Guifré I de Barcelona,O Guifre; veg. la secció Nom. dit el Pilós o el Pelós (ca. 840 - 897), fou comte de Barcelona, comte d'OsonaFou comte d'Osona de iure des del 878, malgrat que de facto ho fou a partir del 886, quan repoblà el comtat. i comte de Girona (878 - 897); comte d'Urgell, de la Cerdanya (870 - 897) i també comte de Conflent (896 - 897). Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer a donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així la dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França. Com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. Va morir a mans musulmanes durant la ràtzia islàmica del 897 i fou enterrat al monestir de Santa Maria de Ripoll. Els fets històrics i la llegenda es barregen en la seva biografia, recollida pels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona, se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, ja que des del 1380 fou anomenat «pare de la pàtria».Genealogies dels comtes de Barcelona (manuscrit 246), fol. 27v: pater patrie vocabatur.
Nom miniatura|La Gesta Comitum i la llegenda de Guifré: «Guiffredo pilose» En els documents coetanis, escrits en llatí, el seu nom apareix escrit Guifredus i Wifredus. En la Gesta Comitum Barchinonensium, escrita en llatí, apareix escrit: «De Guiffredo pilose» i «Guifredo, qui cognomitamus est Pilosus». En la Crònica de Bernat Desclot, escrita en català, apareix escrit: «Guifre». En la Crònica dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona, escrita en català, apareix escrit: «Guiffre». En la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae, escrita en llatí, apareix escrit: «Guiffredus». En les Histories e conquestes dels reys de Arago e comtes de Barcelona, escrita en català, apareix escrit: «Grifa».
El nom Guifre és un nom d'origen germànic, Wigfred o Wifrid, probablement pres del fràncic, que etimològicament significa: 'Pau victoriosa'.B. Moll, Francesc: "Els llinatges catalans"; ed: Editorial Moll; 1982. En llatí aquest nom s'adaptà com a Wifrēdus, el qual es pot adaptar en català com a Vifred.Formalment és semblant als també germànics Jofre (< Gaufrid), Galofre (< Walufrid) i Sifre (< Sigfrid), amb les variants Xifre i Cifre. El nom Guifre es perdé amb el temps, però en cognoms i noms de lloc es conservà, i tot el es conservava l'accentuació catalana, com es pot llegir en Verdaguer. Al , la historiografia moderna interpretà que, atès que el mot era pla en llatí, calia que fos agut en català, i en modificà la tònica erròniament. Actualment la variant aguda és la més freqüent, per bé que Coromines maldà per revertir la pronúncia original.
El malnom El malnom de «Pelós» apareix per primera vegada en la Brevis historia monasterii Rivipullensis,Coll i Alentorn 1990, pàg. 17. una crònica catalanaCatalunya i català apareixen per primera vegada per escrit el 1114 en el Liber Maiolichinus. escrita en llatí al que recopila la història del monestir de Santa Maria de Ripoll del 888 fins al 1147. Aquesta crònica va ser font de la Gesta Comitum Barchinonensium, 'Gesta dels comtes de Barcelona', que comença amb la llegenda de Guifré el Pilós. Aquesta llegenda recollida en la Gesta explica que la raó d'aquest malnom era que tenia pèl allí on els homes no acostumaven a tenir-ne, sense concretar on, de manera que, segons la llegenda, en retornar de Flandes a Barcelona disfressat de pelegrí, la seva mare el va reconèixer immediatament.
Una redacció tardana de la Gesta en català traduí Pilosus per 'Pelós', i així es recollí posteriorment en la historiografia catalana medieval. Durant l'edat moderna, la historiografia catalana escrita en castellà feu servir la forma «Velloso», i durant la Renaixença es feu servir la forma «Pilós», derivada directament del llatí original «Pilosus».Coll i Alentorn 1990, pàg. 130.
Orígens familiars La llegenda de Guifré el Pilós
miniatura|Claustre del monestir de Sant Miquel de Cuixà (Conflent) Els orígens familiars de Guifré I de Barcelona eren desconeguts durant l'alta edat mitjana. La llegenda de Guifré el Pilós, recollida per primera volta en la saga Gesta Comitum Barchinonensium,Abadal 1958, pàg. 14. narra que aquest era fill d'un cavaller que també s'anomenava Guifré, originari de la vila de Rià (o d'Arrià); aquesta llegenda fou recollida pels monjos del monestir de Santa Maria de Ripoll i comença amb les paraules següents:Salrach 1978, Vol II, pàg. 3-5.
Aquestes primeres paraules de la llegenda situen el lloc d'origen del cavaller Guifré d'Arrià, pare llegendari de Guifré el Pilós, a la vila de Rià, situada prop del riu Tet i del monestir de Sant Miquel de Cuixà, a l'antic comtat de Conflent (el mil·lenari comtat del Conflent fou amputat de Catalunya i annexionat a França pel tractat dels Pirineus l'any 1659).
Durant els segles i , diversos historiadors començaren a posar en dubte la historicitat de la llegenda; així, mentre l'historiador aragonès Jerónimo Zurita encara la inclogué en la seva obra Anales de la corona de Aragón (1562-1580), Llibre primer, cap. VI. ja l'historiador occità Pèire de Marca la definí com una «faula» en la seva obra Marca hispanica; sive, Limes hispanicvs (1688). Llibre tercer, cap. XXX.
Sunifred d'Urgell, pare de Guifré el Pilós Al , mentre els historiadors i monjos benedictins Claude de Vic (1670-1734) i Joseph Vaissette (1685-1756) redactaven la Histoire générale de Languedoc (1730),; vol II, pàg. 81. trobaren un document de l'any 888 en què uns germans realitzaven una donació de béns a l'abadia de la Grassa (comtat de Carcassona, Septimània) per a la salvació de l'ànima dels seus pares: «dompni Suniefridi, genitoris nostri, vel dompne Ermessindae genitricis nostrae»; els germans que signaven la donació eren Sesenanda, Sunifred, el comte Guifré, el comte Radulf i el comte Miró. La identificació d'aquests comtes l'any 888 resultava senzilla: eren el comte de Barcelona Guifré el Pilós, el comte de Conflent Miró el Vell, i el comte de Besalú Radulf, i aquest document desvelava no tan sols que aquests comtes eren germans, sinó que eren fills d'un matrimoni format per un Sunifred casat amb una Ermessenda.
Aquesta filiació, que desacreditava el llegendari cavaller Guifré d'Arrià, es veié confirmada poc de temps després per un altre document que ja havia trobat al l'historiador Pèire de Marca i que els historiadors benedictins no coneixien quan publicaren la seva primera edició de la Histoire générale de Languedoc; es tractava d'un judici de l'any 874 presidit pel comte de Conflent Miró el Vell, en què el mandatari del comte relatava com diversos cavallers havien prestat servei en temps del pare del comte Miró, que havia estat el comte Sunifred d'Urgell. Amb aquests documents, la filiació de la nissaga havia quedat completa: els comtes Guifré I de Barcelona «el Pilós», Miró I de Conflent «el Vell», i Radulf I de Besalú eren germans, i havien estat fills del comte Sunifred I d'Urgell i de la seva muller Ermessenda.
Teories sobre els avis de Guifré el Pilós
A partir d'aleshores, els estudis s'han centrat a descobrir qui foren els progenitors del comte Sunifred I d'Urgell, el pare del comte Guifré el Pilós. Actualment, els historiadors sostenen dues teories al respecte:
Teoria de Borrell I d'Osona: ja els historiadors i monjos benedictins Claude de Vic i Joseph Vaissette provaren de determinar qui fou el pare de Sunifred I d'Urgell; finalment, trobaren un precepte de l'any 829 concedit pel rei franc Lluís el Pietós al «fidel Sunifred», a qui ratificava la possessió de la vila de Fontcouverte (comtat de Narbona, Septimània), recordant que ja havia estat propietat del seu pare, el «difunt Borrell». Sense indicacions més concretes, els dos historiadors francesos proposaren la teoria que el «difunt Borrell» hauria pogut ser el comte Borrell I d'Osona. A finals del , l'historiador Jaume Caresmar i Alemany posà en dubte la teoria de Borrell I d'Osona, al·legant que cap document podia corroborar la identificació del «fidel Sunifred» amb Sunifred I d'Urgell, així com tampoc la identificació del «difunt Borrell» amb el comte Borrell I d'Osona.El 1851, l'historiador francès Tastu trobà un document en què el comte Miró el Vell, germà de Guifré el Pilós, afirmava que el seu avi s'anomenava «Bellone»; Tastu identificà aquest «Bellone» amb Bel·ló de Carcassona; però, acceptant com a certa la teoria que Borrell I d'Osona hauria estat l'avi patern de Guifré el Pilós, conclogué que Bel·lo I de Carcassona hauria estat el seu avi matern. A principis del , l'historiador Antoni Rovira i Virgili tornà a posar en dubte la teoria de Borrell I d'Osona argumentant la difícil identificació del «fidel Sunifred» i del «difunt Borrell». Però, tot i així, a mitjan , l'historiador Josep Sala i Molas i l'historiador francès Léonce Auzias se sumaren a la «teoria de Borrell I d'Osona», coincidint que Bel·ló de Carcassona hauria estat l'avi matern de Guifré el Pelós. A finals del , l'historiador Pere Ponsich i Rondes i Archibald LewisEn The Development of Southern French and Catalan Society, 718-1050, Cap. 6, nota 9 . també acceptà la teoria que Borrell I d'Osona hauria estat l'avi patern de Guifré el Pelós, mentre que Bel·lo I de Carcassona n'hauria estat l'avi matern:
Teoria de Borrell I d'Osona