miniatura|Orgue del Monestir de Poblet, al fons de l'església. miniatura|Magníficat gregorià La música religiosa, o música sacra, és aquella que té com a finalitat principal servir a una pràctica religiosa. Habitualment es considera que la música religiosa és música vocal o cantada, ja sigui amb acompanyament instrumental o sense, amb text religiós. De totes maneres, també cal considerar que hi ha música instrumental, i que -per tant- no vehicula cap text religiós, que ha estat especialment composta per sonar mentre es duen a terme pràctiques religioses. Aquest és el cas, per exemple, de molta música d'orgue en el context de l'església catòlica.
És molt comú a la música religiosa que els seus trets estilístics estiguin molt normativitzats per les jerarquies que estableixen tota mena de normes al voltant de les diverses expressions d'una determinada religió, de manera que moltes expressions de la música religiosa pertanyents a una mateixa confessió i període acostumen a tenir característiques sensiblement semblants.
Un cas especial de la música religiosa és la música litúrgica, que és la que ha estat especialment composta per sonar en la litúrgia.
La música religiosa adopta moltes formes i varia segons les cultures. Religions com l'islam, el judaisme i el sinisme ho demostren, dividint-se en diferents formes i estils de música que depenen de diverses pràctiques religioses. De vegades, la música religiosa utilitza instruments similars a través de les cultures. L'ús de tambors (i la percussió), per exemple, es veu habitualment en nombroses religions com el rastafari i el sinisme, mentre que els instruments de vent (la trompa, el saxòfon, la trompeta i les seves variacions) es poden trobar habitualment a l'islam i el judaisme.
Cada religió, cada forma de música religiosa, dins de la religió específica, difereix segons un propòsit diferent. Per exemple, en la música islàmica, alguns tipus de música s'utilitzen per a l'oració mentre que d'altres s'utilitzen per a celebracions.
La música juga un paper important en moltes religions. En algunes religions, com el budisme, la música ajuda a les persones a calmar la ment i a concentrar-se abans de la meditació. En la música sikh, coneguda com a Kirtan, la música ajuda a les persones a connectar amb els ensenyaments de la religió i amb Déu. Algunes altres religions, com l'islam, utilitzen la música per recitar la paraula del seu llibre sagrat. Algunes religions relacionen la seva música amb músics no religiosos. Per exemple, la música rastafari està molt relacionada amb la música reggae. La música religiosa ajuda les persones de totes les religions a connectar amb la seva fe i recordar els seus valors religiosos.
Música budista La música budista és música creada o inspirada pel budisme i forma part de l'art budista.
Cant budista El cant budista és una forma de vers musical o encanteri, similar a les recitacions religioses d'altres religions. El cant budista és el mitjà tradicional de preparar la ment per a la meditació, especialment com a part de la pràctica formal (ja sigui en un context laic o monàstic). Algunes tradicions budistes també utilitzen el cant com a forma de pràctiques devocionals.
A més dels cants, en certes tradicions budistes, es fan ofrenes musicals en honor de la Triple Gema, que consisteixen en música tradicional interpretada per especialistes o en la música ritual que acompanya el cant. Un exemple significatiu es troba en la tradició de Sri Lanka, on els percussionistes realitzen una cerimònia tradicional com a ofrena musical, també coneguda popularment com a Sabda-Puja.
Música cristiana Segons uns quants estudiosos, la música més antiga de l'Església cristiana va provenir de la música de culte jueva, amb alguna influència siríaca addicional. Es creu que aquesta música es trobava en algun punt entre cantar i parlar, o parlar amb una cadència ritual entesa. Tanmateix, hi ha una altra opinió que les arrels de la música cristiana primitiva provenen dels primers ordes monàstics ascètics.
Himnes La música cristiana s'ha diversificat amb el temps, reflectint tant les seves arrels centenàries com els estils musicals més contemporanis. Milers de cançons de lloança o culte d'estil tradicional, anomenades himnes (de la paraula grega hymnos que significa 'cançó de lloança'), es van escriure durant centenars d'anys. Finalment, aquestes cançons es van recopilar en llibres anomenats 'himnaris', dels quals els pastors i els congregants llegien durant els serveis cristians, una pràctica que continua en moltes esglésies avui dia.
Abans del , els himnaris cristians es publicaven com a textos independents sense partitures musicals. El primer himnari americà amb text i cançó es va publicar el 1831. A Europa, l'Església d'Anglaterra no va permetre oficialment que es cantessin himnes fins al 1820. Originàriament, els himnes es cantaven alineant la lletra, és a dir, el pastor cantava un vers i després la congregació el repetia. Això es feia perquè, en aquella època, els llibres eren cars, per la qual cosa era econòmic proporcionar al pastor d'una església una còpia des de la qual tothom pogués cantar.
Música cristiana a l'era moderna miniatura| Un nen tribal Chak de Bangladesh canta cançons infantils cristianes en bengalí. Els mètodes moderns de publicació han fet que els himnaris siguin molt més accessibles al públic avui dia que abans. Per tant, la pràctica de linear la lletra dels himnes ha desaparegut en gran manera, tot i que es continua practicant en algunes esglésies tradicionals. Al , la música cristiana s'ha desenvolupat per reflectir l'aparició d'una àmplia gamma de gèneres musicals, com ara rock, metal, pop, jazz, contemporani, rap, espiritual, country, blues i gospel. L'ús de gèneres i estils musicals específics en els serveis religiosos actuals varia segons les denominacions cristianes i segons les preferències personals dels pastors i membres de l'església. A finals del segle XX, hi ha hagut una preferència generalitzada a les esglésies menys tradicionals per utilitzar música contemporània (en particular, cançons de lloança i adoració, que intenten preservar la intenció religiosa dels himnes però utilitzen lletres contemporànies i un so musical més modern), així com música gospel i espiritual.
Música hindú La música hindú és música creada per a l'hinduisme o influenciada per aquest. Inclou la música carnàtica, la música clàssica índia, la música clàssica hindustaní, el kirtan, el bhajan i altres gèneres musicals. Els raagas són una forma comuna de música hindú a l'Índia clàssica. Els vedes també són presents a la música hindú.
Un bhajan és una cançó devocional hindú, sovint d'origen antic. Els bhajans solen ser cançons senzilles en un llenguatge líric que expressen emocions d'amor per la Divinitat, ja sigui per un sol Déu i Deessa, o per qualsevol nombre de divinitats. Molts bhajans presenten diversos noms i aspectes de la deïtat escollida, especialment en el cas dels sahasranamas hindús, que enumeren els 1008 noms d'una divinitat. S'atribueix una gran importància al cant de bhajans amb Bhakti, és a dir, devoció amorosa. Rasanam Lakshanam Bhajanam significa l'acte pel qual ens sentim més a prop del nostre jo interior o Déu, és un bhajan. Els actes que es fan per a Déu s'anomenen bhajan.
Generalment, tota la música dedicada a la deessa Mare Kali s'anomena Shyama Sangeet en bengalí. Dos cantants famosos d'aquest Shyama Sangeet bengalí són Pannalal Bhattacharya i Dhananjay Bhattacharya. El germà gran de Pannalal Bhattacharya, Prafulla Bhattacharya, i el germà mitjà Dhananjay Bhattacharya van ser els primers professors de música del sant artista Pannalal Bhattacharya. Dhananjay Bhattacharya va deixar de cantar cançons devocionals després de trobar esperit devocional en el seu germà Pannalal. Tanmateix, després de la mort de Pannalal Bhattacharya, va tornar a contribuir a la música bengalí amb moltes cançons devocionals amb la seva veu dolça i melodiosa.
Un raga o raag (rāga; també raaga o ragam; literalment 'acolorir, tenyir') és un marc melòdic per a la improvisació similar a un mode melòdic en la música clàssica índia.
Música islàmica La música islàmica es presenta en moltes formes. Cada forma s'utilitza per a diferents propòsits, com ara per a oracions i concentració completa en Al·là (Déu), mentre que l'altra és entreteniment, però també inclou aquest aspecte religiós.
Oració L'oració islàmica és un tipus de música religiosa que els musulmans utilitzen quan resen i adoren Al·là. Aquestes oracions (en àrab, l'oració és Salah) es fan cinc vegades al dia. Aquestes oracions es duen a terme mirant la Meca mentre estan drets, amb els dos genolls a terra i inclinant-se. Durant l'oració, les recitacions solen ser del llibre sagrat islàmic: l'Alcorà. Al llarg del dia, a la Meca, aquestes oracions connecten el poble musulmà a través d'una sèrie d'oracions melòdiques que sovint s'amplifiquen per tota la ciutat. En l'islam, la implicació de l'oració, i en aquest cas el Salah, és per al ritual, ja que es creu que és la paraula directa de Déu que s'ha de realitzar col·lectivament, així com individualment.
Música sufí El sufisme, la dimensió mística de l'islam, defensa la pau, la tolerància i el pluralisme, així com la música com a mitjà per millorar la relació amb Déu. La música sufí té com a objectiu apropar els oients a Déu. El profund impuls de dissoldre el regne físic i transcendir a l'univers espiritual, que es produeix a través de la pràctica d'escoltar música, cantar i girar, i culminar en l'èxtasi espiritual, es troba al cor de les lletres sufíes. Com que la música es veu com una eina perquè el creient s'acosti al sagrat, el so i la música són importants per a l'experiència bàsica del sufisme. Per tant, la música sufí és música creada per i per a l'ànima.
Naat L'altra forma de música islàmica és el Naat. La paraula Naat té orígens àrabs i es tradueix com a lloança. Un poema que lloa el profeta islàmic Mahoma es coneix com a Naat (نعت) en urdú. El primer naat data de l'època de Mahoma i va ser escrit en àrab. Més tard es va estendre per tot el món i va arribar a diverses literatures, com ara l'urdú, el punjabi, el sindhi, el paixtu, el turc, el saraiki i més. Els Naat-Khuwan o Sana-Khuwan són coneguts com aquells que reciten Naat.
Música jueva La música jueva és la melodia compartida de les comunitats jueves religioses. La seva influència s'estén per tot el món, originant-se a l'Orient Mitjà, on els principis musicals difereixen dels del món occidental, emfatitzant el desenvolupament rítmic per sobre de l'harmonia. Hi ha tres seccions en què es pot separar la música jueva: música asquenazita, música sefardita i música mizrahí.
Asquenazita La forma més prevalent de música asquenazita és el klezmer, que normalment es canta en Ídix. El klezmer sovint es refereix a l'instrumentista jueu, centrant-se específicament en melodies i música asquenazita; aquest gènere era comú entre els músics jueus viatgers europeus. La música klezmer s'utilitzava i continua utilitzant-se principalment en reunions socials jueves. Els casaments, però, són el lloc principal d'aquest gènere. El klezmer es remunta fonamentalment al ; hi ha una multitud de músics klezmer les edats dels quals oscil·len entre els 50 i els 80 anys, però hi ha proves que el remunten a segles anteriors. La música klezmer presenta una infinitat d'instruments diversos que es poden veure en moltes formes de música modernes, com ara violí, tambors i címbals, acordió, violoncel, clarinet i saxòfon.
Sefardita