El violí (etimologia: de l'italià Violino , diminutiu de viola ) és un instrument de corda fregada que té quatre cordes i és el més agut de la seva família. Altres membres de la seva família són la viola, el violoncel i el contrabaix.
Les cordes s'afinen per intervals de quintes (d'agut a greu):
sol 4 re 3 la 2 i mi 1 (el número està indicat d'acord amb l'índex acústic internacional, que s'utilitza en tot el món, segons el qual el do central del piano és un do 3 ) Aquestes mateixes notes es poden veure escrites amb una altra nomenclatura: sol 3 , re 4 , la 4 mi 5 (segons el índex acústic francobelga, que s'utilitza a Bèlgica, França i algunes regions d'Espanya).
La corda de sonoritat més greu és la de sol 2 , i després li segueixen, en ordre creixent, el re 3 , la 3 i mi 4 . En el violí la primera corda a ser afinada és la del la ; aquesta s'afina comunament a una freqüència de 440 Hz, utilitzant com a referència un diapasó clàssic de metall en forquilla o, des finals del , un diapasó electrònic. En orquestres i grups, el violí se sol afinar a 442 Hz, ja que les condicions del medi com la temperatura, o la progressiva destensió de les cordes fa que aquestes es desafinen, i per compensar-ho s'afinen una mica per sobre.
Les partitures de música per a violí usen gairebé sempre la clau de sol , anomenada antigament "clau de violí». El violí no té trasts, a diferència de la guitarra. És el més petit i el més agut de la família dels instruments de corda clàssics, que inclou la viola, el violoncel i el contrabaix, els quals, excepte el contrabaix, deriven tots de les violes medievals, especialment de la fídula.
En els violins antics les cordes eren de budell. Avui poden ser també de metall o de budell entorxat amb alumini, plata o acer, la corda del mi, la més aguda —anomenada cantino— és un fil d'acer, i, ocasionalment, d'or. Es produeixen també cordes de materials sintètics que tendeixen a reunir la sonoritat assolida per la flexibilitat del budell i la resistència dels metalls.
L'arc és una vara estreta, de corba suau, i construïda idòniament en la dura fusta del pal del Brasil o «Pernambuco» (Caesalpinia echinata), d'uns 77 cm de llarg, amb una cinta de 70 cm constituïda per entre 100 i 120 (amb un pes d'uns 60 grams segons longitud i calibre) crinera de cua de cavall. Les de millor qualitat són les anomenades Mongòlia, que provenen de climes freds on el pèl és més fi i resistent. Aquesta cinta va des d'una punta a l'altra de l'arc. Perquè les cordes vibrin i sonin d'una manera eficient, la cinta de l'arc de cua de cavall ha de ser fregada adequada i regularment amb una resina anomenada colofònia. També, per baixar el cost, la crinera blanquejada de cavall és substituïda per fibres viníliques. L'arc del violí té, a la part per on s'agafa, un sistema de cargol que al desplaçar la peça per la qual s'aferra (a l'extrem de la cinta de crinera), fa que aquesta es esa o destesa.
El violí és l'instrument més barat de la seva família, però també és el que pot arribar a tenir els preus més desorbitats, en els models sofisticats.
Els violins es classifiquen d'acord amb la seva grandària: el 4/4 —la longitud sol ser de 14 polzades o 35,5 cm i l'ample màxim de 20 cm, i un alt de 4,5 cm— és el més gros i és utilitzat pels adults; el segueixen violins més petits, destinats a joves i nens, denominats 3/4, 2/4 i 1/4. N'hi ha també un de mida 7/8, anomenat Lady, utilitzat per algunes dones o per homes adults de mans petites.
Parts miniatura|esquerra|Un violí 4/4 dintre el seu estoig L'instrument fa 35,7 cm de caixa, i 60,5 centímetres d'extrem a extrem. El violí té quatre cordes afinades per quintes: sol 2, re 3, la 3, mi 4. Originalment les cordes eren de budell, actualment poden ser de budell entorxat amb alumini, plata o acer, de fibres sintètiques entorxades, o metàl·liques amb entorxat o sense. Les cordes van muntades sobre un batedor de banús, sense trasts i queden lliures per ressonar entre la celleta i el pont. Aquest últim, té un disseny que en facilitar-ne la vibració el fa actuar com amplificador i transmissor del so cap a la caixa de ressonància. Les vibracions transmeses pel pont es reparteixen a la tapa inferior mitjançant una peça cilíndrica interior anomenada ànima i situada sota i a la dreta del pont, i per tota la llargada de la tapa superior gràcies a la barra harmònica situada longitudinalment a l'esquerra del pont.
El cos del violí té una forma bombada, amb silueta estilitzada determinada per una curvatura superior i inferior amb un estrenyiment a la cintura en forma de C. Les tapes del violí es modelen amb suaus corbes que proporcionen la característica de voltat. Els cèrcols, que van al voltant del violí donant la silueta, són de poca alçada, el pal té cert angle d'inclinació cap enrere respecte a l'eix vertical, longitudinal i es remata per un cargol anomenat voluta. L'estructura interna del violí la constitueixen dos elements fonamentals en la producció sonora de l'instrument donats per la barra harmònica i l'ànima. La barra harmònica corre al llarg de la tapa just sota les cordes greus i l'ànima està ubicada just sota del peu dret del pont on s'ubiquen les cordes agudes.
La caixa del violí és formada pels riscles i les tapes inferior i superior. La tapa superior, de fusta d'avet blanc, presenta dos orificis en forma d'efa dissenyats per projectar el so cap en fora. Tant la tapa superior com la inferior presenten un rivetejat en fusta de blada que compleix una doble funció decorativa i protectora, ja que exerceix de tallafoc d'esquerdes que es puguin esdevenir en les tapes. miniatura|esquerra|Violinista a una església de Dublín El cap del violí té, habitualment, forma de voluta, tot i que ocasionalment pot representar un cap de lleó o cara humana. En la part inferior hi ha forats per inserir-hi les clavilles, de cos lleugerament cònic, destinades a afinar les cordes, si bé avui en dia i per cordes de poca elasticitat s'ha estès l'ús d'afinadors o compensadors metàl·lics que s'instal·len en el cordal, a l'altre extrem de la corda.
El barbaquí o barbada, és un invent del violinista Ludwig Spohr (principi del ). És una peça de fusta amb disseny més o menys ergonòmic, destinada a facilitar el suport de l'instrument entre la clavícula i la mandíbula. Les clavilles, el cordal i el barbaquí poden ser de fusta de banús, boix o palissandre, normalment a conjunt.
L'arquet modern és una vara estreta, de corba suau i construïda amb fusta de Paubrasilia echinata o altres espècies de fustes exòtiques englobades amb el nom de fustes del Brasil. Mesura uns 70 cm de llarg, i té una cinta que comprèn entre 100 i 120 crins de cua de cavall de costat a costat d'aquest. Cal impregnar aquestes crins de colofònia per tal que el fregament de les crins amb les cordes pugui produir un so prou potent.
Història Si es consideren com a precedents qualsevol instrument de corda (fregada o no) que es pugui trobar en cultures que puguin haver influït en el seu desenvolupament, es pot dir que n'hi ha a moltes zones del planeta. Els més rudimentaris avantpassats del violí són els arcs (entre les ètnies del Gran Chaco encara n'hi ha que fan servir un parell de petits arcs, el més gros és sostingut amb la boca del que toca, mentre simultàniament mou l'arc més petit amb una de les mans i així frega amb les cordes del més petit dels arcs les cordes del més gros). A partir d'aquest principi, en el qual probablement s'haurien emprat els mateixos arc emprats per a la cacera, s'han desenvolupat una gran quantitat i diversitat d'instruments de corda fregada, entre els quals hi ha la família dels violins.
És probable que els primers instruments de corda fregada amb un arc s'originessin a les cultures nòmades de l'Àsia central. El morin huur dels mongols en seria un exemple: Els genets turcs i mongols de l'Àsia interior probablement foren els primers violinistes del món. Els seus instruments de dues cordes anaven encordats amb cordes fetes de crinera de cavall, els fregaven amb arcs de crinera de cavall i sovint esculpien caps de cavall al capdamunt del mànec de l'instrument.The Silk Road: Connecting Cultures, Creating Trust , Silk Road Story 2: Bowed Instruments. Smithsonian Center for Folk life and Cultural Heritage (consultat el 26-9-2008)
miniatura|L'àngel del mig a l'esquerra toca una viola (viola medieval) en aquest retaule anomenat Mare de Déu de la llet, de Llorenç Saragossa (darrer quart del ). MNAC L'origen remot del violí i de la resta d'instruments europeus de corda fregada es troba en diversos instruments portats a Europa pels àrabs i, en concret, en el rebab. Durant l'edat mitjana conviuen, a Europa, uns quants instruments de corda de característiques molt diferents com són el rebec i la viola medieval, a voltes anomenada també viela i fídula. Tenen tots antecedents en els instruments introduïts al continent pels àrabs. Serà aquest segon instrument el que, en el Renaixement evolucionà cap a la viola da braccio que fou el principal origen, a la primera meitat del , del violí. Així i tot, aquest incorporà variants importants respecte a la viola de braç com la curvatura de taula harmònica i de la tapa posterior, les espatlles altes, la cintura més marcada i amb un vèrtexs marcats, el contorn filetejat, les f en lloc de les c, el mànec més prim, un batedor sense trasts, etc. A més, també alguns dels elements del rebec com el claviller en forma de voluta (la viola medieval el tenia pla).
AltresArkenberg, Rebecca: Renaissance Violins. October, 2002. Metropolitan Museum of Art (consultat el 99-9-2006) han indicat que molt probablement els primers constructors de violins van agafar préstecs de tres instruments habituals llavors: el rebec (en ús des del ) que al seu torn derivava del rebab àrab, de la viola renaixentista derivada directament de la viola medieval, i de la lira da braccio (que seria un derivat de la lira de Bizanci).Grillet, Laurent: Les ancetres du violon v.1; 1901. Paris
El violí neix, precisament, al nord de la Península Itàlica, a la regió de Venècia, Estat que mantenia relacions –comercials i culturals— importants amb diverses regions d'Àsia a través de la ruta de la seda.
El mot italià violino apareix, paradoxalment ja l'any 1538, abans que apareguin els primers instruments que avui responen a aquest nom; i ho fa aplicat a l'alt de les violes de braç. La font més antiga que cita aquest mot aplicat al mateix instrument que avui és una font francesa del 1556 (violon). El 1521 al mateix país ja se citaven uns vyollons. La primera notícia en català viola data del 1410, el mot derivat violí, apareix el 1696 al Gazophylacium Catalano-Latinum de Joan Lacavalleria. El 1611 Sebastián de Covarrubias explica al Tesoro de la lengua castellana violí també es diu vigüela de arco sin trastes. El 1613 encara dona com a sinònims els mots violín i rabel.
Andrea Amati (1505-1577) a Cremona hauria construït el violí amb quatre cordesdocumentat més antic devers 1555. Alguns altres violins anteriors només tenien tres cordes, com el rebec. El violí ben aviat es va fer molt popular tant entre els músics de carrer com entre la noblesa, la qual cosa queda il·lustrada pel fet que Carles IX de França encarregà a Amati que li construís 24 violins el 1560.William Bartruff, The History of the Violin (Consultat el 22-9-2006) Ben aviat l'estima en què es tenia el violí va escampar-se arreu d'Europa.