Tombuctú (també conegut com a Timbuctú, Tin Buqt en tamasheq; Tombouctou en francès) és una ciutat propera al riu Níger, a la regió homònima de Mali. La ciutat també és anomenada la ciutat dels 333 sants i la perla del desert.
La ciutat acull la prestigiosa madrassa de Sankore i altres madrasses. Durant els segles i , fou un centre intel·lectual i espiritual de primera magnitud i principal difusora de l'islam per la resta de l'Àfrica. Hi destaquen les tres grans mesquites: Djingareyber, Sankore i Sidi Yahya, mostra d'un passat gloriós.
La ciutat va construir la seva prosperitat al voltant dels intercanvis comercials entre la zona sudanesa del Sahel i el Magrib, i és la porta d'entrada al Sàhara. Va tenir el seu punt àlgid durant el , però la seva riquesa va començar a declinar quan els europeus van obrir la via marítima per al comerç entre l'Àfrica del Nord i l'Àfrica negra.
La ciutat és habitada per diferents ètnies: songhais, tuaregs, fulanis, i mandinkas.
Segons alguns etimòlegs, el nom de Tombuctú ve de Tim, que en llengua berber vol dir "el lloc de", mentre que Boctu seria el nom d'una antiga reina local. Per tant, Tombuctú voldria dir 'El lloc de Boctu'. D'altres diuen que Boctu era la "dona del gran melic" (Lieu ou place de la vielle femme au gros nombril), i que aquesta s'ocupava de guardar el pou i les pertinences dels fundadors de la ciutat.
Història Tombuctú fou fundada al voltant de l'any 1100, durant la dinastia Malinka. Però, durant més de dos segles, fou poc important, car no és esmentada per cap font musulmana fins a Ibn Battuta, que diu que estava habitada pels masufes, però aquests van emigrar cap a l'est progressivament. Durant el , sota el domini de l'Imperi de Mali i l'emperador Kuta Mussa (mansa Musa I) va adquirir notorietat. La culminació del regnat de Musa fou el seu famós pelegrinatge a la Meca, que començà el 1324 i acabà amb el seu retorn el 1326. Musa era tan generós que feia córrer els diners i va haver de treure un préstec per poder permetre's el viatge de retorn a casa. El hajj (peregrinació) de Musa, i especialment el seu or, va cridar l'atenció dels mons islàmic i cristià. Consegüentment, el nom de Mali i Tombuctú va aparèixer als mapamundis de . Tombuctú o Timbuctú fou visitada pel rei al seu retorn, acompanyat del poeta i arquitecte andalusí (de Granada) Abu Ishaq Ibrahim as-Sahilí (o es-Sahelí), conegut com al-Tuwaydjin, a qui havia conegut a la Meca. Mansa Musa va portar l'arquitecte a Mali per embellir algunes de les ciutats i algunes mesquites foren construïdes a Gao i Tombuctú junt amb palaus impressionants. As-Sahilí li va construir per al mansa un palau amb una complexa decoració i una cúpula que es creu que fou la primera de la seva classe al país, i a Tombuctú es van construir l'actual muralla i la mesquita de Djingareyber.
En declinar el poder de Mali al final del , la ciutat va caure en mans, el 1433 o 1434, dels tuaregs Maghsharan, que van establir-hi un governador sanhadja; però, el 1468, foren expulsats pels songhais. La seva màxima esplendor va arribar llavors, durant el , sota l'Imperi Songhai. Durant el regnat de Sunni Ali Ber, la ciutat arribà a acollir més de 25.000 estudiants a la madrassa de Sankore i més de 100.000 habitants, repartits per barriades segons l'ètnia. Els ulemes sanhadja van fugir a Walata i els ulemes no sanhadges van veure limitada la seva activitat. Sota l'Askia Muhàmmad ibn Abi Bakr al-Hajj i els seus successors, Tombuctú va mantenir la prosperitat i el creixement; els seus ulemes eren respectats i rebien de vegades favors dels sobirans que residien a Gao.
miniatura|Mali El 1591, tropes enviades pel soldà del Marroc Àhmad al-Mansur van conquerir la ciutat i altres poblacions de la zona. La major part dels soldats es van quedar a la ciutat i es van fusionar amb la població local. Tombuctú fou la capital del domini africà dels marroquins i els seus governants tenien el títol de basha, que era equivalent a governador militar. El domini marroquí va durar-hi gairebé cent anys, encara que a partir del 1608 fou nominal. Els ulemes locals van patir altra vegada sota els ocupants. Alguns membres de la família local dirigent dels Masufa Akit, generalment cadis de la vila sota els askyes, foren enviats en exili a Marràqueix; d'altres en van marxar voluntàriament. Tombuctú va entrar en declivi econòmic i cultural. Al llarg del , els bashes van esdevenir de facto independents del Marroc, governant un estat entre Djenne (Jenne) i Bamba (prop de Gao); des del 1670, ja no hi va haver relació amb els soldans, que havien perdut l'interès per la ciutat, ja que no havien arribat a controlar-ne les mines d'or. Els soldats marroquins van donar origen a una classe social que en llengua songhai s'anomenava armes (singular: arma) o també roumes (singular: rouma) derivat dels mosqueters del sultà.
L'estat dels bashes era dèbil (entre 1591 i 1832, hi va haver almenys 242 persones que van exercir com a basha, alguns diverses vegades), i Tombuctú va caure per primera vegada en mans dels tuaregs el 1737. La resta del , diverses vegades grups tuaregs i bambares van ocupar breument la ciutat o la van assetjar. Finalment, els fulbes de Masina sota Ahmadu Lobbo la van conquerir el 1826 i després d'alguna alternativa, definitivament el 1832; la van conservar fins al 1844, quan els tuaregs la van ocupar durant dos anys, però els fulbes van impedir l'arribada de blat des de la zona del delta del riu Senegal i van forçar els tuaregs a retirar-se'n; no obstant això, el xeic Ahmad al-Bakkai al-Kunti de la influent tribu araboberber dels kanata (en singular, kunta; francès, kounta), net de Mukhtar al-Kunti (unificador de la tribu), i cap de la zawiya dels bakkiyya o bakkakiyya (una branca de la kadiriyya), va aconseguir un acord pel qual dominaria Tombuctú pagant tribu a Masina; des de llavors, el xeic Ahmad al-Bakkai al-Kunti fou l'àrbitre dels afers de la ciutat. El 1862, els fulbes de Masina foren derrotats per al-Hadjdj Umar, fundador de l'anomenat Imperi Toucouleur; al-Bakkai es va erigir en el defensor de la independència de Tombuctú. Poc després, Umar va conquerir Tombuctú i la va saquejar, però al-Bakkai es va aliar als fulbes (o peuls), que es van revoltar dirigits per Ba Lobbo, germà de l'executat rei de Masina, i junts van assetjar la capital Hamdallahi durant vuit mesos; quan la gana va fer impossible la resistència, Umar va fer cremar la ciutat i es va refugiar als cingles de Bandiagara, on, abandonat pels seus partidaris, va morir misteriosament, fent saltar una càrrega d'explosius (1864). Al-Bakkai va morir el 1865, però els maures kanata de la bakkakiyya van continuar dominant Tombuctú fins a l'arribada dels francesos, el 1893, quan es van retirar cap a l'Azawad.
Tombuctú va ser una ciutat prohibida per als no musulmans. El primer europeu a entrar-hi fou l'explorador escocès Alexander Gordon Laing (1793-1826), que va arribar a Tombuctú, procedent de Trípoli, l'agost del 1826 i que fou obligat a marxar poques setmanes més tard, tot i que no arribà gaire lluny, en ser assassinat al desert. Poc després, el 1827, visitaria la ciutat el francès René Caillié, que va arribar navegant pel riu Níger disfressat de musulmà, i va poder tornar per explicar-ho. Hi ha un relat del nàufrag americà Robert Adams, escrit de manera complicada d'interpretar, però que sembla autèntic, i hauria estat el primer a visitar Tombuctú. Heinrich Barth hi va arribar el setembre del 1853, i el següent europeu a anar-hi fou Oskar Lenz (ja el 1880).
Arribada dels francesos El 1889 el tinent coronel Archinard, comandant superior del territori de l'Alt Senegal, va ordenar entrar en contacte amb Tombuctú i els estats de l'interior del bucle del Níger (la corba el Níger) i va encarregar al tinent de vaixell Jayme, successor de Davoust al capdavant de la flotilla del Níger, de marxar a la zona; l'insignia Hourst i el sotstinent Marchand l'havien d'acompanyar; marchand a més tenia la missió d'entrar en contacte amb les armes i signar amb ells un tractat de comerç.
Les dues canoneres (la Mage i la Niger) van sortir el setembre de 1889 de Koulikoro seguint la ruta de navegació ja establerta pel tinent Caron. A Mopti l'insignia Hourst es va quedar amb la Niger, que estava avariada i la Mage va continuar endavant arribant el 27 de setembre a la riba del llac Déboé. En travessar el país de Macina els francesos foren rebuts favorablement pels habitants peuls que havien estat sotmesos pels truculors i ara mostraven les seves simpaties obertament. Després de passar Safay vam començar a aparèixer els tuaregs, aferrats a la seva independència, que es van mostrar poc acollidors.
El 3 d'octubre del Mage va tocar a Korioumé on va parar dos dies per permetre a Marchand negociar amb les armes. Després van retornar cap a Koulikoro, recollint en el retorn a Hourst a Mopti. La missió va comportar un principi d'acord comercial a més de moltes informacions hidrogràfiques del Níger i el llac Déboé.
El 1893, la ciutat va caure sota la dominació colonial francesa. En aquests moments les principals tribus tuaregs de la zona eren els Iguelladj que vivien a la vora del llac Faguibine; els Tenguéréguifs; els Kel Témoulai que vivien a la zona de Ganto, a la riba dreta del Níger; i els Kel-Antassar, una tribu guerrera que es va oposar ferotgement als francesos; els Kel Témoulai els Kel-Antassar eren els que exercien el poder polític compartit a Tombuctú a l'arribada dels francesos i els Kel Témoulai a més governaven a Kabara. A l'arribada dels francesos es van replegar cap a l'est.
L'ocupació francesa es va mantenir fins al 1960, moment de la independència del Sudan francès, que va prendre el nom de Mali. Durant el govern francès, fou capital d'un cercle administratiu. La sequera i una llarga revolta tuareg que va durar fins al 1996 van causar moltes víctimes i van afectar la ciutat. El 1970, hi fou fundat el Centre de Documentació i Recerca Ahmad Baba, que ha recopilat més de 6.000 manuscrits àrabs.
Conquesta francesa Com molts oficials francesos, el cap de la flotilla del Níger, Boiteux, tenia la idea romàntica de ser el primer d'anar a Tombuctú.com l'havien tingut els seus predecessors Davoust i Hourst Des del juliol de 1893 va acompanyar a mercaders indis que anaven pel riu a Tombuctú i va planejar apoderar-se de la ciutat en un cop de mà si en tenia l'ocasió. Aquestes idees van arribar al tinent coronel Bonnier, comandant superior interí de la colònia del Sudan Francès, que li va ordenar romandre al seu moll a Mopti. Boiteux va obeir, però el desembre, al saber que Hourst havia estat encarregat d'una missió a Tombuctú, va temer ser avançat per aquest i va sortir de Mopti amb les canoneres Mage i Níger i dues barcasses i va baixar el riu fins a Saraféré on va reclutar com a pilots a dos comerciants de Tombuctú que enemistats amb els tuaregs s'havien exiliat de la ciutat. Va seguir el viatge per El-Oual-Edji i Korioumé, entrant al marigot de Dai el 5 de desembre i d'allí cap a Kabara. A 2 km d'aquesta població va deixar els vaixells sota el comandament del seu segon, el vaixell insígnia Aube, i amb 11 laptotsportadors, piragüistes, desbrossadors, etc.., indígenes servint França es va embarcar en una barcassa per reconèixer la ruta. A Kabara fou acollit per un núvol de llances dels tuaregs Tenguéréguifs que el dia abans havien estat advertits de la presència francesa a Korioumé, el que havia aconsellat a Hamdia, un cap local de Tombuctú, de mobilitzar forces cap a Kabara. Els laptots van sostenir el combat durant una hora contra 150 tuaregs als quals van acabar fent fugir.