miniatura|Il·lustració de Carl Offterdinger del conte de fades europeu Caputxeta Vermella El conte de fades o una rondalla és un gènere de conte tradicional o ficció on apareixen elements de màgia, criatures pròpies del folklore -com ara fades, follets, elfs, bruixes, sirenes, trols, gegants, gnoms i animals parlants -i sovint un ensenyament moral. El terme s'usa modernament per parlar d'històries que acaben gairebé sempre bé o on intervé l'element meravellós i la fantasia. En el llenguatge contemporani, així com fora del context literari, el terme és utilitzat per descriure una cosa que està vinculat amb princeses. Per això, hi ha expressions com ara «un final de conte de fades» -un final feliç-Definició de l'enciclopèdia britànica Merriam-Webster de "fairy tale" . Consultat el 8 de novembre del 2011. De la mateixa manera, en l'aspecte col·loquial un «conte de fades» pot ser associat amb qualsevol història rocambolesca i extraordinària. En general, aquest tipus de relats sol atreure els nens petits, al compenetrar aquests de forma fàcil i ràpida amb els personatges arquetípics de cada història.
En les cultures on els dimonis i les bruixes són percebuts com a éssers reals, els contes de fades poden mimetitzar-se amb el gènere de les llegendes, en el qual el context és percebut, tant pel narrador com pels oients, com si es tractés d'una realitat històrica. No obstant això, a diferència de les llegendes i epopeies, que tendeixen a tenir referències superficials a la religió i a llocs, persones i successos reals, aquest tipus d'històries té lloc en un període indefinit («Hi havia una vegada») més que en un instant precís.
Els contes de fades es troben sigui en forma oral o literària. Intentar detallar amb exactitud el seu desenvolupament històric en resulta una tasca difícil, ja que només les formes escrites han estat capaços de sobreviure amb el pas el temps. No obstant això, l'evidència escrita almenys dona una indicació que els contes de fades han existit durant milers d'anys, encara que potser no reconeguts des d'un principi com un gènere pròpiament dit; el terme «conte de fades» es va aplicar a partir de l'obra de Madame d'Aulnoy, que va proposar la denominació francòfona «Contes des Fées». Molts d'aquests relats han evolucionat fins a la forma en què es coneixen avui en dia a partir d'històries amb centenars d'anys d'antiguitat, aparegudes amb múltiples variants i recollides pels folkloristes.«Fairy tals have ancient origin». The Telegraph . Consultat el 8 de novembre de 2011. Fins i tot, se segueixen redactant contes de fades i obres derivades del mateix gènere. Els folkloristes han classificat els contes de fades de diverses formes; entre les més notables agrupacions estan el sistema d'Aarne-Thompson i l'anàlisi morfològica de l'erudit Vladímir Propp. D'altra banda, altres folkloristes han interpretat el significat dels contes, però no hi ha cap moviment intel·lectual que hagi abordat el significat d'aquest tipus de relats.
Tot i que els primers contes de fades estaven destinats principalment a les audiències adultes, i en menor grau als nens, aquests van començar a associar-se amb els infants des dels escrits dels preciosistes. Des que els germans Grimm titulessin la seva col·lecció com Kinder- und Hausmärchen (trad. Literal: « Contes dels nens i la llar »), el vincle amb els nens ha anat enfortint-se amb el transcurs dels anys. Els Germans Grimm són els principals recopiladors de contes de fades.
Joseph Campbell afirma que aquestes similituds provenen del fet que en realitat segueixen els esquemes universals de la mitologia, especialment el referit al monomite o camí de l'heroi.
Característiques Els contes de fades inclouen una aventura amb elements meravellosos o fantàstics (no solament amb fades malgrat el nom) que tenen lloc en un lloc o passar remot i que poden servir tant per entretenir com per transmetre un ensenyament moral. Aquesta funció didàctica els ha acabat associant a la literatura infantil, malgrat la cruesa d'algunes escenes originals, i explica el fort maniqueisme del punt de vista. Inclouen repeticions, localitzacions simbòliquesJohn Thackray Bunce, Fairy Tales Their Origin and Meaning, Book Jungle Publisher, 2008, . (com el bosc) i personatges estereotipats.
Tot i que el conte de fades és clarament un gènere distintiu, la definició que marca a una obra com un relat d'aquest tipus és font de controvèrsies.Heidi Anne Heiner, .html «What Is a Fairy Tale?» . Surlalunefairytales.com. Consultat el 6 de novembre de 2011. (en anglès) Vladímir Propp, a la seva Morfologia del conte, va criticar la distinció entre «contes de fades» i «relats d'animals» basant-se en el fet que molts contes contenen tant elements com animals fantàstics. No obstant això, per seleccionar obres per a la seva anàlisi, Propp va utilitzar tots els contes populars russos classificats en el conjunt de tipus 300-749 en el sistema de classificació Aarne-Thompson -en un intent per brindar-los una distinció- per establir pròpiament un nou grup de contes. el seu propi treball va identificar als contes de fades pels elements de la trama, encara que l'hi va criticar perquè la seva anàlisi no s'aplica fàcilment als contes que no impliquin una recerca i, a més, els mateixos elements de la trama se'ls pot trobar en obres que no són considerades com contes de fades.
esquerra|miniatura|El conte rus El tsarevitx Ivan, l'ocell de foc i el llop gris no conté fades, sinó un llop parlant
Un punt sobre el qual hi ha consens generalitzat és que la naturalesa d'un conte no depèn de si les fades hi apareixen. Moltes persones, entre elles Angela Carter en la seva introducció al Virago Book of Fairy Tales («Llibre virago dels contes de fades»), han observat que una gran part dels anomenats contes de fades no contenen els esmentats éssers fantàstics. Això es deu en part a la història del terme en anglès, «fairy tale», que deriva de la frase francesa «conte de fées» i que va ser usada per primera vegada en la col·lecció de Madame d'Aulnoy l'any 1697. Terri Windling, «Els Contes de Fées: The Literary Fairy Tales of France». Consultat el 9 de novembre de 2011. (en anglès)
Tal com Stith Thompson i Carter fan notar, els animals parlants i la presència de la màgia semblen ser més comuns en el gènere que les mateixes fades. no obstant això, la mera presència d'animals que parlen no converteix un relat en un conte de fades, sobretot quan l'animal és clarament una màscara d'un rostre humà, com succeeix a les faules. en el seu assaig Sobre els contes de fades, J. R. R. Tolkien va manifestar estar d'acord amb l'exclusió de les «fades» de la definició, concebent als contes de fades com històries sobre les aventures dels homes en «Faërie», la terra de les fades, els prínceps i princeses, nans, elfs, i no solament espècies màgiques sinó moltes altres meravelles. tot i això, l'assaig omet contes que són considerats contes de fades, com ara The Heart of a Monkey, inclòs a el llibre lila dels contes de fades de Andrew Lang.
Steven Swann Jones va considerar que la màgia és la característica que permet diferenciar els contes de fades d'un altre tipus de narracions. al seu torn, Davidson i Chaudri van identificar la «transformació» com el tret principal del gènere. Des d'un punt de vista psicològic, Jean Chiriac va subratllar la necessitat dels elements fantàstics en aquest tipus de narrativa.Chiriac, Jean. «Psychoanalysis and Fairy-Tales». Freudfile.org. Consultat el 9 de novembre de 2011. (en anglès)
Alguns folkloristes prefereixen utilitzar el terme alemany «Märchen» (trad. Lit: «conte meravellós») per referir-se al gènere, una pràctica que s'ha reforçat amb la definició de Thompson en la seva edició de 1977 de The Folktale: «un conte de certa longitud que implica una successió de motius o episodis. Es mou en un món irreal, sense localitat o criatures definides i està ple de coses meravelloses. En aquesta terra de mai més, els herois humils maten als seus adversaris, hereten els regnes i es casen amb princeses». Els personatges i motius dels contes de fades són simples i arquetípics: princeses, fills joves i prínceps valents, ogres, gegants, dracs, trols, madrastres malvades i falsos herois, fades protectores i altres ajudants màgics, sovint cavalls, guineus o aus parlants, muntanyes de vidre així com prohibicions i ruptura de restriccions. Altres característiques dels contes -la rítmica, el grotesc, l'estrany i el graciós- són mera recreació per a alegria dels nens, mentre que els perills i terrors els inspiren fascinació. Els contes de fades són l'escenari del món de la infància, un regne de vida vicaria, més elemental i lliurement ple de fantasies que els drames perfeccionistes dels adults sofisticats l'acceptació arrelada de lligar les realitats exigeix coses més severes. Italo Calvino va citar els contes de fades com el principal exemple de «vivesa» a la literatura, a causa de la brevetat i consistència de les seves històries.
Evolució del terme D'acord amb l'autora Rosemary Jackson, en la seva obra Fantasy: the literature of subversion, els contes de fades difereixen dels relats fantàstics en qüestions narratives, ja que són neutrals, impersonalitzades i ofereixen un context per separat de la perspectiva del lector. El consumidor d'aquest tipus d'històries passa a convertir-se en un receptor passiu d'una sèrie de fets que li ocorren al protagonista sense permetre la seva involucració en la història, mentre que els relats fantàstics qüestionen els principis morals i socials dels personatges i del lector al mateix temps, enmig d'una combinació d'elements com el romanç i la nostàlgia, entre d'altres. al seu torn, l'escriptor Tzvetan Todorov ofereix una distinció pròpia del gènere en el seu llibre The fantastic: a structural approach to a literary gènere, on destaca l'estil de redacció dels contes de fades com un dels seus trets característics que permet distingir al gènere dels relats fantàstics; en especial, es refereix a l'estructura de les trames.
Al principi, les històries que ara cataloguem com contes de fades eren només un tipus de conte i no eren concebudes com un gènere independent. El terme alemany «Märchen» literalment significa «conte», de manera que no intenta referir-se a un tipus específic d'obra. No va ser sinó fins a l'època de la literatura de la Renaixença que el gènere va començar a ser definit, ja que els escriptors d'aquest període van començar a delimitar una classificació de contes que es va consolidar a través de les obres de molts altres escriptors, per conformar-se com un gènere inqüestionable amb els escrits dels germans Grimm. En aquest procés de consolidació, els artistes del Preciosisme van encunyar el terme específic que identificaria el gènere alhora que van començar a escriure ells mateixos contes de fades; la denominació prové específicament de Madame d'Aulnoy, qui va proposar l'etiqueta «contes de fée».
Abans que es definís el gènere de la fantasia, molts treballs, que generalment es classifiquen com relats fantàstics, eren catalogats com contes de fades, incloent-hi les novel·les El hòbbit de Tolkien, la rebel·lió dels animals de George Orwell, El meravellós Mag d'Oz de Lyman Frank Baum i The Turn of the Screw de Henry James. de fet, Sobre els contes de fades de Tolkien conté discussions sobre el worldbuilding (o procés de construcció de mons imaginaris), reflexions que són considerades una part vital de la crítica del gènere fantàstic. Tot i que la fantasia, particularment en el subgènere «fantasia de conte de fades», es basa en gran manera en els motius dels contes de fades, actualment tots dos gèneres són apreciats com apartats diferents.
Folklore i versions escrites miniatura|Una il·lustració de Mamà Oca per Gustave Doré, on el personatge li està llegint contes de fades a un grup de nens.