El gaèlic escocès o gaèlic,Escocés en pronúncia occidental i escocès en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el llibre d'estil. també anomenat gaèlic o Gàidhlig, i pronunciat [ˈkaːlikʲ] (a diferència del gaèlic, o Gaeilge [ˈgeːlʲɟə], parlat a Irlanda), és una llengua cèltica parlada a Escòcia, concretament, a les Terres Altes (en gaèlic escocès, A' Ghàidhealtachd), Strathclyde (en gaèlic escocès, Srath Chluaidh) i les Illes Hèbrides (en gaèlic escocès, Innse Gall); i també en algunes comunitats de Nova Escòcia (en gaèlic escocès, Alba Nuadh), sobretot a l'illa del Cap Bretó (en gaèlic escocès, Ceap Breatainn o Eilean Cheap Bhreatainn), al Canadà. L'expulsió forçada dels camperols escocesos per part de grans propietaris del camp en el segle explica l'expansió de la llengua fins al Canadà.
S'estima que el nombre de parlants és d'uns 58.500 a Escòcia i de 500 a 1.000 a Nova Escòcia. Tot i això, la llengua és reconeguda pel Regne Unit com una llengua pròpia d'Escòcia segons la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. A més, ha rebut l'estatus de llengua oficial d'Escòcia, juntament amb l'scots, i es troba al mateix nivell que l'anglès segons la Llei de la llengua gaèlica, aprovada pel Parlament escocès el 21 d'abril del 2005.La Llei del 2005 de la llengua gaèlica (Escòcia) (en anglès: Gaelic Language (Scotland) Act 2005) es va aprovar pel Parlament escocès amb la intenció d'assegurar la situació de la llengua com a idioma oficial d'Escòcia en la seva disposició de respecte equitatiu amb la llengua anglesa. D'altra banda, l'any 1999 el Govern escocès aprovà la creació d'un sistema educatiu amb el gaèlic com a llengua vehicular en l'ensenyament. A partir d'aleshores, ha crescut el nombre d'alumnes que l'aprenen a l'escola o com a llengua vehicular en l'educació primària i secundària, fins a arribar al 0,44% del total de l'alumnat del sistema escocès d'ensenyament per al curs 2013-2014. Gaelic education helps reverse decline of the Gaelic language (Bòrd na Gàidhlig) Estadístiques del nombre d'alumnat a Escòcia que rep educació en gaèlic escocès durant el curs 2013-2014
El gaèlic escocès, igual que el gaèlic irlandès i el manx, pertany a la branca goidèlica de les llengües cèltiques. Si bé el gaèlic irlandès i el gaèlic escocès tenen un lligam molt estret, van començar a divergir a partir del segle , ja que l'escocès es va enriquir gràcies als bescanvis lingüístics amb altres pobles del nord de l'illa de la Gran Bretanya.
Classificació El gaèlic escocès és una llengua indoeuropea que pertany a la branca goidèlica de les llengües cèltiques insulars, dins de la família de les llengües cèltiques. A part del nom gaèlic escocès, aquesta llengua també es coneix, en el món anglosaxó, pel valor metonímic de gaèlic, i l'irlandès (en anglès, Irish) és el nom propi del gaèlic irlandès. Al territori escocès, d'altra banda, el nom de la llengua es pronuncia [ˈgaːlikʲ], i fora d'Escòcia pren la fonètica de [ˈɡeɪlɨk].
El gaèlic escocès no s'ha de confondre amb l'scots, que es refereix a la varietat lingüística anglesa de la qual forma part l'anglès parlat a les Terres Baixes escoceses (en anglès, Lowlands; en gaèlic escocès, Ghalldachd). Abans del segle , la parla anglesa de les Terres Baixes es coneixia com a Inglis (actualment, i en anglès, English), mentre que el gaèlic escocès rebia el nom de Scottis (actualment, i en anglès, Scottish). Tanmateix, a partir del segle va prendre volada la forma Erse (en anglès, Irish 'irlandès') per referir-se al gaèlic escocès, i l'scots va rebre el nom de Scottis., Tom (1994). Companion to the Oxford English Dictionary. Oxford: Oxford University Press. Actualment, el gaèlic escocès és una llengua diferent del gaèlic irlandès, de manera que la forma Erse s'ha deixat d'utilitzar per referir-se a la llengua cèltica d'Escòcia.
Història Orígens La teoria actual acceptada pel que fa a la història del gaèlic escocès explica que les tribus gaèliques (en gaèlic escocès, gàidheal), provinents d'Irlanda, atacaven constantment Britànnia entre el segle i dC, duent a terme una campanya d'incursions més satisfactòria que no pas la invasió romana. Van anomenar el país Ghaidealacht., Charles (1997). The Edinburgh history of the Scots language. Edinburgh University Press. p. 551. No hi ha dades contundents i definitives que indiquin el moment concret en el qual es començà a parlar gaèlic a Escòcia, tot i que s'ha proposat que ja es parlava a la regió d'Argyll, en una versió arcaica de la llengua, abans del període de domini romà., Ewan (2001). "Were the Scots Irish?". Antiquity 75, p. 285-292. No hi ha consens pel que fa a aquesta qüestió. Tanmateix, la consolidació del regne de Dàl Riata als voltants del segle , que unia les antigues províncies d'Ulster, al nord d'Irlanda, i l'oest d'Escòcia, a Argyllshire, va accelerar l'expansió de la llengua.
No obstant això, els treballs arqueològics recents d'Ewan Campbell (Campbell, 2001) neguen la invasió per part del regne irlandès de Dál Riata del territori escocès, ja que les proves arqueològiques no ofereixen cap suport per afirmar una invasió d'aquestes característiques. Es podria interpretar, doncs, com a part d'un mite polític construït per donar suport a les demandes irlandeses del govern de la part escocesa de Dàl Riada. Sigui quin sigui l'origen del gaèlic, aquesta llengua ja es parlava a la zona d'Argyllshire cap al segle , segons es pot llegir en la Vita Columbae escrita per Adomnan de Iona cap al 700, en què es relata que sant Columba, que va morir l'any 597, necessitava un intèrpret quan anà a l'illa de Skye.
Edat mitjana El cristianisme va arribar a Britànnia i a les tribus gaèliques d'Irlanda amb sant Patrici al segle i, des d'aquí, a Escòcia, sota el guiatge de Colum Cille (sant Columba) en el segle . Tot i que en aquest període encara s'emprava l'alfabet ogham per a l'escriptura, el cristianisme els va portar l'escriptura llatina i, encara que al principi les tribus gaèliques escrivien en llatí, posteriorment van començar a escriure en les seves pròpies llengües.
Cap al segle ja es notaven les diferències dialectals entre les llengües cèltiques, mil anys després de l'arribada de les tribus gaèliques. A partir de la introducció de la base llatina en l'escriptura es començà a utilitzar una versió estàndard de la gramàtica i l'ortografia de la llengua que parlava la minoria gaèlica que sabia llegir i escriure a causa del poder que exercien l'Església i les classes seculars per difondre els textos sagrats. La llengua es va mantenir en el regne comercial del Senyor de les Illes, que va seguir controlant parts de l'Ulster fins al segle .
Els acadèmics anomenen aquesta versió arcaica de la llengua, des de l'adaptació de l'alfabet llatí fins a l'any 900, Seann Ghàidhlig o «gaèlic antic» (tot i que fora d'Escòcia, i fins i tot dins del territori escocès, alguns acadèmics tradueixen l'expressió com 'irlandès antic'). El cos principal de texts consisteix en glosses gaèliques escrites en texts manuscrits llatins conservats al continent europeu, ja que l'Església gaèlica també difonia el seu missatge a les terres continentals des de principis del segle . Alguns exemples en són les Glosses de Würzburg (a partir del 750) o les Glosses de St Gall.
Els canvis més importants que es van produir en el pas del predecessor primitiu del gaèlic, trobat en les inscripcions en ogham, i el «gaèlic antic» (o «irlandès antic») són la lenició, l'apòcope i la síncope. L'apòcope és la pèrdua de les vocals finals d'una paraula. La síncope és la pèrdua de vocals medials. La lenició és el relaxament de consonants que es troben en posició intervocàlica.
La lenició en gaèlic és probablement l'herència dels antecessors cèltics del continent europeu, ja que també s'observa un procés semblant en les llengües del grup cèltic-P.
En aquesta etapa de la llengua es va incorporar un gran nombre de manlleus lingüístics del llatí, especialment mots religiosos (en provenen eaglais 'església', del llatí ecclesia; fìon 'vi', del llatí vinum; beannachd 'benedicció', del llatí benedictio) i literaris (d'on provenen leabhar 'llibre', del llatí liber; litir 'carta', del llatí littera; sgrìobh 'escriure', del llatí scribere).
També un petit grapat de paraules es van introduir en el gaèlic a partir de l'anglès antic (anglosaxó) abans del 900, com seòl 'navegar', de l'anglès antic segl; seabhag 'falcó', de l'anglès antic heafoc; bòrd 'taula', de l'anglès antic bord. Es diu que aquests manlleus van arribar a Irlanda i, a partir d'aquí, es van anar desenvolupant en la resta de llengües cèltiques insulars, però també és possible que aquests manlleus penetressin en la llengua per la parla de les tribus angles del sud-est d'Escòcia.
miniatura|Coronació del rei Alexandre a Moot Hill, Scone, el 13 de juliol del 1249. El rei és saludat per l'ollamh rìgh, el poeta reial, que s'hi adreça amb la proclamació Benach De Re Albanne (= Beannachd Dè Rìgh Alban, 'Que Déu beneeixi el rei d'Escòcia'); el poeta segueix recitant la genealogia d'Alexandre
Fou la llengua dels reis escocesos fins al 1093, desplaçant l'idioma local dels habitants (potser el picte). No obstant això, cap al 1300 a les Lowlands ja es parlava lallans o scots. Fins al segle no es va diferenciar del gaèlic irlandès i va poder desenvolupar una literatura pròpia. El gaèlic escocès es va separar de l'irlandès mitjà després del segle , juntament amb les altres llengües goidèliques actuals. Així, el gaèlic escocès es va convertir en la llengua de la majoria d'Escòcia després de reemplaçar el cúmbric, el picte i, en diverses zones, l'anglès antic., W. F. H. (1986), Scottish Place-Names, B. T. Batsford, London, p. 133.
miniatura|Interpretació de la divisió lingüística el 1400 basada en les proves lingüístiques de la toponímia.
El gaèlic escocès va desplaçar eventualment la llengua picta parlada al nord del riu Forth, i fins al final del segle es coneixia com a scots o escocès (després conegut com a «inglis») com a Scottis, i a Anglaterra com a Scottish. Des dels inicis del segle , els parlants d'escocès van donar a la llengua gaèlica el nom dErse, que significa 'irlandès' en escocès, al mateix moment en què es desenvolupaven un seguit de dialectes de l'anglès mitjà parlats per tot el territori del Regne d'Escòcia, que eren anomenats Scottis (vegeu scots). Aquest fet irònic de canvi de nom es va produir en el moment en què el gaèlic desenvolupava les seves formes pròpies i característiques del territori escocès de l'era moderna., Kenneth (1991). Gaelic – A Past and Future Prospect, Saltire Society Edinburgh. p. 41.
El gaèlic escocès es va anomenar Erse, entre altres motius, perquè els parlants cultes del gaèlic a Irlanda i Escòcia utilitzaven la forma literària de la llengua, coneguda com a gaèlic clàssic, de manera que només hi havia diferències mínimes (o no n'hi havia) entre el gaèlic irlandès i el gaèlic escocès. Ara bé, quan el gaèlic clàssic va deixar de ser utilitzat en les escoles dels dos territoris, van començar a predominar els registres col·loquials de la llengua, i els dos idiomes van començar a divergir en aspectes lingüístics.
Època moderna