitud, sense comptar la cua, que mesura uns 25 cm de llargada per 15 cm d'amplada; s'ha de tenir en compte que tots aquests valors varien segons diversos factors com l'edat i l'espècie de l'individu.
La cua té una forma ovalada i aplatada, i està formada de petites escates de forma hexagonal i de color negre. Les escates són contigües i no se superposen les unes a les altres. El seu cos està cobert amb un espès pelatge al qual deuen el seu enorme valor comercial. Es divideix en dos tipus: un de sedós i grisenc, i un altre molt més aspre i llarg de color marró. A més de ser impermeable, la capa de pèl fa d'abric.
Estan dotats de quatre dents incisives molt fortes i afilades que són de color taronja a causa del fet que tenen un esmalt que les endureix i que els serveix per rosegar la fusta de la qual s'alimenten i amb la qual construeixen les seves estructures. Un castor adult pot tallar un tros de fusta d'uns 30 cm de gruix en uns quinze minuts amb la seva potent dentadura. Com que aquestes dents mai no deixen de créixer, és de vital importància que les utilitzin constantment, o altrament les incisives de la part superior els travessarien el maxil·lar inferior.
Els castors tenen les potes posteriors palmípedes, mentre que les anteriors, cobertes d'un pelatge més fosc, són semblants a mans, cadascuna amb cinc dits ben desenvolupats. Els dits de les extremitats posteriors, en canvi, es troben units per una membrana. Els castors no tenen bona vista, tot i que poden veure-hi sota l'aigua gràcies a una membrana nictitant, una tercera parpella lateral i transparent que cobreix els seus petits ulls. A més tenen bons sentits de l'oïda, olfacte i tacte. Mentre estan submergits tanquen els orificis nasals i els pavellons auditius per impedir l'entrada d'aigua. Gràcies al seu sistema respiratori, un castor pot mantenir-se sota l'aigua fins a quinze minuts sense haver de sortir per agafar aire.
Com a rosegadors que són, els castors tenen un cervell lissencèfal, és a dir, la seva escorça cerebral presenta poques deformacions i és bàsicament llisa. Tot i això, aquesta espessa escorça el fa especial entre els rosegadors: en intel·ligència se l'ha situat per sobre de la resta de rosegadors.
El castor, com tots els mamífers, és un animal endoterm. A terra ferma manté la temperatura corporal entre 37 i 38 °C, depenent de la seva activitat. Sota l'aigua, en canvi, la seva temperatura pot descendir per sota dels 34 °C. Aquest descens es produeix més ràpidament en el cas d'exemplars joves. Cal tenir en compte, però, que aquests valors poden variar sensiblement en cada individu a causa de múltiples factors com ara l'edat, el gènere, l'estat de creixement, l'època de l'any, el cicle menstrual o la febre.
Classificació El gènere Castor és un dels més de trenta gèneres classificats dins de la família dels castòrids. Com que hi ha més de 2.200 espècies de rosegadors, les espècies d'aquest gènere representen aproximadament el 0,13% del total d'espècies que formen l'ordre dels rosegadors. Els castors són classificats dins del regne dels animals a causa del fet que són organismes eucariotes, pluricel·lulars i heteròtrofs, amb desenvolupament embrionari i capacitat de locomoció. En l'embrancament dels cordats, ja que tenen un notocordi, que és el principal suport del seu cos, i que en el seu cas es tracta de la columna vertebral; dins de la classe dels mamífers, ja que són éssers vertebrats, amniotes, de sang calenta, amb glàndules mamàries i pèl. Formen part de l'ordre dels rosegadors, el més nombrós dels mamífers, ja que tenen dues dents incisives de constant creixement al maxil·lar superior i dues més a l'inferior i dins de la família dels castòrids que inclou els castors moderns i llurs parents primitius, que són caracteritzats per ser semiaquàtics, tenir els peus palmats i una gran cua aplanada i escatosa.
Espècies El gènere Castor inclou tres espècies: el castor europeu, el castor americà i el castor de Kellogg.
Castor europeu miniatura|Castor europeu. miniatura|Castor americà. El castor europeu, també anomenat eurasiàtic, (C. fiber) habita les regions fredes d'Euràsia, principalment Rússia. És una mica més petit que el seu parent americà. Des de l'antiguitat foren caçats, comprometent-ne la supervivència. En alguns països on vivien abans, com Espanya i el Regne Unit, foren erradicats a causa de la caça desmesurada, i avui en dia l'espècie encara està lleugerament amenaçada; cada vegada són més els esforços realitzats per restablir les poblacions arreu del continent i per això la població d'aquesta espècie va en augment. Es calcula que el seu nombre ronda els 600.000 individus. Per col·laborar en aquest projecte de repoblació, alguns organismes, com la Unió Europea (UE), i acords internacionals, com el Conveni sobre el Comerç Internacional d'Espècies de Fauna i Flora Salvatge Amenaçades (CITES), administrat pel Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA), s'encarreguen de protegir aquest rosegador.
Castor americà El castor americà (C. canadensis), també anomenat simplement «castor» a Nord-amèrica, és el rosegador més gros de l'hemisferi nord i està dividit en vint-i-cinc subespècies. Habita les regions predominantment fredes i boscoses del Canadà, Estats Units i, en menor mesura, Mèxic. També s'ha introduït l'espècie en altres regions, entre les quals es pot destacar la Terra del Foc i la península Escandinava.
Sovint era caçat per la pell. A principis del , la caça el va fer desaparèixer a bona part de l'àrea de distribució original. Els pobladors nadius i primers colons en menjaven, a més, la carn. Gran part de l'exploració inicial de Nord-amèrica fou impulsada precisament per la recerca de la pell del castor americà.
Aquesta espècie és més abundant que l'europea, amb una població estimada d'entre deu i quinze milions d'exemplars. Tanmateix, abans de l'època del comerç de pells, a Nord-amèrica n'hi podria haver hagut deu vegades més. Tot i el declivi, l'espècie no es considera en perill d'extinció.
Castor de Kellogg El castor de Kellogg (C. californicus, també anomenat C. accessor) visqué entre el Miocè i el Plistocè a l'oest de Nord-amèrica. Era molt similar al castor americà, ja que també era semiaquàtic, però més gros. Se n'han trobat restes fòssils als Estats Units, principalment a l'estat de Califòrnia, i a Mèxic.
Diferències entre espècies miniatura|El nas del castor europeu i el del castor americà són ben diferents. Encara que el castor europeu i l'americà són molt semblants entre si —tant que hi ha gent que els ha considerat varietats d'una mateixa espècie— les dues espècies es diferencien en certs aspectes. Algunes d'aquestes característiques són morfològiques, mentre que d'altres estan relacionades amb el seu comportament. La principal diferència morfològica entre elles es troba en els seus ossos nasals. Una altra característica que marca la diferència és el nombre de cromosomes de cada espècie. Aquest fet impedeix que membres de diferents espècies de castors es puguin creuar entre si. A la següent taula es comparen els atributs distintius més destacats:
CaracterísticaCastor europeuCastor americàMida del craniMenorMajorForat nasal en el craniTriangularQuadratDimensions de la cuaMés estretaMés amplaDimensions corporalsLleugerament més petitsLleugerament més gransMida mitjana de la ventrada2-3 cries3-4 criesConstrucció de presesMenys desenvolupadaMés sofisticadaPosició del cauA prop de la ribaLluny de la ribaMarques d'olorMés petitesMés gransCompetitivitatMenys competitiuMés competitiuCromosomes2n=482n=40Font: Biology @ Davidson
Comportament miniatura|Iŀlustració de Herman Moll on es descriu detalladament el procés que segueixen els castors per construir les preses. miniatura|esquerra|Els castors passen la major part del temps a l'aigua. Els castors són essencialment aquàtics en les seves activitats, i mai no viatgen per terra si no els és necessari. Són animals sociables, arribant a formar grups o colònies de fins a dotze individus, composts d'una parella i les seves cries. Les famílies petites poden viure en un sol cau, però les més grans solen necessitar refugis addicionals. Com més gran sigui l'aïllament del lloc on viuen i l'abundància d'aliments, més gran serà la població de castors.