miniatura|«Priscil·lià va ensenyar que els noms dels Patriarques corresponen a les parts de l'ànima, i de manera paral·lela, els signes del Zodíac es corresponen amb parts del cos». Cita d'Orosi, al seu Communitorium d'errore Priscillianistarum et Origenistarum. Priscil·lià d'Àvila (Gal·lècia?, vers 340-Trèveris 385) fou bisbe hispà, fundador del priscil·lianisme considerada heretgia per l'Església Catòlica Romana. Fou, al costat d'altres companys, el primer «heretge» ajusticiat pel govern secular en nom de l'Església.
Orígens i primers passos Segons Pròsper d'Aquitània, hauria nascut a la província romana de Gal·lècia, en l'entorn d'una família senatorial.«[…] ab his Priscillianus est institutus, familia nobilis, praedives opibus, acer, inquies, facundus, multa lectione eruditus, disserendi ac disputandi promptissimus[…]», Sulpici Severi Chronica 46, 3. Un argument per l'origen noble és el seu lligam amb la Bètica o Lusitània, on s'havien desenvolupat més fundus aristocràtics que a Gal·lècia, encara que altres autors assenyalen que al nord-oest de la península Ibèrica hi havia més més latifundis d'aquesta mena de que es pensava fins ara.
Entorn de l'any 370 viatjà a Burdígala (Bordeus) per formar-se amb el retòric Delphidius.Attius Tiro Delphidius rhetor. Als afores d'aquesta ciutat funda una comunitat de tendència rigorista al costat del seu mentor i la dona d'aquest, Eucrocia. Té una relació amb la filla d'ambdós, Prócula, encara que Jeroni d'Estridó fa esment d'una dona que es deia Gala com la seva parella oficial.Sant Jeroni Carta a Ctesifont (Epist. 133,4). El seu principal adversari, Itaci d'Ossonoba,Itacio Claro, San Isidoro de Sevilla, Viris illustribus. atribueix els seus coneixements d'astronomia i màgia a un tal Marc de Memfis. Tanmateix, aquest nom sembla remetre a un mag alexandrí del citat per Ireneu de Lió en el llibre Adversus haereses. Cap al 379, durant el consolat d'Ausoni i d'Olibri torna al nord-oest peninsular i comença a predicar.Consta aquesta data pel Cronicó de sant Pròsper d'Aquitània. Les seves idees van obtenir gran èxit, en especial entre les dones i les classes populars,> perquè critica la unió de l'Església amb l'Estat imperial, la corrupció i l'enriquiment de les jerarquies. Davant de la ràpida extensió dels seus ensenyaments, Higini de Còrdova, el successor d'Osi, envia una lletra al bisbe de la seu metropolitana d'Emerita Augusta (Mèrida, capital de la Dioecesis Hispaniarum), Hidaci, per a informar-lo de la situació.
Conflicte Aquests dos bisbes, al costat d'Itaci d'Ossonoba, convoquen el Concili de Cesaraugusta (actual Saragossa) l'any 380 (altres fonts el situen uns anys abans (378), a fi de condemnar les idees priscil·lianistes. A aquest sínode van acudir dos bisbes aquitans i deu hispans, la qual cosa sembla indicar una forta i ràpida expansió del moviment ascètic iniciat per Priscil·lià, però l'absència dels dos principals bisbes acusats de priscil·lianistes, Instanci i Salvià, evita la condemna en ferm. Les actes diuen que el bisbe d'Astorga, Sinfosi (pare de Dictini d'Astorga, que anys més tard ocupà aquesta seu) va abandonar el Concili al segon dia. Aquest prelat ocupà anys després un lloc rellevant entre els deixebles de l'heretge galaic. El bisbe Valeri, amfitrió del sínode, recull les recomanacions de Damas I, bisbe de Roma, d'evitar la condemna in absentia. Poc després aquests dos bisbes (Instanci i Salvià) elevaran Priscil·lià a la seu vacant dAbula (Àvila).
En un intent d'apropar actituds, Instanci i Salvià viatgen a Emerita Augusta (Mèrida) per entrevistar-se amb Hidaci però es veuen obligats a fugir d'una turma d'exaltats arengada pel bisbe metropolità.
Segueix un intercanvi frenètic d'acusacions epistolars entre priscil·lianistes i ortodoxos. Mentrestant, els ensenyaments de Priscil·lià atenyien tots els estrats socials a gairebé totes les províncies hispanes, inclús moltes famílies influents. Hidaci va escriure una lletra Ambròs, bisbe de Mediolanum (Milà) on llavors s'estava la cort imperial i el convenç de requerir un rescripte de l'emperador Gracià per a excomunicar i desterrar Priscil·lià i els seus seguidors.
Viatge L'any 382 Priscil·lià decideix viatjar a Roma per defensar-se, però el bisbe de Roma —Damas I, d'origen hispànic— en plena pugna per obtenir la primacia de la seu romana i convertir-se, així, en el primer papa «oficial», es nega a rebre'l perquè considerava que no era pas competent per anul·lar un rescripte de l'emperador. Finalment viatja a Milà, i aprofita l'absència de Gracià per convèncer el magister officiorum (majordom major) Macedoni que anul·lés l'anterior decret imperial. D'aquesta manera torna a Hispània, hi confirma la seva comunitat i aconsegueix, de passada, que Itaci sigui acusat de pertorbador de l'Església. El procònsol Volvenci ordena la detenció del bisbe anti-priscil·lianista i aquest es veu obligat a fugir cap a Civitas Treverorum (Trèveris), sota l'empara del bisbe Britto.
L'any 383, Magne Màxim, hispà i governador de Britànnia, travessa les Gàl·lies al capdavant de 130.000 soldats i fa fugir l'emperador Gracià, que finalment és assassinat en una emboscada als boscos de Lugdúnum (actual Lió). Les legions l'aclamen com a nou emperador d'Occident. Aquest nomenament no és vist amb bons ulls per Teodosi, emperador dels territoris orientals. Aquesta situació delicada li fa cercar suports a l'Església Catòlica, que freturava empara institucional per enfrontar-se als nombrosos moviments dissidents que l'assetjaven (arrians, rigoristes, binionites, patripasians, novacians, nicolaites, ofites, maniqueus, homuncionites, catàfriges, borborites, o els mateixos priscil·lianistes).
Condemna En aquesta aliança de conveniència s'enquadra el desenvolupament dels esdeveniments: l'Església oficial s'enfronta a un moviment popular molt estès per tota la península Ibèrica i bona part de les Gàl·lies, i Magne Màxim desitja allargar la mà en forma de condemna oficial del priscil·lianisme. Però l'aplicació d'una sentència per heretgia comporta la confiscació per l'estat de tots els temples de la secta, el que no interessa la jerarquia eclesiàstica ni serveix els interessos de l'emperador. D'aquesta manera es dissenya un procés judicial ad hoc que pretén condemnar els bisbes hispans per maleficium (bruixeria). Així només s'havien de confiscar els bens personals dels acusats, dels quals molts pertanyien a famílies benestants, una solució avantatjosa per a les arques de l'emperador desdinerat, i el patrimoni eclesiàstic romania en mans de l'església.
Es convoca, llavors, un nou concili a BordeusSuplicius Severus, Chron., 2, 49, 6-7, CSEL 1, p. 102 al qual decideixen acudir Priscil·lià i alguns dels seus seguidors, i en el qual és condemnat de nou l'heretgia priscil·lianista, però del qual només s'obté de facto la deposició d'Instanci de la seva seu. Durant aquest conclave, una multitud alienada lapida Urbica, una deixebla de Priscil·lià. Aquest abandona el conclave i es dirigeix al nord, a Trèveris, a la Germània Superior, on l'emperador Màxim ha establert la cort, per convèncer-lo que intervingui a favor del seu moviment, sense saber que allà Itaci d'Ossonoba ja havia teixit un complot per assassinar-lo.
L'any 385 Priscil·lià arriba a Trèveris, on és acusat, a través d'Evodi, prefecte de l'emperador, de la pràctica de rituals màgics que inclouen danses nocturnes, l'ús d'herbes abortives i la pràctica de l'astrologia cabalística.
Després d'obtenir mitjançant tortura una confessió del mateix Priscil·lià, fou decapitat al costat dels seus seguidors Felicíssim, Armeni, Eucròcia (la vídua de Delfidi), Latronià, Aureli i Asarí. Són els primers heretges ajusticiats per l'Església Catòlica a través d'una institució civil (secular).
Priscil·lianisme
Després de l'execució de Priscil·lià el moviment herètic es va mantenir en vigor durant almenys dos segles més, sobretot en la seva Gallaecia d'origen, com ho demostren els successius concilis convocats per tractar el tema.
Immediatament després del procés de Trèveris, Màxim envia dos comissaris a Hispània per depurar les seus episcopals de tot rastre de priscil·lianisme. Comença una cadena d'execucions i deportacions que van acabar per despertar les ires de sectors de l'església oficial descontents amb el curs dels esdeveniments. Sant Martí de Tours, Jeroni d'Estridó i Ambròs de Milà representaven una facció, dins del quadre d'ortodoxos lleials a Roma, que s'havia oposat des d'un principi a la ingerència imperial en assumptes eclesiàstics. Aquests pares de l'església, en especial Martí,Sulpici Sever, Chron., 2, 50, 3-5, CSEL 1, p. 103; cf. Id., Dial., 3, 11-12, ibid., p. 208-210 detenen el moviment itacià desproporcionat, denominat així pel seu principal impulsor, Itaci, bisbe d'Ossonoba.
miniatura|Sant Agustí d'Hipona, un dels pares de l'església més actius contra el priscil·lianisme. L'any 388 Màxim és derrotat i decapitat per Teodosi. La situació es capgira fins al punt que el mateix Itaci és excomunicat el 389 per la seva implicació directa en el judici secular contra Priscil·lià. Aquest any, segons Sulpici Sever, diversos deixebles viatgen fins a Trèveris amb el permís de Roma per exhumar les restes de llur líder i dur-les a la seva Gallaecia natal. Al capdavant d'aquesta delegació hi ha Dictini, autor de Libra, un dels pocs opuscles priscil·lianistes coneguts, per bé que no se'n conserva cap exemplar. Tan sols se'n conserven referències indirectes a l'obra d'Agustí d'Hipona Contra mendacium que hi explica que els priscil·lianistes consideren lícit mentir per protegir la comunitat. La frase Iura, periura, secretum prodere noli (‘jura, perjura, no revelis el secret’) les servia coma a contrasenya mitjançant el qual es reconeixien.
L'any 396 es convoca un Concili a Toledo en el qual els seguidors de Priscil·lià abjuren llurs idees i declaren haver abandonat els errors. Tot i això, es va constatar que pervivien els costums priscil·lianistes (consagració de l'eucaristia amb llet i raïms, dejuni, la presència de clergues amb el cabell llarg…) i l'any 400 s'hi dedica un altre Concili de Toledo. En aquest sínode es confirma que onze dels dotze bisbes de la Gallaecia eren priscil·lianistes. L'únic bisbe no priscil·lianista era el de la diòcesi de Britonia, vinculada a una comunitat cèltica d'origen brità.
Entre els segles i milers de celtes de la província romana de Britànnia sota el comandament del bisbe Maeloc travessen Armòrica, la Gal·lia, i a Gallaecia funden la diòcesi de Britonia —avui desapareguda— amb seu al poble de Bretoña. Un parell de segles després un monjo bretó, Pelagi va anunciar el descobriment de la tomba de l'apòstol Santiago. Les actes d'aquest concili confirmen que Simposi, el seu fill Dictini i el prevere Comasi hi van abjurar llur anomenada heretgia.
Després de la mort de Màxim, Teodosi es proclama emperador d'Orient i Occident; però la seva mort el 395 deixa de nou l'imperi dividit entre els seus dos fills. Al lés gran, Arcadi, li corresponen els territoris orientals i al petit Honori, amb tot just onze anys, l'Imperi Romà d'Occident, tutelat per Estilicó. Mentrestant, el moviment priscil·lianista s'ha transformat en societat secreta, que exerceix prou poder al nord-oest peninsular. Entre les files del moviment priscil·lianista alguns autors han inclòs Baquiari, un monjo itinerant de final del , i Egèria, autora de la primera crònica de viatges a Terra Santa del cristianisme escrita per una dona.
L'any 409, Honori defineix la seva política decantant-se en contra del moviment priscil·lianista. Condemna els seguidors a perdre els seus béns i drets civils, i imposa multes als funcionaris civils remisos a perseguir l'heretgia.