lang=ca|miniatura|Mapa de la Indoxina Francesa: localitzacions de Tonquín, Annam, Cotxinxina, Laos, Cambodja i (al nord-est) Kouang-Tchéou-Wan. La Indoxina francesa (en francès: L'Indochine française o Union Indochinoise; en vietnamita: Liên bang Đông Dương) fou una colònia de l'imperi colonial francès a l'Indoxina. Comprenia Cambodja, Laos (des del 1899), el territori xinès de Guangzhouwan (des del 1898 fins al 1945) i les regions vietnamites de Tonquín al nord, Annam al centre i Cotxinxina al sud. Les seves capitals van ser Hanoi (1902-1945) i Saigon (1887-1902, i de nou del 1945 al 1954).
Els francesos es van annexionar Cotxinxina i van establir un protectorat a Cambodja el 1862 i el 1863 respectivament. Després que els francesos van prendre el nord del Vietnam a través de la campanya de Tonquín, els diversos protectorats es van consolidar en una unió el 1887. Dues entitats més es van incorporar a la unió: el protectorat de Laos i el territori xinès de Guangzhouwan. Els francesos van explotar els recursos de la regió durant el seu govern, però també van contribuir a la millora del sistema sanitari i educatiu de la regió. No obstant això, es van mantenir profundes divisions entre els indígenes i els colons, cosa que va provocar rebel·lions esporàdiques per part dels primers. Després de la caiguda de França durant la Segona Guerra Mundial, la colònia va ser administrada pel govern de Vichy i va estar sota ocupació japonesa fins al març de 1945, quan els japonesos van derrocar el règim colonial. Després de la rendició japonesa, el Việt Minh, una organització comunista dirigida per Ho Chi Minh, va declarar la independència vietnamita, però França va recuperar el control d'Indoxina francesa. A finals del 1946 va esclatar una guerra d'independència total, coneguda com la Primera Guerra d'Indoxina, entre les forces franceses i el Viet Minh.
Per contrarestar el Viet Minh, l'Estat del Vietnam, dirigit per l'exemperador Bao-Dai, va ser proclamat el 1949. Els esforços francesos per reunificar Vietnam van fracassar. El 22 d'octubre i el 9 de novembre de 1953, el Regne de Laos i el Regne de Cambodja van proclamar les seves respectives independències. Després de l'Acord de Ginebra de 1954, els francesos es van retirar del Vietnam, que s'havia dividit en els dos països (fins al 1976), i la Indoxina francesa va deixar d'existir.
Territoris Aquesta colònia estava formada per quatre protectorats: Cotxinxina, colònia sota administració directa situada a l'actual Vietnam Tonquín, protectorat situat a l'actual Vietnam Annam, protectorat situat a l'actual Vietnam Laos, protectorat Cambodja, protectorat
Història Antecedents Primeres trobades franceses Els contactes francovietnamites es poden rastrejar fins al 1658, quan els missioners jesuïtes Joseph Francis Tissanier i Pierre Jacques Albier van arribar al Vietnam. Per aquella època, el Vietnam tot just havia començat el seu Nam tiến (cap al sud), l'ocupació del delta del Mekong, un territori que formava part de l'Imperi Khmer i, en menor mesura, del regne de Champa, que havien derrotat el 1471.Kahin.<
La participació europea al Vietnam es va limitar al comerç durant el segle XVIII, ja que la tasca notablement reeixida dels missioners va continuar. El 1787, Pierre Pigneau de Behaine, un sacerdot catòlic francès, va sol·licitar al govern francès i va organitzar voluntaris militars francesos per ajudar Nguyễn Ánh a recuperar les terres que la seva família havia perdut davant dels Tây Sơn. Pigneau va morir al Vietnam, però les seves tropes van continuar lluitant fins al 1802 en l'ajuda francesa a Nguyễn Ánh.
Segle XIX Conquesta francesa de la Cotxinxina L' imperi colonial francès va estar molt involucrat al Vietnam al segle XIX; sovint es va dur a terme una intervenció francesa per protegir la tasca de la Societat de Missions Estrangeres de París al país. Per la seva banda, la dinastia Nguyễn veia cada cop més els missioners catòlics com una amenaça política; les cortesanes, per exemple, una facció influent en el sistema dinàstic, temien pel seu estatus en una societat influenciada per la insistència en la monogàmia.Owen, p. 106.
Un breu període d'unificació sota la dinastia Nguyễn va acabar el 1858 amb la intervenció militar francesa. Amb el pretext de protestar contra la persecució i expulsió dels missioners catòlics, i després del fracàs de Charles de Montigny a l'hora d'aconseguir concessions, Napoleó III va ordenar a l'almirall Charles Rigault de Genouilly que ataqués Tourane (actualment Da Nang ).Tucker, p. 29.
Catorze canons francesos, 3.300 homes, inclosos 300 soldats filipins proporcionats pels espanyolsChapuis (1995), p. 195. van atacar el port, causant danys importants i ocupant la ciutat. Després de lluitar contra els vietnamites durant tres mesos i de no poder avançar més per terra, de Genouilly va sol·licitar i obtenir l'aprovació d'un atac alternatiu contra Saigon.Chapuis (2000), p. 48.
Navegant cap al sud del Vietnam, de Genouilly va capturar la ciutat de Saigon, mal defensada, el 17 de febrer de 1859. Un cop més, però, de Genouilly i les seves forces no van poder apoderar-se de territori fora del perímetre defensiu de la ciutat. De Genouilly va ser criticat per les seves accions i va ser substituït per l'almirall Page el novembre de 1859 amb instruccions per obtenir un tractat que protegís la fe catòlica al Vietnam, tot abstenint-se de fer guanys territorials.
Les negociacions de pau van resultar infructuoses i els combats a Saigon van continuar. Finalment, el 1861, els francesos van fer servir forces addicionals per a la campanya de Saigon, van avançar fora de la ciutat i van començar a capturar ciutats del delta del Mekong. El 5 de juny de 1862, els vietnamites van admetre i signar el Tractat de Saigon pel qual acordaven legalitzar la lliure pràctica de la religió catòlica; obrir el comerç al delta del Mekong i en tres ports a la desembocadura del riu Roig al nord del Vietnam; cedir les províncies de Biên Hòa, Gia Định i Định Tường juntament amb les illes de Poulo Condore a França; i pagar reparacions equivalents a un milió de dòlars.Chapuis, pàgines 49–53.Llewellyn.Thomazi, pàgines 69–71.
Establiment i administració primerenca esquerra|miniatura|Tropes de l'exèrcit siamès al territori disputat de Laos el 1893 El 1863 el rei cambodjà Norodom havia sol·licitat l'establiment d'un protectorat francès sobre el seu país. El 1867 Siam (l'actual Tailàndia) va renunciar a la sobirania sobre Cambodja i va reconèixer oficialment el protectorat francès de 1863 a Cambodja, a canvi del control de les províncies de Battambang i Siem Reap, que oficialment van passar a formar part de Tailàndia. (Aquestes províncies serien cedides a Cambodja mitjançant un tractat fronterer entre França i Siam el 1906).
El 1864, les tres províncies esmentades anteriorment cedides a França es van constituir formalment com la colònia francesa de Cotxinxina. Després, el 1867, l'almirall francès Pierre de la Grandière va obligar els vietnamites a lliurar tres províncies addicionals, Châu Đốc, Hà Tiên i Vĩnh Long. Amb aquestes tres addicions, tot el sud del Vietnam i el delta del Mekong van caure sota control francès.
França va assumir la sobirania sobre Annam i Tonquín després de la Guerra Sinofrancesa, que va durar entre 1884 i 1885. La Indoxina francesa fou formada l'octubre de 1887 per la unió d'Annam, Tonquín, la Cotxinxina i el Regne de Cambodja. Posteriorment l'any 1893 s'hi va incorporar Laos.
Els francesos van deixar formalment en el poder als sobirans locals, que eren els emperadors del Vietnam, els reis de Cambodja i els reis de Luang Prabang, sent els governadors locals uns simples testaferros.
Les dones japoneses anomenades Karayuki-san van emigrar o van ser traficades a ciutats com Hanoi, Haiphong i Saigon, a la Indoxina francesa colonial, a finals del segle XIX per treballar com a prostitutes i proporcionar serveis sexuals als soldats francesos que ocupaven el Vietnam. Com que els francesos consideraven les dones japoneses netes, eren molt populars. Fotògrafs francesos van posar imatges de les prostitutes japoneses al Vietnam en postals franceses. El govern japonès va intentar ocultar l'existència d'aquestes prostitutes japoneses que anaven a l'estranger i no les va esmentar als llibres d'història. miniatura|El Palau Presidencial, a Hanoi, construït entre 1900 i 1906 per allotjar el governador general d'Indoxina A partir de la dècada de 1880 hi va haver un augment d'una administració francesa explícitament anticatòlica a la Indoxina francesa. L'administració intentaria reduir la influència dels missioners catòlics a la societat indoxina francesa, a diferència de les dècades anteriors, on els missioners van tenir un paper important tant en l'administració com en la societat de la Cotxinxina francesa.
A partir de l'1 de gener de 1898, els francesos van assumir directament el dret de recaptar tots els impostos al protectorat d'Annam i d'assignar sous a l'emperador de la dinastia Nguyễn i els seus mandarins. En un avís datat el 24 d'agost de 1898, el Resident-Superior d'Annam va escriure: A partir d'ara, al Regne d'Annam ja no hi ha dos governs, sinó només un (és a dir, que el govern francès va assumir completament l'administració).
Primeres rebel·lions vietnamites Mentre els francesos intentaven establir el control sobre Cambodja, va començar a prendre forma una insurrecció vietnamita a gran escala, el moviment Cần Vương, amb l'objectiu d'expulsar els francesos i instal·lar el nen emperador Hàm Nghi com a líder d'un Vietnam independent.Jonathan D. London Education in Vietnam, pg. Entre 1885 i 1889, els insurgents, liderats per Phan Đình Phùng, Phan Chu Trinh, Phan Bội Châu, Trần Quý Cáp i Huỳnh Thúc Kháng, van tenir com a objectiu els cristians vietnamites, ja que hi havia molt pocs soldats francesos a superar, cosa que va provocar una massacre d'uns 40.000 cristians.Fourniau, Annam–Tonkin, pàgines 39–77 La rebel·lió va ser finalment reprimida per una intervenció militar francesa, a més de la manca d'unitat en el moviment.David Marr (1971) Vietnamese Anticolonialism, pg.Huard, pàgines 1096–1107; Huguet, pàgines 133–223; Sarrat, pàgines 271–273; Thomazi, Conquête, pàgines 272–275; Histoire militaire, pàgines 124–125
Els sentiments nacionalistes es van intensificar al Vietnam, especialment durant i després de la Primera Guerra Mundial, però tots els aixecaments i esforços provisionals no van aconseguir obtenir concessions suficients dels francesos.
Crisi francosiamesa (1893) El conflicte territorial a la península indoxina per l'expansió de la Indoxina francesa va conduir a la crisi francosiamesa de 1893. El 1893, les autoritats franceses a Indoxina van utilitzar les disputes frontereres, seguides de l'incident naval de Paknam, per provocar una crisi. Les canoneres franceses van aparèixer a Bangkok i van exigir la cessió dels territoris laosians a l'est del riu Mekong.
El rei Chulalongkorn va apel·lar als britànics, però el ministre britànic va dir al rei que arribés a un acord amb les condicions que pogués aconseguir, i no va tenir més remei que obeir. L'únic gest de Gran Bretanya va ser un acord amb França que garantia la integritat de la resta de Siam. A canvi, Siam havia de renunciar als britànics a la seva reivindicació de la regió Shan de parla tailandesa del nord-est de Birmània, i cedir Laos a França.
Segle XX Més incursions a Siam (1904–1907) miniatura|La pintura a l'oli Les Mandarins et les Autorites Françaises Attendant L'Arrivee de l'Empereur Thanh Thai, 1903. Els francesos van continuar pressionant Siam, i el 1902 van fabricar una altra crisi. Aquesta vegada Siam va haver de cedir el control francès del territori a la riba oest del Mekong, davant de Luang Prabang i al voltant de Champasak (Laos), al sud de Laos, així com l'oest de Cambodja. França també va ocupar la part occidental de Chantaburi.